Aquest diumenge es va celebrar la primera edició de La Llanera Trail, i un servidor hi va participar en la modalitat
de marató (43,3 km, una mica més llarga de lo normal i amb uns 1.300metres positius),
era el primer cop que es celebrava (l’any passat es va anular degut als danys
que les ventades varen ocasionar al rodal de Sabadell) la veritat és que feia
il·lusió, això de córrer a casa i pel terreny que normalment trepitges quan
surts a córrer té la seva gràcia, motivat ho estava, el problema era que arribava
a la cita en estat de forma que no era el més aconsellable per afrontar una
prova com aquesta, si bé vaig començar a entrenar prou bé la veritat és que els km i el desnivell acumulat
els dos últims mesos feien pena (o riure segons com t’ho miris): 100km i 2100m
positius, i per acabar-ho d’arregflar en l’última sortida em rebento el genoll…
o sia que els 15 dies abans de la cursa parón total, atiborrar-me d’antiinflamatoris i bossa de
gel fins que perdo la sensibilitat, el que deia, ideal !!! però cap problema, de fet m’estic convertint en un especialista
en això de fer curses lesionat o acabat de sortir d’una lesió, en resum, que la
cosa prometia.
Recorregut i perfils de les curses.
Compartint recorregut amb la mitja, la Carlota al davant i el Marc més enrere
Un trabucàs dona la senyal de sortida, i ja ens tens a tots els participants
enfilant amunt pel passeig Manresa, abans de tocar terra tenim 1,5 km d’asfalt,
passa ràpid i de seguida ja som a la baixada de la Cobertera (per on tocarà
pujar al tornar) i al riu, tinc molt clar que no puc apretar gens i m’imposo un
ritme mig de 6m/km, almenys fins arribar a Castellar, els primer km són
coneguts, però de seguida sortim de la pista principal i tot vorejant un camp
enllaçem amb corriols i camins desconeguts, passem per Pedrasanta, tot just
deixem enrere l’urbanització quan les dues curses es separen, a uns els hi
queden uns 13 km i als altres 35, arribo al km 10 i veig que he clavat la mitja,
una hora justa, vaig bé de forces però
ja m’ensumo que patiré pel genoll, poca estona després sortim del bosc i anem a
parar en una de les urbanitzacions que hi ha entre Sentmenat i Castellar, i
d’allà tot seguint un corriol sortim al tram final del Ramí Ral que va de La
Salut a Castellar, deixem la terra per entrar breument a l’asfalt, passem per
la rotonda de la carretera de Sentmenat i enfilem cap al següent avituallament,
l’últim abans de començar el tram més dur de la cursa.
Per corriols desconeguts
Arribat a aquest punt, decideixo prendre’m un txupinasso, s’acosta la zona
més dura i crec que em farà falta, amb un vas d’aigua el faig passar avall i
m’hi torno a posar, seguim la pisat del Puig però de seguida ens desviem, agafem
un corriol que puja fort, toca caminar , cosa que també s’agraeix, de tant en
tant però el camí aplana i es pot córrer, i en un d’aquest punts m’entrebanco
amb una arrel i faig un pas en fals per sort puc canviar la cama ràpid i parar
el cop però em queda la cama dolorida de l’imapcte i vaig coix un estona, tinc
el quàdricep ben adolorit, vaig fent la goma amb alguns corredors si bé és
veritat que a aquestes alçades de la cursa no es pot dir que et trobis amb
molta gent, finalment arribo a un camí conegut, estem a sobre can Cadafalch,
paro un moment a l’avituallament i aprofito per menjar-me un parell de trossos
de plàtan, val a dir que en aquest apartat l’organització s’ho ha currat molt,
i els avituallament són molt complerts (com a la majoria de curses de fet segur que van sobradíssims,
m’agradaria saber que en fan de tot el que sobra), m’hi torno a posar i pocs
metres després em fan deixar la pista i agafar un sender a la dreta, baixa fort
i és força tècnic, està bé tenir una estona de divertiment !!! passa per llocs
inhòspits que no coneixia i que hauré de visitar un altre dia amb més calma, un
bosc frondós i una torrentera que si mai baixa deu fer goig de veure, finalment
s’acaba la baixada i travessem la pista principal que puja cap al Puig de la
Creu, allà els controls tenen feina per parar ciclistes que pugen i baixen,
seguim per corriol on només els més forts poden córrer… i jo no puc, s’imposa
el ritme dièsel, sense córrer però sense parar, més o menys mantinc la
distancia amb la corredora que porto al davant, i de moment el que porto al
darrera allà està, la pujada es fa llarga i el genoll dret fa estona que crida,
el quàdricep esquerra gemega i el bessó dret plora… mica en mica m’estic
desinflant, tornem a creuar la pista principal per seguir pel sender del bosc,
sortosament en menys d’un quilòmetre arribaré a dalt, una vegada més anem a
parar ala pista però aquest cop no la deixem, em poso a córrer però m’agafen
unes rampes de campionat i he de parar, apa doncs, caminarem fins dalt.
