L’altre dia a Can Tuit em vàren preguntar perquè trobava que
Dunkirk era una pel·lícula brillant, li vaig dir al meu
interlocutor que explicar-ho en 280 caràcters era complicat, que si
de cas en faria un escrit i li passaría, pos apa, som-hi, a veure
que em surt…que servidor tampoc és crític de cinema…
Primer cal posar en context històric l’acció, intentaré ser
breu… l’any 1941 l’exèrcit alemany va arraconar el que quedava
de l’exèrcit francès i les forçes expedicionaries britàniques a
la població costanera de Dunkerque, situada al nord de França a
pocs quilòmetres de la frontera belga i uns 70 quilòmetres de la
costa anglesa, 350.000 homes (i tot el seu equipament) estàven a
punt de ser anihilats pels panzers alemanys que els hi haguèssin
passat per sobre fàcilment, però resulta que Hermann Goëring,
comandant en cap de la Luftwaffe i mà dreta de Hitler, va demanar al
del bigoti que aturés l’ofensiva terrestre, que ell i la seva
aviació s’encarregarien d’eliminar a l’enemic (val a dir que
gràcies a la ineptitud de Goëring, no només en aquesta decisió
sino en moltes d’altres, els alemanys era impossible que guanyessin
la guerra), és en aquest punt on se situa l’acció de la
pel·lícula, 350.000 soldats aliats esperant ser rescatats d’una
platja francesa i els avions alemanys bombardejant-los o
ametrallant-los a les platjes, però la marina anglesa tenia alguns
problemes, els U-Boote alemanys (submarins vaja…), la mateixa
Luftwaffe i que els seus vaixells de guerra no es podien acostar a
les platjes, Dunquerke no tenia un gran port on fer-ho i tan sols hi
havia algún moll on poder acostar els vaixells, és per això que el
transport de tropes es va haver de fer en embarcacions petites moltes
d’elles civils. Per acabar aquesta breu (però crec que necessària introducció) diré que com a qualsevol pel·lícula basada en fets històrics hi ha alguns errors o mancançes, això li va comprtar algunes crítiques però és habitual que passi, hi ha gent que li costa entendre que tan sols és una pel·lícula i no un collons de tesis doctoral...
Però a en Nolan no li interesava fer una pel·lícula d’acció,
perqué d’acció poqueta, va reduïr el que va ser una grandiosa
operació de rescat que va durar una setmana i on es vàren perdre
uns 250 vaixells (dels 1000 utilitzats) i la RAF 170 avions per 250
la Luftwaffe, a simplement algunes cues de soladats a la platja i
algún que altre avió, personalment és l’únic que li puc
criticar (si la peli l’arriba a fer Spielberg…), Nolan va decidir
explicar tres històries diferents, que començen en linies temporals
diferents, la línia del soldat que fuig desesperat i que fent
“trampes” aconsegueix entrar en un vaixell, la línia del
propietari d’una petita embarcació que decideix anar per lliure a
buscar soldats i per últim la dels pilots de la RAF que amb els seus
Spitfire van a donar cobertura a l’operació; les tres trames
s’entrecreuen, si bé al princpi costa lligar caps quan te’n
adones de com juga amb els diferents punts de vista és quan més es
disfruta, perquè resulta que les tres històries tenen durades
diferents o més ben dit, cadascúna s’inicía en hores diferents,
el soldat fa dies que espera ser evacuat (aquí en Nolan falla una
mica ja que no es veu el passar dels dies), el patró està un dia
per anar fins la platja mentre que l’acció dels pilots dura una
hora, la jugada d’en Nolan és que veus les tres històries desde
els tres punts de vista, hi ha moments on el pilot veu el petit iot
recollint soldats o bé el soldat aclama el pilot quan aquest tomba
un He-111 que ataca un dels vaixells i el patró recull soldats del
vaixell que s’enfonsa, i la veritat és que a mi aquesta manera
d’enfocar-ho em va encantar.
I val a dir que totes tres històries s’aguanten per elles soles,
ben mirat podrien no creuar-se i ser totalment independents ja que
les tres tenen realment un inici, un relat i un final per si
mateixes, la del soldat és poster la que témés substància ja
que al tenir una línia temporal més larga és la que té més
possibilitats, i és també la que té el moment més humanament
dramàtic en el moment en que s’enfonsen els vaixells i com als
soldat malden per sortir-se’n, o com un grup de Highlanders
s’amaguen en un vaixell varat per la marea baixa tot esperant que
sigui la mateixa mare que quan pugi el tregui d’allà; la història
del iot sembla que hagi de ser la més simple, però no està
malament com en Nolan aconsegueix transmetre tanta tensió en un
espai tant petit final final, primer el rescat d’un sol soldat que
traumatitzat diu que n’hi parlar-ne de tornar a la platja i després
el dramàtic salvament d’una pila de soldats enmig d’un mar de
petroli, però he de reconèixer que lapart que més em va agradar va
ser la que té els avions com a protagonistes (serà que és una de
les meves aficions), les escenes em vàren encantar (veure Spitfires
batint-se en duel amb els Bf-109 em va emocionar més que en Tom
Cruise tombant Mig-28 fictícis amb el seu F-14 a Top Gun), el millor
és que són reals, ni digitals ni punyetes, i com un d’ells té
problemes per tombar el Heinkel (cosa que passava realment per motius
que no cal explicar) i evitar que aquest ataqui un vaixell crecque
demostra que en Nolan es va assesorar prou bé, però precisament en
aquesta part és on hi ha l’única pífia, una pífia que suposo
que era conscient qu el’etava fent i que jo crec que es tracta d’un
aespècie d’alegoria del que va ser Dunquerke, i és que dificilemt
un Spitfire planejant ( per haver-se quedat sense combusstible)
podria abatre un Stuka en ple picat, però és com dir : heu estat a
punt de guanyar però ens en hem sortit, no sé, a mi és el que em
ve al cap.
No he fet cap comentari dels actors perquè sincerament, no sóc un
expert en el tema i em sembla que senzillament tots ho claven
bastant, a destacar la presència d’en Kenneth Branagh (valor
segur) i la sempre inqueitant interpretació de Ciliyan Murphy,poca
cosa més puc dir del tema, que també és de nota és la banda
sonora, tant la musica com la d’ambient, que aconsegueixen crear
una atmosfèra perfectament equilibrada amb les imatges de platjes
inacabables, vaixells que s’enfonsen o avions giravoltant pel cel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada