El
dissabte al Roc li costava dormir, quan l’Eva li va preguntar que li passava
ell va respondre que tenia por, “De què
tens por?” li preguntà la seva mare, “De que el que ha passat a París passi
aquí”, suposo que la resposta fàcil hagués estat “No tinguis por, això aquí no
passarà” el que passa és que em costa dir mentides al meu fill, ho vaig enfocar
de manera que ell ho pogués entendre i assumir, li vaig dir que això que ha
passat a París passa a molt altres llocs del món, el que passa és que París està
molt aprop i per això se’n parla tant, un cop feta aquest raonament vaig fer el
que qualsevol pare (o mare) sensat
faria, intentar que no penses en aquestes coses, que penses en el
següent partit de bàsquet, en el seu joc preferit de la Wii, en com seria la
següent nau que muntaria amb Lego o
qualsevol altre cosa que li agrades o tingués ganes de fer, en el fons però a
tots, en major o menor, mesura ens ha passat
pel cap que el que ha passat a París pot arribar a succeir aquí, i si mai passa com li dic jo
al meu fill que li vaig dir una mentida?
Arran
dels atemptats de divendres passat, i tal
i com ja va passar amb els atemptats contra Charlie Hebdó, les xarxes s’han omplert de missatges de
solidaritat cap als parisins, dibuixos utilitzant la Torre Eiffel com símbol de
la pau etiquetes tipus “PrayforParis” etc.., reacció normal en aquest racó de
món en el qual vivim, no sóc dels que mostren aquest tipus de simbologia,
bàsicament perquè al meu entendre qualsevol persona amb dos dits de front s’imagina
que la immensa majoria de gent se solidaritza amb la gent de París, de Beirut,
de Bagdad o on sigui que es produeixi qualsevol tipus de barbaritat, i això em
porta a constatar que també hi ha molta gent
a qui molesta aquest tipus de mostres de
solidaritat o afecte, la xarxa s’ha inundat de fotos de morts a Síria, Kenia …
amb el peu de foto tipus “Això no és París, és X, perquè no et poses la bandera
del país X al teu perfil”, també abunden els comentaris en plan “Sou una colla
d’hipòcrites, condemneu els atemptats de París però no els 40 morts a Beirut
l’altre dia”, és
un raonament estúpid, és evident que la majoria sentim més proper París que
Beirut, potser perquè hi hem estat, coneixem
algú que hi viu, o que cony que és la capital del país veí, segons aquest tipus de gent si un dia hi ha un
atemptat a Barcelona (esperem que no) no podem mostrar cap mena de símbol de suport,
a no ser que ho haguem fet per tots els altres països víctimes de l’estupidesa
humana.
Un
altre mantra que he anat llegint, aquest cop sobre el dilema de si cal actuar
sobre el terreny o no, és aquell de que “Amb bombes no s’arregla el problema”,
val a dir que en discrepo parcialment per mi la frase correcte és: “Només amb
bombes no s’arregla el problema”, perquè és obvi que no, una solució exclusivament
militar no és una solució, i menys en aquest cas, aquests dies tots el
opinadors/tertulians parlen de com solucionar el problema social, d’integració
per tal de que els joves no es vegin
empesos als braços d’aquesta colla de tarats, de la millora urgent pel que
fa a la coordinació de les diferents agències d’inteligència i cossos de seguretat per tal de detectar (i anular) possibles
atemptats i d’altres mesures que es poden portar a terme (atacar les fons de
finançament ajudaria bastant), el que passa és que tot això no serveix per
protegir als siris, als kurds, als keniains etc… de les bombes que els hi cauen
a sobre i dels assassins que entren a matadegolla a pobles i ciutats, això
només serveix (si és que serveix) per protegir-nos a nosaltres, si estem disposats
a que la gent d’aquest països (i d’altres) segueixin morint doncs amb això i
uns quants avions llançant bombes al cap dels dolents ja anirem fent i tindrem
les consciències més tranquil·les, si de cas ja els hi anireu explicant als
refugiats que van arribant que no, que els nostres soldats només són per fer
maniobres i desfilades, Déu nos en guard que prenguèsin mal anant a la guerra.
