dimarts, 7 de març de 2017

Montserrat enllà

L’Elisenda ens havia convocat  a les onze del matí per celebrar els seus 40 anys, la idea era fer una excursió fins la Tossa de Montbui i després anar a dinar una paella al pati de casa, era una bona ocasió per sumar quilòmetres o sia que vaig calcular la ruta, sortien 80 km, a una mitja de 20km/h són quatre horetes, doncs ja em teniu a les 6.55 començant a pedalar, tito cap a Sta Margarida !!!

Sortint de Sabadell, enfilant cap  a Matadepera.

Fins a Montserrat repetiré la ruta que vaig fer diumenge passat amb la Salut, el José i uns quants descerebrats més (feia temps que no patia tant anant en bici...), quan enfilo la carretera de Matadepera encara és fosc, m’ho prenc amb calma però de fet tinc la sensació que el diumenge passat anàvem més ràpid que avui, i efectivament, comparant mitges vaig 2km/h més lent, no sembla gaire oi? doncs quan vas sol la diferència pot ser substancial, arribo al trencall i enfilo cap a Terrassa , poc més de mitja hora de sortir de casa entro a la co-capital del Vallès i uns minuts després ja encaro la primera rampa de la carretera de Rellinars, el fred apreta i tot i els escarpins tinc els peus gelats, la primera part de la pujada és prou còmode, però és evident que el diumenge passat pujava més ràpid (el grup empeny, encara que potser per això vaig petar aviat...), és el segon cop que faig la pujada a l’Obac i no me la conec, per tant prefereixo no temptar la sort i procuro mantenir una cadència que em permeti arribar al tram final amb prou energies com per no haver de saltar sobre els pedals per moure’m, són 9km de pujada però a partir del cinquè la rampa és constant, a base de pedalar arribo finalment a dalt, el dia ja s’ha aixecat i la vista és immillorable, just davant meu apareix Montserrat, avui l’he de passar i deixar enrere... fot rasca de veritat o sia que paro un moment faig un parell de fotos i em poso el paravent, ara venen gairebé 20 km on gairebé tot és baixada i no és qüestió d’arribar a Monistrol hipotèrmic.

Al Coll de l'Obach, km 23

Em llanço carretera avall, ara toca disfrutar, en cinc minuts arribo a Rellinars i en 20 a Castellbell (he fet una parada tècnica), travesso el poble i després d’un curt tram de carretera arribo a Monistrol, toca fer una paradeta, res, cinc minuts, el temps de menjar-me un plàtan i enviar un parell de “what’s”, un a la família avisant que vaig en l’horari previst i l’altre al grup fraternal, amb tot això fet torno a pujar a la Cannondale i començo la pujada.

Mica en mica m'acosto a Montserrat

El diumenge anterior va ser la primera vegada que pujava a Montserrat i vaig pillar força, ara ja sé el que hi ha, a la primera de canvi ja ho porto tot posat , és una rampa constant i si bé hi ha algun tram que afluixa estàs en continuo ascens, per sort avui vaig d’hora i tot i que estic suant com un poll no és res comparat amb el dissabte passat, els km van caient, en són 8 fins l’entrada al pàrquing i tardo 45 minuts en arribar, aquest cop però no vaig fins dalt i segueixo la carretera direcció Can Maçana, un tram que tampoc he fet amb la bici, és un continu puja/baixa, ple de tobogans amb una rampa final durilla i més amb el vent de cara, el tram també té vuit km però aquest cop els faig en 25 minuts, giro cap a l’esquerra i paro un moment, faig una trucada a la família, tot just acaben de sortir de casa, aprofito també per fotre’m un gel, ara ve un tros de baixada però quan s’acabi tocarà tornar a tibar.

Cavall Bernat, Paret de Diables, Sant Jeroni...un món vertical.

