Res millor que una volta per Sant Llorenç per cremar canelons, turrons, neules i cava.
Sortida amb el Pau i el Xavi, hem deixat el cotxe a Cavall Bernat i hem anat a buscar el camí dels Monjos, per al cap de poc agafar el Camí de la Senyora, preciós corriol que va flanquejant tota la Mola, just per sota el de la Font Soleia, que ofereix unes vistes magnífiques i que transcorre per racons fantàstics, no es un camí gaire freqüentat i per això mateix en algun punt es perd una mica, s'acaba a la Canal de Santa Agnès, per la qual pugem a bon ritme, abans d'arribar però agafem el camí que porta a l'ermita que dona nom a la canal, un lloc preciós que de mica en mica s'ha anat arreglant (que no restaurant), sembla mentida que en aquest racó tant feréstec hi hagués vida, seguim la,pujada fins la Cova del Drac i desde allà enfilem direcció Montcau, aquí el Pau te ganes de gresca i apreta de valent, però justa abans de pujar una de les rampes del camí agafem el trencall que porta a Els Obits, passem per davant l'antic assentament sense parar i en pocs minuts ens plantem a la Font Flavia i d'allà al camí que porta el Montcau, però l'agafem en sentit Mola, ja és hora de anar tornant, el Pau no en té prou i torna a apretar... i aquest cop ja el perdo, ens retrobem a la Cova del Drac i d'allà enfilem cap a La Mola pel camí normal, a ritme fort però sense córrer arribem al cim , fot un vent i un fred que talla la cara o sia que fem foto de rigor i avall que fa baixada, baixada sense més...a part de les ja imprescindibles torçades de turmell del Xavi, per sort no es fa m al i en pocs minuts ja sóm al cotxe.
El Pau i el Xavi
La Cova del Drac, al capdamunt de la canal
L'ermita de Santa Agnès
El Montseny desde una "finestra" de l'ermita
La Mola desde Els Òbits
Castellar, Sabadell, Terrassa i al fons Barcelona i el mar
Desde El Montcau fins a Port del Compte un mar de boira
El dissabte passat i en motiu de la festa que l’Stone Pony (club de fans de Bruce Springsteen) va organitzar per celebrar el 25è aniversari del club al Casino by Arcs de Vilafranca de Penedès vaig tenir l’oportunitat de veure en directe a Sergio Gisbert, val a dir que en Gisbert té una banda tribut a Springsteen, els Spirt in the Night, que segons diuen els entesos és la millor que hi ha, aquest cop però va venir sol i ens va oferir un concert en format acústic (una decisió que pel que vaig saber li fou mig imposada), he de reconèixer que sóc un fan absolut de l’Springsteen acústic, i tenia moltes ganes de veure si el de Saragossa estava a l’alçada.
Foto: Jose Maria Fernandez
D’entrada diré que en Sergio té prou presència per omplir
ell sol l’escenari, sense gran escarafalls ni pretensions (de Springsteen
n’és un admirador no pas un imitador) i amb una indumentaria amb la qual
un servidor se sentia plenament identificat (camisa a quadres, texans,
camperes…) però que ja fa uns anys que vaig deixar de banda, d’entrada ja em va
caure bé… Per obrir el concert va triar My Hometown, una bona elecció, una peça
tranquil·la per trencar el gel i que el mateix Bruce ha interpretat molts cops
en acústic o amb acompanyaments molt lleugers de la banda, a primer cop d’ull
(o potser hauria de dir d’orella?) ja es veu que en cap cas Gisbert vol ser
Springsteen, i crec que sincerament no li cal, com a músic que és (ja porta
vint i tants anys tocant, té 4 àlbums propis i 7 amb diferents grups)
crec que sap com mantenir-se al seu lloc, no cal semblar Bruce
Springsteen per fer-li un homenatge, el concert va seguir amb The Promised Land
i Dancing in the Dark, després va interpretar East Coast Road una de les seves cançons i
sincerament em van venir moltes ganes d’escoltar l’àlbum sencer, tot seguit va
canviar la guitarra pel banjo i va interpretar Stay (de Jackson Brown) i Cover
Me , he de dir que si bé no és que sigui una de les meves cançons preferides
(segons la Lou has de ser dona perquè t’agradi) la veritat és que si més no
tocada amb un banjo va tenir la seva gràcia…The Promise va precedir Reason To
Believe, per mi una de les millors cançons de Springsteen d’un dels seus
millors àlbums, i Gisbert la va clavar, The River, Bobby Jean i Drive All Night
se succediren per deixar pas a una brutal i magnífica Further On (up the road)
que ens va tornar a ensenyar a un Gisbert que diria jo que li agraden més
els temes més “rockanroleros” que no pas les balades, Thunder Road va posar
punt seguit al concert…i dic seguit perquè en Sergio va tornar a sortir,
es veu que algú va tenir la brillant idea de passar-li una espècie de mix
on hi havia una cançó de cada àlbum de Springsteen... o sia 19 cançons
concentrades en 16 minuts, com ell mateix va dir “a ver como sale el invento
este…” i la veritat és que se’n va sortir prou bé, no només de l’invent aquest
sinó tot el concert, espero tornar-lo a veure aviat, si és amb els Spirt
millor, m’agradaria veure’l explotant a fons el seu potencial, la llàstima és
que va ser massa curt, és el que té anar de teloner, ja que després del concert
d’en Sergio va tocar un tal Manel Fuentes amb la Spring’s Team Band, es veu
que com a “showman” és molt bò…que voleu que us digui… jo amb 20 minuts ja en vaig tenir
prou.
