Res millor que una volta per Sant Llorenç per cremar canelons, turrons, neules i cava.
Sortida amb el Pau i el Xavi, hem deixat el cotxe a Cavall Bernat i hem anat a buscar el camí dels Monjos, per al cap de poc agafar el Camí de la Senyora, preciós corriol que va flanquejant tota la Mola, just per sota el de la Font Soleia, que ofereix unes vistes magnífiques i que transcorre per racons fantàstics, no es un camí gaire freqüentat i per això mateix en algun punt es perd una mica, s'acaba a la Canal de Santa Agnès, per la qual pugem a bon ritme, abans d'arribar però agafem el camí que porta a l'ermita que dona nom a la canal, un lloc preciós que de mica en mica s'ha anat arreglant (que no restaurant), sembla mentida que en aquest racó tant feréstec hi hagués vida, seguim la,pujada fins la Cova del Drac i desde allà enfilem direcció Montcau, aquí el Pau te ganes de gresca i apreta de valent, però justa abans de pujar una de les rampes del camí agafem el trencall que porta a Els Obits, passem per davant l'antic assentament sense parar i en pocs minuts ens plantem a la Font Flavia i d'allà al camí que porta el Montcau, però l'agafem en sentit Mola, ja és hora de anar tornant, el Pau no en té prou i torna a apretar... i aquest cop ja el perdo, ens retrobem a la Cova del Drac i d'allà enfilem cap a La Mola pel camí normal, a ritme fort però sense córrer arribem al cim , fot un vent i un fred que talla la cara o sia que fem foto de rigor i avall que fa baixada, baixada sense més...a part de les ja imprescindibles torçades de turmell del Xavi, per sort no es fa m al i en pocs minuts ja sóm al cotxe.
El Pau i el Xavi
La Cova del Drac, al capdamunt de la canal
L'ermita de Santa Agnès
El Montseny desde una "finestra" de l'ermita
La Mola desde Els Òbits
Castellar, Sabadell, Terrassa i al fons Barcelona i el mar
Desde El Montcau fins a Port del Compte un mar de boira
El dissabte passat i en motiu de la festa que l’Stone Pony (club de fans de Bruce Springsteen) va organitzar per celebrar el 25è aniversari del club al Casino by Arcs de Vilafranca de Penedès vaig tenir l’oportunitat de veure en directe a Sergio Gisbert, val a dir que en Gisbert té una banda tribut a Springsteen, els Spirt in the Night, que segons diuen els entesos és la millor que hi ha, aquest cop però va venir sol i ens va oferir un concert en format acústic (una decisió que pel que vaig saber li fou mig imposada), he de reconèixer que sóc un fan absolut de l’Springsteen acústic, i tenia moltes ganes de veure si el de Saragossa estava a l’alçada.
Foto: Jose Maria Fernandez
D’entrada diré que en Sergio té prou presència per omplir
ell sol l’escenari, sense gran escarafalls ni pretensions (de Springsteen
n’és un admirador no pas un imitador) i amb una indumentaria amb la qual
un servidor se sentia plenament identificat (camisa a quadres, texans,
camperes…) però que ja fa uns anys que vaig deixar de banda, d’entrada ja em va
caure bé… Per obrir el concert va triar My Hometown, una bona elecció, una peça
tranquil·la per trencar el gel i que el mateix Bruce ha interpretat molts cops
en acústic o amb acompanyaments molt lleugers de la banda, a primer cop d’ull
(o potser hauria de dir d’orella?) ja es veu que en cap cas Gisbert vol ser
Springsteen, i crec que sincerament no li cal, com a músic que és (ja porta
vint i tants anys tocant, té 4 àlbums propis i 7 amb diferents grups)
crec que sap com mantenir-se al seu lloc, no cal semblar Bruce
Springsteen per fer-li un homenatge, el concert va seguir amb The Promised Land
i Dancing in the Dark, després va interpretar East Coast Road una de les seves cançons i
sincerament em van venir moltes ganes d’escoltar l’àlbum sencer, tot seguit va
canviar la guitarra pel banjo i va interpretar Stay (de Jackson Brown) i Cover
Me , he de dir que si bé no és que sigui una de les meves cançons preferides
(segons la Lou has de ser dona perquè t’agradi) la veritat és que si més no
tocada amb un banjo va tenir la seva gràcia…The Promise va precedir Reason To
Believe, per mi una de les millors cançons de Springsteen d’un dels seus
millors àlbums, i Gisbert la va clavar, The River, Bobby Jean i Drive All Night
se succediren per deixar pas a una brutal i magnífica Further On (up the road)
que ens va tornar a ensenyar a un Gisbert que diria jo que li agraden més
els temes més “rockanroleros” que no pas les balades, Thunder Road va posar
punt seguit al concert…i dic seguit perquè en Sergio va tornar a sortir,
es veu que algú va tenir la brillant idea de passar-li una espècie de mix
on hi havia una cançó de cada àlbum de Springsteen... o sia 19 cançons
concentrades en 16 minuts, com ell mateix va dir “a ver como sale el invento
este…” i la veritat és que se’n va sortir prou bé, no només de l’invent aquest
sinó tot el concert, espero tornar-lo a veure aviat, si és amb els Spirt
millor, m’agradaria veure’l explotant a fons el seu potencial, la llàstima és
que va ser massa curt, és el que té anar de teloner, ja que després del concert
d’en Sergio va tocar un tal Manel Fuentes amb la Spring’s Team Band, es veu
que com a “showman” és molt bò…que voleu que us digui… jo amb 20 minuts ja en vaig tenir
prou.
