De Sabadell a París

El dissabte al Roc li costava dormir, quan l’Eva li va preguntar que li passava ell va respondre que tenia por,  “De què tens por?” li preguntà la seva mare, “De que el que ha passat a París passi aquí”, suposo que la resposta fàcil hagués estat “No tinguis por, això aquí no passarà” el que passa és que em costa dir mentides al meu fill, ho vaig enfocar de manera que ell ho pogués entendre i assumir, li vaig dir que això que ha passat a París passa a molt altres llocs del món, el que passa és que París està molt aprop i per això se’n parla tant, un cop feta aquest raonament vaig fer el que qualsevol pare (o mare) sensat  faria, intentar que no penses en aquestes coses, que penses en el següent partit de bàsquet, en el seu joc preferit de la Wii, en com seria la següent nau que  muntaria amb Lego o qualsevol altre cosa que li agrades o tingués ganes de fer, en el fons però a tots, en major o menor,  mesura ens ha passat pel cap que el que ha passat a París pot arribar  a succeir aquí, i si mai passa com li dic jo al meu fill que li vaig  dir una mentida?

Arran dels atemptats de divendres passat,  i tal i com ja va passar amb els atemptats contra Charlie Hebdó,  les xarxes s’han omplert de missatges de solidaritat cap als parisins, dibuixos utilitzant la Torre Eiffel com símbol de la pau etiquetes tipus “PrayforParis” etc.., reacció normal en aquest racó de món en el qual vivim, no sóc dels que mostren aquest tipus de simbologia, bàsicament perquè al meu entendre qualsevol persona amb dos dits de front s’imagina que la immensa majoria de gent se solidaritza amb la gent de París, de Beirut, de Bagdad o on sigui que es produeixi qualsevol tipus de barbaritat, i això em porta a constatar que  també hi ha molta gent a qui molesta aquest tipus de mostres  de solidaritat o afecte, la xarxa s’ha inundat de fotos de morts a Síria, Kenia … amb el peu de foto tipus “Això no és París, és X, perquè no et poses la bandera del país X al teu perfil”, també abunden els comentaris en plan “Sou una colla d’hipòcrites, condemneu els atemptats de París però no els 40 morts a Beirut l’altre dia”, és un raonament estúpid, és evident que la majoria sentim més proper París que Beirut,  potser perquè hi hem estat, coneixem algú que hi viu, o que cony que és la capital del país veí,  segons aquest tipus de gent si un dia hi ha un atemptat a Barcelona (esperem que no) no podem mostrar cap mena de símbol de suport, a no ser que ho haguem fet per tots els altres països víctimes de l’estupidesa humana.

Un altre mantra que he anat llegint, aquest cop sobre el dilema de si cal actuar sobre el terreny o no, és aquell de que “Amb bombes no s’arregla el problema”, val a dir que en discrepo parcialment per mi la frase correcte és: “Només amb bombes no s’arregla el problema”, perquè és obvi que no, una solució exclusivament militar no és una solució, i menys en aquest cas, aquests dies tots el opinadors/tertulians parlen de com solucionar el problema social, d’integració per tal de que els joves  no es vegin empesos als braços d’aquesta colla de tarats, de la millora urgent pel que fa  a la coordinació de les diferents agències d’inteligència  i cossos de seguretat  per tal de detectar (i anular) possibles atemptats i d’altres mesures que es poden portar a terme (atacar les fons de finançament ajudaria bastant), el que passa és que tot això no serveix per protegir als siris, als kurds, als keniains etc… de les bombes que els hi cauen a sobre i dels assassins que entren a matadegolla a pobles i ciutats, això només serveix (si és que serveix) per protegir-nos a nosaltres, si estem disposats a que la gent d’aquest països (i d’altres) segueixin morint doncs amb això i uns quants avions llançant bombes al cap dels dolents ja anirem fent i tindrem les consciències més tranquil·les, si de cas ja els hi anireu explicant als refugiats que van arribant que no, que els nostres soldats només són per fer maniobres i desfilades, Déu nos en guard que prenguèsin mal anant  a la guerra.

Homenatge a Catalunya, de George Orwell

Ja feia temps que el llibre d'Orwell rondava per casa, cada cop que el veia pensava "A veure quin dia l'agafo",  un dia un amic meu va organitzar una conferència sobre Orwell, malauradament no vaig poder-hi assistir però em van entrar les ganes de conèixer la seva obra (i la seva vida, que naturalment va influenciar la seva obra), o sia que vaig agafar el que tenia a mà, val a dir que no era el primer llibre seu que llegia, a EGB vaig llegir "Rebel·lió a la granja" i no cal dir que la lectura que en vaig fer va ser totalment superficial i sense entrar a fons en la metàfora que representava, així doncs vaig endinsar-me en la Guerra Civil Espanyola de la mà d'un socialista anglès que va volia lluitar contra el feixisme i va ser destinat a les milícies del POUM.

