N’estic fart, fins el capdamunt,
fins el collons, fart de que pel sol fet de ser independentista resulta que sóc
burro, ignorant i un adoctrinat, és a dir que tot i tenir 39 anys, tenir
estudis, saber quatre idiomes (amb més o menys nivell), aficionat a la lectura,
a la història (universal), a la música, al cinema, fer esport, ser una persona
ben educada, respectuosa amb les idees dels altres (sempre hi quan es
manifestin desde el respecte) i crítica, si cal, amb els que pensen com jo,
responsable (més o menys) pare de família, contribuent fidel que paga tots els
seus impostos i multes (vinguin de Sabadell, Barcelona o Madrid), demòcrarta
convençut (mai he deixat d’anar a votar) etc etc… resulta que tot i això sóc burro,
ignorant i un adoctrinat, és a dir que sóc incapaç de pensar per mi mateix.
Ni un de llest, tots burros, ignorants i adoctrinats...
Però mira, en el fons encara em
consola saber que no només ho sóc jo, ho som tots els independentistes, desde
l’avi de 95 anys que no s’ha perdut ni una sola mani de l’onze de setembre fins
al pobre nadó que no te ni un sol dia de vida (ell encara no ho sap però
l’esteada que els seus pares tenen penjada al balcó li envia unes ones
adoctrinadores al seu tendre cervellet), desde el noi de 15 anys que encara va
l’escola (niu d’adoctrinadors separatistes) fins el professor universitari que
dona classes a una universitat a l’altra punta de món, desde el treballador que
té les mans curtides de picar pedra (segur que s’imagina que la pedra que pica
és el cap d’un espanyol…no te res més a pensar) fins el pianista que cada dia
gasta un pot de crema per les mans, en resum TOTS els independentistes som
burros i som víctimes d’un maquiavèlic pla ordit desde l’albada dels temps per
encara no se sap qui, el que si se sap és que en Mas i en Junqueres són ara els
que ens controlen la ment amb els seus hipnòtics discursos… perquè clar és
impossible que els independentistes tinguem sentiments i/o raons que ens facin
pensar tal i com pensem, perquè clar els altres, els unionistes,
constitucionalistes, lliurepensadors o com recony es vulguin dir són els
llestos, els posseïdors de La Veritat, els que sense cap mena de dubte coneixen
la història millor que ningú i la seva interpretació és l’única interpretació
possible, i els únics que saben que és el millor per a tothom, perquè només
ells poden parlar en nom dels catalans, ells i no els representants polítics
que la majoria dels votants van escollir si que estan legitimats per parlar en nom
de tot un poble.
Tinc amics unionistes (bé, un
amic i una amiga) i òbviament la seva manera de veure tot això no enterboleix
per res la nostre amistat, o dic perquè crec que una cosa no treu l’altre, en
una conversa via facebook li vaig exposar perquè sóc independentista, és ben
simple: no em sento espanyol, ras i curt i amb això jo ja en tinc prou, no és
que tingui odi a Espanya (que no en
tinc), ni cregui que Catalunya (com a nació) ha estat maltractada
sistemàticament per l’estat espanyol (que sí que ho crec), ni pensi que tots
els mals venen de Madrid (venen de Madrid, de Barcelona, de Berlin…els mals si
que estan globalitzats), ni que Espanya ens roba (home, una mica si que ens fot
la pirula…però aquí de lladres no ens en falten, mira el Millet…) però deixant
de banda tot això, bàsicament és que jo no me’n sento gens d’espanyol, suposo
que té a veure amb la llengua i la cultura, i que desde sempre m’ha agradat la
història i llegir, i ja fa molt anys que tinc el convenciment que Catalunya no
és res més que un afegit (com i quan s’hi va afegir ara no ve al cas, és un tema
massa complex) a Espanya (o potser hauríem de parlar de Castella ???) ara
podria començar amb el tema de la Marca Hispànica, el compromís de Casp, la corona d’Aragó, el
Tractat dels Pirineus, etc…però no cal (ni en sé prou), però el més curiós del
cas és que he arribat a aquesta
conclusió jo solet, perquè a l’escola no recordo que féssim pas història de
Catalunya, fèiem Socials i punt, i a l’institut tampoc no és que concretéssim
gaire i pel que fa al batxillerat
humanístic… va ser tot bastant universal, poca cosa en concret, ni Guerra de Succesió
(d’on collons han tret els unionistes aquesta tonteria que aquí ens pensem que
va ser de secessió…home pot haver-hi algú que s’ho pensi però també hi ha
espanyols que creuen que el Cid Campeador va ser un heroi castellà i no era res
més que un merceranri que tant ajudava a cristians com a musulmans…de gent mal
informada n’hi ha a tot arreu), una mica de Guerra Civil i apa, poca cosa més
pel que fa a la nostre història, o sia que adoctrinament a l’escola poca cosa,
pel que fa a la llengua, a casa sempre s’ha parlat en català i l’EGB en una
escola privada (pública quan feia 7è) va ser tot en català, feiem castellà i
francès, ara que hi penso, potser si que se’m va començar a girar el cervell per culpa d’això…però no
ho crec perquè a l’institut hi havia molt castellanoparlant (i molts amics meus
ho eren) i m’hagués curat, a més teníem professors que ens feien les classes en