Video grabat per en Javier Lopez Romo del Medley final
No res, doncs que m'ha vingut de gust fer aquesta reinterpretació d'una de les meves cançons preferides de Manel, m'he hagut de contenir per no fer un relat molt més llarg i per això he preferit seguir la mateixa trama que la cançó.
Aquí teniu la cançó, You Tube és ple de muntatges amb imatges de pel·lícules, prefereixo posar-vos aquesta i que feu anar la imaginació.
Escolteu la cançó del soldadet Que a través d'un ull de bou Veu que volen uns falciots! I no és que hi entengui molt, el soldadet, Però, que volin els falciots, Deurà voler dir que la terra és a prop.
El soldat ja feia hores que
estava dins el vaixell, salparen quan era de nit i ara ja entra la llum del sol
pel ulls de bou, no té gaire espai però és suficient per girar-se i fer un cop d’ull, a part del mar tan sols s’hi veuen desenes
d’embarcacions, totes elles carregades de soldats, però també hi ha vist
algun ocell, li semblen falciots…i que ell sàpiga els falciots no són pas ocells
marítims, segur que ja tenen la costa a tocar.
I tan a prop deu ser que baixa el capità I intenta no semblar nerviós Mentre acaba la instrucció: "Concentreu-vos, soldadets, sigueu
prudents I arrapeu-vos a la vida Amb les ungles i amb les dents".
Al cap de poc baixa el capità,
sembla nerviós, “Collons” diu el soldat al company que té al costat “i representa
que aquest inútil ens ha de servir d’exemple? però si està cagat de por!” el
soldat sap que la resta de la companyia, sots-oficials inclosos, no aguanten el
capità i que si fos per ells es podria haver quedat a port, ja se’n sortirien
sense ell, és un inútil, sortit de
l’estat major i col·locat directament a primera línia, fantàstic… però el
capità fa com si no sentis els comentaris i les befes, fa el cor fort i
repeteix per enèsima vegada les ordres per cada secció, deixant pel final uns
últims consells “Sortiu de l’aigua tant ràpid com pugueu, no aneu en línia
recte, corregudes curtes, busqueu protecció, no malgasteu munició i recordeu:
no es tracta de morir pel vostre país sinó que els pobres desgraciats que
tindreu al davant ho facin pel seu.” l’última frase arrenca una rialla a
tothom, la frase no és seva però és igual, fa el seu efecte i rebaixa una mica la tensió.
Ja a coberta, els homes resen. Ja a coberta, els homes resen.
Un xiulet provinent dels altaveus
els avisa que han arribat, en fila india van pujant per les escales i surten
per fi a la coberta, el soldat omple els pulmons d’aire fresc, fa un cop d’ull
al voltant, alguns els homes aprofiten per repassar l’equip, d’altres
prefereixen deixar la seva protecció a instàncies superiors i s’ajunten a la
improvitzada missa que fa el capellà de la companyia.
I fa un amén, poc convençut, el soldadet, I acaricia el seu fusell, Intentant no pensar en res. Des de proa es van fent grossos els turons, "soldadet, valor, valor, Que depèn de gent com tu la sort del
món".
El soldat no ha estat mai gaire
religiós però per si de cas deixa anar un amén quan el capellà acaba el servei,
ell prefereix fiar-se del que pot tocar, i fa una repassada al fusell, aquest
si que no pot fallar, després intenta posar la ment en blanc, i deixa vagar la
vista per sobre la borda, ja s’albira la costa amb els turons farcits d’enemics
ben fortificats i disposats a no deixar-los passar, abans que acabi el dia es
veurà si ho han aconseguit, al seu costat hi ha el sergent de la secció que com si li hagués llegit el
pensament li diu “Tranquil nano, ens en sortirem, nosaltres som els bons, no?”.
Però "si una bala enemiga creua el vent I em travessa el cervell", Es planteja el soldadet, "les onades m'arrossegaran I mil peixos de colors Lluitaran per devorar la meva carn".
Però ara mateix el soldat no les
té totes, sap que les baixes seran elevades i que ell té tants números com
qualsevol altre, “Tan sols desitjo que si ha de ser que sigui ràpid, no em fa
por morir, em fa por el dolor” pensa “però seria una pena que tot el meu
entrenament tan sols servir per alimentar els peixos”
I és quan pensa "jo m'amago; Quan no mirin, jo m'amago".
