diumenge, 10 de maig del 2015

14, de Jean Echenoz



La Primera Guerra Mundial, un amor no correspost, una colla d’amics i la vida en una petita cuitat francesa,  tot això és el que Jean Echenoz a aglutinat en tan sols les cent vint-i-vuit pàgines de “14”, en mans d’algú altre podria haver estat una gran novel·la però en mans d’Echenoz s’ha quedat en un relat llarg o una novel·la curta, qui sap, potser si l’autor n’hagués estat en Follet ara estaria escrivint sobre un llibre de mil pàgines o potser fins i tot sobre una trilogia.

 Però Echenoz en té prou amb cent vint-i-vuit pàgines i quinze capítols, llegint “14” et fas una idea de com es va desenvolupar la I G.M. en totes les seves fases, desde el fervor patriòtic dels primers dies, quan molts pensaven que en un parell de setmanes s’hauria acabat tot, al patiment físic i psíquic de la guerra de trinxeres, dels soldats francesos desfilant orgullosos amb els seus llampants pantalons vermells, guerrera blava i quepis blanc als mateixos soldats francesos amagant-se sota terra amb els nous pantalons i guerreres blaus llardosos de fang i immundícia cobrint-se el cap amb el casc metàl·lic que tan els protegia com servia per treure aigua del fons de les trinxeres com per cuinar; et fa partícip també d’una història d’amor silenciosa, sense detalls, però que condiciona l’inici, el nus i el desenllaç de la trama; no és un llibre sobre l’amisat però l’autor fa servir una colla d’amics per remarcar encara més la tragèdia de la Gran Guerra, una colla que cada cop es fa més petita a mida que la guerra avança. Com no podia ser de cap altre manera Echenoz aprofita per carregar contra els generals responsables de la desastrosa campanya francesa, de fet mentre el llegia em venien al cap imatges de “Senders de glòria” (Paths of Glory, 1957, Stanley Kubrick) o “Llarg diumenge de festeig” (Un long dimanche de fiançailles, 2004, Jean-Pierre Jeunet).

Aquest és el segon llibre que llegeixo d’Echenoz (en té setze de publicats, tan sols tres traduïts al català i tots en castellà) el primer va ser “Córrer” (aquí en teniu la ressenya) i tot i que són de temàtiques completament diferents val a dir que l’estil d’Echenoz és fàcilment reconeixible en els dos: detallista sense floritures i no gaire amant dels diàlegs  si bé podria semblar  que aquest manera descriure és ferregosa de llegir el fet de que siguin llibres no gaire llargs i de capítols curts atenuen aquesta sensació, en resum un bon llibre per passar una bona estona mentre aprens una mica més sobre l’imbecilitat de les guerres, la misèria humana i els sinuosos camins que porten a l’amor.

Aquí en trobareu unes altres ressenyes:
http://www.nuvol.com/critica/jean-echenoz/

Encara no l'heu vist? és imprescinible !!!