Sobre el porc sense cap

Ha durat poquet, quatre dies, quatre dies rebent ous i pintura, portant caps de porc i banderes que ell va prohibir, fini tot li han fotut una porta pel cap, finalment l’han tombada, ara faltara saber que se’n fa, les opcions són varies: tornar-la al magatzem, deixar-la en un descampat i que la gent s’hi desfogui, que entri a formar part d’alguna exposició o performance d’art modern, encara que de fet crec que la millor opció seria portar-la a la foneria per allò del reciclatge.

La del Born

La de Capitania General de València

Puc entendre que hi hagi gent a la qual veure una estàtua del dictador al carrer li faci mal, mal de veritat, gent represaliada o amb familiars desaperaguts (encara), assassinats etc, segur que entre la gent que va anar a fer una visita "de cortesia" l’estatua n’hi havia, però crec que abundava el hooligan, a mi que aquests hooligans deixessin l’estatua feta un nyap, mira, que vols que et digui, no és que em molesti (encara que ho trobo una pèrdua de temps) el que realment m’ha molestat són altres coses, que s’insulti a la delegació de l’Amical de Mauthausen amb crits de feixistes em fa venir nàuseas i mala llet (molta mala llet), que es titlli a l’Ada Colau de franquista pel sol fet d’haver permès la col·locació de l’estatua d’en Franco (decapitada!!) per tal de promoure una exposició sobre els símbols del franquisme és directament ser imbècil, sóc dels que crec que a base de dir feixistes, nazis a tort i a dret i a qualsevol que no postuli amb les teves idees fa que aquest mots perdin el seu significat.

Desconec els motius pels quals es va escollir el Born per fer-la, no és que em molesti realment però potser hagués estat més encertat fer-la per exemple al parc del Camp de la Bota, he sentit dir que s’ha fet per provocar, n’hi ha que diuen que diuen que el Born és l’equivalent al Valle de los Caídos (el nivell de demència és a vegades al·lucinant encara que de fet caure o no en la provocació és cosa de cadascú) i que per tant tot s’hi val ,el que és evident és que aquesta reacció era d’esperar, també és cert que crec que es va fer poca pedagogia de l’expo en si i el que es volia significar col·locant l’estatua fora (curiosament a la de La Victòria no li a passar res) potser si desde el principi s’hagués explicat bé no hi hauria hagut tant merder, és evident que si l’estatua ‘hagués col·locat sense solta ni volta i amb el seu cap corresponent potser jo mateix hauria anat a malgastar alguns ous.

Pel que he sentit a Catalunya queden uns 300 monuments (estàtues, vitralls, creus…) de caire franquista, alguns segur que poden ser fàcilment reinterpretables (retirar simbologia o posar plafons explicatius és una bona opció) d’altres potser valdria més la pena eliminar-los i punt, explicaré un cas concret: a la carretera de Coll d’Estenalles durant molts anys hi va haver un monòlit en record d’unes persones (advocats em sembla) que durant la guerra foren assassinades en aquell indret per milicians anarquistes, no recordo si hi havia o no simbololgia franquista però em sembla que si, el cas és que durant molts anys el monolit en qüestió apareixia ple de pintades a favor i en contra, finalment les famílies van decidir que ja n’hi havia prou de tanta tontería, per tant varen decidir eliminar-lo i en el seu lloc plantar una alsina, a veure si alguns n’agafen la idea, us imagineu en quin bosc més frondós es convertiria el Valle de los Caídos, faria goig de veure.

LA MARRANA SKYRACE 2016, REPÓQUER.

Cinc edicions, cinc participacions, i aquesta edició ha estat la primera en que s’ha repetit recorregut, un recorregut senzillament magnífic, tant magnífic com dur, 22km i 1.850m de desnivell positius (al km6 ja te’n has cascat 900!), una volta pels cims que envolten Vallter, mil vegades pujats i baixats però que no em canso de repetir. Com és habitual en mi arribo al dia de la cursa conscient de no haver fet els deures, en tot l’agost gairebé no he corregut i els metres positius acumulats són irrisoris, però com que en sóc conscient sé molt bé la tàctica a seguir: calma, mooolta calma i si vaig bé a partir del Bastiments (km 14) apretar el que es pugui, que segurament no serà gaire.