Començo la baixada cap el Coll del Bruc, i amb les presses passo de llarg un trencall que m’hagués estalviat un parell de km, però és igual, de fet es tracta de fer km oi? 25minuts després d’iniciar el descens 8amb una parada per consultar el GPS arribo a l’autovia de Lleida, en faig un tram de 500 metres i ja torno a ser a la carretera, tan sols falten 25 km, travesso Castellolí i seguint la N-IIa arribo a Vilanova del camí allà agafo la C-37, arriba la traca final!! Un tram que seria per fer mitges realment elevades, si no fos perquè ja estic cansat i pel vent en contra,  fins i tot i veig una garsa fent un vol gairebé estacionari, quan estic a mig camí m’adelanta la família, però ni em veuen, així sóc d’insignificant !!, finalment arribo a Santa Margarida de Montbui (nucli antic !!), satisfet i cansat saludo a la Síra, el Pep, l’Elisenda i la canalla, de moment no ha arribat ningú o sigui que després de recuperar-me una mica puc seure tranquilament en un banc del patí degustant la cervesa que m’estic fotent entre pit i esquena i esperant que vagin aribant la resta de convidats.

Ideal per recuperar forçes !!!

Tito cap a Igualada !!!

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Sobre el porc sense cap


Ha durat poquet, quatre dies, quatre dies rebent ous i pintura, portant caps de porc i banderes que ell va prohibir, fini tot li han fotut una porta pel cap, finalment l’han tombada, ara faltara saber que se’n fa, les opcions són varies: tornar-la al magatzem, deixar-la en un descampat i que la gent s’hi desfogui, que entri a formar part d’alguna exposició o performance d’art modern, encara que de fet crec que la millor opció seria portar-la a la foneria per allò del reciclatge.

La del Born

La de Capitania General de València


Puc entendre que hi hagi gent a la qual veure una estàtua del dictador al carrer li faci mal, mal de veritat, gent represaliada o amb familiars desaperaguts (encara), assassinats etc, segur que entre la gent que va anar a fer una visita "de cortesia" l’estatua n’hi havia, però crec que abundava el hooligan, a mi que aquests hooligans deixessin l’estatua feta un nyap, mira, que vols que et digui, no és que em molesti (encara que ho trobo una pèrdua de temps) el que realment m’ha molestat són altres coses, que s’insulti a la delegació de l’Amical de Mauthausen amb crits de feixistes em fa venir nàuseas i mala llet (molta mala llet), que es titlli a l’Ada Colau de franquista pel sol fet d’haver permès la col·locació de l’estatua d’en Franco (decapitada!!) per tal de promoure una exposició sobre els símbols del franquisme és directament ser imbècil, sóc dels que crec que a base de dir feixistes, nazis a tort i a dret i a qualsevol que no postuli amb les teves idees fa que aquest mots perdin el seu significat.

Desconec els motius pels quals es va escollir el Born per fer-la, no és que em molesti realment però potser hagués estat més encertat fer-la per exemple al parc del Camp de la Bota, he sentit dir que s’ha fet per provocar, n’hi ha que diuen que diuen que el Born és l’equivalent al Valle de los Caídos (el nivell de demència és a vegades al·lucinant encara que de fet caure o no en la provocació és cosa de cadascú) i que per tant tot s’hi val ,el que és evident és que aquesta reacció era d’esperar, també és cert que crec que es va fer poca pedagogia de l’expo en si i el que es volia significar col·locant l’estatua fora (curiosament a la de La Victòria no li a passar res) potser si desde el principi s’hagués explicat bé no hi hauria hagut tant merder, és evident que si l’estatua ‘hagués col·locat sense solta ni volta i amb el seu cap corresponent potser jo mateix hauria anat a malgastar alguns ous.


Pel que he sentit a Catalunya queden uns 300 monuments (estàtues, vitralls, creus…) de caire franquista, alguns segur que poden ser fàcilment reinterpretables (retirar simbologia o posar plafons explicatius és una bona opció) d’altres potser valdria més la pena eliminar-los i punt, explicaré un cas concret: a la carretera de Coll d’Estenalles durant molts anys hi va haver un monòlit en record d’unes persones (advocats em sembla) que durant la guerra foren assassinades en aquell indret per milicians anarquistes, no recordo si hi havia o no simbololgia franquista però em sembla que si, el cas és que durant molts anys el monolit en qüestió apareixia ple de pintades a favor i en contra, finalment les famílies van decidir que ja n’hi havia prou de tanta tontería, per tant varen decidir eliminar-lo i en el seu lloc plantar una alsina, a veure si alguns n’agafen la idea, us imagineu en quin bosc més frondós es convertiria el Valle de los Caídos, faria goig de veure.


dijous, 8 de setembre de 2016

LA MARRANA SKYRACE 2016, REPÓQUER.



