CANÇONS AMB HISTÒRIA : SWEET HOME ALABAMA

 Publicada l’any 1974 «Sweet Home Alabama» és segurament, la cançó més coneguda de Lynyrd Skynyrd, la veritat és que és molt enganxosa, però per mi no és la millor del grup, ni de lluny, suposo que la pel·lícula homònima protagonitzada per Antonio Banderas i Melanie Griffit deu tenir a veure en que es fes tant coneguda aquí, com sempre passa en aquests casos la majoria de la gent s’ha quedat amb aquesta cançó d’un grup que té autèntiques meravelles, potser us pregunteu què vol dir el curiós nom del grup, resulta que Lynyrd Skynyrd no és res més que la versió «bromista» del nom d’un professor que varen tenir i que els hi va dir que mai arribarien a res, és deia Leonard Skinner, però deixem-nos de preàmbuls i anem a veure la interessant història que té al darrera, bé de fet les històries, que n’hi ha més d’una.

La primera part té un protagonista ben conegut, Neil Young, us explico el perquè, resulta que l’any 1970 Young va escriure una cançó anomenada «Southern Man», on feia una ferotge crítica als estats del sud, sobretot als propietaris de plantacions, demanant-los que paguessin per tot el que havien fet als esclaus, pels actes del Klu Klux Klan (no els anomena, però fa referència a les creus ardents) i tirant-los en cara que no feien cas a la Bíblia (el seu bon llibre en diu), i si bé feia quatre anys de la cançó els de Lynyrd Skynyrd no se’n van poder estar tot dient-li al Sr. Young «deixa’ns en pau, els del sud ens sabem cuidar-nos sols», tot i això la veritat era que s’admiraven mútuament, de fet Young la va tocar en més d’una ocasió i Ronnie Van Zant (cantant del grup) portava a vegades una samarreta d’un dels àlbums d’en Young, o sigui que en el fons s’estimaven...una mica.

La segona història (que realment té el mateix rerefons de la primera) ens parla del governador d’Alabama, George Wallace, un segregacionista de cap a peus que tot i ser membre del partit demòcrata es va oposar fermament a les lleis d’integració promulgades pel govern federal, sobretot les de integració a les universitats i més concretament a la de Birmingham (la ciutat més poblada d’Alabama), on ell en persona va bloquejar l’entrada als estudiants negres, els de Lynyrd Skynyrd en cap moment es posen al seu costat, però venen a dir que a Wallace l’han votat i que de moment és el que hi ha però fan el que poden i que més val que la gent de fora es preocupi més del que fa el govern federal tot fent referència directa al cas Watergate (que havia esclatat feia relativament poc), o sigui, que cadascú té la seva consciència.

I l’última de les històries és de caire musical, resulta que els Lynyrd van anar a gravar un disc als estudis de Muscle Shoals, però no tenien gaire experiència en estudi i per això els membres de Swampers (un conegut grup) els hi varen donar un cop de mà a gravar i a escollir les cançons més adients per l’àlbum, però es veu que la cosa va ser desastrosa, si bé tothom feia el que havia de fer la gravació no rutllava i sonava fatal, sembla que l’ambient es va posar tens de veritat, els de Lynyrd donaven la culpa als de Swampers i aquests deien que ho feien tot bé, finalment va intervenir algú de fora, va escoltar les gravacions atentament i després senzillament es va aixecar, es va dirigir cap a la taula de so i va connectar bé uns cables que es veu que no ho estaven, problema solucionat.

Per acabar uns d’apunts de més a més, el primer és sobre la cançó, sense entrar en el tema de si eren racistes o no (que suposo que una miqueta sí, però clar eren blancs i d’Alabama m’imagino que llavors la cosa era bastant inevitable...) val a dir que les coristes que varen fer servir eren totes negres i que les varen anar a buscar expressament, si voleu saber qui són i com va anar la cosa (aquesta i d’altres) busqueu l’imprescindible i magnífic documental «A 20 passes de la fama» (20 Feets from Stardom, Morgan Neville 2014), el trobareu a You Tube; l’altre és sobre la tragèdia que va colpejar el grup l’any 1977, quan en un accident d’avió varen morir 2 membres del grup (cantant i guitarra) el mànager i el seu assistent i els dos pilots, la resta del grup i altres ocupants van resultar ferits de diversa consideració, com a curiositat val a dir que (si la memòria no em falla) els Rolling Stones havien rebutjat anar amb aquell avió, es veu que el pilot no era massa de fiar, l’avió es va quedar sense combustible i es va estavellar durant l’aterratge d’emergència.