I sense voler estic gairebé a primera línia de sortida, compte enrere i som-hi !! comencem a enfilar-nos, naturalment en un moment ja em trobo enmig del pilot i poso la reductora, la gent ha sortit molt forta, els primers vuit-cents metres són de pujada i després agafem un corriol que ens torna aportar a l’estació, la deixem enrere i baixem cap a Pastuira (km 2,7) el punt més baix de la cursa (2.089m), a partir d’aquí serà tot pujada fins arribar al cim del Grà de Fajol Petit (2567m), la pujada és duríssima, ens enfilem per la pista d’esquí i podríem dir que tens el nas al cul del de davant, tenim per davant 480 metres de desnivell en tan sols un quilòmetre i mig, deixem enrere la pista, travessem una tartera i arribem al primer taram tècnic de la cursa, un ressalt de pedra on l’organització ha posat unes cordes fixes per tal de que la gent s’hi agafi, però el camí és estret i estem molta estona parats, finalment quan el terreny ho permet surto de la fila i m’enfilo per la paret del costat , adelanto una bona pila de gent però no ho faig per adelantar (la majoria em tornaran a passar quan el terreny sigui més fàcil) sinó per no perdre tant de temps, un cop més es demostra que si bé la gent està molt forta a l’hora de córrer el nivell tècnic de moltíssims participants deixa molt que desitjar, arribo al cim una hora i quart després d’haver sortit, una curta baixada ens porta al coll que separa el Gra de Fajol Petit del Gran (2709m),  perdem uns cent metres i n’hem de tornar  a pujar dos-cents-cinquanta, Sant Tornem-hi !!!! arribo a dalt esbufegant de mala manera, allà m’hi espera l’Oriol que aquest any ha vingut a fer de suporter, comentem la jugada fem un parell de fotos i encarem la baixada cap al Coll de La Marrana (2.530m), baixada divertida i tècnica, relliscós per la sorra i ideal per trencar-te un turmell saltant i esquivant pedrots, arribats al coll ens separem,després de fer un glop a l’avituallament jo segueixo cap a Tirapits i ell s’enfilarà cap al Bastiments on ens tornarem  a trobar.

Pujant pistes amunt

Cap al Gra de Fajol Gran

A punt de fer cim !!!

Amb l'Oriol, animador  de nivell !!!

Ara ve un tros corredor, en lleugera baixada durant poc menys de dos quilòmetres, just en el punt on acaba la baixada hi ha un avituallament que no m’esperava però cal aprofitar-lo, em prenc un gel i el faig passar avall amb aigua, ara bé la part més dura de la cursa, deixo de córrer per posar-me a caminar, la pujada és suau però llarga, vaig recorrent el fons d ela vall fins arribar  a la cabana de Tirapits, després una curta rampa ens fa arribar al coll de Tirapits (2.775m), durant un bon tram el terreny és suavitza i puc anar corrent, estic content ja que l’any passat aquí vaig tenir un baixon important i de moment aquest any m’estic trobant prou bé, tot hi això l’espatarrant sol castiga de valent i en algun moment sembla que tingui timbals dins el cap, vaig resseguint l’aresta que porta cap al Pic de l’Infern, hi ha algun tram més complicadillo on l’organització també hi ha posta cordes, encara que personalment crec que són innecessàries, finalment arribo a l’Infern (2.859m), porto gairebé tres hores i quart de cursa 12’5km, i pel que veig quan miro enrere estic en el grup de cua, començo a baixar prou bé però al cap de poc noto que hi ha alguna cosa que no rutlla, l’estòmac comença a fer de les seves, ja hi tornem a ser, en pocs minuts el malestar ja és general, supero el Pic de Freser (2.835m) patint bastant i encaro la baixada cap al coll força justet, amb ganes de treure el poc que porto a dins, els grupet que havia agafat se’m escapa i m’és impossible seguir-los, arribo a l’avituallament del coll on aprofito per reomplir el bidó d’aigua, ara s’acosta l’última pujada forta de la cursa tan sols 180 metres de desnivell però ja veig que patiré per fer-los.

Baixant de La Marrana cap a Tirapits, a la dreta el Pic del Freser

Desde Tirapits, al fons el Coll de La Marrana i el Gra de Fajol Gran

Arribo al cim dels Bastiments (2.880m) vint minuts després,  l’Oriol que ja feia una estona que em veia i m’animava desde dalt, estic fet pols i decideixo parar una estona, intento menjar alguna cosa però sóc incapaç d’empassar-me les galetes salades que porto, el control que hi ha  dalt (Josep Mª es deia si no recordo malament) m’ofereix una poma, que després de dubtar-ho uns segons li accepto, és boníssima i l’endrapo amb ganes mentre cavilo si seguir o abandonar, l’Oriol diu que m’acompanyarà un tram si segueixo, així doncs decideixo seguir, aquesta parada m’ha anat bé, he perdut força temps, uns deu minuts, però a aquestes alçades tant me fa el temps , és hora d’anar cap al Bacivers, tornem a fer una bona baixada i resseguim la carena,  córrer no correm molt però el ritme és viu, sembla que la poma m’ha anat bé (a partir d’ara n’hauré de portar alguna  a sobre), l’estomac ha deixat d’incordiar i estic més animat, arribem al cim (2.844m) saludem al control i avall, passem pel costat de l’Estany de Bacivers on n’hi ha un parell que s’hi estan banyant (en aquest moments en fan molta enveja), travessem el pla i enfilem la suau pujada que ens porta fins el Coll de la Geganta, allà l’Oriol em deixa, tirarà ràpid cap a Pic de la Dona i baixarà cap a Vallter, a les tres hem quedat per dinar a Camprodón, jo ja tinc clar que no arribo però ell encara té temps.

