VOLTA AL CADÍ, INTENT FALLIT

Feia temps que li tenia posada la vista a sobre, la volta al Cadí amb bici de carretera, sortir des de Guardiola de Berguedà enfilar cap al Coll de La Creueta, baixar cap a Alp tirar fins La Seu, des de allà cap a Tuixent, seguir cap a Saldes i tornar a Guardiola, uns 180 km i 3.000 m positius aproximadament, un repte majúscul però temptador.

Així doncs a les 06:30 del matí ja estic a Guardiola i un quart d’hora més tard ja començo a pedalar, el dia es presenta força agradable, fa fresqueta i tot (una sensació ja gairebé oblidada!!), el cel tapat per núvols que fan que el sol, que ja treu el cap, tingui poca força, els primers 10 quilòmetres són còmodes, gairebé no pugen i permeten un bon escalfament, en 25 minuts ja em planto a la Pobla de Lillet i agafo el trencall que porta cap al Coll de la Creueta, la cosa comença forta, unes rampes ben dures fan que guanyi alçada ràpidament però un parell de quilòmetres després la cosa afluixa una mica, justament quan passa pel museu del ciment i l’antiga cimentera, un edifici immens mig enderrocat que seria l’escenari perfecte per una pel·lícula post-apocalíptica o per recrear Stalingrad; a partir d’aquí la pujada ja es fa constant (excepte un petit tram de baixada) i m’ho prenc amb molta calma, em passen alguns ciclistes que sembla que portin un coet al cul. 

Només queden onze quilòmetres

Una hora i vint minuts després de sortir de Guardiola arribo a Castellar de N’Hug, fa dues setmanes que arribàvem al mateix lloc amb el David, el Santi i el Roger però veníem des de Campdevànol i pujàrem per Gombren, a partir d’aquí ja és territori conegut, una pujada constant fins dalt, amb un paisatge magnífic que va des de el Pedraforca fins el Montseny i entremig de les boires s’hi endevinen Sant Llorenç del Munt i Montserrat, val a dir que el fet que el cel estigui tapat és tot un regal, si bé estic suant de valent per l’esforç, la temperatura és ideal, tant de bo s’aguantés així tot el dia (spòiler: no passa). Mica en mica vaig guanyant alçada i sumant quilòmetres, em sorprèn la quantitat de ciclistes i motoristes que hi ha, tant pujant com baixant (encara que res comparable a fa dues setmanes, que coincidírem amb la 4Cims una marxa ciclo-turísta amb un miler llarg de participants), però de fet és normal, tant el recorregut com el paisatge són espectaculars.

Unes vistes magnífiques, amb el Montseny al fons

                        Ja falta poc                               Sol no feia, però la suada és important !!

Finalment després de dues hores i setze minuts de pedaleig arribo al capdamunt, evidentment faig una parada, el lloc bé s’ho val i les meves cames els hi anirà bé una paradeta, saludo a ciclista que m’ha passat fa estona i un parell de motoristes que hi ha (un dels quals m’ha regalat la preciosa imatge de veure’l buidar la bufeta de cara a la carretera mentre jo coronava), sec una estona i mentre em menjo un plàtan envio algunes fotos a la família, però no puc perdre gaire temps, amb cinc minuts n’hi ha prou, torno a enfilar-me a la bici em llenço carretera avall.
La baixada és curta, uns 3km, després toca remuntar una mica fins la Collada de Padró, on la carretera enllaça amb la que va de Alp a la Collada de Toses i has de triar si anar a dreta o esquerra, cap a l’esquerra baixes travessant l’estació d’esquí de La Molina i en 20 minutets et plantes a Alp mentre que si vas cap a la dreta arribes a la Collada de Tosses i baixes per la carretera que ve d’Alp, uns 40 minuts, m’ho penso un moment i decideixo tirar cap a la dreta, val a dir que faré més quilòmetres i perdre temps, però la carretera està molt bé i tinc ganes de xalar baixant; així doncs em poso a pedalar amb una mica d’alegria, en un moment em planto a la Collada, tombo a l’esquerra i enfilo nacional avall, revolts i més revolts, fa dues setmanes els vaig patir pujant amb el David (jo, ell no va patir gaire...) i avui les gaudiré com un garrí baixant !! quaranta cinc minuts després estic a Alp buscant un bar on esmorzar.

Coll de La Creueta (1.921m), i no, no hi ha cartell !