DOLÇA LLAR ALABAMA

Un, dos, tres,

Puja el volum

Les grans rodes segueixen girant

Portant-me a casa per veure els parents

Cantant cançons que parlen del sud

Enyoro Alabama un altre cop

I crec que és un pecat, sí

He sentit al sr. Young cantant sobre ella

He sentit al vell Neil deixant-la pel terra

Espero que en Neil Young recordi

Un home del sud no el necessita per res

Dolça llar Alabama

On el cel és tant blau

Dolça llar Alabama

Senyor, vinc cap a casa, cap a tu

A Birmingham estimen el governador

Ara, fem tot el que podem fer

Ara el Watergate no em molesta

Et molesta la teva consciència?

Digues la veritat

Dolça llar Alabama

On el cel és tant blau

Dolça llar Alabama

Senyor, torno a casa, cap a tu

Ara vinc, Alabama

Ara Muscle Shoals té els Swampers

I es veu que escullen una o dues cançons (sí, ho fan)

Senyor, em fan enfadar tant
M’animen quan estic trist

Ara, què tal tu?

Dolça llar Alabama

On el cel és blau

Dolça llar Alabama

Senyor, vinc a casa, cap a tu

Dolça llar Alabama

Dolça llar, nena

On el cel és tant blau

I el governador té raó

Dolça llar Alabama

Senyor, Senyor, vinc a casa, cap a tu

Montgomery té la resposta

SULTANS OF SWING

Els Dire Straits són un dels meus grups preferits, però reconec que no en sé un borrall d'ells, és a dir, no em sé la seva discografia, només conec el nom del seu "frontman", en Knopfler vaja, desconec la seva vida i miracles, si les algunes de les cançons reflecteixen una realitat social determinada, tampoc sóc capaç  de deduir la seva orientació política, en resum, només en conec les seves cançons.  Alchemy: Dire Straits Live va ser publicat l'any 1984, editat a partir de dos concerts celebrats el 22 i 23 de juliol de 1983 al Hammersmith Odeon de Londres (molts àlbums en directe són una mica tramposos...) és una meravella d'aquelles que no et canses mai d'escoltar, tot i que en el muntatge final es varen quedar fora algunes cançons el resultat final és espectacular, he escollit aquesta cançó perquè, a part de ser una de les més emblemàtiques, va ser la que més em va impactar el primer cop que el vaig escoltar.

SULTANS DEL SWING

Tens un calfred en la foscor

Plou al parc, però mentrestant

Al sud del riu t’atures i ho aguantes tot

Una banda toca Dixie a ritme doble quatre

Et trobes bé quan sents aquesta música sonar

Bé, entres dins però no hi veus gaires cares

Que vinguin cap dins fugint de la pluja per escoltar com sona el jazz

Competició en altres llocs

Oh, però els vents, no tothom pot tocar així

Anant cap al sud, anant cap al sud de Londres

Comproves la guitarra, George

Sap tots els acords

Seguint escrupolosament el ritme

No vol aconseguir que plori o canti

La vella guitarra esquerrana és tot el que es pot permetre

Quan es posa sota els llums per tocar aquesta cosa

I al Harry no li preocupa si no sap estar a l’escenari

Treballa tot el dia, ho fa bé

Pot tocar el honky tonky* com qualsevol cosa

Guardant-lo per la nit del divendres

Amb els Sultans, amb els Sultans del Swing

I una multitud de joves, fent el burro a la cantonada

Borratxos i vestits amb els seus millors baggies** marrons i les soles de plataforma

No els importa gens cap trompetista d’una banda

No és el que ells anomenen «Rock & Roll»

I els Sultans, sí, els Sultans, toquen Creole*** Creole

I després l’home, va directe al micròfon

I diu just quan sona el timbre

«Bona nit, ara és el moment d’anar cap a casa»

Després diu ràpidament una cosa més,

«Som els Sultans, som els Sultans del Swing»

*Estil musical provinent del sud i sud est dels Estats Units, similar al country

**Pantalons de moda al Anglaterra als anys 80, amples de camal i estrets de baix

***Estil  musical d'origen haitià o caribeny

REFLEXIONS PRE-ELECTORALS

Va, tornem-hi, amb alegría, amb la pinça al nas, intentant no fer gaires escarafalls, amb optimisme, amb pessimisme, enfadats, contents, empobrits, enriquits, amb l’ERTO a sobre, amb més feina que mai, sense feina... però sobretot amb mascareta, amb distància i amb les mans netes, tothom a votar!!!