Video grabat per en Javier Lopez Romo del Medley final
No res, doncs que m'ha vingut de gust fer aquesta reinterpretació d'una de les meves cançons preferides de Manel, m'he hagut de contenir per no fer un relat molt més llarg i per això he preferit seguir la mateixa trama que la cançó.
Aquí teniu la cançó, You Tube és ple de muntatges amb imatges de pel·lícules, prefereixo posar-vos aquesta i que feu anar la imaginació.
Escolteu la cançó del soldadet Que a través d'un ull de bou Veu que volen uns falciots! I no és que hi entengui molt, el soldadet, Però, que volin els falciots, Deurà voler dir que la terra és a prop.
El soldat ja feia hores que
estava dins el vaixell, salparen quan era de nit i ara ja entra la llum del sol
pel ulls de bou, no té gaire espai però és suficient per girar-se i fer un cop d’ull, a part del mar tan sols s’hi veuen desenes
d’embarcacions, totes elles carregades de soldats, però també hi ha vist
algun ocell, li semblen falciots…i que ell sàpiga els falciots no són pas ocells
marítims, segur que ja tenen la costa a tocar.
I tan a prop deu ser que baixa el capità I intenta no semblar nerviós Mentre acaba la instrucció: "Concentreu-vos, soldadets, sigueu
prudents I arrapeu-vos a la vida Amb les ungles i amb les dents".
Al cap de poc baixa el capità,
sembla nerviós, “Collons” diu el soldat al company que té al costat “i representa
que aquest inútil ens ha de servir d’exemple? però si està cagat de por!” el
soldat sap que la resta de la companyia, sots-oficials inclosos, no aguanten el
capità i que si fos per ells es podria haver quedat a port, ja se’n sortirien
sense ell, és un inútil, sortit de
l’estat major i col·locat directament a primera línia, fantàstic… però el
capità fa com si no sentis els comentaris i les befes, fa el cor fort i
repeteix per enèsima vegada les ordres per cada secció, deixant pel final uns
últims consells “Sortiu de l’aigua tant ràpid com pugueu, no aneu en línia
recte, corregudes curtes, busqueu protecció, no malgasteu munició i recordeu:
no es tracta de morir pel vostre país sinó que els pobres desgraciats que
tindreu al davant ho facin pel seu.” l’última frase arrenca una rialla a
tothom, la frase no és seva però és igual, fa el seu efecte i rebaixa una mica la tensió.
Ja a coberta, els homes resen. Ja a coberta, els homes resen.
Un xiulet provinent dels altaveus
els avisa que han arribat, en fila india van pujant per les escales i surten
per fi a la coberta, el soldat omple els pulmons d’aire fresc, fa un cop d’ull
al voltant, alguns els homes aprofiten per repassar l’equip, d’altres
prefereixen deixar la seva protecció a instàncies superiors i s’ajunten a la
improvitzada missa que fa el capellà de la companyia.
I fa un amén, poc convençut, el soldadet, I acaricia el seu fusell, Intentant no pensar en res. Des de proa es van fent grossos els turons, "soldadet, valor, valor, Que depèn de gent com tu la sort del
món".