"Homenatge a Catalunya" és en el fons una extensa crònica d'una ínfima part de la Guerra Civil, l'experiència d'Orwell abarca desde l'inactivitat del front d'Osca fins a les lluites entre comunistes (que controlaven les forces d'ordre públic) i anarquistes pels carrers de Barcelona el maig l'any 1937, la primera part és un retrat intens de la seva formació com a milicià i com ell i els seus companys passen els dies en un punt del front d'Aragó gairebé inactiu, tan sols algunes petites escaramusses i trets a la llunyania, de fet ja ho diu Orwell mateix: "Els anglesos acostumàvem a dir que allò no era una guerra sinó una pantomima (...) Totes les baixes, aquella temporada, eren causades per bales perdudes.(...) també hi havia canoneig, però  extraordinàriament ineficaç" i realment aquesta és la senació que es té si es llegeix el llibre d'Orwell,  que la guerra, com a mínim en aquella part del front, no era res més que uns quants punts més o menys fortificats en una terra erma on uns quants grapats d'homes intentaven sobreviure enmig de la misèria sense que els de l'altre costat els matessin gairebé sense ni voler-ho, faltats de l'equipament més bàsic no ja a nivell personal (menjar, roba...) sinó fins i tot del que resulta imprescindible per guanyar una guerra, és a dir armes i municions, Orwell també se'n fa creus del tracte que reben els ferits als hospitals, tal i com explica,  ell mateix va ser víctima del robatori sistemàtic que patien molts dels soldats ferits, en una visita a un hospital per tal de guarir una ferida a la mà va ser desposseit de gairebé totes les seves pertinences personals (escrits, càmara i fotos, tabac, diners...), i la veritat és que a mida que Orwell va narrant la seva estada al front i et vas fent una idea del que era allò només tens dues opcions o bé maravellar-te del que van aguantar aquells homes i dones (fred, gana, brutícia, calor...) o bé despotricar dels comandaments milltars (o potser millor dit polítics) responsables d'aquella situació, però ben mirat l'una no exclou l'altre, i de fet aquells combatents no ho vàren passar pitjor que els de gairebé qualsevol guerra.

Un cop acaba la seva etapa al front Orwell va tornar a Barcelona, i és ben cert que a mesura que vaig anar llegint el llibre em vaig refermar en la meva opinió (i la de molts altres naturalment) que la guerra no la van guanyar els feixistes sinó que la varen perdre els republicans (englobant aquí als republicans, comunistes, anarquistes etc...), malmatent temps, recursos i combatents en vigilar-se (o matar-se) els uns als altres, en paraules del mateix Orwell: "Havia passat quinze dies a la línia de foc i havia tornat a Barcelona desitjós d'una mica de repòs (...) i m'havia de passar hores assegut en una teulada enfront d'uns guàrdies civils (en realitat guàrdies d'assalt) tant avorrits com jo mateix (...) si això era fer història  a mi no m'ho semblava pas.". El llibre va ser escrit poc mesos després de que Orwell marxés de la ciutat, per tant tenia ben vius els fets viscuts, també és cert que en alguns casos dubta o s'equivoca a l'hora de narrar alguns fets i n'és conscient i per tant a vegades s'excusa per endavant, tot i així reviu els fets de Barcelona amb tota la credibilitat que és possible encara que naturalment el seu punt de vista és el que és, el d'un anglès milicià del POUM (encara que per pura casualitat) i per tant enfrontat als estalinistes i que mirava de reüll als trotskistes, però el que és interessant és que el fet de que fos escrit ja desde la seva Anglaterra natal fa que a vegades compari l'actitud (política, ideològica, militar o senzillament personal) dels anglesos amb la dels catalans, el que més el sobtà és la beligerància entre les diferents opcions ideològiques "No és fàcil de descriure-la i fer-la comprendre al lector anglès (...) aquella atmosfera no existeix a Anglaterra (...) la intolerància política (...) no es dona per sobreentesa. La persecució política és mínima (...) la idea de "liquidar" o "eliminar" tots els qui no estàn d'acord amb un mateix encara no ens sembla natural. En canvi, a Barcelona, era completament natural, massa i tot.",  de fet ell mateix havia ignorat inicialment tot l'aspecte polític de la guerra, de fet desconeixia la situació política d'Espanya al arribar-hi i  afirma que s'havia allistat a les milícies per lluitar contra el feixisme i en favor de la simple honestedat, "L'atmosfera revolucionària de Barcelona m'havia atret profundament però no havia intentat comprendre-la" , una de les coses que més va enutjar Orwell (un cop havia entrat a fons en el conflicte) va ser el fet que el que se suposaven que lluitaven contra el feixisme s'acusessin mutuament de feixistes precisament, li era inconcebible que els estalinistes acusessin als anarquistes  i als trotskistes de ser uns quintacolumnistes al servei de Franco, encara que deixa clar que aquestes acusacions sempre venien dels de dalt o de la premsa afí, en cap cas dels combatents, aquests ja sabien de que anava la cosa, de fet Orwell escriu una frase que tot i l'abisme que ens separa gairebé es podria fer servir avui dia "Un dels efectes més terribles d'aquesta guerra fou que m'ensenyà que la premsa d'esquerra és tan espúria i falsa com la de la dreta" i segueix "Jo estic fondament convençut que per la nostra banda -la del Govern- aquesta guerra era diferent de les guerres corrents, imperialistes; però per la naturalesa de la propaganda bèl·lica no ho hauria dit ningú".

