DUNKIRK (Cristopher Nolan, 2017)

                                   

L’altre dia a Can Tuit em vàren preguntar perquè trobava que Dunkirk era una pel·lícula brillant, li vaig dir al meu interlocutor que explicar-ho en 280 caràcters era complicat, que si de cas en faria un escrit i li passaría, pos apa, som-hi, a veure que em surt…que servidor tampoc és crític de cinema…

Primer cal posar en context històric l’acció, intentaré ser breu… l’any 1941 l’exèrcit alemany va arraconar el que quedava de l’exèrcit francès i les forçes expedicionaries britàniques a la població costanera de Dunkerque, situada al nord de França a pocs quilòmetres de la frontera belga i uns 70 quilòmetres de la costa anglesa, 350.000 homes (i tot el seu equipament) estàven a punt de ser anihilats pels panzers alemanys que els hi haguèssin passat per sobre fàcilment, però resulta que Hermann Goëring, comandant en cap de la Luftwaffe i mà dreta de Hitler, va demanar al del bigoti que aturés l’ofensiva terrestre, que ell i la seva aviació s’encarregarien d’eliminar a l’enemic (val a dir que gràcies a la ineptitud de Goëring, no només en aquesta decisió sino en moltes d’altres, els alemanys era impossible que guanyessin la guerra), és en aquest punt on se situa l’acció de la pel·lícula, 350.000 soldats aliats esperant ser rescatats d’una platja francesa i els avions alemanys bombardejant-los o ametrallant-los a les platjes, però la marina anglesa tenia alguns problemes, els U-Boote alemanys (submarins vaja…), la mateixa Luftwaffe i que els seus vaixells de guerra no es podien acostar a les platjes, Dunquerke no tenia un gran port on fer-ho i tan sols hi havia algún moll on poder acostar els vaixells, és per això que el transport de tropes es va haver de fer en embarcacions petites moltes d’elles civils. Per acabar aquesta breu (però crec que necessària introducció) diré que com a qualsevol pel·lícula basada en fets històrics hi ha alguns errors o mancançes, això li va comprtar algunes crítiques però és habitual que passi, hi ha gent que li costa entendre que tan sols és una pel·lícula i no un collons de tesis doctoral...

Però a en Nolan no li interesava fer una pel·lícula d’acció, perqué d’acció poqueta, va reduïr el que va ser una grandiosa operació de rescat que va durar una setmana i on es vàren perdre uns 250 vaixells (dels 1000 utilitzats) i la RAF 170 avions per 250 la Luftwaffe, a simplement algunes cues de soladats a la platja i algún que altre avió, personalment és l’únic que li puc criticar (si la peli l’arriba a fer Spielberg…), Nolan va decidir explicar tres històries diferents, que començen en linies temporals diferents, la línia del soldat que fuig desesperat i que fent “trampes” aconsegueix entrar en un vaixell, la línia del propietari d’una petita embarcació que decideix anar per lliure a buscar soldats i per últim la dels pilots de la RAF que amb els seus Spitfire van a donar cobertura a l’operació; les tres trames s’entrecreuen, si bé al princpi costa lligar caps quan te’n adones de com juga amb els diferents punts de vista és quan més es disfruta, perquè resulta que les tres històries tenen durades diferents o més ben dit, cadascúna s’inicía en hores diferents, el soldat fa dies que espera ser evacuat (aquí en Nolan falla una mica ja que no es veu el passar dels dies), el patró està un dia per anar fins la platja mentre que l’acció dels pilots dura una hora, la jugada d’en Nolan és que veus les tres històries desde els tres punts de vista, hi ha moments on el pilot veu el petit iot recollint soldats o bé el soldat aclama el pilot quan aquest tomba un He-111 que ataca un dels vaixells i el patró recull soldats del vaixell que s’enfonsa, i la veritat és que a mi aquesta manera d’enfocar-ho em va encantar.