Baixant del Bastiments

Aprofito l’avituallament per tornar a omplir d’aigua i empassar-me un gel dels bons, ja queda Poc i vaig a fondre el poc que em queda, i ja posats ens doparem del tot, em poso els auriculars i... sona el telèfon!! és el Roger que em pregunta on sóc, li dic que a la Geganta i que no m’esperin per dinar, m’anima i ens despedim, finalment puc apretar el “play” i en les meves orelles retruny la que segons el crític l’Ignasi Julià és l’explosió de ràbia més gran de la història del rock (a qui encerti quina cançó és el/la convido a una cervesa!), encaro l’últim tram amb ganes, porto cinc hores i quart de cursa, el camí va carenejant en suau ascencs cap a l’últim cim del dia, el Pic de la Dona (2.700m) el terreny és molt més amable i permet anar per feina, dalt el cim em trobo una família arresarada del vent darrera el mur del vivac que hi ha al cim, fem un breu intercanvi de paraules i amablement em fan alguna foto, em despedeixo i em llenço cara avall pel corriol, una baixada ràpida i tècnica com una mala cosa em porta cap al Coll del Mantet, corro pel pla i enganxo, per fi,  l’últim descens del dia, saltant pedres i esquivant arrels arribo a Vallter a l’esprint sis hores després d’haver-ne sortit, rebentat i content a la vegada.

Per fi a l'arribada !!!

PD; Cròniques de la primera edició i de la segona edició

SORTIDA QUARENTONA

Per fi!!! Aconseguit !!! 7 anys després i per celebrar l'entrada als quaranto de l'Ivan (la resta ja fa un temps que hi hem entrat) ja hi tornem a ser, no hi som tots però gairebé, ha costat però hem aconseguit gairebé un ple al quinze: Lucky, Xavi, Marc, Jaume, Ivan i Puri, Guille i un servidor, falten l’Eva i el Jordi, la primera ja fa un temps que no té moto i el segon no ha pogut venir, s’acosta un gran cap de setmana de quilòmetres, revolts, ui ui uis, riures i bona companyia, tenim tot un cap de setmana per davant , de carretera i manta, amb més curves de les que us puguem imaginar, l’objectiu és anar a dormir a la Vall d’Aran i per arribar-hi buscarem el recorregut més sinuós possible, com sempre.

8:30 del matí, a punt per disfrutar.

Sortim més tard del previst, coses del Jaume, però cap problema, a les 08:30 engeguem les motos i enfilem cap a Palau de Plegamans i després cap a Moià, no té secret, és un bon escalfament, passat Moià arribem a L’Estany i al Lluçanés, ens ho comencem a passar bé i a disfrutar del que sembla ser que serà una magnífica jornada, passem per Olost, Perafita, Alpens, el ritme és el de sempre, sense estressar-nos ni despentinar-nos però amb alegria, de tant en tant fem alguna parada per reagrupar-nos, com sempre sóc jo el que decideix on i quan parar, és el que té anar al davant i haver dissenyat la ruta, en una d’aquests parades veiem que el Xavi tarda bastant, quan el més habitual és que estigui al davant donant guerra o bé senzillament haver-lo perdut de la vista en tres revolts, quan arriba està una mica desmillorat, té l’estómac regirat i està marejat, estem una estona aturats, finalment decidim parar a esmorzar  a Vilada  a veure si es recupera, estem una bona estona esmorzant, tanta que decideixo (un altre cop unilateralment) variar la ruta, volia anar de Berga cap a Coll de Jou però em sembla que al Xavi i al Marc els hi anirà bé, aquest últim no és que es trobi malament però això de sortir en moto ho té més abandonat que jo (que ja és dir) i la seva 748S és tant bonica com incòmode, el pobre està ben cruixit i una mica desanimat, no acaba d’agafar-li confiança a la moto, per tal de fer-ho més fàcil farem Berga-Solsona-Basella no és un tram tant revirat però recuperarem temps i els “perjudicats” podran recuperar-se, dit i fet, acabats d’esmorzar enfilem cap a Berga i d’allà cap a Solsona, és un tram divertit, ràpid però prou sinuós com per disfrutar com garrins, travessem Solsona i comencem la rapidíssma pujada cap a Castellar de La Ribera, un tram on els amants de les R de molts cavalls i d’arrosegar el genoll per terra frueixen d’allò més, però cap de nosaltres respon a aquesta descripció però no per això som més lents, després de la també ràpida baixada la carretera transcorre pel fons de la vall sense gaires revolts, arribem al trencall que a la dreta et porta cap a La Seu i a l’esquerra cap a Ponts, girem a l’esquerra i de seguida arribem a Basella on aprofitem per parar a repostar.

