Feia temps que li tenia posada la
vista a sobre, la volta al Cadí amb bici de carretera, sortir des de
Guardiola de Berguedà enfilar cap al Coll de La Creueta, baixar cap
a Alp tirar fins La Seu, des de allà cap a Tuixent, seguir cap a
Saldes i tornar a Guardiola, uns 180 km i 3.000 m positius
aproximadament, un repte majúscul però temptador.
Així doncs a les 06:30 del matí
ja estic a Guardiola i un quart d’hora més tard ja començo a
pedalar, el dia es presenta força agradable, fa fresqueta i tot (una
sensació ja gairebé oblidada!!), el cel tapat per núvols que fan
que el sol, que ja treu el cap, tingui poca força, els primers 10
quilòmetres són còmodes, gairebé no pugen i permeten un bon
escalfament, en 25 minuts ja em planto a la Pobla de Lillet i agafo
el trencall que porta cap al Coll de la Creueta, la cosa comença
forta, unes rampes ben dures fan que guanyi alçada ràpidament però
un parell de quilòmetres després la cosa afluixa una mica,
justament quan passa pel museu del ciment i l’antiga cimentera, un
edifici immens mig enderrocat que seria l’escenari perfecte per una
pel·lícula post-apocalíptica o per recrear Stalingrad; a partir
d’aquí la pujada ja es fa constant (excepte un petit tram de
baixada) i m’ho prenc amb molta calma, em passen alguns ciclistes
que sembla que portin un coet al cul.
Només queden onze quilòmetres
Una hora i vint minuts després
de sortir de Guardiola arribo a Castellar de N’Hug, fa dues
setmanes que arribàvem al mateix lloc amb el David, el Santi i el
Roger però veníem des de Campdevànol i pujàrem per Gombren, a
partir d’aquí ja és territori conegut, una pujada constant fins
dalt, amb un paisatge magnífic que va des de el Pedraforca fins el
Montseny i entremig de les boires s’hi endevinen Sant Llorenç del
Munt i Montserrat, val a dir que el fet que el cel estigui tapat és
tot un regal, si bé estic suant de valent per l’esforç, la
temperatura és ideal, tant de bo s’aguantés així tot el dia
(spòiler: no passa). Mica en mica vaig guanyant alçada i sumant
quilòmetres, em sorprèn la quantitat de ciclistes i motoristes que
hi ha, tant pujant com baixant (encara que res comparable a fa dues
setmanes, que coincidírem amb la 4Cims una marxa ciclo-turísta amb
un miler llarg de participants), però de fet és normal, tant el
recorregut com el paisatge són espectaculars.
Unes vistes magnífiques, amb el Montseny al fons
Finalment després de dues hores i setze minuts de pedaleig arribo al capdamunt, evidentment faig una parada, el lloc bé s’ho val i les meves cames els hi anirà bé una paradeta, saludo a ciclista que m’ha passat fa estona i un parell de motoristes que hi ha (un dels quals m’ha regalat la preciosa imatge de veure’l buidar la bufeta de cara a la carretera mentre jo coronava), sec una estona i mentre em menjo un plàtan envio algunes fotos a la família, però no puc perdre gaire temps, amb cinc minuts n’hi ha prou, torno a enfilar-me a la bici em llenço carretera avall.
La baixada és curta, uns 3km, després toca remuntar una mica fins la Collada de Padró, on la carretera enllaça amb la que va de Alp a la Collada de Toses i has de triar si anar a dreta o esquerra, cap a l’esquerra baixes travessant l’estació d’esquí de La Molina i en 20 minutets et plantes a Alp mentre que si vas cap a la dreta arribes a la Collada de Tosses i baixes per la carretera que ve d’Alp, uns 40 minuts, m’ho penso un moment i decideixo tirar cap a la dreta, val a dir que faré més quilòmetres i perdre temps, però la carretera està molt bé i tinc ganes de xalar baixant; així doncs em poso a pedalar amb una mica d’alegria, en un moment em planto a la Collada, tombo a l’esquerra i enfilo nacional avall, revolts i més revolts, fa dues setmanes els vaig patir pujant amb el David (jo, ell no va patir gaire...) i avui les gaudiré com un garrí baixant !! quaranta cinc minuts després estic a Alp buscant un bar on esmorzar.
Coll de La Creueta (1.921m), i no, no hi ha cartell !