I val a dir que totes tres històries s’aguanten per elles soles, ben mirat podrien no creuar-se i ser totalment independents ja que les tres tenen realment un inici, un relat i un final per si mateixes, la del soldat és poster la que témés substància ja que al tenir una línia temporal més larga és la que té més possibilitats, i és també la que té el moment més humanament dramàtic en el moment en que s’enfonsen els vaixells i com als soldat malden per sortir-se’n, o com un grup de Highlanders s’amaguen en un vaixell varat per la marea baixa tot esperant que sigui la mateixa mare que quan pugi el tregui d’allà; la història del iot sembla que hagi de ser la més simple, però no està malament com en Nolan aconsegueix transmetre tanta tensió en un espai tant petit final final, primer el rescat d’un sol soldat que traumatitzat diu que n’hi parlar-ne de tornar a la platja i després el dramàtic salvament d’una pila de soldats enmig d’un mar de petroli, però he de reconèixer que lapart que més em va agradar va ser la que té els avions com a protagonistes (serà que és una de les meves aficions), les escenes em vàren encantar (veure Spitfires batint-se en duel amb els Bf-109 em va emocionar més que en Tom Cruise tombant Mig-28 fictícis amb el seu F-14 a Top Gun), el millor és que són reals, ni digitals ni punyetes, i com un d’ells té problemes per tombar el Heinkel (cosa que passava realment per motius que no cal explicar) i evitar que aquest ataqui un vaixell crecque demostra que en Nolan es va assesorar prou bé, però precisament en aquesta part és on hi ha l’única pífia, una pífia que suposo que era conscient qu el’etava fent i que jo crec que es tracta d’un aespècie d’alegoria del que va ser Dunquerke, i és que dificilemt un Spitfire planejant ( per haver-se quedat sense combusstible) podria abatre un Stuka en ple picat, però és com dir : heu estat a punt de guanyar però ens en hem sortit, no sé, a mi és el que em ve al cap.

No he fet cap comentari dels actors perquè sincerament, no sóc un expert en el tema i em sembla que senzillament tots ho claven bastant, a destacar la presència d’en Kenneth Branagh (valor segur) i la sempre inqueitant interpretació de Ciliyan Murphy,poca cosa més puc dir del tema, que també és de nota és la banda sonora, tant la musica com la d’ambient, que aconsegueixen crear una atmosfèra perfectament equilibrada amb les imatges de platjes inacabables, vaixells que s’enfonsen o avions giravoltant pel cel.

PER UNA XISTORRA

On the road again !! per fi !! un any després ja hi tornem a ser, però aquest cop s’hi han afegit l’Eva (que torna a tenir moto de veritat) i el Toni (que no ha deixat de tenir-ne però feia anys que no venia) la baixa ha estat el Marc (que entre ral·lis, circuit i ser pare de família no te més dies pels amics…), tampoc ha vingut el Guille (tenia un exàmen…) ni l’Ivàn (fins diumenge estava a l’exili..) però sóm els que sóm, i ja està bé !! Tornem a repetir la ruta de l’any passat però canviant el destí final, el Lucki va descobrir un càmping o fan un entrepans de xistorra de campionat, sempre ha estat un gourmet…

A punt de marxar !!

Enfilem cap a Solsona de bon matí amb la calma, tampoc hi ha pressa, un cop allà decidim que no val la pena parar a esmorzar, millor aprofitar la fresqueta de matí i seguir fins a Sort, sortim cap al Coll de Clarà, a bon ritme però sens estresar-nos, pujada disfrutaona i ràpida, però amb una baixada on millor portar una bona traçada o visites ràpidament l’altre carril, la carretera ressegueix després el fons de la vall, enllaçant curves amplies i sense dificultat ja som a la nacional i girem cap a Adràll on arribem 30 minuts després, i per fi arribem a un dels trams diverits, el Coll del Cantó, aquí ja cargolem més les orelles a les burres, recordant l’any passat ja espero que el Lucki em passi com un llamp, però pel que es veu avui no està fi ,o bé els 25cv (segons ell) de la F800 estàn desnutrits i apàtics… el que si que arriba és el Xavi que sembla que aquest any no li fa mal el colze i em passa sobradament, el més curiós és que darrera seu arriba un paio amb un scooter XV i sembla que té pressa, el deixo passar posant-me a la dreta i el tipus em passa com un llamp (com camina l’aparato aquest !!!) passa també al Xavi i perdo als dos de vista, darrera porto el Toni i a seva VTR, disfrutem com garrins al fang d’uns de les carreteres més divertides i variades del pirineu 50km de paelles, pujades, baixades, ràpides, lentes, bots, forats i merda de vaca, un goig pel motorista !!!