Parada tècnica a Vilada

Un cop plens els dipòsits (les Ducatis començaven a patir) seguim direcció Ponts,  abans d’arribar girem a la dreta i enfilem cap a Comiols, per fi una carretera com Déu mana, amb més curves que rectes, quan coronem el Coll  decideixo deixar la carretera principal i agafar-ne una de secundària que encara no havíem fet mai, la veritat és que ens ho podríem haver estalviat, com a traçat un 10, el que passa és que l’asfalt no es pot dir que estigues en les millors condicions!! Mare meva, quins bots, quanta sorra!!!, a mi ja m’agrada, la TDM s’adapta a tot i no crec que el Jaume amb la seva GS patis gaire,  però  la resta (tres Monsters i la 748) no està fetes per això, a més la pobre Puri per poc no surt disparada cap al cel en un dels bots, noto que les orelles em xiulen però no sé si és per culpa del vent o de les paraules d’amor que em dediquen els meus companys… finalment però arribem Tremp, fem una parada i aprofitem per recollar els cargols a les Ducatis, el Marc va molt petat i com que sóc molt sacrificat li ofereixo fer un canvi, jo agafaré la 748 i ell la TDM, el que s’ha de fer pels amics!! , deixem Tremp enrere i anem cap a Pont de Muntanyana, 28 quilòmetres de carretera de muntanya amb un coll al mig, ideal per agafar el tranquillo a la 748!!  D’entrada val a dir que la moto em va dues talles massa petita, la qual cosa ja requereix una bona adaptació, però tot fos això, només fer un revolt ja vaig que ho canvio el xip de conductor a pilot o això no hi haurà qui ho porti, dit i fet, i més o menys m’en surto, conscient de que no li podré treure tot el suc em dedico a si més no fer-la anar per on toca i ha intentar aprofitar l’apretat motor, i entre demanar disculpes a un senyor que anava tranquil·lament pel seu carril i esquivar cabirols que travessen la carretera arribem a Pont de Munatnyana, just a l’hora de dinar.

Pujant per Comiols, el Jaume seguit del Marc

A punt de catar la 748

Que no !!! que no vull la verdura !!!

Mentre esperem que ens serveixin truco al Guille, per motius laborals no ha pogut marxar al matí amb nosaltres però un cop acabada la feina s’ha enfilat a la moto i apa !! a buscar la colla !!! tot just acaba d’arribar a Calaf, quedem que si no hi ha res de nou em tornarà  a trucar quan arribi a Pont de Suert, a veure on som, el dinar transcorre plàcidament, comentant la jugada i  fent befa de l’estat del Xavi que quan li han portat la menestra de verdures que ha demanat s’ha tornat a posar de color verd, fent una altre demostració de sacrifici pel companys l’Ivan i jo l’endrapem sense gaires manies, ja són les quatre quan tornem a rodar, anem direcció Benavarri i d’allà cap a Graus i Campo, allà comença un dels trams més divertits de la zona, la carretera s’estreny i s’endinsa en un engorjat, molt revirada i amb poca traçada possible, gairebé és un escalètxric, vaig al davant, encara que al Xavi ja s’ha recuperat i el sento darrera meu (les Ducatis se senten abans de veure-les, és veu que si no els hi canvien els tubs i fan soroll no van prou bé…), aquest cop l’Ivan està és lluny, porta la lliçó apresa de fa uns anys i guarda una distància de seguretat, finalment la carretera es torna a obrir i arribem a Castejon de Sos, just abans de parar veig com s’ilumina el mòbil (el porto a la bossa sobredipòsit), és el Guille que truca, paro i li torno la trucada i quedem que ens trobarem a la benzinera que hi ha sortint de Pont de Suert, nosaltres estem a l’altre vall, tan sols hem de fer el Coll de Fades i ja hi som, sense perdre temps ja hi tornem a ser, ara toca un tram de muntanya com cal, estret i revirat, travessem Castejon i GAS !!! sense manies, aquest cop el Xavi em passa i apreta de valent, abans de coronar em deixa passar i em poso a tirar, i de cop comencen a caure algunes gotes, però són tan poques que ni mullen l’asfalt començo la baixada i quan arribo a l’últim tram veig un paio fent fotos desde la cuneta, és el Guille que ha preferit venir fins aquí que esperar-se a la benzinera, paro i ens saludem, van arribant tots i van parant on som, bé, el Lucky no, amb l’empanada habitual es passa de llarg i ens espera  uns metres més enllà, un cop junts ja enfilem cap a la benzinera, que ja toca, i després d’omplir recorrem els pocs quilòmetres que queden fins a la Vall, un tram preciós on podem disfrutar de llacs, rius, cascades, boscos i fins i tot treu el nas algun tresmil.

