A mitjans de juny el meu germà
Roger em va proposar de passar uns dies als Alps tot aprofitant les vacances
d’agost, ell juntament amb el Jospi i el Toni tenien previst anar-hi a mitjans
de mes, la veritat és que em va fer molta il·lusió, i de seguida li vaig dir
que si, seria la meva primera visita als Alps i per tant el meu primer intent
de fer un quatre mil.... (en Famau també s’hi va apuntar però malauradament va
ser baixa d’última hora), quina por !!!! jo solet amb aquests tres, bufff !!!!
….. a base de mails es va anar perfilant el tema, la veritat és que jo
m’esperava anar a fer una cosa diguem-ne…clàssica, Mont-Blanc, Mont-Rosa,
Cervino… bàsicament perquè al ser la meva primera experiència als alps creia
que seria el més normal… com n’estava d’equivocat, això no va ni entrar en els
plans d’aquest trio, ja ho tenen més que superat i preferien fer alguna cosa
més “original”, finalment la zona escollida va ser la del Valais, a Suïssa, i
més concretament la de Saas Fee, aniriem a fer la Nadelgrath, una preciosa
aresta on encadenes 4 quatre mils : Durrenhorn (4.035m), Hohberghorn (4.241m.),
Stecknadelhorn (4.245 m.) i el Nadelhorn (4.327 m.), de seguida vaig començar a
buscar informació per internet (fotos, resenyes etc…) i la veritat és que era
un itinerari espectacular, amb poca dificultat tècnica (només el corredor que
ens portava fins l’aresta) però força llarg (de deu a dotze hores), érem a
mitjans de juliol i ja em moria de ganes que arribes el 14 d’agost, que era el
dia escollit per marxar….
L'itinerari escollit.
Finalment ha arribat el dia, a
dos quarts de quatre el Toni em passa a buscar per casa, carreguem tots els
trastos inclosos els del Roger, ell marxarà poc després amb el seu cotxe i la
família, hem quedat a una àrea de servei de l’autopista, allà canviarà de cotxe
i la família seguirà el camí cap a la platja mentre nosaltres enfilem cap a França; la veritat és
que el viatge és horrorós, l’autopista francesa va a tope de gent que torna de
vacances, fins que no deixem l’autopista que porta cap a Lyon i Paris no ens desempalleguem de tot el trànsit, a
les dues de la matinada arribem a
Chamonix i busquem un racó on parar i dormir; a les vuit ens despertem, agafem
el cotxe i enfilem cap a Suïssa no sense abans fer un parell de fotos a
l’esplèndid paisatge.Hem quedat amb el Jospi (que ve d’Alemanya) a les dotze
al pàrquing del telefèric de Saas Grund, nosaltres hi arribem a les onze, fem
temps tot admirant el paisatge i fent-la petar, a les dotze el Jospi no arriba,
li fem un truc, i ens diu que ja ve, s’ha embolicat per les carreteres suïsses,
finalment arriba a la una i junts ens enfilem fins a Saas Fee. Un cop allà
deixem els cotxes al pàrquing (de pagament evidentment) i fem l’última
repassada a les motxilles, tant el Toni com el Roger com jo mateix quedem parats
de lo petita que és la motxilla del Jospi, nosaltres sembla que ens hagem
emportat tot l’armari de casa !!!, són les dues i fins al refugi Mischabel hi
ha quatre hores de dura pujada, contant que comencen a repartir sopars a les
sis anem un pel justos de temps, sabiament el Toni recomana d’agafar un petit
telecabina que et fa guanyar uns 500 metres de desnivell i una hora de temps,
així doncs ens dirigim cap al telecabina, paguem el tiquet i sense pensa’nos-ho
ens entaforem dins la cabina….és com una llauna de sardines, entre nosaltres i
les quatre motxilles no hi cap ni una agulla, uns minuts després ja arribem al
final del recorregut, s’ha acabat la bona vida, ara toca caminar i suar….
