Miscel·lània: de juliol 2014

Per fi !!! després de no sé quant temps puc anar a córrer un dimarts a la tarda (teòricament el dimarts és "el meu" dia, però entre pitos i flautes ultimament no hi havia manera..), l'Eva s'ha emportat la canalla a veure un espectacle de circ als Jardinets i tinc prou estona per agafar el cotxe i anar cap a Matadepera, mentre condueixo vaig rumiant les opcions: Cavall Bernat-Mola-Cavall Bernat o Can Robert-Mola-Can Robert....finalment em decideixo per Can Robert, prefereixo sumar metres de desnivell a quilòmetres..

Són les sis en punt quan engego, enfilo el camí mil vegades trepitjat i sense pensar-m'ho gaire li vaig fotent fort, vaig sol i no hi ha ningú que m'apreti (o sia el Pau) però el costum tiba fort...avui ha estat un dia dur a la feina, morter amunt i avall, bastida amunt i avall i amb una calor de mil dimonis, i per acabar-ho d'adobar no he menjat res desde les dotze, a veure si aguantaré el ritme que m'he imposat...a ritme de Springsteen, Loquillo i Dire Straits supero el primer tram i arribo a la pista que va a Can Poble, el curt pla permet recuperar una mica abans de la següent secció, em creuo amb força gent que puja i baixa, de fet anar a caminar (o córrer) per aquí és una de les millors maneres de passar la tarda...a no ser que tingui opció d'anar a la piscina... surto de la pista i encaro el següent tram de pujada sense baixar el ritme, en un moment arribo al corriol que uneix la canal de l'Abella amb Can Poble, tiro cap a la canal, ara toca córrer, el camí va alternat el pla amb alguna baixada i pujada, vaig prou bé però la xafogor comença a ser infernal, uns minuts després arribo al peu de la canal, miro el rellotge i m'adono que avui els 23 minuts es posaran molt cars....però s'ha de provar, intento agafar un ritme constant però al minut he de parar, estic completament amarat de suor i em sembla que aviat em posaré a xiular com una tetera, decideixo adoptar l'estil Kuprica fora samarreta...i ja està, (és l'únic que tindré en comú amb el messies del minimalisme..bé i també tinc unes bambes com les seves..que he fet servir ben poc...) ufff, quin descans, estic igual de cansat però almenys no estic a punt d'entrar en ebullició... som-hi doncs seguim amunt !!! finalment arribo al capdamunt, 24 minuts, no està malament tenint en compte tot plegat... mentre recupero l'alé barrino que fer, pujar a dalt la Mola, anar cap a Coll d'Eres...finalment m'agafa un rampell i encaro la baixada de la Canal de Santa Agnès (va a parar al mateix coll que la de l'Abella però hi arriba per l'altre costat ) mentre Run to the Hills sona a l'Ipod, als pocs metres de baixada (tècnica i divertida) em trobo el senyal que indica el trencall cap la Font Soleia, cap allà és on vull anar, al final acabaré fent la volta completa La Mola..., el camí es magnífic, ràpid i tècnic, amb alguna pujada i baixada travessant un parell de torrenteres, quan surt del bosc l'espectacle és fantàstic, el Vallès als teus peus i la mole de la Castellassa al teu davant, vaig passant per davant les parets farcides de vies d'escalada i en una d'elles em trobo al Manuel, un colega, xerro amb ell un moment, fa anys que no em calço uns peu de gat i la veritat és que m'agradaria tornar-ho a fer algun dia...em despedeixo del company i segueixo a ritme de Wrecking Ball, pocs minuts després arribo a l'esperada Font Soleia, en trec el tap ...i no surt ni gota d'aigua, doncs apa, seguim, finalment arribo al final del camí i enganxo el camí que puja a La Mola, el segueixo poca estona de seguida trobo el trencall que porta cap a Can Poble i l'agafo, em llanço cara avall esquivant els que van cara amunt, en un obrir i tancar d'ull arribo a les cases, les deixo enrere i en lloc de baixar per la pista agafo el corriol que em portarà fins el mateix punt on al principi he agafat el camí cap a la Canal de l'Abella, em trobo bé (de fet estic pletòric) i deixo que les cames corrin tant com puguin, arribo al trencall i giro a l'esquerra, un altre cop cara avall, un curt tram tècnic, 15 metres de pista i en surto per agafar el camí que abans he fet de pujada, aquí salto més que corro, esquivant gent i gossos arribo a Can Robert, una hora justa després de sortir-ne, magnífic, d'aquí a vint minuts sóc a casa, encara tindré temps d'anar a buscar la família als Jardinets...

