CORRENT PEL CONFLENT

Diumenge era l’últim dia de la nostre estada a Railleu, un petit poble del Conflent rodejat de muntanyes i valls, amb pistes, camins i corriols que ofereixen mil i una possibilitats per fer excursions, passejades o si s’escàu fer-los corrents ,  i com que era l’últm dia no era qüestió de perdre l’oportunitat de gastar una mica més la sola de les bambes.

Railleu, si mai em perdo potser que començeu a buscar-me per aquí.

7:30 del matí, al fons el sol il·lumina el nostre objectiu.

Així doncs ja ens tens al Xavi i a mi a les set i mitja del matí sortint de l’apartament i enfilant cap on comença un dels corriols, només sortir del poble travessem un petit pont que salva el rec de Railleu, un petit rierol que aquest dies baixa amb força degut al desglaç, passat el pont ens trobem les runes de l’antic moli que utilitzava la força de l’aigua per fer girar les pales, a partir d’aquest punt el camí comença a pujar, no és una pujada gaire dura i es pot fer tota corrent…el ritme al que la facis ja depèn de com estiguis… 

Comencem a córrer, 

Les runes del molí, el camí comença a pujar

De mica en mica anem guanyant alçada i ja veiem La Pelada (2.370m), que s’aixeca darrera Railleu, en tota la seva alçada i que encara està en gran part ben coberta de neu, vaig al davant i intento portar un ritme “diésel”, o sia que em sigui fàcil de mantenir encara que la la pujada s’allargui, el Xavi va justet, fa uns dies que no està fi de l'estomac i va justet de forces, de tant en tant el sento rotar com si fos un cérvol en plena brama, en funció de la intensitat sé si el porto més o menys aprop, en un parell de ziga-zagues el camí tiba més fort però no el suficient com per claudicar i posar-se a caminar, passem pel costat d’un grup de blocs que sembla que hagin vingut un exèrcit de gegant per col·locar-los a lloc, alguns formen part d’antigues feixes i d’altres formen curioses formacions que creen coves i sostres, algun sembla que s’aguanti per la quietud. Arriba un punt més planer on el camí creua la carretera que porta a Aiguatebya, deixem el camí i enfilem cap a l’esquerra per la carretera, aquesta transcorre per la zona obaga i això es nota, fot un fred que pela !!!, per sort de seguida tornem a sortir al sol que tot i que encara està baix ja escalfa un xic, després de poc més de 500 metres d’asfalt arribem al Coll de Jouel (1.500m), just a sota nostre hi ha el poble d’Aiguatebya, on de moment el sol només il·lumina el campanar i la teulada d’algunes cases. 

Ja tenim Railleu als peus, al seu darrera La Pelada.

Difícil perdre's, els francesos ho tenen tot força apamat.

Aiguatebya, no sé perquè es diu així, de balneari no n'hi ha cap..

Agafem una pista que surt per la dreta i que s’enfila amunt, tiba més que no pas el corriol i el Xavi fa alguna intentona però ho deixa estar, avui no és el seu dia, torno  a posar la reductora i tiro amunt, la pista fa un gir a l’esquerra i agafa la zona obaga, recony quin canvi !!! entre el passadís d’arbres bufa un vent gelat que et ve de cara i et fa caure unes llàgrimes al temps que et congela els mocs…que maco que és això hòstia !!! uns centenars de metres després on la pista gira 180º paro a esperar el Xavi, ja falta poc,  una última etzegallada i ja som dalt, el Xavi arriba bufant però arriba, encarem l’últim tram junts i finalment arribem al nostre objectiu, una “preciosa” antena situada gairebé al cim de Las Artigas (1.615m), fem un breu descans tot contemplant el magnífic paisatge dominat pel massís del Canigó encara ben ple de neu.

El Xavi enfilant-se per la pista que ens portarà cap al cim.

A les zones obagues la neu aguanta i fot un fred que pela !!!

El massís del Canigó al fons.

Un cop dalt aprofitem per contemplar el paisatge.