Havent esmorzat (a un preu que ni a la rambla de Barcelona) agafo la carretera que enllaça Alp i Bellver de Cerdanya on arribo uns vint minuts després, ara ve una de les parts durilles, de Bellver a La Seu, trenta quilòmetres que si bé sobre el paper semblen plans/baixada la crua realitat és que està plena de tobogans, la cosa no tindria més importància si no fos perquè: vaig sol (o sia que m’ho he de fer tot jo, no hi ha rebuf de ningú), la calor fa una estona que ja apreta fort i per últim el vent em va a la contra (quan vas amb bici el vent sempre va en contra), tot i aquestes «petiteses» i fent una parada en una font me’n surto prou bé, en una hora em planto a la capital de l’Alt Urgell, busco un lloc on comprar beguda fresca i sec en un banc del passeig, ja porto 103 km i toca recuperar forces, Aprofito la parada per contactar amb el Mercuri (no, no és el seu nom real, però sempre li hem dit així), està passant les vacances a La Vansa i la idea és fer-li una visita, amb tot ja són més de les dotze, no puc perdre més temps, em queden gairebé vuitanta quilòmetres per fer, toca tornar a posar el cul al selló.

Un oasi entre Bellver i La Seu

La veritat és que al passeig de La Seu s’hi estava molt bé, uns frondosos plataners feien gairebé impossible que el sol et toques, però ai las !!! era un oasi !!! de seguida agafo la carretera i sembla que caigui foc del cel, no hi ha ni una ombra, pedalo entre camps secs i arbres esquifits, a més la carretera està lluny del seu millor estat, la qual cosa tampoc ajuda a rodar còmode, aviat em trobo un cartell «Coll de la Trava, 14km, 4%», tampoc és tant, penso il·lusament, cinc quilòmetres després arribo a un trencall, només girar veig una ombra i m’hi llenço de cap, he tardat mitja hora en fer cinc quilòmetres !!! bufff que patirem !!!, però com a mínim sembla que a partir d’aquí està tot acabat d’asfaltar i, encara que sembli poc cosa, és un punt a tenir en compte, estic parat una estona durant la qual han passat alguns ciclistes (tots de baixada) i un grup de motos (enveja sana), m’hi torno a posar la carretera baixa uns quants metres fins travessar una torrentera -seca com una mala cosa- per just després del revolt tornar-se a enfilar de manera més o menys suau.

Quatre quilòmetres llarguíssims

Mirador de La Trava, molt maco, però cap ombra on amagar-te.

Mica en mica les rampes es fan més dures, la carretera està envoltada d’un espès bosc, però el sol està dalt de tot i les ombres són escasses, de fet en més d’una ocasió circulo pel limit del carril contrari per tal d’aprofitar les poques que hi ha, per sort el trànsit és gairebé inexistent... mica en mica cauen els quilòmetres, però faig un parell o tres de parades per fer baixar la temperatura, beure aigua i consultar al Maps quan queda fins dalt, arribo en un punt on la carretera deixa el bosc i queda a ple sol, a ritme de cargol arribo al poble de Ges, on em dona la benvinguda una rampa/paella que m’obliga a posar-me dret i aprofitar cames i braços per superar-la, un parell o tres de quilòmetres després per fi sembla que la carretera em doni un respir i aplana bastant, fins i tot una curta baixada em permet relaxar-me una mica, malauradament tot s’acaba i després la cosa és posa més tiesa que abans, he de parar, busco una ombra, baixo de la bici i sec una estona, per sort a La Seu he omplert els dos bidons i d’aigua no me’n falta, torno a mirar el Maps, només em queden tres quilòmetres per arribar a dalt, però intueixo que no seran gaire plans precisament, i així és, de fet tardo vint-i-cinc minuts (dues parades més) fins arribar a coronar, no està malament, he tardat unes dues hores i quart per fer un coll de setze quilòmetres, dubto que mai hagi fet una mitja tant baixa, baixo de la bici i sec a l’ombra d’un arbre intentant recuperar l’alè i baixar la temperatura del meu cos, quan ja estic més recuperat faig la foto de rigor, que puc estar fos, però hi ha coses que són obligades.

Els setze quilòmetres més llargs que he fet mai.

Per sort ara bé un tram de baixada fins passar el poble d’Adraén, hi arribo ràpidament, el Mercuri em va dir que hi havia una font, però la vista la tinc focalitzada a la carretera i ni la veig (es veu que està just a l’entrada), deixo enrere el poble i s’acaba la baixada, comença una pujada suau, però al cap de res faig figa i paro, només em queden tres quilòmetres, va un últim esforç, tardo quinze minuts per fer tres quilòmetres i cinquanta metres de desnivell, un miserable 1’6%, finalment arribo al coll, envio un missatge al Mercuri, li dic que estic fos, s’ofereix a venir-me a buscar, però no cal, baixo per gravetat, ni un cop de pedal i mira que la carretera és disfrutona, però entre el cansament que porto i que l’aire és irrespirable de lo calent que és aplico la llei del mínim esforç, avui més que mai «cara avall tot merda corre», arribo i ja m’està esperant, encaixada de mans i cap a casa, mentre caminem li demano si em podrà portar amb el cotxe, una retirada a temps és una victòria diuen.