Igual que a les passades eleccions no tinc clar a qui votar i crec que seguiré el mateix procediment: agafar les paperetes dels partits que em semblin «mereixedors» del meu vot, ficar-les dins el seu sobre, barrejar-los, escollir-ne un a l’atzar i tot seguit introduir-lo a l’urna i llestos, dret exercit i consciència tranquil·la, així quan senti algún dels escollits cridant, dient absurditats, insultant... podré pensar «Ufff, espero no haver-lo votat» i a la inversa, quan senti un dels escollits parlant, dient coses sensates, ben educat podré dir «Aquest sí, espero haver-lo votat», és com allò dels escamots d’afusellament en els quals un dels membres dispara munició de fogueix sense saber-ho, així, si mai tenen algún càrrec de consciència, es poden consolar pensant que, amb sort, ell no va matar ningú.

No m’agrada dir allò tant absurd de que tots els polítics són iguals, i no m’agrada perquè bàsicament és mentida, si tots fossin iguals (de tontos, de corruptes i d’imbècils...) hauríem d’assumir que tots nosaltres, com a societat també ho som (de tontos, de corruptes i d’imbècils) i no, és evident que no ho som, certament hi ha un percentatge gens menyspreable de gent (polítics o no) que reunèixen alguna d’aquestes tres «virtuts», de fet hi ha gent que és tant bona que pot arribar a tenir les tres i a més ser polític.

I com a totes les campanyes ja hi ha hagut debats i entrevistes, de debat no n’he vist cap, em cansen, però gràcies a les xxss em vaig assebentar que es va fer un debat a TVE i que es va emetre a tota Espanya, es veu que els canditas independentistes vàren parlar en català, bé per ells, però el que em va fer riure és que el moderardor va fer la petició de que ho fessin en castellà amb l’excusa de que així «les entenderían en el resto de España», quin cinisme, exactament que és el que ha d’entendre «la resta de Espanya»? Que collons n’ha de fer del que es vota aquí, qui hi tingui interès ho entendrà sobradament, perquè diría que el problema Catalunya-Espanya no és un tema lingüístic, si de cas això n’és una branca més, el més divertit és llegir les reaccions dels més anormals vomitant bílis pel tema aquest, aquells anormals que volen vendre la idea de que l’espanyol (llengua universal, amb 700 milions de parlants i «mai» imposada) perilla a Catalunya, on clarament el castellà està discriminat i la gent que el parla són minoría, de fet la Generalitat té escamots que es dediquen a anar pels patis de les escoles per comprovar que s’hi parli català (això ho va dir Ana Grau, que va a la llista de C’s), i aquesta gent és amb la que ens hem d’entendre? que els bombin, sense maníes, mai he tingut cap problema en parlar en castellà si era realment necessari (après evidentment en clases clandestines, perquè com sabeu aquí no ‘s’ensenya castellà) però s’ha acabat allò de fer-ho «perquè així és més fàcil», fa molts anys vaig treballar en una botiga d’una barri on el 99% de la gent era castellanoparlant, el cap em va sentir que molts cops parlava en català als clients, es va acostar i em va dir «Hauríes de parlar en castellà, que aquí és majoría», la resposta va ser fàcil «El dia que perdi una venda per parlar català m’ho dius», evidentment no se’n va perdre cap.

Un altre tema que ha sortit aquests darreres dies és s’hi cal o no entrevistar a la ultra-dreta o no, és un debat complicat i interessant, personalment crec que sí, crec que cal fer-ho i desmuntar el seu discurs atacant-los amb arguments i dades, destrossant la seva demagògia barata i absurda i fent-los caure en les seves pròpies contradiccions, hi ha gent que diu que si se’ls entrevista se’ls hi dona veu i se’ls legitíma, és absurd, el discurs fatxa es mou a les xarxes no els hi calen entrevistes, altre cosa és que se’ls convidi a entrevistes i els entrevistadors siguin mesells o directament afíns, però això ja és una altre qüestió. També hi ha aquella teoria de que els fatxes són tontos, no llegeixen etc... però oh sorpresa !! resulta que d’aquests n’hi ha tot arreu i els que diuen això demosten que són tontos i no llegeixen, com a exemple mireu-vos «American History X» (Tony Kaye,1998), el problema dels fatxes no és que no llegeixen sinó de què llegeixen.