Arribem a la benzinera que hi ha abans d’arribar a Sort i allà repostem (una de les preocupacions del Lucki, que pateix pel Toni i el seu minidipòsit, li acabem de demostrar que pot fer les mateixos que el Xavi i ja es calma una mica…) hora també de fer el primer intercanvi d’impresions, el paio de l’scooter s’emporta unes merescudes mostres d’admiració i també algún comentari despectiu per anar amb pantalons curts, ara ens toca omplir els nostre estòmacs i baixem cap a Sort on fem un bon esmorzar i començem a notar la caloreta… després d’esmorzar enfilem cap la Bonaigua, hi ha molt de trànsit, tot ple de turistes que venen a fer ràfting etc. , a Llavorsí paro un moment a cordar-me bé el casc i la resta segueixen tirant, en uns segons engejo i miro d’atrapar-los, de seguida els tinc a la vista, el Jaume tanca el grup, curiosament porta un cotxe enganxat el cul, no anem molt ràpid, però no és habitual que un cotxe se’t enganxi tant, va realment a prop del Jaume, quan puc l’adelanto i em poso a la cua, arribem a la recta d’Esterri i el Lucki, que va al davant, decideix que ja porta suficient estona darrera un cotxe, així que tot i els carrils d’intersecció, la pintura vermella del terra i que en un moment tenim una bona recta per adelantar-lo decideix adelantar-lo (ell, el Toni i l’Eva) els que anem a la cua (el Xavi, el Jaume i el que escriu) tenim la sort que el cotxe s’aparta cap al carril d’acceleració i el passem sense trepitjar res de res, el següent que veig és com el cotxe que portavem a darrera ens adelanta a tot gas, però curiosament ara porta un llumeta blava al sostre… cagonelsclausdecrist !!!! un mosso d’incògnit, ens adelanta a tots i es col·loca a dalt de tot de la pujada on amablement ens indica que ens parem….resultat, una multa merescuda per tots, una esbroncada pel Jaume i una xerrada molt profitosa (i ho dic seriosament) amb un mosso que sortosament va ser més didàctic que sancionador, i que ens va donar un parell d’explicacions de com porten el tema motos per aquella zona, bé, 15 anys fent rutes amb moto i és el primer cop que ens paren i ens multen, no és un mal promig… enfilem la Bonaigua a bon ritme, l’any passat la pujada va ser antològica, però aquest any no portem cap element distorsionador al grup…

Toca esmorzar que ja hi ha gana !!

Confraternitzant amb el mosso...

Entrem a la Vall d’Aran i ens dirigim cap al Portillò, el coronem i ja som a França, la baixada la faig amb el Toni, a ritmillo, fa temps que no surt però és allò de que “el que tuvo retuvo”, el moment més “divertit” és en un final de recta on gràcies a un generos llit de grava , gravillon que diuen els franxutes… fem unes derrapades semicontrolades que ni en Chambón (si no sabeu qui és vol dir que sou uns pipiolos o uns incultes...), arribem a Bagneres de Luchon i la travessem, anem a buscar el Col de Peyresourde, curt però bonic de fer, el deixem enrere i és el torn de l’Aspin, més llarg i disfrutón, amb una bona pila de paelles, que posen frens motors i habilitats a tope, el descens és curt, als peus del port hi ha una zona turística amb un aparell de llocs per dinar (“Uns food-trucks que flipareu!!” deia el Lucki l’any passat), però anem tard, a quarts de tres ens diuen que la cuina està tancada i que com a molt ens poden fer unes amanides o truita, així doncs dinem i aprofitem per comentar la jugada, no ens entretenim massa.

La pujada al Peyresourde

I el que es veu un cop dalt

Food trucks vinguts a més....

Els sis genets de l'apocalipsi (bé , una és una amazona...)