La veritat és que és un llibre altament recomanable per tots aquells que vulguin tenir una visió més personal del que va ser la Guerra Civil, no desde el punt de vista militar ja que realment les experiències en aquest aspecte d'Orwell van ser d'escassa importància (si es vol un punt de vista més militar segur que hi ha un munt de llibres molt més indicats per això), sinó desde un punt de vista més polític i ideològic i per conèixer una altre visió d'aquell conflicte, la visió d'un idealista que, crec, va veure que potser era realment possible una revolució de la qual en nasqués una societat més justa i igualitària, potser d'aquí en ve el títol, poster Orwell va decidir homenatjar el lloc on va veure possible aquest somni,  una visió que ens descriu no una guerra qualsevol, sinó una guerra que s'havia de guanyar i que es va perdre...i així ens ha anat.

Carena va, carena ve.

No som on volíem ser però és igual, la qüestió era marxar un cap de setmana a la muntanya, els plans inicials d’anar a fer l’Aneto s’han estroncat i hem canviat el pirineu aragonès pel gironès, concretament estem a Vallter 2000 i l’intenció és fer una volta per aquestes muntanyes i anar dormir al refugi de Coma de vaca.

Vallter 2000, amb el Gra de Fajol i el Bastiments al fons

Són les nou del matí quan enfilem amunt direcció Coll del Mantet, de moment fa un dia fantàstic, encara que les previsions indiquen que cap al migdia la cosa anirà empitjorant, el corriol s’enfila amunt amb ganes, anem seguint les banderoles que senyalen el camí als participants de l’EMMONA i de tant en tant ens creuem amb algun d’ells i aprofitem per animar-los, en trenta minuts ja som dalt i un  magnífic paisatge ens dona la benvinguda, tant el Pau com el Xavi no han estat mai aquí i queden meravellats, al fons es veu clarament el Canigó i un mar de boira cobreix França.

Seguint el GR11.6 cap al coll de Mantet

El Canigó

No ens entretenim gaire i seguim el camí que després d’una lleu baixada es torna a enfilar sense contemplacions, el nostre proper objectiu és el Pic de la Dona (2.700m) que assolim en poca estona, anem sense pressa aquest cop hem deixat les bambes i el camelback i portem les botes i la motxilla, cada coll o cim és un bon motiu per fer una parada per fer fotos i contemplar el paisatge; arribats al Coll de la Geganta ens desviem cap a la dreta i  fem un llarg flanqueig sense perdre gaire alçada, després d’un petit ressalt arribem al llac de Bacivers situat al peu del cim del mateix nom, ara toca pujar, una dura pujada en porta fins al cim (2.845m), a mida que fem camí vaig comentant el recorregut, de fet és el mateix que es fa a la cursa de La Marrana (menys un tram entre Mantet i Pic de la Dona) en la qual he participat en les tres edicions que s’han fet fins ara (aquest any la cursa es fa el 30 d’agost dia del meu aniversari… bona manera de celebrar-lo !!!), per tant la cosa dona per molt, anècdotes, sensacions… i tot xerrant, pujant i baixant arribem als peus del Bastminets, toca suar un altre cop, però no gaire estona. 

Acabant el flanqueig cap al Bacivers.