Cap a Castejon de Sos

V's !!!!

Enfilant Coll de Fades, el Xavi comença a treure's la son de les orelles

Ara si que hi som tots !!!

Últim tram cap a la Vall d'Aran

Altament recomanable

Arribem a Salardú cap a les set de la tarda, i el primer que fem és fer un parell de petites reparacions, jo he de canviat la bombeta posterior de la TDM (porto tot el dia sense llum de fre), encara que de fet és el Lucky qui la canvia, a mi em prou feines m’hi cap la ma per fer-ho !! i el Marc ha de tensar la cadena a la Ducati, però no hi ha manera, un dels cargols del basculant està massa clavat i la clau “de serie” està feta malbé, sortosament, jo he quedat amb un antic company de la mili, li faig un truc per explicar-li el problema,  quan vingui ja portarà eines, així doncs ja podem anar a instalar-nos. Ens allotjarem al Rosta com ja hem fet altres vegades, un lloc acollidor i amb l’encant de ser la fonda més antiga de la Vall d’Aran, altament recomanable per aquells que busquin calidesa, bon menjar i bon tracte, però estem en temporada baixa i al refugi no hi ha ningú més, el Manel em passa el codi d’entrada i les habitacions on hem d’anar per SMS,  ell no hi serà fins demà al matí, d’això se’n diu confiança, val a dir que jo també hi he pujat alguns cops i ja ens coneixem. Un cop dutxats i pentinats és hora de la cerveseta, plàcidament acomodats a la terrassa del mateix restaurant on soparem, decidits a liquidar algunes ampolles del líquid element s’inicia la conversa obligada sobre la jornada, però es posa  a ploure i hem d’entrar a dins, al cap d’uns minuts plou a bots i barrals, millor ara que demà ! al cap de poc arriba el meu company i ens passem les següents dues hores posant-nos al dia i recordant vells temps i antics companys, abans d’anar-se’n però anem a tensar la cadena de la 748, pim pam, en cinc minuts ja està llesta, l’hora de sopar transcorre entre crits dels futboleros (final de champions) i rialles, finalment, ja cansats anem a clapar, demà hem de seguir cremant gasolina.

Sense comentaris.

El Marc està lleugerament petat.

Lo típic, tres mirant i un treballant.

Repostant.

Després d’una plàcida nit i un bon esmorzar a dos quart de deu ja estem a punt, el dia s’ha llevat plujós, no ens sorprèn gaire, de fet em sembla que mai hem fet la pujada a la Bonaigua en sec, esperem que sigui poca cosa i que a l’altre banda del port faci bon temps, el que ho espera amb més ganes és el Marc, bàsicament perquè no porta el mono de pluja,  deixem Salardú  i enfilem amunt, travessem la deserta Baqueira i entrem en la boira, com no podia ser de cap altre manera torno a anar al davant, la visibilitat és escassa però es pot anar fent, l'asfalt està ben moll i m’ho prenc amb calma, mica en mica anem guanyant alçada fins arribar al capdamunt del port, estem a 2072m d’alçada i la veritat és que fot rasca, per sort la boira es queda a la Vall d'Aran i aquí ja comença a lluir el sol, el primer tram es espectacular, curves i més curves, però l’asfalt segueix moll i no val la pena arriscar, a mida que anem baixant l’aigua desapareix i la carretera està completament seca, a Llavorsí parem un moment per treure’ns l’equip de pluja, ara fa un sol espaterrant i gairebé  fa calor, aprofitem la parada per reservar taula per dinar al restaurant del càmping Font Freda que està situat a la carretera de Rasos de Peguera, abans  de seguir el Guille m’ofereix la seva moto per provar-la, obviament no m’hi puc negar i m’enfilo a la Tiger, ens posem en marxa, mare meva quina delícia de moto!! El tram que va fins a Sort és curt i ràpid, lo just per que em faci ràpidament al triclíndric, una joia de motor i la postura i tacte de la moto….en vull una !!! tots just sortir de Sort i començar el Coll del Cantó parem un moment a la benzinera, el Xavi vol gravar un vídeo amb la camara que porta, la col·loca a la maleta de la Tiger mirant enrere o sia que jo faré de càmera, la idea es posar-me al davant i que tothom em vagi passant de mica en mica, apa doncs camara i… acció !! pujo sense apretar i a la meva senyal em van passant un a un, ara em toca passar-los a mi per gravar-los un cop més, finalment acabem la seqüència, via lliure !!! cargolo l’orella a la Triumph i a disfrutar d’una de les carreteres més divertides del Pirineu, coronem i parem per reagrupar-nos un altre cop, torno la Tiger al Guille que a la vegada li cedeix al Marc que gustosament baixa de la 748 per tal que hi pugi el Guille, la qüestió es probar motos !!! el Xavi vol gravar més, aquest cop porta ell la càmera, però abans que digui res el Lucky surt disparat i se’n va, la resta sortim amb més calma, després de filmar el que volia el Xavi surt disparat a caçar el Lucky… i jo darrera seu, disfrutem com garrins i l’atrapem abans de començar a baixar,el Xavi el passa però a mi em col·loca un parell de cotxes al mig,  no hi ha manera i tampoc cal jugar-se-la, a Adràll ens reagrupem, seguim la nacional cap a Organyà on parem a posar benzina, i encara no se sap com ja tenim la Ducati de l’Ivan al terra i ell dret al costat (?), per sort només s’ha trencat la bola de la maneta de fre, cap problema, un cop plens seguim avall i agafem el trencall que porta cap a Coll de Jou, aquest cop tothom va amb la seva moto…o no, el Xavi agafa la Tiger i el Guille la Monster, sembla el joc de les cadires !!!, ens esperen 40km recargolats com una mala cosa fins a Coll de Jou, sense saber com ja em torno a trobar al davant, obrint pas entre els rocs que hi ha a la carretera, ramats de vaques i cotxes en sentit contrari, els que no vagin en moto no es fan el càrrec del que cansa anar davant d’un grup, us puc assegurar que els que van per darrera van molt més tranquils !!! accelera, frena, tomba, pedra, senyala redreça, accelera, frena, tomba, cotxe, rectifica… un no parar. 