Ja comença a ser tradició, un cop l’any un servidor se’n va amb uns amics ( el Xavi, el Pau i el Toni) a fer un cim, l’any passat va ser la Pica,d'Estats, aquest any ha estat el torn del Mulleres (3010), cim que ja he fet tres vegades anteriorment, l’última amb esquís fa poc mesos (aquí en teniu la crònica), la veritat és que és un cim preciós, sense cap mena de dificulta tècnica excepte un a petita grimpada per assolir un coll, va ser un bon caps de setmana i si bé el temps era insegur al final la cosa va sortir rodona, aquest cop us en faré una crònica fotogràfica. Tot i que hi ha algun punt a comentar:
1- L'estat de forma del Toni: presentar-se a les 8 del matí del dissabte sense dormir, fer-ho al cotxe (3h) i després seguir el ritme del Pau fins al refugi (1h 50m) té el seu mèrit, i l'endemà com si res, per sort a la baixada ja va perdre pistonada... a partir d'ara ni mica de pena !!!
2- Les presses del Pau i el Toni per arribar al refugi: teníem un grup al davant i patien per no trobar lloc (érem 11 i el refugi n'hi caben 18..) els molt animals no van parar gairebé ni un sol cop... i jo i el Xavi que volíem fer una pujada tranquil·la...bé de fet jo la vaig fer, tranquil·lament amb l'armari a l'esquena
3- L'arrogància (de bon rollo) del Toni: una frase que quedarà per al posteritat "Xavi, ets un putu lastre" dita quan el diumenge no portàvem ni una hora caminant...deixa molt clar l'efervescència mental del Toni
4- El cangueli del Pau quan es tracta de grimpar i veure el món desde dalt...com sempre va de"tapao" i a l'hora de la veritat res de res
5- Toquem fusta hi esprem que al Toni i al Pau mai els hagin d'anar a rescatar, amb la seva indumentària de camuflatge seria realment difícil localitzar-los.
6- La relliscada del Toni...i la meva conseqüent caiguda, per sort ens vàrem fer un tip de riure.
7- El coco del Xavi: que li va jugar una mala passada a la baixada, patint tota l'estona per si queia i li sortia l'espatlla de lloc (ja ens va passar un cop) degut a això no va poder disfrutar de la baixada... i un servidor tampoc, dedicat amorosament marcar-li la traça...
8-L'atac del qual vaig ser víctima per part d'un gos rabiós al arribar al pàrquing, per sort la mestressa va poder recollir els 3 metres de corretja abans no l'enviés d'una patada dalt del Bessiberri.

Apa, disfruteu (o no) amb les fotos !!!

El Mulleres al fons de la vall, les boires no tenen molt bona pinta o sia que caldrà afanyar-se.

El dit assenyala l'objectiu.

Tot i que és una sortida que es fa facilment en un sol dia nosaltres ho farem en dues jornades, la nit la passarem al refugi lliure que hi ha a mig camí.

La primera part és molt suau, caminant al costat del riu ple a vessar que convida a fer-hi una capbussada.

Un dels nombrosos salts d'aigua que ens anem trobant.