castellà , (ostià !!! però aixó no és delicte ???), i després de l’institut un
any perdut a la UAB (mea culpa) que crec que poc em va influir, i el novembre
del ’93…sacrilegi !!! vaig anar a fer la mili !!! 1mes a Lleida i 8 a Viella, 9
mesos on l’únic incident al respecte va ser quan el nostre metge (recluta com
nosaltres) ens va fer una xerrada sobre congelacions, com que no hi havia cap
comandament la va fer en català (tots érem catalans), però resulta que sense
adonar-nos-en una oficial va entrar a l’aula i amb un to amable però prou eloqüent
ens va dir: “Al que vuelva hablar en
catalán me lo crujo”, no cal dir que el nostre adoctrinat cervell va canviar
automàticament d’idioma…coses del bilingüisme (per cert, jo no em considero
bilingüe…si de cas quatrilingue o poliglota, la meva llengua materna és una
sola), això sí, la caserna tota plena de dibuixos de la Legión amb banderes
franquistes, els noms de militars franquistes a cada habitació etc etc…i era
l’any 94, i desde llavors fins ara em sembla que no hi ha hagut res més que
hagués pogut influir en la meva manera de pensar…bé, deixant de banda lo de “la
selección catalana, como no sea de petanca…”, la “cepillada” a l’estatut, el “yo no voy a
hablar de las xapas de los coches”, els
insults de la caverna mediàtica, la deixadesa en infraestructures bàsiques (que
beneficiarien a tot l’estat) i un llarg etc…però sobretot aquest no no no no
tant repetitiu a qualsevol proposta que vingui de Catalunya, aquesta ceguesa i
obstinació tant absurda en no voler escoltar a una important part dels
catalans, una part que en els últims anys ha crescut de manera evident, potser
si que molts d’aquests nous independentistes ho són per motius conjunturals,
estructurals, econòmics, socials o qualsevol altre motiu però la qüestió és que
ho són i que difícilment deixaran de ser-ho, però l’estat espanyol segueix
igual :”NO, NO, NO, NO…” doncs bé, espero que finalment ens donin la paraula i
poguem dir: “SÍ, SÍ”.
Ho reconec, la primera vegada que vaig sentir els Manel no en van dir res d'especial, ni la segona ni la tercera... no va ser fins que els vaig poder escoltar que vaig pensar "Osti !!!, doncs si que són bons !!!", d'això ja en fa 5 anys, i finalment dimecres passat vaig tenir la sort de poder anar a un concert seu, el feien ben a prop de casa al teatre La Faràndula de Sabadell.
Els Manel durant l'actuació a La Faràndula (foto:David B.)
La veritat és que no acostumo a anar a gaires concerts (el meu horitzó musical és bastant tancat...i molts dels grups que m'agraden o ja s'han dissolt o se n'ha mort el líder o bé venen molt de tant en tant...) però crec que anar a veure Manel ha estat un gran encert, el concert va durar unes dues hores i no hi va haver ni un sol minut d'avorriment, el pes del repertori va recaure en el nou disc que del qual en van interpretar nou cançons, tot i això el moments àlgids dels concert, és a dir, aquells moments en que la gent es posa dreta i (alguns) ballen, varen ser protagonitzats per cançons dels àlbums anteriors "Boomerang"(potser la seva cançó més pop), "Benvolgut" (aquesta brillant carta de justificació a l'ex de la parella) i "Al mar" (això és una cançó de l'estiu i no les porqueries que ens volen vendre !!!), d'altres moments destacables: la genial i fantàstica "El gran salt" amb uns arranjaments que li donaven un aire country, dedicar "Banda de rock" a Antònia Font de qui se'n van reconèixer seguidors i amics, la "cover" la cançó de Pulp "La gent normal", la brutal "Mort d'un heroi romàntic" una de les meves preferides i per últim l'interpretació de "La cançó del soldadet" començant-la en acústic i afegint la resta després, de fet crec que aquesta cançó que es mereix una entrada per ella sola en aquest bloc.
Videoclip de "Teresa Rampell", primer single de "Atletes, baixin de l'escenari"
Però a part de l'encertat repertori el que més em va agradar va ser la manera de fer del grup, sense grans escarafalls ni posades en escena (gairebé espartana) i amb pocs moments de cara a la galeria, evidentment el pes el portava en Guillem Gisbert (la veu de qual crec que és un dels punts forts del grup) que amb algunes introduccions i comentaris es va encarregar que la connexió amb el públic no fos només musical, dels altres membre del grup en destaco l'Arnau Vallvé, el bateria, senzillament brutal, un servidor no hi entén gaire però crec que aquest tio és un geni, a mig concert (ara no recordo en quina cançó) en Guillem va fer una espècie de defensa del paper dels bateries (amb el seu to bromista i irònic habitual) i comentava que normalment la gent no s'hi fixa i que poques vegades firmen autògrafs etc...doncs jo dec ser un dels pocs que amb qui més es fixa és en el bateria i aquest m'ha deixat ben fascinat... en Roger Padilla va cantar "Ai Dolors" i va fer el seu paper de guitarra solista amb una solvència contrastada iper últim en Roger Maymó, el baix que gairebé no es fa notar però que si deixes de tocar el grup quedaria ben coix.