Cim del Bacivers

Dalt el cim i trobem un dels controls de la cursa han muntat un mini campament, dues tendes protegides per un mur de pedres els han permès passar allà la nit, la cursa en qüestió és de 176 km, la sortida es va donar ahir a les 6 de la tarda i els corredors tenen 48 hores per completar el circuit, dalt el cim també ens trobem el mal temps, la boira ens envolta i de tant en tant cau alguna pedra, petita i blanca, fem les fotos de rigor i ens abriguem, arribat a a quest punt hem de decidir que fem, seguim la carena direcció Pic de l’Infern o baixem en sentit contrari cap al Coll de la Marrana, m’ho penso una estona (el Pau i el Xavi deixen que sigui jo el que prengui la decisió) seguir la carena suposa un tram que si bé no és complicat si que cal anar amb compte el terreny està moll i relliscós, penso amb el Xavi que no està al 100% (la lesió del braç de fa dues setmanes al Pedraforca encara el fa anar amb una mica de por), finalment decideixo seguir la carena, abans d’abordar el tram més complicat hi ha un parell d’escapatòries que ens permetran baixar fins la vall de Tirapits si no ho veig clar. 

 Els controls de l'EMMONA i les seves tendes.

Cim del Bastiments.

Iniciem la davallada cap al coll de Freser, compartim camí amb alguns corredors, el temps segueix igual, embolcallats per la boira anem avançant per la carena, en algun moment però el vent fa fugir la boira i ens dona una bona visió de l’entorn, més enllà es veu l’Infern amb tot de gent al cim, encara queda un pèl lluny, mentre caminem barrino si no val la pena baixar cap a la vall, el tram que queda és bonic però té algun punt compromès, a més si seguim fins on tenia pensat arribar, al Pic de la Fossa del Gegant, és possible que la baixada sigui força més complicada i el Xavi no està per gaires històries, a més el temps no acompanya, o sia que faig cas al meu instint més conservador i decideixo que arribats al següent coll buscaré un camí de baixada cap a la vall, superat el Pic de Freser, arribem a un coll on aprofitant que s’aixeca la boira escollim el punt de sortida i improvitzem un camí de baixada entre herba que patina i pedres que rodolen, poca estona després ja caminem sobre terreny horitzontal pel fons de la vall, tot un descans!!!.

 Baixant el temps empitjora.

S'aixeca la boira i veiem el Pic de l'Infern davant nostre.

Una baixada alternativa...

Per fi terreny plà !!!

Resseguim la vall pel costat del riu Freser que neix allà mateix, i resulta que entre pitos i flautes s’han fet les dues del migdia i no hem parat a menjar res,  després de fer les deliveracions oportunes decidim parar en punt on deixem el camí que porta cap al Coll de la Marrana i agafem el que porta cap al refugi de Coma de vaca,  per fi ens treiem les motxilles,  seiem a l’herba i senzillament descansem una estona mentre omplim el pap… però tampoc en podem entretenir gaire, el temps no millora i amenaça pluja, o sia que un cop tips ens hi tornem  a posar, ara ja és tot baixada fins al refugi, el camí transcorre pel fons de la vall i és còmode de fer, en una hora ens hi hauríem de plantar, a mig camí veiem un ramat d’isards travessant una congesta de neu, és impresionant veure com corren per pendents on tu t’ho pensaries dues vegades abans de posar-t’hi, abans d’arribar però es posa a ploure, no gaire fort però sense pausa, per sort no és una tempesta, no hi ha ni llamps ni trons, 20 minuts després de posar-se a ploure ja arribem al refugi.

 Comencem  abaixar cap al refugi.

Al final de la plana hi trobarem aixopluc.

Altament recomanable, indret magnífic i tracte excel·lent !!!

L’estànça al refugi és plàcida, sortim a fora quan ja no plou,  seiem a l’herba  i entre el Pau i jo ens polim una bossa de festucs, tant de bo ens hi poguéssim quedar una setmana per aquí, només jeure i contemplar el paisatge ja val la caminada, abans de sopar anem una volteta per estirar les cames, als refugis es sopa aviat , a dos quart de vuit ja seiem a taula, el menú és senzill però complert: sopa, pasta i carn, el Pau i jo acabem tips com una mala cosa, el Xavi és de poca vida… després d’una breu sobretaula anem a les 21:30 anem dormir, demà toca llevar-se a les set.

Una estona pel relax...

L’esmorzar el fem ràpid (magdalenes, suc, tè, torrades, melmelada, xocolata…) i a les vuit ja som fora, l’intenció és pujar al Balandrau (2.585m) i seguir la carena fins arribar al Gra de Fajol (2.714m) i d’allà baixar cap al Coll de la Marrana i Vallter, de moment fa bon dia, esperem que ens aguanti !!! només començar el camí ja s’enfila fort, de fet el Balandrau està situat davant del refugi i 500 metres més amunt, o sia que la pendent és forta, agafem un camí poc marcat que segueix una torrentera que ens portarà al coll que hi ha bans del cim, però al cap de poc decideixo (gairebé unilateralment) que és millor deixar el corriol, travessar el torrent i enfilar-nos pel vessant del cim que cau directe cap on som, el Pau no ho veu clar, al Xavi tant li fa… per tant guanya la meva proposta, a base de diagonals anem guanyant alçada, la veritat és que és una pujada d’aquelles dures de veritat (220m en 0,4km), suem de valent, finalment arribem al capdamunt de la carena anomenada El Gafetar, resseguim la carena i en pocs minuts ens plantem al cim, parem un moment a contemplar el paisatge i fer les obligades fotos, però no ens entretenim massa, encara tenim feina per fer, baixem pel camí normal i arribem al coll de Tres Pics. 

