Cinc edicions, cinc participacions, i aquesta edició ha estat
la primera en que s’ha repetit recorregut, un recorregut senzillament magnífic,
tant magnífic com dur, 22km i 1.850m de desnivell positius (al km6 ja te’n has
cascat 900!), una volta pels cims que envolten Vallter, mil vegades pujats i
baixats però que no em canso de repetir. Com és habitual en mi arribo al dia de
la cursa conscient de no haver fet els deures, en tot l’agost gairebé no he corregut
i els metres positius acumulats són irrisoris, però com que en sóc conscient sé
molt bé la tàctica a seguir: calma, mooolta calma i si vaig bé a partir del
Bastiments (km 14) apretar el que es pugui, que segurament no serà gaire.
I sense voler estic gairebé a primera línia de sortida,
compte enrere i som-hi !! comencem a enfilar-nos, naturalment en un moment ja
em trobo enmig del pilot i poso la reductora, la gent ha sortit molt forta, els
primers vuit-cents metres són de pujada i després agafem un corriol que ens
torna aportar a l’estació, la deixem enrere i baixem cap a Pastuira (km 2,7) el
punt més baix de la cursa (2.089m), a partir d’aquí serà tot pujada fins
arribar al cim del Grà de Fajol Petit (2567m), la pujada és duríssima, ens
enfilem per la pista d’esquí i podríem dir que tens el nas al cul del de
davant, tenim per davant 480 metres de desnivell en tan sols un quilòmetre i
mig, deixem enrere la pista, travessem una tartera i arribem al primer taram
tècnic de la cursa, un ressalt de pedra on l’organització ha posat unes cordes
fixes per tal de que la gent s’hi agafi, però el camí és estret i estem molta estona
parats, finalment quan el terreny ho permet surto de la fila i m’enfilo per la
paret del costat , adelanto una bona pila de gent però no ho faig per adelantar
(la majoria em tornaran a passar quan el terreny sigui més fàcil) sinó per no
perdre tant de temps, un cop més es demostra que si bé la gent està molt forta
a l’hora de córrer el nivell tècnic de moltíssims participants deixa molt que
desitjar, arribo al cim una hora i quart després d’haver sortit, una curta
baixada ens porta al coll que separa el Gra de Fajol Petit del Gran (2709m), perdem uns cent metres i n’hem de tornar a pujar dos-cents-cinquanta, Sant Tornem-hi
!!!! arribo a dalt esbufegant de mala manera, allà m’hi espera l’Oriol que
aquest any ha vingut a fer de suporter, comentem la jugada fem un parell de
fotos i encarem la baixada cap al Coll de La Marrana (2.530m), baixada
divertida i tècnica, relliscós per la sorra i ideal per trencar-te un turmell
saltant i esquivant pedrots, arribats al coll ens separem,després de fer un
glop a l’avituallament jo segueixo cap a Tirapits i ell s’enfilarà cap al
Bastiments on ens tornarem a trobar.
 |
| Pujant pistes amunt |
 |
| Cap al Gra de Fajol Gran |
 |
| A punt de fer cim !!! |
 |
| Amb l'Oriol, animador de nivell !!! |
Ara ve un tros corredor, en lleugera baixada durant poc menys
de dos quilòmetres, just en el punt on acaba la baixada hi ha un avituallament
que no m’esperava però cal aprofitar-lo, em prenc un gel i el faig passar avall
amb aigua, ara bé la part més dura de la cursa, deixo de córrer per posar-me a
caminar, la pujada és suau però llarga, vaig recorrent el fons d ela vall fins
arribar a la cabana de Tirapits, després
una curta rampa ens fa arribar al coll de Tirapits (2.775m), durant un bon tram
el terreny és suavitza i puc anar corrent, estic content ja que l’any passat
aquí vaig tenir un baixon important i de moment aquest any m’estic trobant prou
bé, tot hi això l’espatarrant sol castiga de valent i en algun moment sembla
que tingui timbals dins el cap, vaig resseguint l’aresta que porta cap al Pic
de l’Infern, hi ha algun tram més complicadillo on l’organització també hi ha
posta cordes, encara que personalment crec que són innecessàries, finalment
arribo a l’Infern (2.859m), porto gairebé tres hores i quart de cursa 12’5km, i
pel que veig quan miro enrere estic en el grup de cua, començo a baixar prou
bé però al cap de poc noto que hi ha alguna cosa que no rutlla, l’estòmac
comença a fer de les seves, ja hi tornem a ser, en pocs minuts el malestar ja
és general, supero el Pic de Freser (2.835m) patint bastant i encaro la baixada
cap al coll força justet, amb ganes de treure el poc que porto a dins, els
grupet que havia agafat se’m escapa i m’és impossible seguir-los, arribo a l’avituallament
del coll on aprofito per reomplir el bidó d’aigua, ara s’acosta l’última pujada
forta de la cursa tan sols 180 metres de desnivell però ja veig que patiré per
fer-los.