El Roger i el Toni a un costat de la cabina...
...i un servidor i el Jospi a l'altre
Agafem el camí que surt cap a
l’esquerra, flanquegem la vessant fins que el camí ens porta a la vertical del
refugi….però aquest ens queda 1000 metres per sobre, el corriol comença a
enfilar-se pels herbeis i el pes de la motxilla es comença a notar, en Jospi ja
ha posat la directa, el Roger i el Toni van fent parades per treure les càmeres
de vídeo i jo aprofito les parades per descansar i fer fotos… uns metres més
amunt el camí i l’herba desapareixen de cop i ens hem de començar a enfilar per
les pedres, no és gens difícil, a més els suïssos han equipat tot el tram amb
cables i graons de ferro, no és que siguin indispensables per pujar, però de
fet et faciliten molt la feina i també fan que et cansis menys…que és d’agraïr;
finalment a les sis de la tarda i després de dues hores i mitja de grimpada
arribem al refugi, estem a 3.340 metres d’alçada, al fons de la vall es veu el
poble de Saas Fee, renoi quina pujada…estic rebentat
.jpg)
Sortint del telecabina toca caminar.
Saas Fee al fons de la vall
El camí va agafant alçada tot fen esses
Tot d'una el camí desapareix i toca enfilar-se per l'aresta
.jpg)
Un dels passos equipats
.jpg)
.jpg)
El Jospi ja s’ha informat
de tot, entrem i ens traiem el calçat, agafem les sabatilles que et deixen, traiem
piolets i pals de les motxilles i anem a l’habitació a posar-nos roba seca, el
nostre torn de sopar és a tres quarts de set, mentre esperem aprofitem l’estona
que ens queda per assaborir una coca-cola (em sembla que mai l’havia desitjat
tant), fer fotos al magnífic paisatge i comentar la jugada; del refugi estant
es veu l’últim tram de la cara nord del Lenszpitze, una immensa pala de neu
d’uns 500 metres i amb una inclinació de 50º/55º graus, al Jospi i al Roger els
hi brillen els ulls, demà l’aniran a fer, el Toni i jo ho tenim clar, nosaltres
no, demà anirem fins el Windjoch (3.830 m.) que és el coll per el qual haurem
de passar per anar a fer la Nadelgrat, farem un espècie de reconeixement del
terreny, així aclimatarem una mica… finalment arriba l’hora de sopar (o de
berenar….), estic molt cansat i no em ve de gust res però m’obligo a menjar, a
mig sopar tinc el cap que sembla un timbal, deu ser l’alçada, em prenc una
aspirina a veure si la cosa millora, a quarts de nou ja som al llit intentant
agafar la son, a alguns els hi costa poc, jo estic molta estona donant voltes.