De bon matí i ja toca pujar fort.. 

 El Xavi a la "Directíssima Sellent" al Balandrau

 El Pau i un servidor fent l'enèssima diagonal.

Per fi dalt la carena, amb el Balandrau a l'esquena

 El Bastiments als fons i la vall per on baixàrem ahir

Cim del Balandrau

A partir d’ara és un puja-baixa constant, però en cap moment baixem dels 2500m, amb el Pau anem resseguint tots els pujols i cims el Xavi s’estalvia els que pot tot rodejant-los, les vistes són impresionants, a l’esquerra tota la Vall de coma de vaca, el Torreneules, Fossa del Gegant, Infern,  Bastiments… i a la dreta tot boira, de tant en tant s’obre alguna finestra que permet veure la vall de Tregurà o la d’Orris, la sort és que de moment aquest boira no salta la carena, van caient els punts més alts de la carena: Fontlletera i  Borregues,  de mica en mica ens acostem al Gra de Fajol, quan hi arribem allò sembla la rambla hi ha una bona pila de gent al cim, intentant no trepitjar bastons i motxilles arribem al cim i després de les fotos de rigor comencem a baixar cap al Coll de la Marrana, entre córrer i caminar hi arribem en un obrir i tancar d’ulls, diem adéu  a la vall de tirapits i iniciem la davallada final cap a Vallter, en el camí de baixada passem per les fonts del Ter, situades al costat de les runes de l’antic refugi d’Ulldeter (endevineu d’on ve el nom d’Ulldeter?), baixant per les pistes ara sense rastre de neu arribem finalment a l’estació i al cotxe. 

Amunt !!!...el Xavi prefereix fer la volta...

...i esperar-nos a l'altre costat.

Cim del Fontlletera.

Tot carenejant, de tant en tant la boira salta a l'altre vessant.

Ara toca baixar

L'enèssima pujada vista desde dalt.

Esperant a que arribin

 

 Cim de les Borregues

Una altre pujada que el Xavi ha decidit estalviar-se.

El Gra de Fajol, ple com un ou.

L'últim cim del cap de setmana 

Ganes de neu... 

 Un altre cap de setmana ben aprofitat carregant les bateries, enfortint les cames i la ment, fent unes rialles, mullant-nos, veien isards, marmotes, trencalosos… i barrinant on anirem la propera vegada.

14, de Jean Echenoz

La Primera Guerra Mundial, un amor no correspost, una colla d’amics i la vida en una petita cuitat francesa,  tot això és el que Jean Echenoz a aglutinat en tan sols les cent vint-i-vuit pàgines de “14”, en mans d’algú altre podria haver estat una gran novel·la però en mans d’Echenoz s’ha quedat en un relat llarg o una novel·la curta, qui sap, potser si l’autor n’hagués estat en Follet ara estaria escrivint sobre un llibre de mil pàgines o potser fins i tot sobre una trilogia.

 Però Echenoz en té prou amb cent vint-i-vuit pàgines i quinze capítols, llegint “14” et fas una idea de com es va desenvolupar la I G.M. en totes les seves fases, desde el fervor patriòtic dels primers dies, quan molts pensaven que en un parell de setmanes s’hauria acabat tot, al patiment físic i psíquic de la guerra de trinxeres, dels soldats francesos desfilant orgullosos amb els seus llampants pantalons vermells, guerrera blava i quepis blanc als mateixos soldats francesos amagant-se sota terra amb els nous pantalons i guerreres blaus llardosos de fang i immundícia cobrint-se el cap amb el casc metàl·lic que tan els protegia com servia per treure aigua del fons de les trinxeres com per cuinar; et fa partícip també d’una història d’amor silenciosa, sense detalls, però que condiciona l’inici, el nus i el desenllaç de la trama; no és un llibre sobre l’amisat però l’autor fa servir una colla d’amics per remarcar encara més la tragèdia de la Gran Guerra, una colla que cada cop es fa més petita a mida que la guerra avança. Com no podia ser de cap altre manera Echenoz aprofita per carregar contra els generals responsables de la desastrosa campanya francesa, de fet mentre el llegia em venien al cap imatges de “Senders de glòria” (Paths of Glory, 1957, Stanley Kubrick) o “Llarg diumenge de festeig” (Un long dimanche de fiançailles, 2004, Jean-Pierre Jeunet).