Finalment es dona l’ordre
d’embarcar a les llanxes, si hi puja ja no hi ha marxa enrere, un pensament
fugaç li creua el cap “Ara seria el moment, amb aquest merder em podria escolar
cap a les escales i amagar-me a les bodega,
no és tant difícil”.
Però sempre miren, i el vaixell s'està
aturant, Les comportes s'han obert I, en un segon, s'inunda el mar De soldats disparant a l'infinit Amb un soldadet al mig, Que carrega mentre insulta a l'enemic.
Però el sergents ja se’n ocupen
de que tothom baixi a les llanxes, a base de crits, renecs i algun que altre
cop tota la companyia s’encabeix en aquesta espècie de taüts flotants, al cap
d’un moment ja estan navegant cap a la platja i pocs minuts després ja toquen
fons, s’obren les comportes i com un llamp salta a l’aigua, qui més qui menys
va avançant a la vegada que dispara, potser no apunten però almenys fan que l’enemic
amagui el cap, el soldat renega mentre carrèga, surt de l’aigua i corre a
buscar cobertura.
I entre bomba i bomba tot li va prou bé Fins que una cau just al costat. Primer es diu "sort, de què t'ha
anat…", Però després sent a l'esquena un dolor estrany I en tocar-se-la li queda tot el braç tacat de
sang.
Intenta moure’s de pressa, no vol
ser un blanc fàcil, la platja és plena de cadàvers dels que no han estat prou
ràpids, però el foc d’artilleria és dens, i no pot preveure on cauran els
obusos, un cau a pocs metres i fa saltar pels aires a un pobre desgraciat “Uff…millor ell que jo” però alguna cosa no
rutlla, nota a l’esquena una sensació estranya, gira el cap per sobre
l’espatlla i veu que la motxilla està desfeta, un tros de metralla l’ha
travessat i se li ha clavat a l’esquena, per sort la pròpia motxilla ha parat
el cop, sinó ja fora mort,
Gira el cap a banda i banda.
Seu a la sorra i descansa.
Fa un ràpid cop d’ull al voltant i d’un bot
es fica en un cràter, seu al fons i tanca els ulls, mentrestant al seu voltant
continuen les explosions, els trets i els gemecs, però per ara ell està viu, la
ferida li fa mal però no sembla greu.
I mentre arriba el coi de metge, el soldadet Es tranquilitza repetint Què farà, on anirà, si sobreviu: "Aniré a ma mare ben vestit I, abans que res, li hauré de dir Que em perdoni per tractar-la sempre així; Aniré a la Margarida a fer-li un fill Per, només veure'l, intuir Que l'estimo més del que m'estimo a mi".
Ara
toca esperar al metge, però el soldat no té pressa, pot aguantar el dolor i
està en lloc segur, no té intenció de sortir-ne, ara mateix pensa que potser si
que se’n sortira, si torna viu a casa hi haurà un parell de coses que haurà de
fer ”Aniré a veure a la mare i li demanaré perdó per haver-me’n anat a la
guerra sense ni tan sols dir-li, a partir d’ara m’hauré de portar com un bon
fill, després aniré a veure la Margarida i li faré el fill que li vaig prometre
si sortia viu de tot això.”.
El passat divendres vaig tenir
l’oportunitat d’anar a un concert de Momo a la Sala Bikini de Barcelona, una
banda tribut de Queen, la proposta la va fer del Jordi Bueno un amic de
l’institut amb el que, juntament amb el Jordi Bometon (que també va venir),
entre d’altres coses compartim el que als tres ens agrada força (tirant a molt)
Queen. He de reconèixer però que, si bé tenia ganes de compartir l’experiència
amb els Jordis, a nivell musical vaig
anar-hi una mica a la defensiva, no les tenia totes, això de fer un tribut a
Queen si no es feia ben fet podria ser un autèntic suplici…per sort em vaig
equivocar.