La cara nord del Lenszpitze, objectiu del Roger i Jospi
Em desperto de cop i volta, a
l’habitació tothom es mou, és un quart de quatre, la gent es prepara per
sortir, el Roger i el Jospi també, fan l’última repassada al material i s’en
van cap al menjador, quan tothom a sortit només quedem el Toni i jo, ens
llevarem a les set, per la volta que hem de fer ja n’hi ha prou, estic ben
desvetllat, em fan molt mal les espatlles (feia molt temps que no portava
motxilla grossa) i la cadera (això és d’un defecte de fabricació), em prenc un
voltaren a veure si es calma tot plegat, al cap de poc hem torno a adormir. Ens
llevem puntuals, preparem el material que ens emportarem i anem a esmorzar,
típic esmorzar de refugi: melmelada, mantega, formatge per untar, tè i aquesta
mena de pa que tenen per aquí, sembla que estiguis menjant paper d’estrassa i
per empassarte’l has de fer veritables esforços, ens ho prenem amb calma i
sortim del refugi a quarts de nou, comencem a pujar pel camí que ens portarà
cap a la glacera de Hohbaln, a mig camí
parem, i fem unes fotos a la cara nord del Lenszpitze, s’hi veuen algunes
cordades, qui sap potser són aquell parell… uns minuts després arribem a la
gelera, ens posem grampons i ens encordem, la cara nord del Lenszpitze apareix
tota sencera, caram quin tros de paret, no sabem si aquell parell l’han feta o
no, la veritat és que la rimaia d’entrada està un pel fotuda, però qui sap…, ens
creuem amb algunes cordades que ja baixen del Nadelhorn i de l’Ulrrichorn
(3.900 m.), travessem la gelera sense cap problema, per sortir-ne ens d’enfilar
per una zona més complicada, algunes esquerdes travessen la traça i hem d’anar
més al lloro, finalment i dues hores després de sortir del refugi arribem al Windjoch, l’espectacle és
fantàstic, davant nostre apareix la gelera de Breil, per la nostra esquerra
segueix l’aresta que porta al Nadelhorn i per la dreta la que ens porta a
l’Ulrichorn, des d’aquí podem veure la Nadelgrat i el corredor per on ens hem
d’enfilar, la veritat és que no te gaire bona pinta ja que només hi ha neu fins
la meitat i la resta del corredor està totalmemt pelat, ens sembla que està
molt fotut per pujar-hi, el problema és que fins el peu del corredor hi ha un
parell o tres d’hores, si un cop hem arribat allà no ens hi podem enfilar després
no ens quedarà prou temps per fer res més que no sigui tornar enrere i no fer
cap cim….quina ràbia, ja ho comentarem amb el Jospi i el Roger quan ens veiem
al refugi; per tal d’aprofitar el dia el Toni i jo decidim enfilar-nos fins
l’Ulrrichorn, així podrem sumar un cim més al currículum… amb un moment ens
plantem al cim, un esplèndid balcó sobre tota la vall, tant esplèndid que fins
hi tot hi ha, sota el cim i penjant damunt la cara oest, un banc de fusta !!! aquest
suïssos no deixen de sorprendre’m, estem una estona dalt del cim tot observant
les cordades que baixen i fent fotos, de moment no hi ha rastre del “Duo
dinámico”, al cap de poc decidim que ja es hora d’anar baixant i anar tirant
cap al refugi, desfem el camí de pujada i allarguem la baixada per la gelera
per estalviar-nos el tros de pedra, la neu no està en gaire bon estat però es
pot baixar relativament bé, arribem al refugi al voltant de dos quarts d’una,
bona hora per dinar.
El Toni dalt de l'Ulrichorn, al seu darrera la Nadelgrath
.jpg)
Autoretrat amb el Lenszpitze, el Nadelhorn i l'Stecknadelhorn
Repetim el ritual de treure’ns les
botes i calçar-nos les sabatilles, treure ferro de motxilla i pujar a
l’habitació, ens canviem i agafem el menjar que portem, un cop al menjador
demanem un parell de cerveses i comencem a dinar, al cap de poc per la porta
treu el cap el Roger, comprova que efectivament i som i s’en va cap a
l’habitació a deixar la motxilla, uns instants després ja apareixen els dos… fan
cara de cansats i a més el Roger porta un ull de vellut, s’ha fotut un cop de
amb el martell del piolet, no és gaire cosa però fa el seu efecte… demanem un
parell de cerveses més i mentre dinem ens
comentem satisfets que han fet el que volien: la nord del Lenszpitze, en contra
del que ens va semblar al Toni i a mi, l’accés a la paret no era tant complicat,
un cop a la paret ha començat la feina, al voltant de tres hores de clavar
grampons i piolets, el Jospi no portava bota rígida i tampoc els grampons eren
els més adequats….però això no ha estat cap obstacle, han sortit de la paret
per la dreta i després han continuat per la cresta que porta al cim, per baixar
han fet tota la cresta fins al Nadelhorn, no és una cresta difícil,
però estàs continuament enfilan-te a petits gendarmes que després has de
desgrimpar o bé baixar-los en rapel, la cresta acaba al cim del Nadelhorn i un
cop allà baixes per l’aresta nord avall fins al Windjoch i d’allà cap al
refugi.