Pujem a les motos i cap Tourmalet s’ha dit, port mític on n’hi hagi més per les gestes ciclístes que no pas pel seu recorregut (bé, la baixada cap a Luz si que és més gratificant que no pas la pujada per La Mongie, baixem i arribem a Argeles Gazost, punt on iniciem la pujada cap al Solour, i desde allà emplamem gairebé sense perdre alçada amb l’Aubisque en un dels trams més divertits, tècnic, bonic i perillòs (certament no et pots equivocar o tens una timbla de nassos…) del trajecte, a dalt fem una paradeta per disfrutar de la bòira que no ens deixa veure el paisatge, tan sols les tres bicicletes gegants que ens recorden que en el fons pujar amb moto no té cap mèrit… baixem tranquilament que ja portem una bona quilometrada i ens falta una bona pila de curves per fer; el següent objectiu és el coll de Marie Blanche, de no gaire alçada i més tranquil que la resta, el Toni, el Xavi i jo arribem primers i fem una parada, tinc el temps just per anar a fer una foto al momument als màquis espanyols que vàren pendre part en un combat contra els alemanys, quan arriba la resta no paren i segueixen avall, ens esperen a peu de port, a Escot , refescant-se a la font. l’any passat ens vàrem refrescar a la font durant 20 minuts gràcies a uns altres elememts distorsionadors (en el sentit contrari als de la Bonaigua, però anàven en pack…).

El Jaume coronant el Tourmalet

L'aubisque

Marie Blanche....puta mania amb els adhesius...

Monument als Maquis

Aquest cop enllestim ràpid i agafem la N134 cap al nord per deixar-la un parell de km més endevant, planajempel fons d’una vall fins que arribem a l’inici de, per mi, uns dels ports més bonics que he fet i que desconeixia fins el moment, La Pierre de Saint Martin, que comença a França i travessa la frontera entrant a Navarra pel capdamunt de la Vall del Roncál, són uns 23 km de pujada, surts dels 300 i acabes als 1700, amb la qual cosa la varietat d’entorn es nota, abans de coronar passes per una estació d’esquí alpí i quan ja travesses la frontera en trobes un parell més nòrdic, la baixada també és d’antología i acaba enmig d’un imensos prats de pastures, espurnejats de petites granges o casetes de pastor, agafem un trencall i enfilem per una petita carretetra tipus scalèxtric enmig d’uns frondosos boscos, en un puja i baixa que ens deixa als fons d’una petita vall que resseguim per complert, una altre puja i baixa i saltem a una altre vall, deixem Navarra i entrem a Aragó, un parell de minuts després ja hem arrribat al càmping de Zuriza, per fi !! 560 km i 8 hores sobre la moto es noten, que totes tenim una edat !! en teniem ganes i ja somiem amb una bona dutxa i cascar-nos una cervesa entre pit i esquena, per l’entrpa d existorra ja fem tard, falta poc per anar a sopar i no és qüestió de perdre la gana…; el sopar transcorre sense més, rialles, bromes centrades principalment amb el recoregut d’avui, i també neix el que sembla que hagi de ser una boníca història d’amor entreel Lucki i el “maitre” del restaurant un navarrés que té un físic imponent, i que sembla que si volgués t’arrencaría el cap d’un clatellot, després del sopar cauen algunes cerveses més per acabar d’assegurar caure ràpidament adormit només tocar al llit.

Les vistes desde el càmping són espectaculars !!

Bota caducada ? cinta americana !!!