El fred apreta i és hora de baixar desfem part del camí fin arribar on la pista gira 180º, aquest cop seguim recte i després d’una lleu pujada la pista va planejant entre prats gebrats i saltem bassals mig gelats,  de seguida arribem a la carretera que porta a Caudies de Conflent a l’esquerra o bé cap a la carretera que uneix el Coll de la Creu i Railleu, li comento al Xavi les tres opcions: anar fins a Caudies (2km per asfalt) i tornar, agafar una pista que dona una volta pels boscos i arriba  a Caudies per darrera o bé tornar cap a Railleu, el pobre ho té bastant clar, està fotut de l’estómac i no té esma per gaire més o sigui que ell torna cap al punt de sortida, jo prefereixo fer la volta a Caudies ja la vaig fer fa un parell d’anys durant una estada amb la família i tinc ganes de tornar-la  a fer a un altre ritme, així doncs en separem i jo enfilo pista amunt, per la dreta d’uns prats, al fons veig dos immensos arbres (oms ?) que dominen els camps, recordo que vàrem passar pel costat i en canvi la pista segueix amunt i gira a la dreta,  deixo la pista i corro camp a través fins a tornar-me a trobar la pista que acabava de deixa, ho sia que he fet drecera sense saber-ho… i arribo al peu d’aquest dos majestuosos arbres, poc després la pista s’endinsa al bosc. 

Deixant la carretera enrere i enfilant cap als boscos.

Dos mejestuosos (i desfullats) oms dominen la clariana

No es pot dir que sigui una pista gaire transitada més aviat al contrari , deu fer temps que no hi passa cap vehicle, el ferm ja és poc practicable amb cotxe i en algun punt hi ha arbres caiguts, en alguns punt el pendent és prou fort per fer que deixi de córrer i em posi a caminar, alternant les pujades i els plans vaig guanyant alçada per dins el bosc, un bosc que sembla tant vell que fa l’impressió que d’un moment o altre en pugui sortir un ent o el mateix Barból, per sort corro prou ràpid i me'n escaparia abans no decidissin si m’esclafen o no…

 Un plaer pels sentits córrer per aquí

Arribo a un petit clar, la pista segueix amunt però el camí cap a Caudies va avall, ara abandono la pista i segueixo les marques que indiquen un recorregut de btt, travesso un rierol per un pont de fusta mig cobert per la neu, en un punt trobo però un estrany indicador, un crani clavat en un arbre, sembla la típica advertència de pel·lícula, si portes un guia nadiu potser sortiria corrent, per sort és un crani de vaca i no d’una persona…el camí és divertit, encara està força ple de neu la qual cosa t’obliga  a posar més atenció com trepitges si no vols fotre’t un bon clatellot, és una zona obaga i la neu està força dura e alguns casos, minuts després surto a camp obert, al fons de la vall ja es veu Caudies, encara segueixo les marques de btt, el descens és ràpid i divertit i en un tres i no res arribo al poble, travesso el pontet de pedra que salva la riera i arribo a la carretera uns quaranta minuts després d’haver-la deixat.

"Entres en territori prohibit foraster"

Les senyals de btt indiquen per on passar i la neu cobreix el sender 

 Un cop surts del bosc Caudies ja es veu al fons de la vall.

Un bon lloc per fer-s'hi la caseta 

Funciona encara? 

       Un altre cop Railleu, i La Pelada al fons.    

Ara toca tibar, venen un parell de quilòmetres per asfalt, el terreny és ingrat però com a mínim l’entorn acompanya, passats uns minuts deixo enrere la pista que he agafat abans i uns metres més enllà deixo la carretera i agafo el corriol que porta cap a Railleu, el primer tram és molt divertit girs tancats amb força pendent, pedres, arrels i vigilant no obrir-te el cap contra les branques dels avellaners que voregen el camí, baixo ràpid per on ahir vàrem pujar a estirar les cames amb la família, travesso la carretera que ja fa una bona estona hem agafat amb el Xavi per anar cap a les antenes i segueixo pel camí, passada la zona de blocs ja veig Railleu a sota meu, en un obrir i tancar d’ulls arribo a l’antic molí i uns instants després obro la porta de l’apartament, feina feta, ja m’he guanyat l’esmorzar.