El concert va començar puntual, per sort meva a la primera de canvi ja em vaig
adonar que Momo en cap cas pretenia imitar l'original, el grup en qüestió té una entitat pròpia i es fa seu el concert sense haver d’imitar
ningú (he de dir que no m'agraden les bandes clon)), fins i tot
portaven dues coristes !!!, o molt m’equivoco, o diria que en May i companyia
no n’havien portat mai. L’escollida per obrir el concert fou The Show Must Go
On, la segona cançó va ser We Will Rocy You però van tocar la versió ràpida (si
si existeix una versió ràpida i és magnífica, de fet a mi m’agrada més que la
clàssica) el concert va seguir amb un parell cançons que segurament la immensa
majoria de gent desconeix, Ogre Battle i Stone Cold Crazy cançons que van donar
l’oportunitat al guitarrista del grup a lluir-se, i la veritat és que tant ell
com tota la banda varen demostrar durant tot el concert una qualitat brutal,
fins i tot les noies no es van limitar a fer de coristes sinó que van brillar
amb llum propia tant a l’hora de fer els coros com interpretant un tema (la
fabulosa Who Wants To Live Forever), Tie Your Mother Down va tancar aquest
fulgurant començament, i va deixar pas a Under Pressure, en Momo prenia ara més
protagonisme, val a dir que el noi canta
bé, però també és veritat que potser hauria de baixar el tò una mica i li aniria bé creure’s-ho més aixó de
cantar en anglès, és a dir, se li nota massa que no és la seva llengua, amb
vocalitzacions exagerades i innecesàries (he de dir però que servidor seria
inacapaç de cantar en anglès per tant no li trec cap mèrit, al contrari, cal
tenir-los ben posats per fer el que ell fa !!!), però la resta (actitud, energia,
la banda etc..) fan que aixó passi a un segon terme. Per fer A Kind Of Magic va
pujar a l’escenari una tal Maika, una noia que ho va fer realment bé i va
mantenir el nivell del concert, una altre cosa que crec que haurien de millorar, o potser corregir, és que es talla el ritme massa vegades, sempre és bò fer
bromes, comentaris etc…però hi va haver algun temps mort sense solta ni volta
(almenys aparent) crec que això acaba passant factura a la
diversió…que d’això es tracta…. Va arribar llavors un dels moments més curiosos
del concert, en mig de I Want to Break Free van posar-hi Billie Jean de Michael
Jackson, Livin’ On A Prayer de Bon Jovi,
The Wall de Pink Floyd i alguna més que ara no recordo…moment curiós que en el
fons reflexava la música d’una època…el concert va anar avançant amb temes
coneguts, Somebody To Love, Don’t Stop Me Now, un magnific mix instrumental de temes
poc coneguts, Hammer To Fall…i una passejada entre el públic al ritme de Crazy Little Thing Called Love, i va arribar el moment que inevitablement tancaria
el concert la ja clàssica seqüència We Will Rock You / We Are The Champions,
però en Momo es guardava un as a la màniga i el va treure al bis, Bohemian
Rapsody és sense cap mena de dubte un gran tema i quan van començar a sonar les
primers notes la gent va aplaudir força, el dubte que jo tenia era si realment
serien capaços de quadrar-lo…i tant que ho vàren fer !!! desde el principi fins
al final, fins i tot el complicat tros del coros que fins i tot els mateixos
Queen optaven per posar-lo grabat als concerts…amb dos collons Momo !!!
Diego Miranda (baix), Oscar del Ramo (bateria), Sandra de Victória (cors), Esther Peñas (cors), Momo Cortés (Veu i piano), Manolo Gil (teclats) i Batiste Bosch (guitarra). Foto: Pilar Bogo
El video de A Kind Of Magic amb Maika (vídeo de Joana Carou)
Un cop més hem anat a escampar la
boira amb el Pau, l’any passat va ser el torn de la Cavalls del Vent en un
parell de dies (aquí teniu l'enllaç a les cròniques si les voleu llegir, 1era part i 2ona part), aquest any ens feia gràcia fer la Carros de Foc, a l’hora de la veritat però ens decantàrem més per l’excursionisme que no pas pel “trail
running”…això si un excursionísme una mica accelerat…
Ja ens teniu divendres al migdia
a la presa de Cavallers, a la Vall de Boí, i mentre preparem motxilles anem parlant
sobre que farem, la veritat és que fer la Carros sencera ens fa una mica de
mandra (i a nivell personal no sé si estaré a l’alçada…) i decidim que passarem
les dues nits al refugi Joan Ventosa i Calvell i ja farem un
parell de sortides desde allà, amb tot a punt doncs comencem a caminar en direcció al refu, la guia marca
dues hores, el camí transcorre inicialment pel costat de l’estany i és planer i
totalment apta per còrrer… però ens fa mandra i no ho fem, encara que tampoc es
pot dir que anem de passeig, acabat l’estany el camí s’enfila una mica per anar
a parar al Pla de Riumalo, una extensa plana que serveix de repòs abans de
començar a pujar per les Llastres de la
Morta, és una bona pujada però el camí és còmode, passades les llastres anem
pujant gradualment i mentre anem xerrant ens apareix a pocs metres una marmota,
primer es queda ben quieta però a la que veu que ens hi anem acostant es fica
d’un bot dins el seu cau sota un gran bloc de granet (si bé són abundants la
veritat és que en aquest tres dies només n’hem vist un parell o tres) finalment en poc més d’una hora i quart ens
plantem a tocar del refugi, però com que és molt d’hora decidim anar fer una
volta i aprofitem per dinar al costat d’un dels molts estanys que hi ha, així
doncs seguim amunt, entre vaques (n’hi ha per tot arreu) rierols i estanys anem
admirant un dels paisatges més bonics del Pirineu, davant nostre s’alçen les
Agulles i el Pic de Travessany i als seus peus l’estany del mateix nom, el rodegem tot guanyant alçada i ens
quedem a tocar de l’estany de Monges,
als peus de l’emblemàtic Montardo, un dels objectius d’aquest cap de setmana,
al davant nostre veiem també el Port de Rius, que separa l’Alta Ribagorça de La
Vall d’Aran i delimita també el Parc Nacional, i sense que ens n’adonem ja són
les cinc de la tarda, al refugi el sopar és a les set o sia que decidim anar-hi
fent via, poc després entrem per la porta, una porta que de l’última vegada que
vaig obrir ja en fa gairebé divuit anys… però un cop dins sembla que el temps
no hagi passat, les mateixes taules, bancs, etc…això si tenen una flamant
estufa nova que tot i ser setembre ja treballa de valent, i entre
canviar-nos, posar les coses a lloc i
mirar el mapa per decidir el que farem demà ja es fan les set i per tant l’hora
de sopar, avui el refugi està gairebé buit tan sols vuit persones: una parella
israeliana, un grup que fa la Carros en tres dies i nosaltres, compartim taula
i sopar amb el grup, un sopar esplèndid i abundant que ens deixa a punt per anar
a dormir quan no són ni les deu.