El diumenge es lleva esplèndid, i a les 8 ja trenquem (malauradament) el silenci de la vall amb el soroll dels motors, bé, de fet el qui el trenca és el Xavi amb el maleïts Termignioni de la Ducati… el primer que cal fer és omplir el dipòsit i esmorzar (el bar del càmping encara no està obert), així doncs desfem el camí que vàrem fer ahir en deixar la nacional i quan hi arribem girem a l’esquerra anem cap a Urzainqui a 7km, on hi ha la benzinera més propera, allà mateix aprofitem per fer un esmorzar ràpid, no és qüestió de perdre temps, finalment ja amb els dos dipòsits plens tornem a enfilar carretra amunt, la idea és fer part del mateix recorregut d’ahir, però un cop fet el Marie Blanche anar a buscar el Portalet i creuar la frontera per allà, som-hi doncs!! gas a les burres!! desfem el camí d’ahir i pujem La Pierrre de Saint Martin, el Xavi, el Toni i jo tirem fort, la pujada és espectacular, amb un asfalt boníssim que inspira tota la confiança, com sempre el Xavi es desmarca ràpid, quan encara no estem a dalt de tot però entrem en un espès banc de boira que fa que evidentment baixemel ritme, anem xino xano, no és qüestió de menjar-se una valla o una vaca per gilipolles, finalment una mica després la boira desapareix, coronem i ens reagrupem, començem a baixar però ens trobem amb una sorpresa, la carrretra està tallada, hi fan una cursa ciclista i ens fan baixar per una altre banda, quin remei…, em poso al davant i només canviar de vessant de la muntanya ja ens tornem a ficar dins la boira a més la carretarta té tela, estreta, asfalt moll i en mal estat, tinc la sensació de ser el putu canari de la mina, no sé si m’explico… la baixadeta es fa llarga i estressant, la boira és a vegades molt espessa i amb prou feines distingeixo la curva que sovint tenen forma de paelles que no hi ha manera de traçar-les amb certa dignitat… també ens creuem amb una pila de ciclistes, amb dos collons, perquè fot un dia d’aquells de curtida de la bona, els animo quan m’hi creu-ho, 20km després arribem a la vall, bufff… fem una curta parada, necessito relaxar-me una miqueta, i la resta diría que també, per fi agafem una carretera en condicions, que ens pporta a Oloron Sainte Marie i allà ja agafem la nacional.

La Pierre de Saint Martin, impresionant.

Parada  per relaxar una miqueta després de la baixada...

El temps segueix emboirat i de tant en tant cauen algunes gotes, no plou però no té pinta de millorar, quan arribem al trencall del Marie Blanche fem una parada i decidim que no val la pena fer-lo, el temps no pinta bé i preferim travessar la frontera per Somport i baixar cap a Jaca, així doncs que ja li tornem a fotre, Somport és molt variat, trams estrets, de doble carril, i trànsit, molt detrànsit, el Xavi obre la marxa quan creuem la frontera i baixem cap a Jaca, quan estem a l’alçada de Candanchú deceideixo fer una parada, deixo passar al que em venen al darrera i m’aturo, no res, 30 segons, torno a pujar i miro d’encalçar la colla, però quan arribo a Canfranch em trobo un bon merder de cotxes i un control policial… de ser una estació d’importància estratègica vital, fa anys va caure en l’abandó i ara éstà ple d’hotelets, botigues i turistes, l’ultim cop que vaig estar-hi fa 26 anys i anava vestit de verd...com passa el temps !!!! Porto 25 km i encara no els he atrapat… seràn mamons… ja es podien haver parat !!! no n’aprendràn mai!!! passo per Jaca i ni rastre, pos res segueixo cap a Sabiñanigo, i a les llargues rectes tampoc els veig, finalment arribo al trencall de Aínsa, allà decideixo parar i mirar el mòbil, tinc uns wats del Xavi i una trucada del Lucki, finalment aconsegueixo parlar amb el segon i despés de renegar un mica quedem que ens veiem a Aínsa, 50km, i 5 alemanyots passats per la pedra després arribo a Aínsa, paro a l’entrada del poble i em poso còmode, fot una calda de por, per sort just abans d’arribar hi ha una benzinera, o sigui que he aprofitat per omplir dipòsit i comprar una ampolla d’aigua, a veure quan tardaràn aquesta colla…

Esperant a l'ombra...