Matí típic de la Vall

Apa, tots preparats per la pluja, menys el Marc clar.

Coll del Cantó, el Guille i la TDM seguint al Jaume i aquest seguint-me a mi i laTiger.

Baixant cap a Adrall, jo al davant, el Guille i la 748 i el Xavi.

Pujant cap a Coll de Jou, el Lucky i el seu peculiar estil perseguint a l'Ivan.

Arribo a Coll de Jou lleugerament cansat, toca reagrupar un altre cop i com no,  torna a sonar la música !!!  ens posem a córrer al voltant de les motos, sortosament ningú es quedarà sense, aquest cop la cosa queda així: Xavi a la GS, Jaume a la Monster, Marc a la TDM, Oriol amb la Monster (i la Puri aprofito l’avinantesa per elogiar la soferta Puri, a part d’aguantar el que sigui damunt d’una Monster, ha estat la caixera del grup sense  cometre cap desfalc i a més es dec¡dicava amorosament a la tasca de netejar-nos les viseres !!! Puri ets un sol !!!)), Ivan a la 748, aquest cop el Guille va amb la seva i el Lucky també, baixem fins a Sant Llorenç dels Morunys on parem un moment, el Jaume torna la Monster al Xavi, ja no té edat per anar amb pocket bike !!, no perdem el temps i seguim la ruta, anem cap  a Berga, i la carretera segueix la tònica habitual, la Monster va fantàsticament bé, i la Puri una “paquet” excel·lent, no tinc manies i li retorço l’orella a la Italiana, només m’hi sobra una cosa, el maleït escàndol que monten els Termignioni !!! quant ja portem un bon tros afluixo per tal d’esperar l’Ivan, abans m’ha dit dit que a mitja carretera canviaríem la moto, passen tota la resta com llops buscant la presa, pel que es veu aquest tram al Xavi i al Guille se’ls hi va parar el cervell i van perdre el sentit de l’autoprotecció, diuen que la cosa treia guspires !!! l’Ivan finalment m’atrapa , m’adelanta i el molt traïdor se’n va !!, però no em costa gaire atrapar-lo, la veritat és que no va  malament amb la 748, però es nota que no hi està fet.. de fet em fa una mica de nosa, li ensenyo la roda un parell de vegades però em sembla que no veu res més que el proper revolt, el podria passar en una frenada, però no me la vull jugar i tampoc el vull deixar amb la moral pel terra o sia que ja em tens durant una bona pila de km darrera la 748, i darrera meu hi ha el Marc amb la meva TDM, sembla ser que he decidit prendre-s’ho amb calma … o està controlant la seva joia, finament arribem a Berga i ens reagrupem al trencall que porta cap a Rasos, allà el Lucky cedeix a la pressió popular i s’avé a probar la 748, per fer-ho ràpid: en dos km en va tenir prou, es va equivocar de trencall i no li entrava la segona, deixant de banda que segon ell amb semi manillars “no sap girar”, total que arriba al restaurant amb la TDM i el Marc amb la 748  que ja feia estona que no l’agafava.