Aquest és el segon llibre que llegeixo d’Echenoz (en té setze de publicats, tan sols tres traduïts al català i tots en castellà) el primer va ser “Córrer” (aquí en teniu la ressenya) i tot i que són de temàtiques completament diferents val a dir que l’estil d’Echenoz és fàcilment reconeixible en els dos: detallista sense floritures i no gaire amant dels diàlegs  si bé podria semblar  que aquest manera descriure és ferregosa de llegir el fet de que siguin llibres no gaire llargs i de capítols curts atenuen aquesta sensació, en resum un bon llibre per passar una bona estona mentre aprens una mica més sobre l’imbecilitat de les guerres, la misèria humana i els sinuosos camins que porten a l’amor.

Aquí en trobareu unes altres ressenyes:

http://bibarnabloc.cat/2014/04/29/14-de-jean-echenoz-1947/

http://www.nuvol.com/critica/jean-echenoz/

Encara no l'heu vist? és imprescinible !!!

Jaime Anglada, de Mallorca a Nebraska

Divendres pasat al Koitton Club hi va actuar en Jaime Anglada, cantautor, actor i presentador mallorquí, el concert formava part d’un serie de concerts presentats per Cara a Caraperro on dievrsos cantautors i grups tocaven les cançons d’un disc que els hagués influenciat en la seva carrera, en el cas de Jaime Anglada l’àlbum en qüestió era el “Nebraska” de Bruce Springsteen, per aquells que no en sàpiguen gran cosa els en faré cinc cèntims, el disc en qüestió ni va ser concebut com a tal , de fet era una maqueta que Springsteen va grabar  a casa seva (en format acústic) i que va portar al seu manàger per veure que hi deia, finalment però tant en Landau (el mànager) com el seu amic i company Steve Van Zandt el vàren convencer perquè la maqueta en si fos un àlbum (deprés de pasar-lo una mica per la taula de so clar…) així doncs és com va veure la llum el primer (i per alguns el millor) disc acústic de Bruce Springsteen, un bon grapat de cançons més aviat tèrboles i a voltes depriments, amb pocs (o cap) moments alegres, si en voleu llegir més aquí en teniu una bona ressenya

Abans de començar el concert va dedicar uns minuts a fer una mica de presentació d’ell mateix (és poc conegut aquí) i va explicar significava per ell interpretar Nebraska, amb una bona dosis de sentit de l’humor va confessar que estava una mica acollonit, fins llavors no havia cantat mai en anglès i no s’hi posava per poc !!! tenia al davant un repte majúscul gran part del públic eren springstinians i volien veure com se’n sortia el mallorquí, també és veritat que una part del públic eren amics d’en Jaime (entre ells un famós esportista retirat i la seva dona, una actriu de Tv) amics que a algun dels quals se’ls hi va haver de cridar l’atenció durant el concert…però això ja és un altre tema, Anglada ens va avisar també que tocaria algunes cançons seves, feia poc que havia tret un disc i no es podia deixar escapar l’oportunitat (i ben fet que feia). I el concert va començar prou bé, amb un esplèndida interpretació de Mansion On The Hill en Jaime en va tenir prou per fer-me veure que de talent en tenia suficient i de ganes de sobres, entre cançó i cançó sempre hi va fer alguna explicació, gairebé totes elles de to humorístic, no sé si era per eliminar tensions o bé per entretenir en públic, després d’un dels seus temes va tocar Highway Patrolman, també amb solvència tot i que es va entussodir en que el públic cantes amb ell la tornada…i el públic no estava per la feina (cosa ben normal per altre banda), després vingueren dues cançons seves, Les claus del teu mon  i Navegant tot sol , i va arribar el torn de State Trooper…i aquí diria que en Jaime es va equivocar, va fer sortir tres persones del públic per cantar-la amb ell,  als dos nois i la noia se’ls hi ha de reconèixer valor però sincerament no calia, en Jaime sol ho feia prou bé, de fet diria que molt bé !!! potser volia fer una cosa més divertida o qui sap si com va dir un assistent “O t’ho portes ben preparat o no ho fagis”, va tornar a marxar del Nebraska per cantar Aquellas pequeñas cosas (que pel que he vist és del Serrat), seguiren la brillant Reason To Believe, Vint anys enrere i Nebraska (per la qual va fer servir un mòbil de teleprompter…), i llavors va venir una llarga tongada de cançons seves (diria que unes quatre o cinc una de les quals amb la seva amiga famosa, que tot s’ha de dir,  no canta malament), personalment em va frustrar un xic, no perquè fossin males cançons, que no ho eren, sinó perquè tenia la sensació que la cosa s’estava acabant i faltaven unes quantes cançons de l'àlbum de Springsteen, en Jaime tenia molta xerrera (divertida això si) i semblava que el propietari del local (amic seu i que és conegut també pel seu sobrenom Chinaski autor del magnífic blog Los Hijos Bastardos de Henry Chinaski) ja l’estava començant a apretar, per calmar-lo el va fer sortir a cantar amb ell Aunque tu no lo sepas,  finalment i per tancar va fer sortir un altre cop a un noi del públic (un dels que havia sortit abans)  per cantar junts Thunder Road, no calia tampoc, hagués quedat prou digne si l’hagués cantat tal i com elll seguríssim que sabia fer, com segur que també hauria cantat molt bé Johnny 99, Atlantic City, Open All Night (amb aquesta m’hagués agradat veure’l !!) i Used Cars, qui sap potser en una altre ocasió acaba el viatge que ha deixat a mitges i s’atreveix amb aquestes, talent no li falta.