Havent esmorzat (a un preu que ni
a la rambla de Barcelona) agafo la carretera que enllaça Alp i
Bellver de Cerdanya on arribo uns vint minuts després, ara ve una de
les parts durilles, de Bellver a La Seu, trenta quilòmetres que si
bé sobre el paper semblen plans/baixada la crua realitat és que
està plena de tobogans,
la cosa no tindria més importància si no fos perquè: vaig sol (o
sia que m’ho he de fer tot jo, no hi ha rebuf de ningú), la calor
fa una estona que ja apreta
fort i per últim el vent em va a la contra (quan vas amb bici el
vent sempre va en
contra), tot i aquestes «petiteses» i fent una parada en una font
me’n surto prou bé, en una hora em planto a la capital de l’Alt
Urgell, busco un lloc on comprar beguda fresca i sec en un banc del
passeig, ja porto 103 km i toca recuperar forces, Aprofito
la parada per contactar amb el Mercuri (no, no és el seu nom real,
però sempre li hem dit així), està passant les vacances a La Vansa
i la idea és fer-li una visita, amb tot ja són més de les dotze,
no puc perdre més temps, em queden gairebé vuitanta quilòmetres
per fer, toca tornar a posar el cul al selló.
Un oasi entre Bellver i La Seu
La veritat és que al passeig de
La Seu s’hi estava molt bé, uns frondosos plataners feien gairebé
impossible que el sol et toques, però ai las !!! era un oasi !!! de
seguida agafo la carretera i sembla que caigui foc del cel, no hi ha
ni una ombra, pedalo entre camps secs i arbres esquifits, a més la
carretera està lluny del seu millor estat, la qual cosa tampoc ajuda
a rodar còmode, aviat em trobo un cartell «Coll de la Trava, 14km,
4%», tampoc és tant, penso il·lusament, cinc quilòmetres després
arribo a un trencall, només girar veig una ombra i m’hi llenço de
cap, he tardat mitja hora en fer cinc quilòmetres !!! bufff que
patirem !!!, però com a mínim sembla
que a partir d’aquí està
tot acabat d’asfaltar i, encara que sembli poc cosa, és un punt a
tenir en compte, estic parat una estona durant la qual han passat
alguns ciclistes (tots
de baixada) i un grup de motos (enveja sana), m’hi torno a posar la
carretera baixa uns quants metres fins travessar una torrentera -seca
com una mala cosa- per just després del revolt tornar-se a enfilar
de manera més o menys suau.
Quatre quilòmetres llarguíssims
Mirador de La Trava, molt maco, però cap ombra on amagar-te.
Mica en mica les rampes es fan més
dures, la carretera està envoltada d’un espès bosc, però el sol
està dalt de tot i les ombres són escasses, de fet en més d’una
ocasió circulo pel limit del carril contrari per tal d’aprofitar
les poques que hi ha, per sort el trànsit és gairebé inexistent...
mica en mica cauen els quilòmetres, però faig un parell o tres de
parades per fer baixar la temperatura, beure aigua i consultar al
Maps quan queda fins dalt, arribo en un punt on la carretera deixa el
bosc i queda a ple sol, a ritme de cargol arribo al poble de Ges, on
em dona la benvinguda una rampa/paella que m’obliga a posar-me dret
i aprofitar cames i braços per superar-la, un parell o tres de
quilòmetres després per fi sembla que la carretera em doni un
respir i aplana bastant, fins i tot una curta baixada em permet
relaxar-me una mica, malauradament tot s’acaba i després la cosa
és posa més tiesa que abans, he de parar, busco una ombra, baixo de
la bici i sec una estona, per sort a La Seu he omplert els dos bidons
i d’aigua no me’n falta, torno a mirar el Maps, només em queden
tres quilòmetres per arribar a dalt, però intueixo que no seran
gaire plans precisament, i així és, de fet tardo vint-i-cinc minuts
(dues parades més) fins arribar a coronar, no està malament, he
tardat unes dues hores i quart per fer un coll de setze quilòmetres,
dubto que mai hagi fet una mitja tant baixa, baixo de la bici i sec a
l’ombra d’un arbre intentant recuperar l’alè i baixar la
temperatura del meu cos, quan ja estic més recuperat faig la foto de
rigor, que puc estar fos, però hi ha coses que són obligades.
Els setze quilòmetres més llargs que he fet mai.
Per
sort ara bé un tram de baixada fins passar el poble d’Adraén, hi
arribo ràpidament, el Mercuri em va dir que hi havia una font, però
la vista la tinc focalitzada a la carretera i ni la veig (es veu que
està just a l’entrada), deixo enrere el poble i s’acaba la
baixada, comença una pujada suau, però al cap de res faig figa i
paro, només em queden tres quilòmetres, va un últim esforç, tardo
quinze minuts per fer tres quilòmetres i cinquanta metres de
desnivell, un miserable 1’6%, finalment arribo al coll, envio un
missatge al Mercuri, li dic que estic fos, s’ofereix a venir-me a
buscar, però no cal, baixo per gravetat, ni un cop de pedal i mira
que la carretera és disfrutona, però entre el cansament que porto i
que l’aire és irrespirable de lo calent que és aplico la llei del
mínim esforç, avui més que mai «cara avall tot merda corre»,
arribo i ja m’està esperant, encaixada de mans i cap a casa,
mentre caminem li demano si em podrà portar amb el cotxe, una
retirada a temps és una victòria diuen.