El soldat no ha estat mai gaire
religiós però per si de cas deixa anar un amén quan el capellà acaba el servei,
ell prefereix fiar-se del que pot tocar, i fa una repassada al fusell, aquest
si que no pot fallar, després intenta posar la ment en blanc, i deixa vagar la
vista per sobre la borda, ja s’albira la costa amb els turons farcits d’enemics
ben fortificats i disposats a no deixar-los passar, abans que acabi el dia es
veurà si ho han aconseguit, al seu costat hi ha el sergent de la secció que com si li hagués llegit el
pensament li diu “Tranquil nano, ens en sortirem, nosaltres som els bons, no?”.
Però "si una bala enemiga creua el vent I em travessa el cervell", Es planteja el soldadet, "les onades m'arrossegaran I mil peixos de colors Lluitaran per devorar la meva carn".
Però ara mateix el soldat no les
té totes, sap que les baixes seran elevades i que ell té tants números com
qualsevol altre, “Tan sols desitjo que si ha de ser que sigui ràpid, no em fa
por morir, em fa por el dolor” pensa “però seria una pena que tot el meu
entrenament tan sols servir per alimentar els peixos”
I és quan pensa "jo m'amago; Quan no mirin, jo m'amago".
Finalment es dona l’ordre
d’embarcar a les llanxes, si hi puja ja no hi ha marxa enrere, un pensament
fugaç li creua el cap “Ara seria el moment, amb aquest merder em podria escolar
cap a les escales i amagar-me a les bodega,
no és tant difícil”.
Però sempre miren, i el vaixell s'està
aturant, Les comportes s'han obert I, en un segon, s'inunda el mar De soldats disparant a l'infinit Amb un soldadet al mig, Que carrega mentre insulta a l'enemic.
Però el sergents ja se’n ocupen
de que tothom baixi a les llanxes, a base de crits, renecs i algun que altre
cop tota la companyia s’encabeix en aquesta espècie de taüts flotants, al cap
d’un moment ja estan navegant cap a la platja i pocs minuts després ja toquen
fons, s’obren les comportes i com un llamp salta a l’aigua, qui més qui menys
va avançant a la vegada que dispara, potser no apunten però almenys fan que l’enemic
amagui el cap, el soldat renega mentre carrèga, surt de l’aigua i corre a
buscar cobertura.
I entre bomba i bomba tot li va prou bé Fins que una cau just al costat. Primer es diu "sort, de què t'ha
anat…", Però després sent a l'esquena un dolor estrany I en tocar-se-la li queda tot el braç tacat de
sang.
Intenta moure’s de pressa, no vol
ser un blanc fàcil, la platja és plena de cadàvers dels que no han estat prou
ràpids, però el foc d’artilleria és dens, i no pot preveure on cauran els
obusos, un cau a pocs metres i fa saltar pels aires a un pobre desgraciat “Uff…millor ell que jo” però alguna cosa no
rutlla, nota a l’esquena una sensació estranya, gira el cap per sobre
l’espatlla i veu que la motxilla està desfeta, un tros de metralla l’ha
travessat i se li ha clavat a l’esquena, per sort la pròpia motxilla ha parat
el cop, sinó ja fora mort,
Gira el cap a banda i banda.
Seu a la sorra i descansa.
Fa un ràpid cop d’ull al voltant i d’un bot
es fica en un cràter, seu al fons i tanca els ulls, mentrestant al seu voltant
continuen les explosions, els trets i els gemecs, però per ara ell està viu, la
ferida li fa mal però no sembla greu.
I mentre arriba el coi de metge, el soldadet Es tranquilitza repetint Què farà, on anirà, si sobreviu: "Aniré a ma mare ben vestit I, abans que res, li hauré de dir Que em perdoni per tractar-la sempre així; Aniré a la Margarida a fer-li un fill Per, només veure'l, intuir Que l'estimo més del que m'estimo a mi".
Ara
toca esperar al metge, però el soldat no té pressa, pot aguantar el dolor i
està en lloc segur, no té intenció de sortir-ne, ara mateix pensa que potser si
que se’n sortira, si torna viu a casa hi haurà un parell de coses que haurà de
fer ”Aniré a veure a la mare i li demanaré perdó per haver-me’n anat a la
guerra sense ni tan sols dir-li, a partir d’ara m’hauré de portar com un bon
fill, després aniré a veure la Margarida i li faré el fill que li vaig prometre
si sortia viu de tot això.”.