La marmota
Al fons apareixen les Llastres de la Morta
Al capdamunt de les llastres un arbre creix d'un llit de pedres, al fons l'estany i la presa de Cavallers
Al fons a l'esquerra treu el nas un dels Bessiberris, i davant nostra la Punta Harlé, el Pa de Sucre i la cresta dels Tumaneia
El Pic i les Agulles de Travessany amb l'estany als seus peus
El refugi Joan Ventosa i Calvell
Ens llevem a tres quart de set, i
a les set ja estem esmorzant, val a dir que és un molt bon esmorzar, una
espècie de bufet lliure amb melmelada, nocilla, pernil, formatge, cereals, cafè, tè… després d’omplir
el dipòsit ja estem a punt per començar
a fer quilòmetres, no són ni les vuit que sortim fora, el dia està mig
ennuvolat, però no sembla que hagi de ploure, del refugi enfilem cap on vàrem estar ahir a la tarda, anem seguint el camí que, fresat pels
milers de peus que l’han anat seguint, no té pèrdua, poc després de sortir del
refugi ens creuem amb un noi que per la pinta (sembla patrocinat per Salomon i
cia.) i les presses suposem que deu estar fent la carros versió 24h, el saludem
amb un “Bon dia i ànims!!!” i seguim camí , uns metres més endavant ens trobem
amb una imatge més aviat estrambòtica o ,com a mínim, curiosa, al bell mig del
camí ens trobem un magnífic exemplar de capsicum
baccatum o més conegut com a pebrot verd… si si un preciós pebrot verd, en
bon estat, fins i tot sembla fresc, no hi trobem cap explicació racional… a no
ser que el noi que ens acabem de trobar porti pebrots en lloc de barretes
energètiques…qui sap, tot són gustos.. deixem el pebrot on era i continuem
caminant, la veritat és que és un terreny molt apte per córrer, però tampoc
cal…això si portem un ritme força allegro
la volta que volem fer és llarga i volem tenir marge de sobres per arribar al
refu sense haver de patir pel sopar… finalment arribem a l’Estany de Monges,
ara toca enfilar-se, deixem Monges enrere i anem guanyant alçada, arribem a una
petita pleta on i jeuen unes vaques, que ens miren atentament o potser despreocupadament…
interpretar la mirada d’una vaca no és una cosa fàcil, seguim amunt, fins arribar a un petit coll darrera el qual apareix el Montardo, ja el tenim a tocar, el camí flanqueja una mica uns metres per damunt d’un petit estany que hi ha al fons de la cubeta i arriba al peu d’una última rampa i uns instants després ja som dalt el Montardo, els seus 2.833 metres no són una gran alçada, la seva ascensió no és difícil ni llarga però crec que és un dels cims més agraïts que hi ha, de fet és la cinquena vegada que el faig el primer cop tenia uns 10 o 12 anys i l’any que n’he fet 40 i torno a ser… Al cim però fot un vent gèlid, no ens hi estem gaire estona tan sols la justa perquè una parella de francesos ens faci una foto i fer-ne alguna més nosaltres, sense perdre més temps comencem a baixar.
El pebrot en qüestió
La vaca ens indica el camí
Dalt del coll anterior al cim
El Pau...