Aquesta crònica també la trobareu al meu altre blog  Bruce en català 

CORRENT PEL CONFLENT

Diumenge era l’últim dia de la nostre estada a Railleu, un petit poble del Conflent rodejat de muntanyes i valls, amb pistes, camins i corriols que ofereixen mil i una possibilitats per fer excursions, passejades o si s’escàu fer-los corrents ,  i com que era l’últm dia no era qüestió de perdre l’oportunitat de gastar una mica més la sola de les bambes.

Railleu, si mai em perdo potser que començeu a buscar-me per aquí.

7:30 del matí, al fons el sol il·lumina el nostre objectiu.

Així doncs ja ens tens al Xavi i a mi a les set i mitja del matí sortint de l’apartament i enfilant cap on comença un dels corriols, només sortir del poble travessem un petit pont que salva el rec de Railleu, un petit rierol que aquest dies baixa amb força degut al desglaç, passat el pont ens trobem les runes de l’antic moli que utilitzava la força de l’aigua per fer girar les pales, a partir d’aquest punt el camí comença a pujar, no és una pujada gaire dura i es pot fer tota corrent…el ritme al que la facis ja depèn de com estiguis… 

Comencem a córrer, 

Les runes del molí, el camí comença a pujar

De mica en mica anem guanyant alçada i ja veiem La Pelada (2.370m), que s’aixeca darrera Railleu, en tota la seva alçada i que encara està en gran part ben coberta de neu, vaig al davant i intento portar un ritme “diésel”, o sia que em sigui fàcil de mantenir encara que la la pujada s’allargui, el Xavi va justet, fa uns dies que no està fi de l'estomac i va justet de forces, de tant en tant el sento rotar com si fos un cérvol en plena brama, en funció de la intensitat sé si el porto més o menys aprop, en un parell de ziga-zagues el camí tiba més fort però no el suficient com per claudicar i posar-se a caminar, passem pel costat d’un grup de blocs que sembla que hagin vingut un exèrcit de gegant per col·locar-los a lloc, alguns formen part d’antigues feixes i d’altres formen curioses formacions que creen coves i sostres, algun sembla que s’aguanti per la quietud. Arriba un punt més planer on el camí creua la carretera que porta a Aiguatebya, deixem el camí i enfilem cap a l’esquerra per la carretera, aquesta transcorre per la zona obaga i això es nota, fot un fred que pela !!!, per sort de seguida tornem a sortir al sol que tot i que encara està baix ja escalfa un xic, després de poc més de 500 metres d’asfalt arribem al Coll de Jouel (1.500m), just a sota nostre hi ha el poble d’Aiguatebya, on de moment el sol només il·lumina el campanar i la teulada d’algunes cases. 

Ja tenim Railleu als peus, al seu darrera La Pelada.

Difícil perdre's, els francesos ho tenen tot força apamat.

Aiguatebya, no sé perquè es diu així, de balneari no n'hi ha cap..

Agafem una pista que surt per la dreta i que s’enfila amunt, tiba més que no pas el corriol i el Xavi fa alguna intentona però ho deixa estar, avui no és el seu dia, torno  a posar la reductora i tiro amunt, la pista fa un gir a l’esquerra i agafa la zona obaga, recony quin canvi !!! entre el passadís d’arbres bufa un vent gelat que et ve de cara i et fa caure unes llàgrimes al temps que et congela els mocs…que maco que és això hòstia !!! uns centenars de metres després on la pista gira 180º paro a esperar el Xavi, ja falta poc,  una última etzegallada i ja som dalt, el Xavi arriba bufant però arriba, encarem l’últim tram junts i finalment arribem al nostre objectiu, una “preciosa” antena situada gairebé al cim de Las Artigas (1.615m), fem un breu descans tot contemplant el magnífic paisatge dominat pel massís del Canigó encara ben ple de neu.