Cinc edicions, cinc participacions, i aquesta edició ha estat la primera en que s’ha repetit recorregut, un recorregut senzillament magnífic, tant magnífic com dur, 22km i 1.850m de desnivell positius (al km6 ja te’n has cascat 900!), una volta pels cims que envolten Vallter, mil vegades pujats i baixats però que no em canso de repetir. Com és habitual en mi arribo al dia de la cursa conscient de no haver fet els deures, en tot l’agost gairebé no he corregut i els metres positius acumulats són irrisoris, però com que en sóc conscient sé molt bé la tàctica a seguir: calma, mooolta calma i si vaig bé a partir del Bastiments (km 14) apretar el que es pugui, que segurament no serà gaire.

I sense voler estic gairebé a primera línia de sortida, compte enrere i som-hi !! comencem a enfilar-nos, naturalment en un moment ja em trobo enmig del pilot i poso la reductora, la gent ha sortit molt forta, els primers vuit-cents metres són de pujada i després agafem un corriol que ens torna aportar a l’estació, la deixem enrere i baixem cap a Pastuira (km 2,7) el punt més baix de la cursa (2.089m), a partir d’aquí serà tot pujada fins arribar al cim del Grà de Fajol Petit (2567m), la pujada és duríssima, ens enfilem per la pista d’esquí i podríem dir que tens el nas al cul del de davant, tenim per davant 480 metres de desnivell en tan sols un quilòmetre i mig, deixem enrere la pista, travessem una tartera i arribem al primer taram tècnic de la cursa, un ressalt de pedra on l’organització ha posat unes cordes fixes per tal de que la gent s’hi agafi, però el camí és estret i estem molta estona parats, finalment quan el terreny ho permet surto de la fila i m’enfilo per la paret del costat , adelanto una bona pila de gent però no ho faig per adelantar (la majoria em tornaran a passar quan el terreny sigui més fàcil) sinó per no perdre tant de temps, un cop més es demostra que si bé la gent està molt forta a l’hora de córrer el nivell tècnic de moltíssims participants deixa molt que desitjar, arribo al cim una hora i quart després d’haver sortit, una curta baixada ens porta al coll que separa el Gra de Fajol Petit del Gran (2709m),  perdem uns cent metres i n’hem de tornar  a pujar dos-cents-cinquanta, Sant Tornem-hi !!!! arribo a dalt esbufegant de mala manera, allà m’hi espera l’Oriol que aquest any ha vingut a fer de suporter, comentem la jugada fem un parell de fotos i encarem la baixada cap al Coll de La Marrana (2.530m), baixada divertida i tècnica, relliscós per la sorra i ideal per trencar-te un turmell saltant i esquivant pedrots, arribats al coll ens separem,després de fer un glop a l’avituallament jo segueixo cap a Tirapits i ell s’enfilarà cap al Bastiments on ens tornarem  a trobar.

Pujant pistes amunt

Cap al Gra de Fajol Gran

A punt de fer cim !!!