..i jo
Desde el cim, al fons els grup dels Bessiberris i el Comaloformo
Desde el cim, al fons el grup de l'Aneto i Maladetes, a l'esquerra treu el nas el Molleres, el Llac de Mar, i a sota l'Estany de Restanca, on hi ha el refugi del mateix nom i desde in s'acostuma a iniciar la Carros de Foc
Desfem el camí de pujada però
quan som més avall del coll anem flanquejant
a l’esquerra, l’intenció és anar a parar al Port de Caldes sense perdre
gaire alçada, anem seguint un corriol
que ara apareix ara desapareix, finalment anem a petar sobre l’estany que hi ha
als peus del port, però el flanqueig es torna un pel complicat, decidim baixar
per una canal plena d’herba i així anar a buscar el camí normal, la pendent es
força pronunciada i l’herba alta i humida fa que hagis d’anar amb molt de
compte si no vols acabar rodolant muntanya avall, uns moments després ja som
baix, toca enfilar-se un altre cop, arribem a dalt en un moment, tan sols són
150 metres de desnivell. El proper objectiu és el refugi de Colomers, segons la
guia el tenim a dues hores, la baixada és forta, aquí ja ens deixem anar i ens
posem a córrer una mica, ens anem creuant amb gent que va de pujada, molts
d’ells fent ruta i alguns fent la Carros, finalment quaranta-cinc minuts
després arribem al refugi, allà aprofiten per parar una estona i menjar una
mica…i ja que tenim cobertura per passar els “whatsapps” de rigor…
Enfilant cap al Coll de Caldes
D'on venim i on anem, darrera treu el cap el Montardo
Tot baixant del coll i fent un cop d'ull enrere
El refugi de Colomers
No estem parats gaire estona, amb
10 minuts en tenim prou, fem un cop d’ull al mapa i enfilem cap al circ de Colomers, en aquest zona hi ha força
gent, el fet de que es pugui deixar el cotxe a menys d’una hora d’aquí facilita
l’arribada dels que volen passar el dia passejant o fent alguna excursió per
aquest zona, el primer tram del camí
està força concorregut ja que del refugi en surt la Ruta del Llacs, un
itinerari circular que dona la volta a la zona més baixa del circ i passa pel
costat d’una bona pila de llacs i estanys, de mica en mica però anem agafant
alçada i la gent va despareixent, arribem a una gran plana travessada per mil
rierols , davant nostre s’alça la muralla que delimita el Circ de Colomers, el
nostre objectiu és un petit coll que hi ha al costat sud-oest del circ, és un
coll tant petit que no te ni nom…ens anem acostant al peu del circ quan de
sobte d’entre les pedres apareixen uns isards, van corrent i saltant entre les
pedres com si res la veritat és que és tot un espectacle veure’ls, sembla
impossible que puguin anar a la velocitat
que van per aquest terreny, finalment arribem al peu de l’objectiu, tot i això
el Pau no ho veu gaire clar, desde on estem el coll en qüestió sembla
impracticable, segon ell aquell no és, és un de més la dreta molt més ample i baix,
em costa convence’l de que si, que és aquell que sembla impracticable però que
això només ho sembla, que és la perspectiva desde on el veiem, que un cop allà
ja veurà com si que es puja… aprofito el decans per fotre’m un gel…no és que estigui
molt cansat però ara ve una bon apujada i ja que els he portat… dit i fet doncs
ens encaminem cap al coll en qüestió ens toca tornar a flanquejar, el camí bo ens l’hem deixat
massa avall… però en un moment ja estem on hauríem de ser i comencem a tibar
amunt, el Pau posa la directa i em deixa enrere, uns minuts després arribem a
l’embut que ens portara dalt del coll, està ple de pedres i cal anar en compte,
per tal d’anar més segurs decidim pujar un per cada costa de la canal, així
evitem el risc de fotren’s una pedra per barret, finalment arribem al coll, a
l’altra banda i dos-cents metres més avall hi ha l’Estany de
Contraix, i a la dreta el Coll del mateix nom, cap allà ens dirigim, com sempre
anem flanquejant, però al no haver-hi camí ens hem d’anar buscant la vida, ara
puja ara baixa fins a trobar el pas més adequat, la progressió no és fàcil, el
terreny és pedregós i a vegades inestable però finalment arribem al coll en
qüestió, a l’atra banda s’hi obre la Vall de Colieto i al fons s’hi entreveu el
Ventosa, encara ens queda una bona estona per arribar-hi…
El refugi i l'Estany Major de Colomers
Contemplant l'espectacle...
El Pau no veu gaire clar que ens poguem d'enfilar fins al coll...
Però no n'hi havia per tant, a punt d'arribar, això si, hem d'anar amb quatre ulls !!!
Ja som al coll sense nom, una bona pujadeta.