El Xavi enfilant-se per la pista que ens portarà cap al cim.

A les zones obagues la neu aguanta i fot un fred que pela !!!

El massís del Canigó al fons.

Un cop dalt aprofitem per contemplar el paisatge.

El fred apreta i és hora de baixar desfem part del camí fin arribar on la pista gira 180º, aquest cop seguim recte i després d’una lleu pujada la pista va planejant entre prats gebrats i saltem bassals mig gelats,  de seguida arribem a la carretera que porta a Caudies de Conflent a l’esquerra o bé cap a la carretera que uneix el Coll de la Creu i Railleu, li comento al Xavi les tres opcions: anar fins a Caudies (2km per asfalt) i tornar, agafar una pista que dona una volta pels boscos i arriba  a Caudies per darrera o bé tornar cap a Railleu, el pobre ho té bastant clar, està fotut de l’estómac i no té esma per gaire més o sigui que ell torna cap al punt de sortida, jo prefereixo fer la volta a Caudies ja la vaig fer fa un parell d’anys durant una estada amb la família i tinc ganes de tornar-la  a fer a un altre ritme, així doncs en separem i jo enfilo pista amunt, per la dreta d’uns prats, al fons veig dos immensos arbres (oms ?) que dominen els camps, recordo que vàrem passar pel costat i en canvi la pista segueix amunt i gira a la dreta,  deixo la pista i corro camp a través fins a tornar-me a trobar la pista que acabava de deixa, ho sia que he fet drecera sense saber-ho… i arribo al peu d’aquest dos majestuosos arbres, poc després la pista s’endinsa al bosc. 

Deixant la carretera enrere i enfilant cap als boscos.

Dos mejestuosos (i desfullats) oms dominen la clariana

No es pot dir que sigui una pista gaire transitada més aviat al contrari , deu fer temps que no hi passa cap vehicle, el ferm ja és poc practicable amb cotxe i en algun punt hi ha arbres caiguts, en alguns punt el pendent és prou fort per fer que deixi de córrer i em posi a caminar, alternant les pujades i els plans vaig guanyant alçada per dins el bosc, un bosc que sembla tant vell que fa l’impressió que d’un moment o altre en pugui sortir un ent o el mateix Barból, per sort corro prou ràpid i me'n escaparia abans no decidissin si m’esclafen o no…

 Un plaer pels sentits córrer per aquí

Arribo a un petit clar, la pista segueix amunt però el camí cap a Caudies va avall, ara abandono la pista i segueixo les marques que indiquen un recorregut de btt, travesso un rierol per un pont de fusta mig cobert per la neu, en un punt trobo però un estrany indicador, un crani clavat en un arbre, sembla la típica advertència de pel·lícula, si portes un guia nadiu potser sortiria corrent, per sort és un crani de vaca i no d’una persona…el camí és divertit, encara està força ple de neu la qual cosa t’obliga  a posar més atenció com trepitges si no vols fotre’t un bon clatellot, és una zona obaga i la neu està força dura e alguns casos, minuts després surto a camp obert, al fons de la vall ja es veu Caudies, encara segueixo les marques de btt, el descens és ràpid i divertit i en un tres i no res arribo al poble, travesso el pontet de pedra que salva la riera i arribo a la carretera uns quaranta minuts després d’haver-la deixat.

"Entres en territori prohibit foraster"

Les senyals de btt indiquen per on passar i la neu cobreix el sender 

 Un cop surts del bosc Caudies ja es veu al fons de la vall.

Un bon lloc per fer-s'hi la caseta 

Funciona encara? 

       Un altre cop Railleu, i La Pelada al fons.    

Ara toca tibar, venen un parell de quilòmetres per asfalt, el terreny és ingrat però com a mínim l’entorn acompanya, passats uns minuts deixo enrere la pista que he agafat abans i uns metres més enllà deixo la carretera i agafo el corriol que porta cap a Railleu, el primer tram és molt divertit girs tancats amb força pendent, pedres, arrels i vigilant no obrir-te el cap contra les branques dels avellaners que voregen el camí, baixo ràpid per on ahir vàrem pujar a estirar les cames amb la família, travesso la carretera que ja fa una bona estona hem agafat amb el Xavi per anar cap a les antenes i segueixo pel camí, passada la zona de blocs ja veig Railleu a sota meu, en un obrir i tancar d’ulls arribo a l’antic molí i uns instants després obro la porta de l’apartament, feina feta, ja m’he guanyat l’esmorzar.