.jpg)
El Roger al cim del Lenszpitze
El Jospi resseguint la cresta cap al Nadelhorn
Passem la tarda matant el temps,
jugant a daus i fullejant revistes de muntanya que només el Jospi entén (totes
són en alemany…), finalment arriba l’hora del sopar, després de l’apat , que
constava de la típica sopa, carn, patata bullida (més que bullida sembla
escaldada i prou) i una immensa ració de
remolatxa (ens sembla que mai havíem vist tanta remolatxa junta…) també bullida,
anem a preparar les motxilles i al voltant de les vuit anem a dormir, demà
toca matinar, ens llevarem a les tres i mitja per sortir cap allà les quatre…ja
tinc ganes sigui l’hora, finalment aniré a fer un quatre mil !!!.
A tres quarts de quatre estem
esmorzant i a les quatre i quart sortim del refugi, fa fred, evidentment no som
els únics, hi ha una pila de gent fent els últims preparatius, comencem a
caminar i repetim l’itinerari ja conegut, seguim l’aresta fins a la gelera,
allà ens calcem els grampons però decidim no encordar-nos, el pas és molt franc
i així anirem més ràpid, amb poc més de mitja hora ens plantem a l’altre costat
de la gelera i comencem a enfilar-nos cap al Windjoch, travessem algunes esquerdes gràcies als ponts de neu,
un cop d’ull enrere i veiem les nombroses cordades que avui han sortit, semblen
cuques de llum… la majoria tenen com a objectiu el Nadelhorn. A tres quarts de
sis arribem dalt del coll, fa honor al seu nom i un vent glaçat ens dona la
benvinguda, fem una brevíssima parada i ens posem els “gores”, el Roger treu la
càmera de vídeo (el Toni no en te ganes, fa massa fred….), ens lliguem els
piolets a l’arnés i comencem l’ascensió cap al Nadelhorn, ara la cosa ja
s’enfila de veritat, seguim l’aresta, no te pèrdua i hi ha una bona traça
oberta, tenim per davant uns cinc-cents metres de desnivell fins el cim, el
camí és dret però te alguns replans on pots recuperar-te, anem pujant
pausadament i de mica en mica el sol va apareixent per l’horitzò, pocs metres
abans del cim l’aresta desapareix com a tal i toca enfilar-nos per un tram
mixte, el terreny és fàcil i ens porta poca estona arribar a dalt, finalment a
un quart de vuit arribem al cim…..bé de fet no hi arribem en grup, el Toni ens
diu que ens esperem un moment mentre ell s’enfila i grava l’arribada, el Roger
farà el mateix però desde baix, quan tenim els dos “Spielbergs” a lloc el Jospi
i jo comencem a pujar….separats no fos cas que ens tapéssim mutuament !!! ara
si, ja puc dir que he fet el meu primer quatremil !!!!! de seguida arriba el
Roger, ens felicitem mutuament tots quatre, fem alguna foto i contemplem el
paisatge que tenim al davant: en primer pla i com un immens pastis de nata i
tenim el Dom (4.554 m.) el cim més alt de Suïssa, més enllà la vall de Zermatt
amb l’espectacular i conegut Matterhorn i en la llunyania veiem el Mont blanc,
però comencen a arribar cordades i el
cim no és precisament un lloc gaire còmode per estar-hi o sigui que decidim
baixar, parem uns metres per sota, ens traiem les motxilles i mengem alguna
cosa.
Tot enfilant-nos per l'aresta sota la mirada de l'Ulrichorn
El Jospi i jo esperant que l'equip de filmació prengui posicions...
El Roger busacnt el millor angle...