En resum, un bon concert que no fa res més que reafirmar el que deia el principi: "Osti !!!, doncs si que són bons !!!"
Setlist: Vés bruixot! Ai, Yoko Ja era fort Desapareixíem lentament Flor groga La bola de cristall El gran salt A veure què en fem Banda de rock La gent normal (Pulp cover) Boomerang Mort d'un heroi romàntic La cançó del soldadet Quin dia feia, amics... Ai, Dolors Benvolgut Teresa Rampell
Ja en
tenia ganes !!! per fi diumenge passat vaig canviar les bambes de córrer per la
bici, sense cap cursa amb cara i ulls a la vista (la de Sant Esteve és una
excusa per trobar-nos tot al acolla i agafar gana per dinar) en principi els
caps de setmana els destinaré a pedalar en Btt o carretera, i per començar vaig
decidir treure la pols acumulada a la btt (quan vulgui treure la de
carretera hauré d'avisar a algun arqueòleg…) desde l’Abril que no
l’agafava !!!, el grupet el formàvem el David, el Xavi, el Toni i la Salut i jo
mateix, inicialment també havia de venir el Pau però el dissabte es va fer mal
corrent i va decidir no fer-se’n més…va ser una matinal clàssica, dins el grup
i teníem de tot desde bicis prototip fins a bicis que necessiten una bona
repassada…o un canvi…equipacions modernes lleugeres i paravents a jaquetes
grosses i pesades amb pantalons amb el mitjó per fora…el més curiós és que els
dos extrems estaven representats per dos germans , és a dir, per la Salut i el
Toni…però això no es res més que pura anécdota…l’itinerari escollit va ser una
volta clàssica, Sabadell-Castellar-Puig de la Creu-volta a
Cadafalch-Casstellar-Sabadell, uns 40 km fets a ritme tranquil (però amb alguna
que altre "demarrada"…) i amb alguns punts
a destacar:
El Toni i la Salut, dos estils...diferents.
1- La
bici que portava la Salut, un prototip d’elaboració pròpia (busqueu Bteam a
facebook), una preciositat verda i negre que només portava un sol plat però amb
12 pinyons, la Salut i el seu company han creat aquesta marca que tot just acaba
d’entrar al mercat, la pobre es va passar el matí explicant-nos (ara un ara
l’altre) aquest projecte…ara bé, quan vàrem parar al coll de l’Alzina Balladora
(ple de ciclistes) ja va ser el súmmum, a
la pobre li varen fer un tercer grau !!! val a dir que se’n va sortir prou bé…
La Tailwind de Bteam, una preciositat !!!
2- La
tossuderia del Toni, lo normal és que si es va massa abrigat abans d’una pujada
et desabriguis…més que res per no haver de parar a mitja pujada a fer-ho…
3- La
mentalitat d’enginyer del Toni, que l’intentis convèncer de que és millor no
posar plat petit i pinyó gran al principi de la pujada i posar-lo ja no puguis
més i et respongui que així fa menys força perquè la canvia per revolucions i
parell i per tant no fatiga el quàdricep…el pitjor de tot és que quan et vol
fer cas li surt la cadena li trenca dos radis i li deixa la llanta feta un
nyap…
Que s'han trencat dos radis? cap problema es dobleguen i llestos...
4- El
retorn (involuntari) del David als anys 80/90, en un punt del recorregut (al
voltant de Can Catafau diria) a la seva bici se li va clavar la forquilla, o
sia que va fer la resta del recorregut, amb dues baixades importants, amb una bici rígida, temps passats no sempre
foren millors…
Aquí encara no ho sabia, però el David està a punt de retornar al passat
5- La reaparició del Xavi “imprudent”, en les últimes sortides que havíem fet el Xavi
s’havia mostrat més prudent i conservador (bàsicament a les baixades….a les
pujades sempre ho ha estat…) suposem que el fet de ser pare fa que t’hi
miris més…però que caram la nena ja camina o sia que pot tornar a jugar-se-la a
les baixades, i si no que li preguntin al del cotxe que pujava…
El Xavi es tapa la cara per tal de que no el reconeguin...és un perill !!!
6- La
tinc massa petita, la bici vull dir, espero poder estalviar una mica i d’aquí uns 30 anys (suposo que ja
hauré estalviat prou) em podré comprar una bici de la meva talla…amb la que
tinc ja vaig fent però cada cop que em veig en una foto penso el mateix : o
falta bici o sobre ciclista…
Bici massa petita, ciclista massa gran... o perspectiva curiosa ???
En
resum, que ja tinc ganes que arribi
diumenge que ve.