Amb l'Oriol, animador  de nivell !!!
Ara ve un tros corredor, en lleugera baixada durant poc menys de dos quilòmetres, just en el punt on acaba la baixada hi ha un avituallament que no m’esperava però cal aprofitar-lo, em prenc un gel i el faig passar avall amb aigua, ara bé la part més dura de la cursa, deixo de córrer per posar-me a caminar, la pujada és suau però llarga, vaig recorrent el fons d ela vall fins arribar  a la cabana de Tirapits, després una curta rampa ens fa arribar al coll de Tirapits (2.775m), durant un bon tram el terreny és suavitza i puc anar corrent, estic content ja que l’any passat aquí vaig tenir un baixon important i de moment aquest any m’estic trobant prou bé, tot hi això l’espatarrant sol castiga de valent i en algun moment sembla que tingui timbals dins el cap, vaig resseguint l’aresta que porta cap al Pic de l’Infern, hi ha algun tram més complicadillo on l’organització també hi ha posta cordes, encara que personalment crec que són innecessàries, finalment arribo a l’Infern (2.859m), porto gairebé tres hores i quart de cursa 12’5km, i pel que veig quan miro enrere estic en el grup de cua, començo a baixar prou bé però al cap de poc noto que hi ha alguna cosa que no rutlla, l’estòmac comença a fer de les seves, ja hi tornem a ser, en pocs minuts el malestar ja és general, supero el Pic de Freser (2.835m) patint bastant i encaro la baixada cap al coll força justet, amb ganes de treure el poc que porto a dins, els grupet que havia agafat se’m escapa i m’és impossible seguir-los, arribo a l’avituallament del coll on aprofito per reomplir el bidó d’aigua, ara s’acosta l’última pujada forta de la cursa tan sols 180 metres de desnivell però ja veig que patiré per fer-los.

Baixant de La Marrana cap a Tirapits, a la dreta el Pic del Freser

Desde Tirapits, al fons el Coll de La Marrana i el Gra de Fajol Gran
Arribo al cim dels Bastiments (2.880m) vint minuts després,  l’Oriol que ja feia una estona que em veia i m’animava desde dalt, estic fet pols i decideixo parar una estona, intento menjar alguna cosa però sóc incapaç d’empassar-me les galetes salades que porto, el control que hi ha  dalt (Josep Mª es deia si no recordo malament) m’ofereix una poma, que després de dubtar-ho uns segons li accepto, és boníssima i l’endrapo amb ganes mentre cavilo si seguir o abandonar, l’Oriol diu que m’acompanyarà un tram si segueixo, així doncs decideixo seguir, aquesta parada m’ha anat bé, he perdut força temps, uns deu minuts, però a aquestes alçades tant me fa el temps , és hora d’anar cap al Bacivers, tornem a fer una bona baixada i resseguim la carena,  córrer no correm molt però el ritme és viu, sembla que la poma m’ha anat bé (a partir d’ara n’hauré de portar alguna  a sobre), l’estomac ha deixat d’incordiar i estic més animat, arribem al cim (2.844m) saludem al control i avall, passem pel costat de l’Estany de Bacivers on n’hi ha un parell que s’hi estan banyant (en aquest moments en fan molta enveja), travessem el pla i enfilem la suau pujada que ens porta fins el Coll de la Geganta, allà l’Oriol em deixa, tirarà ràpid cap a Pic de la Dona i baixarà cap a Vallter, a les tres hem quedat per dinar a Camprodón, jo ja tinc clar que no arribo però ell encara té temps.


Baixant del Bastiments

Aprofito l’avituallament per tornar a omplir d’aigua i empassar-me un gel dels bons, ja queda Poc i vaig a fondre el poc que em queda, i ja posats ens doparem del tot, em poso els auriculars i... sona el telèfon!! és el Roger que em pregunta on sóc, li dic que a la Geganta i que no m’esperin per dinar, m’anima i ens despedim, finalment puc apretar el “play” i en les meves orelles retruny la que segons el crític l’Ignasi Julià és l’explosió de ràbia més gran de la història del rock (a qui encerti quina cançó és el/la convido a una cervesa!), encaro l’últim tram amb ganes, porto cinc hores i quart de cursa, el camí va carenejant en suau ascencs cap a l’últim cim del dia, el Pic de la Dona (2.700m) el terreny és molt més amable i permet anar per feina, dalt el cim em trobo una família arresarada del vent darrera el mur del vivac que hi ha al cim, fem un breu intercanvi de paraules i amablement em fan alguna foto, em despedeixo i em llenço cara avall pel corriol, una baixada ràpida i tècnica com una mala cosa em porta cap al Coll del Mantet, corro pel pla i enganxo, per fi,  l’últim descens del dia, saltant pedres i esquivant arrels arribo a Vallter a l’esprint sis hores després d’haver-ne sortit, rebentat i content a la vegada.


Per fi a l'arribada !!!


PD; Cròniques de la primera edició i de la segona edició