La Primera Guerra Mundial, un
amor no correspost, una colla d’amics i la vida en una petita cuitat francesa, tot això és el que Jean Echenoz a aglutinat en
tan sols les cent vint-i-vuit pàgines de “14”, en mans d’algú altre podria haver
estat una gran novel·la però en mans d’Echenoz s’ha quedat en un relat llarg o
una novel·la curta, qui sap, potser si l’autor n’hagués estat en Follet ara
estaria escrivint sobre un llibre de mil pàgines o potser fins i tot sobre una
trilogia.
Però Echenoz en té prou amb cent vint-i-vuit
pàgines i quinze capítols, llegint “14” et fas una idea de com es va
desenvolupar la I G.M. en totes les seves fases, desde el fervor patriòtic dels
primers dies, quan molts pensaven que en un parell de setmanes s’hauria acabat
tot, al patiment físic i psíquic de la guerra de trinxeres, dels soldats
francesos desfilant orgullosos amb els seus llampants pantalons vermells,
guerrera blava i quepis blanc als mateixos soldats francesos amagant-se sota
terra amb els nous pantalons i guerreres blaus llardosos de fang i immundícia
cobrint-se el cap amb el casc metàl·lic que tan els protegia com servia per
treure aigua del fons de les trinxeres com per cuinar; et fa partícip també
d’una història d’amor silenciosa, sense detalls, però que condiciona l’inici,
el nus i el desenllaç de la trama; no és un llibre sobre l’amisat però l’autor
fa servir una colla d’amics per remarcar encara més la tragèdia de la Gran Guerra,
una colla que cada cop es fa més petita a mida que la guerra avança. Com no
podia ser de cap altre manera Echenoz aprofita per carregar contra els generals
responsables de la desastrosa campanya francesa, de fet mentre el llegia em
venien al cap imatges de “Senders de glòria” (Paths of Glory, 1957, Stanley
Kubrick) o “Llarg diumenge de festeig” (Un long dimanche de fiançailles, 2004,
Jean-Pierre Jeunet).
Aquest és el segon llibre que
llegeixo d’Echenoz (en té setze de publicats, tan sols tres traduïts al català
i tots en castellà) el primer va ser “Córrer” (aquí en teniu la ressenya) i tot
i que són de temàtiques completament diferents val a dir que l’estil d’Echenoz
és fàcilment reconeixible en els dos: detallista sense floritures i no gaire
amant dels diàlegs si bé podria
semblar que aquest manera descriure és
ferregosa de llegir el fet de que siguin llibres no gaire llargs i de capítols
curts atenuen aquesta sensació, en resum un bon llibre per passar una bona
estona mentre aprens una mica més sobre l’imbecilitat de les guerres, la
misèria humana i els sinuosos camins que porten a l’amor.