Quan feia 8è d’EGB, a l’escola hi
havia un professor al qual li agradava molt el cinema (de fet era el
responsable del cine club que es muntava cada dissabte a l’escola per tal de
recollir diners pel viatge de final de curs…) i sempre que feien alguna pel·lícula
que trobava interessant ens ho deia per tal que en la miréssim, no recordo totes
les pel·lícules més ens va recomanar però aquesta em va quedar ben gravada.
El tràiler original amb comentaris del mateix Huston
Dirigida per John Houston l’any
1975 i basada en una història curta de Rudyard Kipling, “L’home que volia ser
rei” és potser una de les millors pel·lícules d’aventures que s’ha fet mai, de
fet tant Sean Connery com Michael Caine (els dos actors que la protagonitzen) la
tenen com la seva millor pel·lícula, us en faig cinc cèntims del seu argument: India,
finals del segle XIX, dos soldats britànics retirats, en Daniel Dravot (Seann
Connery) i Peachey Carnahan, tenen l’esbojarrada idea d’anar a la inhòspita
regió del Kafiristàn (al nord de l’Afghanistan) per tal de convertir-se’n en
reis i fundar-hi una dinastia, abans de marxar coneixen a Rudyard Kipling (a
qui Houston va convertir en personatge en la seva pròpia història i interpretat
per Christopher Plummer) que és periodista i el fan servir com a testimoni del
contracte que han signat per donar un aire “legal” a l’aventura… durant el
viatge, que fan disfressats un de fetiller i l’altre del seu ajudant mut, els en
passen mil i una però finalment arriben al Kafiristan, un cop allà es
dediquen a ajudar a diferents caps
tribals a vèncer als seus enemics (gràcies al carregament de rifles Martin que
han portat), durant una escaramussa una fletxa es clava al pit d’en Dravot però
no el fereix, la qual cosa fa que tots el prenguin per un déu, a partir d’aquell
moment tot canvia i els dos amics es fan amos i senyors de la regió en Dravot
com a rei i déu, a la vegada i en
Carnahan com a mà dreta i instructor del seu incipient exèrcit, però de mica en
mica les coses es comencen a complicar
fins a un final força dramàtic. Obviament l’argument és molt més ric però a
grans trets aquest resum ja serveix, de fet m’he deixat coses fonamentals de la
pel·lícula…no fos cas que algú la vulgues veure…
En aquesta joia s’hi entrelliguen
alguns dels temes que fan que, per mi, una pel·lícula valgui la pena, a saber:
història, el fet de que els dos protagonistes siguin ex-soldats britànics i que
l’acció se situï a l’India i l’Afganistan fan que el rerefons històric sigui
vital pel desenvolupament de la trama; amistat, els dos protagonistes es tenen
una amistat realment sòlida que els fa afrontar aquest aventura sense cap mena
de dubte de la fidelitat de l’un envers l’altre, tot i això veiem com les
ànsies de poder posen en perill aquests lligams; acció i aventures, recordem
que la pel·lícula és de 1975 i que per tant el que per llavors es considerava
una pel·lícula d’acció i aventures te relativament poc a veure amb el cinema
actual, els focs d’artifici són nuls i gairebé que el més trepidant que hi ha és
una mena de partit de “horseball” a l’afganesa, però tot hi això no és ni lenta
ni avorrida. Houston va tenir el projecte en ment 25 anys abans no la va poder
realitzar, inicialment la parella protagonista havia d’estar formada per Clark
Gable i Humphrey Bogart, després havien de ser Burt Lancaster i Kirk Douglas
descartats aquests Peter O’Toole i Richard Burton van entrar a la llista però
van ser desbancats per una de les parelles mítiques del cinema Paul Newman i
Robert Redford, però el mateix Newman li va suggerir que els papers havien de
ser interpretats per dos anglesos, finalment Ford va escollir Connery i Caine
després de veure’ls junts durant una visita que aquests li varen fer a l’hospital,
com hi ha món que no podia haver triat millor parella,
Pel que fa al relat en la que està
basada la veritat és que Houston va saber extreure’n el millor i a més afegir-hi
detalls que si bé no apareixen en l’argument original fan que tot estigui molt
més lligat, és molt més explícit per exemple en el paper que juga la maçoneria en la història, Kipling (que era maçó) és molt més subtil, obviament i pel fet de tractar-se d'una pel·licula Huston fa molt més enfasi en l'acció i es permet algunes llibertats que li donen molt més ritme i dramatisme en els moments justos fins i tot es permet de col·locar-hi algunes dosis d'humor (la broma al guàrdia de fronteres n'és el millor exemple) , el relat original d’en Kipling es fascinant, està escrit en primera persona la qual cosa li dona un aire de veracitat realment ben
aconseguit, suposo que per aquest mateix motiu Huston es va decidir que el periodista que apareix en l'història fos el mateix Kipling.
Ja sabeu, si mai en teniu l'oportunitat no deixeu de veure-la, passareu una bona estona, això si, dubto que la trobeu entre el top manta....
L'any 2009 vaig tenir la sort de poder anar per primera vegada (i de moment única) als Alps a fer muntanya, aquesta és la crònica que en vaig fer per la revista de la UES (Unió Excursionista de Sabadell), la penjo aquí...a veure si començo a omplir l'arxiu...