Cim del Nadelhorn
L'inconfusible Matterhorn
Just al darrera del cim hi ha el Dom, el cim més alt de Suïssa
El Nadelhorn però es comença a omplir de gent i decidim recollir i baixar, el nostre següent objectiu és l’Stecknadelhorn, baixem fins on acaba la roca i flanquegem cap a l’esquerra, anem a buscar l’aresta que ens portarà cap al segon quatre mil del dia, de fet estem fent el que seria el tram final de l’objectiu inicial (la Nadelgrat) però a l’inversa, l’aresta que seguim és preciosa, a la dreta un tobogan de neu que ens porta a la gelera de Breil i a l’esquerra una paret de pedra que desemboca a la gelera del Dom, amb poc més de vint minuts arribem al peu de l’Stecknadelhorn, una grimpada per les pedres i ja el tenim el segon quatre mil al sac, baixem una mica per deixar lloc a una cordada que acaba d’arribar i busquem un lloc ampli per seure, ens prenem uns minuts de descans que aprofitem per beure i menjar algunes barretes i ganyips, però tampoc ens hi entretenim gaire estona, ara toca baixar fins el refugi…..i d’allà als cotxes.
Tot flanquejant en direcció a l'Stecknadelhorn
Cim de l' Stecknadelhorn
Impressionant i preciós flanqueig, una patinada i arribes a Saas Fee per la via directe !!!
Desfem el camí per l’aresta però
no arribem als peus del Nadelhorn i fem un flanqueig a mitja paret, impressiona
una mica, si tinguessis la mala sort de relliscar aniries a parar per aquest
tobogan gegant a la gelera de Breil, cinc-cents metres més avall, però per sort
la neu és molt franca i no suposa cap mena de dificultat, arribats al Windjoch
prenem la decisió d’encordar-nos per superar amb més seguretat la zona
d’esquerdes, a aquestes hores i degut al pas de cordades els ponts de neu s’han
deteriorat molt i més val assegurar-nos, les passem sense gaires entrebancs,
travessem la gelera, ens desencordem i ens traiem els grampons, per fi tornem a
trepitjar terra ferma, uns minuts després arribem al refugi on parem el temps
just per fer motxilles i pagar, ara ve la bona, el Jospi ens anima i ens diu
que tranquils, que el que queda ara només és com baixar de l’Aneto fins a la
Besurta……ufff !!!! quina mandra !!!!
Ja ho tenim tot fet, és hora de baixar
Una baixada que es fa eterna
Comencem a baixar, la veritat és que ja
començo a notar el cansament, en canvi el Jospi i el Roger estan com si res i
en un obrir i tancar d’ulls desapareixen
de la vista, amb el Toni anem baixant xino-xano, el tros de “ferrata” es fa pesadet
però almenys és més entretingut…quan deixem la pedra i agafem el corriol és
quan de veritat es comença a notar la pallissa, a cada passa la motxilla es fa
més pesada i sembla que Saas Fee no s’acosti….finalment arribem a baix,
travessem el poble i anem a buscar els cotxes al pàrquing, allà ens hi esperen
aquest parell de cabres que són el Jospi i el Roger… no res tu, només fa una
hora i quart que han arribat….estic rebentat, seiem a l’ombra i aprofitem per
dinar, 1500 metres més amunt queda el refugi, i per darrera treuen el cap el
Lenzspitze i el Nadelhorn i a la dreta l’atalaia de Ulrichorn, no hem pogut fer
el que volíem però tots quatre marxem molt satisfets d’aquesta estada als Alps,
és un lloc increïble, i ja tinc ganes de tornar-hi per sumar algun quatre mil
més a la llista que acabo de començar.
I per si no en teniu prou amb les fotos aquí teniu el vídeo
Grans vacances; amb bon temps i molta remolatxa!!!
ResponEliminaÀims i força en aquesta nova aventura blooggeerraa!!!