Tot flanquejant cap al Coll de Contraix
La baixada del Contraix és
llarga, al principi la pronunciada pendent del camí fa que hagis d’anar en
compte, pedres i terra fan una combinació força relliscosa, i quan s’acaba
aquest combinació apareixen els blocs, immenses moles de pedra sobre les quals
t’has d’anar movent ara saltant ara caminat, personalment m’agrada força, és
divertit i amè, i no requerix un gran esforç físic, això si, més val estar atent
o et pots fotre una bona clatellada, al Pau en canvi aquest terreny no li
agrada gens i de seguida n’acaba ben fart de tanta pedra, lentament anem
perdent alçada i arribem als herbeis, plens de rierols i aiguamolls, decidim
fer una parada, ja falta poc i no tenim pressa, aprofitem per menjar, beure i
decidir que farem demà, estem parats poca estona, ja que de seguida agafem
fred, no fa mal temps però quan els núvols amaguen el sol sembla com si obrissin
la porta de la nevera… voregem un parell d’estanys i després d’una curta pujada
arribem al refugi d’on havíem sortit unes vuit hores abans, no són ni les cinc,
encara tenim temps de fer el que ahir ens vàrem proposar, és a dir, una
capbussada en un dels estanys que hi ha prop del refugi, dit i fet, agafem roba
neta i ens dirigim al primer estany que hi ha, més val no pensar’s-ho gaire,
fora roba i a l’aigua !!! està glaçada !!! però et quedes realment ben a gust,
satisfets i contents tornem al refugi, encara ens queda una bona estona per
sopar, matarem l’estona fent una cervesa jo i una coca-cola el Pau mentre mirem
revistes de muntanya, comentem la jornada i planifiquem l’endemà…
Desde el Coll de Contraix, el fons de tot de la vall i sobre l'estany hi ha el refugi
Farts de tanta pedra aprofitem una bona clapa de neu que ha resistit tot l'estiu
Al fons, el Coll de Contraix, fer-lo desde aquí és una bona pallissa...
L'Estany Gran de Colieto
El fotògraf...
...i la foto
Freda és poc...
...però quedem com nous !!!
I ja és l’endemà, seguim la mateixa
pauta que el dia anterior i a les vuit ja estem caminant, l’objectiu és fer la
Punta Alta de Comelesbienes (3.015m.) i després baixar directes fins al cotxe,
el dia s’ha llevat prou clar i sortim amb ànims i ganes, el guarda del refugi
ens va dir que anant lents hi havia unes tres hores de camí o sia que en
calculem dues i mitja (modestos que són uns…),
desfem part del camí fet el dia abans fins passar l’Estany de Colieto,
després agafem el camí que s’enfila per l’esquerra i que ens ha de dur directes
al cim salvant un desnivell de sis-cents metres en una pujada constant, mentre
anem fent el cel es va tapant, com sempre que la cosa es comença a posar tiesa
el Pau va davant i comença a tirar fort, en un obrir i tancar d’ulls no és res
més que una taca enmig del roquissar, jo vaig més tranquil i vaig fent fotos,
ens enfilem per una ampla canal plena d’immensos bloc de granet anomenada La
Raconada, a l’esquerra un gran esperó de pedra fa de vigia de la vall, el Cap
de Brau es diu, fem una breu parada per
fer un cop d’ull al mapa i contemplar l’esplèndid paisatge, ens hi tornem a
posar i al cap de poc es posa a ploure, toca treure les jaquetes i abrigar-se,
la veritat és que fot fresca, el Pau ja torna a ser més amunt i fa el mateix, i
entre la pluja cau alguna que altre pedra…casumlòspedrer !!! no estem al millor
lloc per aguantar una tempesta !!! sortosament la cosa no va a més i la pluja
no passa de ser una fina cortina que aviat desapareix, però la temperatura a
caigut i no ens desabriguem, al Pau arriba al peu d’una paret i dubta del camí
a seguir, dreta o esquerra, li faig un crit i li dic que hauria de ser a la
dreta, però no s’hi veuen fites…a l’esquerra en canvi en veu un parell i cap
allà es dirigeix, l’atrapo i comentem la jugada, el camí no es veu gaire marcat
però veiem un parell de fites més i les anem a buscar.