A mitjans de juny el meu germà
Roger em va proposar de passar uns dies als Alps tot aprofitant les vacances
d’agost, ell juntament amb el Jospi i el Toni tenien previst anar-hi a mitjans
de mes, la veritat és que em va fer molta il·lusió, i de seguida li vaig dir
que si, seria la meva primera visita als Alps i per tant el meu primer intent
de fer un quatre mil.... (en Famau també s’hi va apuntar però malauradament va
ser baixa d’última hora), quina por !!!! jo solet amb aquests tres, bufff !!!!
….. a base de mails es va anar perfilant el tema, la veritat és que jo
m’esperava anar a fer una cosa diguem-ne…clàssica, Mont-Blanc, Mont-Rosa,
Cervino… bàsicament perquè al ser la meva primera experiència als alps creia
que seria el més normal… com n’estava d’equivocat, això no va ni entrar en els
plans d’aquest trio, ja ho tenen més que superat i preferien fer alguna cosa
més “original”, finalment la zona escollida va ser la del Valais, a Suïssa, i
més concretament la de Saas Fee, aniriem a fer la Nadelgrath, una preciosa
aresta on encadenes 4 quatre mils : Durrenhorn (4.035m), Hohberghorn (4.241m.),
Stecknadelhorn (4.245 m.) i el Nadelhorn (4.327 m.), de seguida vaig començar a
buscar informació per internet (fotos, resenyes etc…) i la veritat és que era
un itinerari espectacular, amb poca dificultat tècnica (només el corredor que
ens portava fins l’aresta) però força llarg (de deu a dotze hores), érem a
mitjans de juliol i ja em moria de ganes que arribes el 14 d’agost, que era el
dia escollit per marxar….
L'itinerari escollit.
Finalment ha arribat el dia, a
dos quarts de quatre el Toni em passa a buscar per casa, carreguem tots els
trastos inclosos els del Roger, ell marxarà poc després amb el seu cotxe i la
família, hem quedat a una àrea de servei de l’autopista, allà canviarà de cotxe
i la família seguirà el camí cap a la platja mentre nosaltres enfilem cap a França; la veritat és
que el viatge és horrorós, l’autopista francesa va a tope de gent que torna de
vacances, fins que no deixem l’autopista que porta cap a Lyon i Paris no ens desempalleguem de tot el trànsit, a
les dues de la matinada arribem a
Chamonix i busquem un racó on parar i dormir; a les vuit ens despertem, agafem
el cotxe i enfilem cap a Suïssa no sense abans fer un parell de fotos a
l’esplèndid paisatge.Hem quedat amb el Jospi (que ve d’Alemanya) a les dotze
al pàrquing del telefèric de Saas Grund, nosaltres hi arribem a les onze, fem
temps tot admirant el paisatge i fent-la petar, a les dotze el Jospi no arriba,
li fem un truc, i ens diu que ja ve, s’ha embolicat per les carreteres suïsses,
finalment arriba a la una i junts ens enfilem fins a Saas Fee. Un cop allà
deixem els cotxes al pàrquing (de pagament evidentment) i fem l’última
repassada a les motxilles, tant el Toni com el Roger com jo mateix quedem parats
de lo petita que és la motxilla del Jospi, nosaltres sembla que ens hagem
emportat tot l’armari de casa !!!, són les dues i fins al refugi Mischabel hi
ha quatre hores de dura pujada, contant que comencen a repartir sopars a les
sis anem un pel justos de temps, sabiament el Toni recomana d’agafar un petit
telecabina que et fa guanyar uns 500 metres de desnivell i una hora de temps,
així doncs ens dirigim cap al telecabina, paguem el tiquet i sense pensa’nos-ho
ens entaforem dins la cabina….és com una llauna de sardines, entre nosaltres i
les quatre motxilles no hi cap ni una agulla, uns minuts després ja arribem al
final del recorregut, s’ha acabat la bona vida, ara toca caminar i suar….
El Roger i el Toni a un costat de la cabina...
...i un servidor i el Jospi a l'altre
Agafem el camí que surt cap a
l’esquerra, flanquegem la vessant fins que el camí ens porta a la vertical del
refugi….però aquest ens queda 1000 metres per sobre, el corriol comença a
enfilar-se pels herbeis i el pes de la motxilla es comença a notar, en Jospi ja
ha posat la directa, el Roger i el Toni van fent parades per treure les càmeres
de vídeo i jo aprofito les parades per descansar i fer fotos… uns metres més
amunt el camí i l’herba desapareixen de cop i ens hem de començar a enfilar per
les pedres, no és gens difícil, a més els suïssos han equipat tot el tram amb
cables i graons de ferro, no és que siguin indispensables per pujar, però de
fet et faciliten molt la feina i també fan que et cansis menys…que és d’agraïr;
finalment a les sis de la tarda i després de dues hores i mitja de grimpada
arribem al refugi, estem a 3.340 metres d’alçada, al fons de la vall es veu el
poble de Saas Fee, renoi quina pujada…estic rebentat
Sortint del telecabina toca caminar.