El Marc amb la TDM i el Jaume amb la pocket del Xavi

Servidor amb la Monster de l'Ivan (falta la Puri) i  l'Ivan amb la 748

                        

L'Ivan en plena acció i el Xavi amb la GS

El Lucky va sortir de Berga amb la 748 i va arribar al restaurant amb la TDM...un crack !!!

Després d’un dinar excel·lent ja és hora d’anar tirant cap a casa, el més normal seria que cadascú baixes amb la seva moto, però el Xavi encara no havia catat la 748, o sia que apa, ja tens al Marc assegut a la Monster i al Xavi al groc objecte de desig, baixem per la nacional, sense estressar-nos, però és molt avorrit, de manera unilateral (endevineu qui va al davant) decideixo agafar el trencall cap a Navarcles, res millor per acabar el cap de setmana que fer una de les “nostres” carreteres, a més així el Xavi podrà treure el suc a la 748, val a dir que precisament en aquest tram vàrem tenir l’única nota negativa de la ruta, una petita caiguda del Jaume i la seva GS, sense més conseqüències que una rascada al cilindre i al seu amor propi…res que el temps no guareixi, com no podia ser de cap altre manera corono el coll en solitari i espero a la resta, reagrupem i seguim, aquest cop ja fins a Sabadell, gairebé 800 km després, amb l’esperança que no tardem set anys a tornar a compartir quilometres, riures i motos!!!.

Mig Fons La Mussara 2016

Dissabte 14 de maig, falten 10 minuts per les vuit, el Roger i jo ens dirigim cap a la sortida, participarem en la maxa cicloturista Gran Fondo La Musara, però farem el Mig Fons una volteta de 100k i 1600m posituis de desnivell,  hi ha gent amunt i avall amb les bicis, mentre el Roger fa una parada fisiològica aprofito per corregir l’alçada del seient, l’havia canviat fa uns dies i no l’havia tornat a posar  a lloc, agafo l’allen, afluixo, pujo el seient, apreto… clac! I es trenca la rosca de la tanca! cagonelsclausdecrist! merda! per uns moments el pànic m’envaeix,  adéu Mussara, per sort de seguida recordo que a l’entrada de la fira hi ha la furgoneta de Mavic que s’encarrega de l’assistència, anem cap allà i en cinc minuts ho tenim arreglat, ufffff… finalment anem cap a la sortida, allà i trobem els amics del Roger, els veure poc, tant ells com el Roger estan a un altre nivell i avui l’estratègia és ben clara, sense pressa i xino – xano, és la primera vegada que participo en una marxa d’aquestes i  prefereixo veure-les venir, a les 8:15 donen la sortida, som una bona pila (3.800) i ens deixen anar a ramats, però en un moment ja estem tots fent girar les bieles.

Comencem a escalfar les cames 

Sortosament es va poder arreglar !

Els primers 10km són tranquilets, rodo una estona darrera el Roger i companyia, però de mica en mica van marxant, abans d’arribar a L’Aleixar la cosa puja una mica més, no acabo d’anar gaire còmode, em sembla que amb les presses he deixat el seient un pèl baix, i vaig massa forçat de cames, en breu comença la cronoescalada al Coll de la Mussara i més val que pari ara a arreglar-ho, m’aparto i reso perquè porti les eines necessàries (amb l’apanyo que em fet abans em canviat la mida del cargol), per sort les porto i en menys d'un minut ja està arreglat, bufff! ara si! sembla mentida que dos centímetres es puguin notar tant!, al cap de poc arribo a Vilaplana, passem pel control i s’inicia l’únic tram cronometrat, queden 10km de pujada fins a dalt el coll, no hi ha grans rampes però és llarguet.

Tots igualets !! 

Enfilant cap a Vilaplana

La pujada és còmode, és qüestió de posar-ho tot i agafar un ritme, sense pressa però sense pausa, aprofito per fer algunes fotos, la veritat és que estic disfrutant bastant, l’ambient és magnífic, abans de començar estava una mica capficat amb el tema de rodar en grup ja que fins ara no ho havia fet mai però la veritat és que en cap moment hi ha hagut cap aglomeració i puc anar fent sense molestar ni ser molestat, he de dir que m’he sorprès a mi mateix, no tenia cap referència del nivell assolit en bici però la veritat és que si ho comparo amb una marató (seria l’equivalent) estic bastant millor, no paro d’adelantar gent i naturalment que sóc adelantat moltes vegades però a grans trets veig que se’m dona millor això de cargolar bieles, finalment 52 minuts després corono el coll, just després hi ha un avituallament, paro tan sols l’estona justa per menjar mitja barreta i segueixo avall, baixada, carretera tallada al trànsit…que més puc demanar, em llanço a tomba oberta. 

Un tàndem !! m'hagués agradat veure'l baixant tot un espectacle segur ! 

Pujant cap a La Mussara 

La veritat és que això d erodar en grup és divertit i espectacular 

D'això se'n diu animar ! amb una esquella i tot ! 