Enfilant cap al Puig, vaig petat !!!
Arribant a dalt encaixada amb el Roger
Amb l'Esteve a l'avituallament
Foto de família !!!
Per fi arribo i el primer que veig
és el Santi esperant-me, crits d’ànims i veig al Roger fent de control, moment
curiós, és la primera vegada que tots tres coincidim en una cursa, i un en cada
rol possible : participant, organitzador i espectador, després de fer un ràpid
resum de tot plegat el Santi m’obliga a menjar
(i ja se sap que el germà petit ha de fer cas al gran) sobretot coses salades
per tal d’atenuar les rampes (encara que una bona ruixada de Reflex també ajuda
a atenuar el dolor) i la veritat és que mai havia menjat tant durant una cursa,
barreta, plàtan, galetes salades, 3 vasos d’aigua… ja veurem com es comporta tot
plegat quan comenci a córrer un altre cop, a l’avituallament també hi ha l’Esteve,
l’Oriol i la Laura, i tots fan cara de passar-s’ho força bé , l’any que ve
potser els hi canvio lloc, fem algunes
fotos per la posteritat i encaro ja la baixada, recargolada, tècnica,
relliscosa, vaig darrera un grupet que la veritat és que podria adelantar però
ja em va bé no forçar la màquina i deixar que el que he menjat es posi a lloc,
però quan el camí aplana més decideixo pasar-los, el camí però és un pedregar
considerable i has d’anar al lloro a no fotre’t de cap, finalment arribem a
baix i el terreny es torna més amable i corredor, ja torno a ser a Castellar i
arribo a un altre avituallament, aquest cop ni menjo ni bec (no em cap res a l’estómac)
però un altre ruixada de Reflex no està de més !!!, quan surto de Castellar
porto quatre hores justes i 30 km, o sigui que m’en queden 13, si fos un dia
normal i estigués en bones condicions o tindria fet en una hora i quart, però
ni és un dia normal ni estic en les millors condicions o sia que em mentalitzo
que la tornada se’m farà llaaaaaaarga de nassos, intento portar un ritme
constant, lent però regular i mica en mica cauen els km, passo per camins fets
mil i una vegades i d’altres que ni coneixia,
finalment arribo al riu, queden només 4
km, intento córrer tota l’etona però el bessó i el quàdricep m’estàn a punt d’explotar
a cada passa, per tant decideixo fer un bon tros caminant, últim avituallament,
un vas d’aigua i avall, a aquestes alçades ni el Reflex serveix ja, faig l’últim
quilòmetre o mig de riu a pas de tortuga, em guardo pel final, encaro la pujada
de la Cobertera (o Mortirolo o Purgatori com més agradi) i per descomptat ni me
plantejo córrer, finalment trepitjo asfalt, ara si, matem-ho ja, em poso a
córrer, Gran Via, Vilarrubies, Via Massagué (val a dir que tot això s’ho podien
haver estalviat, enrant pel c/ salut ja ho tindriem tot fet !!!) algun
aplaudiment espontani però no hi ha massa gent, a l’hora que és tothom ja està
dinant, per fi veig el final, entro al Passeig Manresa i encaro l’arribada,
veig el Fernando i la Carmen que m’animen, aquest cop entro sol, la família no
hi és estan a casa, ells i deu persones més esperant-me per dinar, aquest cop m’he
estalviat de parar la taula.
Arribada !!!