Saas Fee al fons de la vall
El camí va agafant alçada tot fen esses
Tot d'una el camí desapareix i toca enfilar-se per l'aresta
Un dels passos equipats
Arribant al refugi...ja era hora
El Jospi ja s’ha informat
de tot, entrem i ens traiem el calçat, agafem les sabatilles que et deixen, traiem
piolets i pals de les motxilles i anem a l’habitació a posar-nos roba seca, el
nostre torn de sopar és a tres quarts de set, mentre esperem aprofitem l’estona
que ens queda per assaborir una coca-cola (em sembla que mai l’havia desitjat
tant), fer fotos al magnífic paisatge i comentar la jugada; del refugi estant
es veu l’últim tram de la cara nord del Lenszpitze, una immensa pala de neu
d’uns 500 metres i amb una inclinació de 50º/55º graus, al Jospi i al Roger els
hi brillen els ulls, demà l’aniran a fer, el Toni i jo ho tenim clar, nosaltres
no, demà anirem fins el Windjoch (3.830 m.) que és el coll per el qual haurem
de passar per anar a fer la Nadelgrat, farem un espècie de reconeixement del
terreny, així aclimatarem una mica… finalment arriba l’hora de sopar (o de
berenar….), estic molt cansat i no em ve de gust res però m’obligo a menjar, a
mig sopar tinc el cap que sembla un timbal, deu ser l’alçada, em prenc una
aspirina a veure si la cosa millora, a quarts de nou ja som al llit intentant
agafar la son, a alguns els hi costa poc, jo estic molta estona donant voltes.
La cara nord del Lenszpitze, objectiu del Roger i Jospi
Em desperto de cop i volta, a
l’habitació tothom es mou, és un quart de quatre, la gent es prepara per
sortir, el Roger i el Jospi també, fan l’última repassada al material i s’en
van cap al menjador, quan tothom a sortit només quedem el Toni i jo, ens
llevarem a les set, per la volta que hem de fer ja n’hi ha prou, estic ben
desvetllat, em fan molt mal les espatlles (feia molt temps que no portava
motxilla grossa) i la cadera (això és d’un defecte de fabricació), em prenc un
voltaren a veure si es calma tot plegat, al cap de poc hem torno a adormir. Ens
llevem puntuals, preparem el material que ens emportarem i anem a esmorzar,
típic esmorzar de refugi: melmelada, mantega, formatge per untar, tè i aquesta
mena de pa que tenen per aquí, sembla que estiguis menjant paper d’estrassa i
per empassarte’l has de fer veritables esforços, ens ho prenem amb calma i
sortim del refugi a quarts de nou, comencem a pujar pel camí que ens portarà
cap a la glacera de Hohbaln, a mig camí
parem, i fem unes fotos a la cara nord del Lenszpitze, s’hi veuen algunes
cordades, qui sap potser són aquell parell… uns minuts després arribem a la
gelera, ens posem grampons i ens encordem, la cara nord del Lenszpitze apareix
tota sencera, caram quin tros de paret, no sabem si aquell parell l’han feta o
no, la veritat és que la rimaia d’entrada està un pel fotuda, però qui sap…, ens
creuem amb algunes cordades que ja baixen del Nadelhorn i de l’Ulrrichorn
(3.900 m.), travessem la gelera sense cap problema, per sortir-ne ens d’enfilar
per una zona més complicada, algunes esquerdes travessen la traça i hem d’anar
més al lloro, finalment i dues hores després de sortir del refugi arribem al Windjoch, l’espectacle és
fantàstic, davant nostre apareix la gelera de Breil, per la nostra esquerra
segueix l’aresta que porta al Nadelhorn i per la dreta la que ens porta a
l’Ulrichorn, des d’aquí podem veure la Nadelgrat i el corredor per on ens hem
d’enfilar, la veritat és que no te gaire bona pinta ja que només hi ha neu fins
la meitat i la resta del corredor està totalmemt pelat, ens sembla que està
molt fotut per pujar-hi, el problema és que fins el peu del corredor hi ha un
parell o tres d’hores, si un cop hem arribat allà no ens hi podem enfilar després
no ens quedarà prou temps per fer res més que no sigui tornar enrere i no fer
cap cim….quina ràbia, ja ho comentarem amb el Jospi i el Roger quan ens veiem
al refugi; per tal d’aprofitar el dia el Toni i jo decidim enfilar-nos fins
l’Ulrrichorn, així podrem sumar un cim més al currículum… amb un moment ens
plantem al cim, un esplèndid balcó sobre tota la vall, tant esplèndid que fins
hi tot hi ha, sota el cim i penjant damunt la cara oest, un banc de fusta !!! aquest
suïssos no deixen de sorprendre’m, estem una estona dalt del cim tot observant
les cordades que baixen i fent fotos, de moment no hi ha rastre del “Duo
dinámico”, al cap de poc decidim que ja es hora d’anar baixant i anar tirant
cap al refugi, desfem el camí de pujada i allarguem la baixada per la gelera
per estalviar-nos el tros de pedra, la neu no està en gaire bon estat però es
pot baixar relativament bé, arribem al refugi al voltant de dos quarts d’una,
bona hora per dinar.