Arribada al coll

Em passo uns minuts disfrutant com un animal, adelantant gent a tort i ha dret, la baixada però s’acaba i toca tibar de cames un altre cop, el paisatge és magnífic i el temps acompanya, després d’unes curtes rampes passem pel petit poble de Mont-Ral i iniciem un altre descens cap a Capafonts, aquest cop la carretera és més tècnica i revirada, tinc l’aventatge de portar una bona pila de km amb moto però he de reconèixer que en aquest aspecte vaig trobar que la gent tenia menys nivell del que m’esperava, i ja no pel fet de córrer més o menys si no més aviat per saber traçar, frenar etc, que en el fons repercuteix en seguretat, al km 44 arribo a l’avituallamnet de Capafonts i quan hi arribo em cau l’ànima als peus, era pitjor que una cort de porcs, no vaig veure cap mena de contenidor per les deixalles, per tant tot, absolutament tot anava al terra, ampolles, pells de taronja, gels buits…tot, no ho sé potser és que els que venim de les curses de muntanya estem més sensibilitzats amb el tema però sincerament fotia fàstic de veure, i no només en el mateix avituallament si no que durant tot el recorregut anaves trobant continuament embolcalls de barretes i gels buits per terra, tant costa guardar-los a la butxaca del mallot? de veritat?, en aquest punt un zero com una casa de pagès per l’organització, no costa tant posar bidons on la gent pugui tirar la merda, després si ho tiren a terra serà perquè són uns guarros i punt, en aquest punt aprofito per reomplir el bidó d’aigua, acabar-me el que em queda de barreta (l’embolcall el guardo a una de les tres butxaques del maillot), i regar l’herba (dos lavabos portàtils això si, i una cua de nassos), ara toca remuntar cap al coll de Picorandan, és curt, tan sols 5km però amb un pendent mig del 6,2% ja es veu a venir que em farà suar de valent. 

Els que tenia al darrera ...

 ... i els de davant

Deixant enrera Capafonts

Surto del poble i de seguida un parell de paelles et fan guanyar alçada, naturalment o porto tot posat i em moc tota l’estona entre els vuit i les deu km/h,  o sia, a pas de tortuga, però aviat s’acaba i comença un altre descens espectacular, que malauradament dura massa poc, passat el poble de la Febró, s’inicia una altre pujada aquest cop és molt més suau, però ja porto 52km i es nota, a mitja pujada paro un moment i em prenc un gel, a veure si em dona un plus, un paisatge magnífic fa que ,com a mínim, puguis alegrar la vista, aquí ja hi ha força distància entre participants, encara segueixo adelantant a gent i de tant en tant em passa un míssil pel costat, el vent és més emprenyador en aquest tram ja que és més obert que els anteriors, algun cop de vent fa que t’agafis fort al manillar i apretis cames i dents però sortosament no és sostingut, km 60,  corono el coll de Les Pinedes, deixem la carretera principal i n’agafem una de secundaria, preciosa, que va carenejant tota l’estona, en aquest tram formem un petit pilot de 5 o 6 que anem una estona junts, deixem anar algun comentari pel vent i poca cosa més, passem per Castillejos i iniciem l’últim descens, i en un obrir i tancar d’ulls deixo enrere els companys, tots menys un que aguanta una mica més. 

Una vista magnífica 

Quan s'acaben les forces 

I quan el vent t'obliga a apretar de valent !

En uns minuts arribem al creuament amb la carretera general, ara ja ho tinc a tocar, segueixo baixant, passo de llarg l’avituallamnet (hi ha molta gent) però paro una mica més endavant i emprenc un altre gel, justament en aquell moment sona el telèfon, és el Roger que ja ha arribat, li dic on sóc i m’esperona amb un “Vinga que ja hi ets!” , vinga doncs a cargolar bieles s’ha dit ! supero un petit coll (no arriba ni a això) i arribo a L’Alforja, a punt d’arribar a Vilaplana i tancar la circular faig parella amb un participant i ens posem  a fer relleus, passem Vilaplana i ens llancem avall, travessem L’Aleixar com dos coets i en un dels relleus veig el comptador a 60km/h, o deixo tot allà, finalment el meu company està més fort (i això que li falta un bessó!!) i es va allunyant, atrapo un grup i un dels integrants em pregunta :”Som-hi?” i dit i fet, una altre tongada de relleus, finalment entrem a Reus i passem l’últim control, fet, ja està, el recorregut segueix ja neutralitzat per dins la ciutat, però tinc pressa per arribar el Roger ja fa estona que m’hi espera(no res, només m'ha tret una horeta....), quan finalment deixi la bici tindré el temps just per fotre’m un plat de pasta i pitant cap a casa que a les nou tenim una cita amb el Boss !!! una mica més de R’n’R per acabar el dia !!!