De mica en mica anem guanyant alçada i aviat deixem enrere el bosc.

Ens acostem als 2.000 metres i els arbres comènçen a desaparèixer.

Primeres clapes de neu, el refugi està situat darrera el coll que tenim al davant .

El grup de La Tallada domina la vall desde el sud, el punt més alt és a 2.792m.

Mirant enrere es veuen els cotxes, la vall de Conangles, el grup dels Bessiberris (nord i sud) i el Colamoformo.

Uns últims metres i ja serem al refugi.

A vegades els núvols es trenquen i les vistes són espectaculars.

Hora de dinar...a l'únic lloc on el vent ens dona una mica de treva.

Una marmota treu el cap, segurament ha sortit a veure que podia trobar per menjar, però un cop s'adona de la nostre presencia es fa fonedissa en un tres i no res.

Hora de la migdiada...el Xavi i el Toni es queden ben clapats

Mentre aquell parell dormen el Pau i jo anem a fer un reconeixement per demà, a lo tonto en enfilem força amunt...es qüestió de fer gana pel sopar

Arriba el capvespre i el cel es torna a carregar de boires

Preparant el sopar, el refugi és ple i cadascú ho fa on pot..de fet hi ha un grup força nombrós que tampoc ens ha donat gaire opció i ha ocupat la taula...

Després d'una nit de llamps trons i pedregades finalment el sol surt, sembla ser que tindrem un bon dia.

El Toni després d'haver dormit com un tronc tota la nit...és el que té no haver dormit la nit anterior

Les vuit del matí, a punt d'emprendre la marxa.

No portem ni deu minuts i el Pau ja ha de parar a treure's roba...com sempre.

Hora de posar-se el grampons.

El Xavi, xino-xano que ningú ens espera.

Buscant un camí alternatiu amb el Xavi hem anat a parar a una congesta un pel més inclinada, cap problema, per això els grampons tenen puntes al davant.

Tot i això ell prefereix estrenar-se en l'ús del piolet.

El Toni i el Pau han escollit l'itinerari correcte...i ens han hagut d'esperar.

Un altre cop junts encarem les últimes rampes que ens portaran al peu del coll de Mulleres

La prespectiva que es te desde dalt del coll, una curta i fàcil grimpadeta

El Toni exultant al arribar al coll

Al coll hi deixem les motxilles, aprofitem per abrigar-nos per encarar els últims metres fins el cim

Les boires van i venen

La cresta no te cap mena de dificultat però un pas massa a l'esquerra i no ho expliques.

Russell (3.205m), Tempestats (3.240m), Margarida (3.295m) i Aneto (3.404m), en primer pla la cresta de Salenques, una clàssica que espero poder fer algun dia

Ni creu, ni vèrtex ni res, tan sols una pedra.

Al cim, contents per haver aconseguit el 50% de l'objectiu...ara falta baixar.

Un "selfie" a 3.000 metres...

...i una foto a 3.000 metres

Mentre baixem van arribant els que estaven al refugi, han pujat fins al peu del coll per una ruta diferent, resseguint la vall fins al fons i guanyant gairebé tot el desnivell al final, tot són maneres.

El Pau, darrera seu el Coll Alfred, inici de la vall del Riu Nere, per on baixàrem esquiant amb el Roger aquest hivern.

Toca desgrimpar, sense dificultat, el perill més gran és que un company faci caure una pedra , no val a badar

Un cop en zona segura faig una foto als que baixen

Només falta el Xavi

Una quants metres per sota el coll, una relliscada del Toni ens ha empés els dos avall per la pendent sortosament hi ha neu en abundància i el que en altres condicions podria haver estat un accident més o menys greu queda en un bon fart de riure i en una anècdota

Per sort podem riure...

En pocs segons els hi traiem una bona distància al Pau i al Xavi, fixeu-vos en la traça de baixada, la veritat és que el primer tram te un inclinació de nassos !!!