 |
| Baixant de La Marrana cap a Tirapits, a la dreta el Pic del Freser |
 |
| Desde Tirapits, al fons el Coll de La Marrana i el Gra de Fajol Gran |
Arribo al cim dels Bastiments (2.880m) vint minuts després, l’Oriol que ja feia una estona que em veia i m’animava
desde dalt, estic fet pols i decideixo parar una estona, intento menjar alguna
cosa però sóc incapaç d’empassar-me les galetes salades que porto, el control
que hi ha dalt (Josep Mª es deia si no
recordo malament) m’ofereix una poma, que després de dubtar-ho uns segons li
accepto, és boníssima i l’endrapo amb ganes mentre cavilo si seguir o
abandonar, l’Oriol diu que m’acompanyarà un tram si segueixo, així doncs
decideixo seguir, aquesta parada m’ha anat bé, he perdut força temps, uns deu
minuts, però a aquestes alçades tant me fa el temps , és hora d’anar cap al
Bacivers, tornem a fer una bona baixada i resseguim la carena, córrer no correm molt però el ritme és viu,
sembla que la poma m’ha anat bé (a partir d’ara n’hauré de portar alguna a sobre), l’estomac ha deixat d’incordiar i
estic més animat, arribem al cim (2.844m) saludem al control i avall, passem
pel costat de l’Estany de Bacivers on n’hi ha un parell que s’hi estan banyant
(en aquest moments en fan molta enveja), travessem el pla i enfilem la suau
pujada que ens porta fins el Coll de la Geganta, allà l’Oriol em deixa, tirarà
ràpid cap a Pic de la Dona i baixarà cap a Vallter, a les tres hem quedat per
dinar a Camprodón, jo ja tinc clar que no arribo però ell encara té temps.
 |
| Baixant del Bastiments |
Aprofito l’avituallament per tornar a omplir d’aigua i
empassar-me un gel dels bons, ja queda Poc i vaig a fondre el poc que em queda,
i ja posats ens doparem del tot, em poso els auriculars i... sona el telèfon!!
és el Roger que em pregunta on sóc, li dic que a la Geganta i que no m’esperin
per dinar, m’anima i ens despedim, finalment puc apretar el “play” i en les
meves orelles retruny la que segons el crític l’Ignasi Julià és l’explosió de
ràbia més gran de la història del rock (a qui encerti quina cançó és el/la
convido a una cervesa!), encaro l’últim tram amb ganes, porto cinc hores i
quart de cursa, el camí va carenejant en suau ascencs cap a l’últim cim del dia,
el Pic de la Dona (2.700m) el terreny és molt més amable i permet anar per
feina, dalt el cim em trobo una família arresarada del vent darrera el mur del
vivac que hi ha al cim, fem un breu intercanvi de paraules i amablement em fan
alguna foto, em despedeixo i em llenço cara avall pel corriol, una baixada
ràpida i tècnica com una mala cosa em porta cap al Coll del Mantet, corro pel
pla i enganxo, per fi, l’últim descens
del dia, saltant pedres i esquivant arrels arribo a Vallter a l’esprint sis hores
després d’haver-ne sortit, rebentat i content a la vegada.
 |
| Per fi a l'arribada !!! |