Mitja hora després arriba l’Eva, ha vingut a comprobar que hi fos suposo, hi em diu que el Toni s’h quedat sense benzina i han hagut de fer un trasvàs d’emergència (el Lucki ja portava un tubet i un bidonet per si les mèsuqes… la qüestió és perqùe collons els molt carallots no han omplert a Jaca… d’on no n’hi ha no en pot rajar… l’Eva torna enrera fins la benzinera que està a tres o qiatre quilòmetres, apa doncs, torna a seure i a esperar, 10 minuts després arriba la resta sense l’Eva...o sia qe tampoc han parat a repostar, el Lucki diu que dins el poble n’hi ha una seguint tot recte i que van a aquella (la d’abans no li agradava es veu…), quedem de trobar-nos a la benzinera en qüestió, apa, ja torno a estar sol, 5 minuts després arriba l’Eva, un repostatge llarg es veu…,li comento el tema i ens dirigim cap a la benzinera “tot recte”, una rotonda, dues rotondes i gairebé sortim del poble, és evident que no n’hi ha cap, mitja volta, enfilo avall un altre cop i quan estic fent la rotonda miro pel retrovisor i veig l’Eva per terra… cagonlaputadoros… completo el gir i vaig a ajudar-la, res greu, la NC té un radi de gir massa gran i ha topat amb el bordó, per sort només s’ha trencat l’extrem de la maneta de fre, posem la moto dreta i aném a buscar la colla, que ja ens espera al costat d’un restaurant per dinar… ens convé fer un allarga parada per asserenar-nos després d’aquest cumúl de despropòsits.

I això que el Marc i el Guille no havien vingut !!

I amb els estòmacs i el dipòsits plens enfilem cap a Castejon de Sos, un dels trams “puntuables” del recorregut, carretera estreta i monotraçada divertidíssima de fer però amb molt de risc pels cotxes que puguin venir de de cara, la començem amb ganes, el Xavi, el Lucki i jo al davant, de cop el Lucki es torna boig tot fent senyals amb les mans amunt i avall… no pillo res, m’apropo i veig que tenim al davant un Patrol de la Guardia Civil, el Lucki li agafen cagarrines 8el noi és una mica paranòic...) i es queda enrere, el Xavi a la que pot el passa i jo faig el mateix, sense gaire manies, pim pam… gas !!! ens retrobem a Castejon de Sos i pujem cap a Coll de Fades, seguim amb la tònica, carretera estreta disfrutona , un plaer, 30 km de no parar, al arribar a la N-230 girem cap a Pont de Suert, al entrar a Pont de Suert ens reagrupem, ara toca anar cap a La Pobla de Segur i Tremp (on ja hem decidit que parariem una estona) o sigui que farem Coll de Fades (fa temps que no el fem !!) preciós recorregut de 40km, amb asfalt variat i amb unes relliscoses tires de quitrà que ens fan tenir més d’un ensurt, la part de dalt degut a les obres està sense asfaltar però és un tram curt, baixem cap a la Pobla i seguim cap a Tremp, allà parem a fer l’últim repostatge i anem a un bar a refescar-nos, fot una calorada important i alguns decidim que fotre el cap a la font és una bona manera de fer passar la calor.

De Tremps anem cap a Ponts, Comiols és un port espèndid, amb un asfalt perfecte i unes llargues curves que et fan plorar d’emoció, és l’últim por que farem o sia que cal aprofitra-ho !!, de Ponts ja anem cap a Calaf, recorregut sense res, rectes i més rectes, a Calaf agafem l’Eix, la idea és parar a la primera benzinera que trobem, però és agafar l’Eix i començar a ploure com si no hi hagués demà, vaig al davant marcant el ritme (potser una mica massa alt veient com plou, però ens mullarem menys estona...) adelantant cotxes conduïts per imbècils que no saben que tenen un carrill a la seva dreta, veig la benzinera, i passo d’ella, ja pararem a Manresa, on arribem al cap de poc, fem una darrera parada tècnica, el Toni ha d’gafar ma motxil·la que li he ha estat portant tot el cap de setmana, el molt il·lus la volia portar a l’esquena… es pensa queté 20 anys, ara ja queda arribar a Sabadell, per la nacional plena de cotxes, per sort no plou, i arribem a Sbd (elToni no que s’ha quedat aTerrassa) on a cops de clàxon ens despedim la resta.

I ja està, un altre al sac, gairebé 1200 quilòmetres i no ens hem pogut fotre ni una trista xistorra…

FI