El Toni dalt de l'Ulrichorn, al seu darrera la Nadelgrath
Autoretrat amb el Lenszpitze, el Nadelhorn i l'Stecknadelhorn
Repetim el ritual de treure’ns les
botes i calçar-nos les sabatilles, treure ferro de motxilla i pujar a
l’habitació, ens canviem i agafem el menjar que portem, un cop al menjador
demanem un parell de cerveses i comencem a dinar, al cap de poc per la porta
treu el cap el Roger, comprova que efectivament i som i s’en va cap a
l’habitació a deixar la motxilla, uns instants després ja apareixen els dos… fan
cara de cansats i a més el Roger porta un ull de vellut, s’ha fotut un cop de
amb el martell del piolet, no és gaire cosa però fa el seu efecte… demanem un
parell de cerveses més i mentre dinem ens
comentem satisfets que han fet el que volien: la nord del Lenszpitze, en contra
del que ens va semblar al Toni i a mi, l’accés a la paret no era tant complicat,
un cop a la paret ha començat la feina, al voltant de tres hores de clavar
grampons i piolets, el Jospi no portava bota rígida i tampoc els grampons eren
els més adequats….però això no ha estat cap obstacle, han sortit de la paret
per la dreta i després han continuat per la cresta que porta al cim, per baixar
han fet tota la cresta fins al Nadelhorn, no és una cresta difícil,
però estàs continuament enfilan-te a petits gendarmes que després has de
desgrimpar o bé baixar-los en rapel, la cresta acaba al cim del Nadelhorn i un
cop allà baixes per l’aresta nord avall fins al Windjoch i d’allà cap al
refugi.
El Roger al cim del Lenszpitze
El Jospi resseguint la cresta cap al Nadelhorn
Passem la tarda matant el temps,
jugant a daus i fullejant revistes de muntanya que només el Jospi entén (totes
són en alemany…), finalment arriba l’hora del sopar, després de l’apat , que
constava de la típica sopa, carn, patata bullida (més que bullida sembla
escaldada i prou) i una immensa ració de
remolatxa (ens sembla que mai havíem vist tanta remolatxa junta…) també bullida,
anem a preparar les motxilles i al voltant de les vuit anem a dormir, demà
toca matinar, ens llevarem a les tres i mitja per sortir cap allà les quatre…ja
tinc ganes sigui l’hora, finalment aniré a fer un quatre mil !!!.
A tres quarts de quatre estem
esmorzant i a les quatre i quart sortim del refugi, fa fred, evidentment no som
els únics, hi ha una pila de gent fent els últims preparatius, comencem a
caminar i repetim l’itinerari ja conegut, seguim l’aresta fins a la gelera,
allà ens calcem els grampons però decidim no encordar-nos, el pas és molt franc
i així anirem més ràpid, amb poc més de mitja hora ens plantem a l’altre costat
de la gelera i comencem a enfilar-nos cap al Windjoch, travessem algunes esquerdes gràcies als ponts de neu,
un cop d’ull enrere i veiem les nombroses cordades que avui han sortit, semblen
cuques de llum… la majoria tenen com a objectiu el Nadelhorn. A tres quarts de
sis arribem dalt del coll, fa honor al seu nom i un vent glaçat ens dona la
benvinguda, fem una brevíssima parada i ens posem els “gores”, el Roger treu la
càmera de vídeo (el Toni no en te ganes, fa massa fred….), ens lliguem els
piolets a l’arnés i comencem l’ascensió cap al Nadelhorn, ara la cosa ja
s’enfila de veritat, seguim l’aresta, no te pèrdua i hi ha una bona traça
oberta, tenim per davant uns cinc-cents metres de desnivell fins el cim, el
camí és dret però te alguns replans on pots recuperar-te, anem pujant
pausadament i de mica en mica el sol va apareixent per l’horitzò, pocs metres
abans del cim l’aresta desapareix com a tal i toca enfilar-nos per un tram
mixte, el terreny és fàcil i ens porta poca estona arribar a dalt, finalment a
un quart de vuit arribem al cim…..bé de fet no hi arribem en grup, el Toni ens
diu que ens esperem un moment mentre ell s’enfila i grava l’arribada, el Roger
farà el mateix però desde baix, quan tenim els dos “Spielbergs” a lloc el Jospi
i jo comencem a pujar….separats no fos cas que ens tapéssim mutuament !!! ara
si, ja puc dir que he fet el meu primer quatremil !!!!! de seguida arriba el
Roger, ens felicitem mutuament tots quatre, fem alguna foto i contemplem el
paisatge que tenim al davant: en primer pla i com un immens pastis de nata i
tenim el Dom (4.554 m.) el cim més alt de Suïssa, més enllà la vall de Zermatt
amb l’espectacular i conegut Matterhorn i en la llunyania veiem el Mont blanc,
però comencen a arribar cordades i el
cim no és precisament un lloc gaire còmode per estar-hi o sigui que decidim
baixar, parem uns metres per sota, ens traiem les motxilles i mengem alguna
cosa.
