L'HOME QUE VOLIA SER REI (The Man Who Would Be King, John Huston 1975)

Quan feia 8è d’EGB, a l’escola hi havia un professor al qual li agradava molt el cinema (de fet era el responsable del cine club que es muntava cada dissabte a l’escola per tal de recollir diners pel viatge de final de curs…) i sempre que feien alguna pel·lícula que trobava interessant ens ho deia per tal que en la miréssim, no recordo totes les pel·lícules més ens va recomanar però aquesta em va quedar ben gravada.

El tràiler original amb comentaris del mateix Huston

Dirigida per John Houston l’any 1975 i basada en una història curta de Rudyard Kipling, “L’home que volia ser rei” és potser una de les millors pel·lícules d’aventures que s’ha fet mai, de fet tant Sean Connery com Michael Caine (els dos actors que la protagonitzen) la tenen com la seva millor pel·lícula, us en faig cinc cèntims del seu argument: India, finals del segle XIX, dos soldats britànics retirats, en Daniel Dravot (Seann Connery) i Peachey Carnahan, tenen l’esbojarrada idea d’anar a la inhòspita regió del Kafiristàn (al nord de l’Afghanistan) per tal de convertir-se’n en reis i fundar-hi una dinastia, abans de marxar coneixen a Rudyard Kipling (a qui Houston va convertir en personatge en la seva pròpia història i interpretat per Christopher Plummer) que és periodista i el fan servir com a testimoni del contracte que han signat per donar un aire “legal” a l’aventura… durant el viatge, que fan disfressats un de fetiller i l’altre del seu ajudant mut, els en passen mil i una però finalment arriben al Kafiristan, un cop allà es dediquen  a ajudar a diferents caps tribals a vèncer als seus enemics (gràcies al carregament de rifles Martin que han portat), durant una escaramussa una fletxa es clava al pit d’en Dravot però no el fereix, la qual cosa fa que tots el prenguin per un déu, a partir d’aquell moment tot canvia i els dos amics es fan amos i senyors de la regió en Dravot com a rei i déu,  a la vegada i en Carnahan com a mà dreta i instructor del seu incipient exèrcit, però de mica en mica les coses es comencen  a complicar fins a un final força dramàtic. Obviament l’argument és molt més ric però a grans trets aquest resum ja serveix, de fet m’he deixat coses fonamentals de la pel·lícula…no fos cas que algú la vulgues veure…

En aquesta joia s’hi entrelliguen alguns dels temes que fan que, per mi, una pel·lícula valgui la pena, a saber: història, el fet de que els dos protagonistes siguin ex-soldats britànics i que l’acció se situï a l’India i l’Afganistan fan que el rerefons històric sigui vital pel desenvolupament de la trama; amistat, els dos protagonistes es tenen una amistat realment sòlida que els fa afrontar aquest aventura sense cap mena de dubte de la fidelitat de l’un envers l’altre, tot i això veiem com les ànsies de poder posen en perill aquests lligams; acció i aventures, recordem que la pel·lícula és de 1975 i que per tant el que per llavors es considerava una pel·lícula d’acció i aventures te relativament poc a veure amb el cinema actual, els focs d’artifici són nuls i gairebé que el més trepidant que hi ha és una mena de partit de “horseball” a l’afganesa, però tot hi això no és ni lenta ni avorrida. Houston va tenir el projecte en ment 25 anys abans no la va poder realitzar, inicialment la parella protagonista havia d’estar formada per Clark Gable i Humphrey Bogart, després havien de ser Burt Lancaster i Kirk Douglas descartats aquests Peter O’Toole i Richard Burton van entrar a la llista però van ser desbancats per una de les parelles mítiques del cinema Paul Newman i Robert Redford, però el mateix Newman li va suggerir que els papers havien de ser interpretats per dos anglesos, finalment Ford va escollir Connery i Caine després de veure’ls junts durant una visita que aquests li varen fer a l’hospital, com hi ha món que no podia haver triat millor parella,

Pel que fa al relat en la que està basada la veritat és que Houston va saber extreure’n el millor i a més afegir-hi detalls que si bé no apareixen en l’argument original fan que tot estigui molt més lligat, és molt més explícit per exemple en el paper que juga la maçoneria en la història,  Kipling (que era maçó) és molt més subtil, obviament i pel fet de tractar-se d'una pel·licula Huston fa molt més enfasi en l'acció i es permet algunes llibertats que li donen molt més ritme i dramatisme en els moments justos fins i tot es permet de col·locar-hi algunes dosis d'humor (la broma al guàrdia de fronteres n'és el millor exemple) , el relat original d’en Kipling es fascinant, està escrit en primera persona la qual cosa li dona un aire de veracitat realment ben aconseguit, suposo que per aquest mateix motiu Huston es va decidir que el periodista que apareix en l'història fos el mateix Kipling.

Ja sabeu, si mai en teniu l'oportunitat no deixeu de veure-la, passareu una bona estona, això si,  dubto que la trobeu entre el top manta....

Part de la magnífica banda sonora