Vistes com aquestes justifiquen tot un cap de setmana
Un arbre tossut "..ni pedres ni òsties vull crèixer aquí !!! "
Cap allà que anem
Una paradeta...al fons el Coll de Contraix
El Pau, una taca entre tanta pedra
El Montardo en tot el seu esplendor
La canal de la Raconada amb l'esperó del Cap de Brau a la dreta
Anem a petar al peu d’una estreta canal que
s’enfila amunt, força descomposta però no impracticable sembla que sigui el
camí a seguir ja que uns metres més amunt apareix una altre fita, aquest cop em
poso jo al davant, començo a grimpar
evitant les parts més inestables, deixo el centre de la canal i m’enfilo per l’esquerra
buscant sempre la paret més sòlida i per tant segura, mentrestant la boira s’ha
anat tancant sobre nostre i no veiem res per damunt nostre més enllà d’uns cinc
o sis metres, per sota tot és clar i veiem tot el que estem pujant…anem
guanyant alçada, però en un punt no ho veig clar i decideixo tornar a la canal
per veure si espot seguir pujant, el Pau em segueix, faig un petit ressalt i li
dic al Pau que es quedi a recer fins que jo no li digui que pugui, el terreny
és molt inestable i és molt fàcil que una pedra s’en vagi avall…i tal com o
penso és tal com passa, li faig un crit a Pau que s’amagui al mateix temps que
una pedra del tamany d’un meló roda pendent avall i passa a mig metre del Pau
que estava amagat sota una llastre de pedra…uffff !!! quan arribo a un lloc que
em sembla més o menys segur aviso al Pau perquè pugui, i amb penes i treballs arriba on sóc jo…no es
pot dir que faci molta cara content no…la veritat és que em sembla que ens hem
fotut una bona emmerdada, cada cop tinc més clar que aquest no és el camí
normal…però ara mateix és més complicat baixar que pujar o sia que amunt, surto
de la canal per la dreta, vaig a buscar l’aresta on la roca és bona, amb un
parell de passos surto de la canal i ja estic enfilat, un cop d’ull avall em fa
veure que no si val a badar, adverteixo
al Pau i li dic que estigui ben atent als meus passos, no les té totes… anem
pujant i al fer un cop d’ull amunt veig una instal·lació de ràpel abandonada,
és dir, algú es va trobar aquí i l’unica manera de baixar ve ser fent un ràpel
i abandonant el material (dues vagues i 3 mosquetons), li dic al Pau com pe fer-li
veure que no som els únics que em passat per aquí…i no sé si li faig mes mal
que bé…però de mica en mica la pendent afluixa i en dos passos més ja estic
dret i caminant el Pau em segueix al moment i respira una mica més tranquil, seguim
amunt fins que arribem a el que sembla el cim, no hi ha res, evidentment això
no és la Punta Alta, de fet no estem ni
a tres mil metres, per uns instants s’obre la boira i a la nostre esquerra si
entreveu unes immenses moles de pedra, la més propera sembla que tingui una
gran fita al cim…allò és la Punta Alta…fem un cop d’ull al mapa i de seguida
veiem on ha estat l’error, passada la Raconada havíem de pujar cap a la dreta i
no recte i cap a l’esquerra…en fi, tocarà buscar-se la vida, resseguim l’aresta
esperant trobar un lloc per on poder baixar i anar a parar al coll que ens
separa del cim, per sort el terreny és fàcil i després d’un parell d’ìntents ja
som en el bon camí..o almenys això sembla ja que està ben fresat i ple de
fites, finalment arribem al cim de la Punta Alta, ja tenim un altre tres mil al
sac i una bona anècdota per explicar !!! a més tot i l’encigalada hem tardat
dues hores i mitja…som uns cracks (per poc catacraks…)
La canal que no era
El Pau sortint de l'amagatall
L'última foto de la grimpada, d'aquí fins al cim no vaig trobar el moment de fer-ne més.
Finalment el treballat cim
Fem alguna foto, però la boira és
massa espessa per poder disfrutar del paisatge o sia que comencem a baixar per
on sembla que va el camí, poc a poc anem perdent alçada i finalment sortim de la
boira, a sota hi veiem els Estanys de Comalesbienes, ja ho tenim, tan sols
queda baixar els 1.500m de desnivell que hi ha fins el cotxe… la baixada es fa
llarga, pedra, blocs…però per fi arribem al linea dels arbres (2500m) i allà
ens robem amb una escena sorprenent, un parell de nois, d’uns vint anys més o
menys, amb un gos, no sé qui comença la conversa però ens diuen que van afer la
Punta Alta i volen tornar pel Ventosa (el que hem fet nosaltres vaja), molt
amablement i sense voler semblar paternalista els hi dic que se’n oblidin si
no per ells que ho facin pel gos, pobre bèstia, si ara ja el porten a coll no
em vull ni imaginar com ho faran 200 metres més amunt… el gos és força simpàtic,
però fa una cara d’espantat…per sort sembla que s’ho repensen… però nosaltres
seguim avall, per fi entrem al tram final, una llarga baixada per dins el bosc
i algun llit d’allau que fem mig patinat mig corrents, finalment arribem a una pista mig abandonada, ufff…quin
plaer tornar a caminar en pla…bé,
caminar caminar tampoc seria veritat, de dins ens surt l’ànima de corredors i
ens posem a córrer a bon ritme…de fet gairebé que a l’últim moment ens posem a
esprintar, finalment cinc hores i mitja després de sortir del Ventosa arribem
al cotxe.
El que teníem a sobre...
...i el que teníem a sota.
Finalment sortim de la boira, a baix l'Estany de Comalesbienes
La baixada no es pot dir que sigui gaire còmode
El Pau fent acrobàcies...
Una baixada vertiginosa
Apa, a córrer que ja arribem !!!!
Una altre cap de setmana de muntanya, sense
presses però sense gaires pauses, disfrutant de l’itinerari, de la companyia i
de l’entorn, un entorn que no te l’acabes, de fet ja tenim l’itinerari previst
per l’any que vé… perquè mentre es pugui intentarem no perdre les oportunitats
que tinguem per sortir a disfrutar d’aquesta meravella de país que tenim.
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)