Tot enfilant-nos per l'aresta sota la mirada de l'Ulrichorn
El Jospi i jo esperant que l'equip de filmació prengui posicions...
El Roger busacnt el millor angle...
Cim del Nadelhorn
L'inconfusible Matterhorn
Just al darrera del cim hi ha el Dom, el cim més alt de Suïssa
El Nadelhorn però es comença a omplir de gent i decidim recollir i baixar, el nostre següent objectiu és l’Stecknadelhorn, baixem fins on acaba la roca i flanquegem cap a l’esquerra, anem a buscar l’aresta que ens portarà cap al segon quatre mil del dia, de fet estem fent el que seria el tram final de l’objectiu inicial (la Nadelgrat) però a l’inversa, l’aresta que seguim és preciosa, a la dreta un tobogan de neu que ens porta a la gelera de Breil i a l’esquerra una paret de pedra que desemboca a la gelera del Dom, amb poc més de vint minuts arribem al peu de l’Stecknadelhorn, una grimpada per les pedres i ja el tenim el segon quatre mil al sac, baixem una mica per deixar lloc a una cordada que acaba d’arribar i busquem un lloc ampli per seure, ens prenem uns minuts de descans que aprofitem per beure i menjar algunes barretes i ganyips, però tampoc ens hi entretenim gaire estona, ara toca baixar fins el refugi…..i d’allà als cotxes.
Tot flanquejant en direcció a l'Stecknadelhorn
Cim de l' Stecknadelhorn
Impressionant i preciós flanqueig, una patinada i arribes a Saas Fee per la via directe !!!
Desfem el camí per l’aresta però
no arribem als peus del Nadelhorn i fem un flanqueig a mitja paret, impressiona
una mica, si tinguessis la mala sort de relliscar aniries a parar per aquest
tobogan gegant a la gelera de Breil, cinc-cents metres més avall, però per sort
la neu és molt franca i no suposa cap mena de dificultat, arribats al Windjoch
prenem la decisió d’encordar-nos per superar amb més seguretat la zona
d’esquerdes, a aquestes hores i degut al pas de cordades els ponts de neu s’han
deteriorat molt i més val assegurar-nos, les passem sense gaires entrebancs,
travessem la gelera, ens desencordem i ens traiem els grampons, per fi tornem a
trepitjar terra ferma, uns minuts després arribem al refugi on parem el temps
just per fer motxilles i pagar, ara ve la bona, el Jospi ens anima i ens diu
que tranquils, que el que queda ara només és com baixar de l’Aneto fins a la
Besurta……ufff !!!! quina mandra !!!!
Ja ho tenim tot fet, és hora de baixar
Una baixada que es fa eterna
Comencem a baixar, la veritat és que ja
començo a notar el cansament, en canvi el Jospi i el Roger estan com si res i
en un obrir i tancar d’ulls desapareixen
de la vista, amb el Toni anem baixant xino-xano, el tros de “ferrata” es fa pesadet
però almenys és més entretingut…quan deixem la pedra i agafem el corriol és
quan de veritat es comença a notar la pallissa, a cada passa la motxilla es fa
més pesada i sembla que Saas Fee no s’acosti….finalment arribem a baix,
travessem el poble i anem a buscar els cotxes al pàrquing, allà ens hi esperen
aquest parell de cabres que són el Jospi i el Roger… no res tu, només fa una
hora i quart que han arribat….estic rebentat, seiem a l’ombra i aprofitem per
dinar, 1500 metres més amunt queda el refugi, i per darrera treuen el cap el
Lenzspitze i el Nadelhorn i a la dreta l’atalaia de Ulrichorn, no hem pogut fer
el que volíem però tots quatre marxem molt satisfets d’aquesta estada als Alps,
és un lloc increïble, i ja tinc ganes de tornar-hi per sumar algun quatre mil
més a la llista que acabo de començar.
I per si no en teniu prou amb les fotos aquí teniu el vídeo
Hola a tothom, aquest és el meu nou bloc, un bloc on , tal i com el seu nom indica, hi aniré publicant entrades sobre diferents aficions que tinc (córrer, pedalar, llegir, cinema...) no sóc cap corredor de primera fila (més aviat del pilot cap enrere) , ni cap lletraferit que devora 5 llibres en una setmana (5 a l'any i amb prou feines) ni molt menys cap cinèfil habitual en tots els festivals (i menys ara amb lo car que és anar al cine ) o sia que aquest no intenta ser cap bloc de referència en cap dels temes que surtin , tan sols és un lloc on hi escric sobre el que faig, de bloc en tinc un altre una mica més especialitzat (cliqueu aquí) i fins no fa gaire col·laborava en un altre (és aquest) del qual n'estic especialment orgullós, però tinc ganes d'escriure sobre més coses i per això m'he decidit a fer-ne un de nou, res més, espero fer-vos passar una bona estona amb les meves històries.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
