La boia

En Joan no pot més, 1 minut més i és home mort, la calor l’està matant, així doncs s’incorpora com pot i s’espolsa la sorra que els nens pesadets del costat li han estat tirant l’última mitja hora, és treu les ulleres, les deixa dins la bossa i s’aixeca intentant no tombar el parasol, sort del parasol, el sol pica fort,  som en ple mes d’agost i és el què toca, en Joan necessita remullar-se, es posa bé el banyador (últim model, amb el seu teixit d’última tecnologia baixa en dues dècimes els temps fets amb els de la competència) i amb gambades ràpides i precises (la sorra crema i la platja és plena a vessar) es dirigeix a l’aigua, quan hi arriba no s’ho pensa gens i es capbussa al mar, s’està un moment sota l’aigua, quan treu el cap dirigeix la vista a l’horitzó, i llavors la veu, la boia, una gran bola de color taronja que es balanceja a 200 metres de la platja, en Joan li faria gràcia anar-hi nedant, tampoc està tant lluny, què son 200 metres, ell no és que nedi molt (en 2 anys que fa que està apuntat al gimnàs potser  ha anat 4 vegades a la piscina) però que caram, és un tio fort, jove, ara a més és un “runner”que fa megaultratrails de 200 quilòmetres  (tot i que no fa ni 2 anys no sabia ni el que era una cursa de muntanya…de fet en sa vida havia anat a la muntanya…), porta una dieta equilibradíssima controlada pel seu “personal trainer” i la seva “coach” li fa classes d’automotivació…o sia que pot amb tot i més, apa doncs, cap a la boia!!!  és com si ho hagués fet tota la vida, braçades llargues i profundes, una cadència de peus adequada i una respiració cada tres braçades, pssss tampoc és tant difícil, mentre neda pensa que un dia d’aquests es podria apuntar a un triatló, sap nedar, sap anar en bici i lo de córrer és una rutina, segur que ho faria de conya, començara per un “half”, els “sprints” són massa curts i en els olímpics i corren massa pelacanyes…En Joan aixeca un moment la vista, i veu la boia, mica en mica si va acostant però no ho entén, abans la tenia al davant i ara la té a l’esquerra, deu fer més força amb un braç que amb l’altre (en Joan no sap què son les corrents…) bé, és igual ell segueix, està cansat i li costa mantenir l’estil, les onades li fan la punyeta i fa més d’una glopada d’aigua, finalment arriba a l’objectiu, li ha costat més del que es pensava, segons el seu rellotge ha tardat 10 minuts…ara mateix està exhaust, el cor li va a mil per hora i no para d’estossegar, s’aferra a la boia com si li anés la vida, 200metres enllà hi ha la platja on ha de tornar, al seu voltant tot és aigua, ni un  patí ni cap altre nadador, res, després pensa en lo fondo que és el mar i això l’angoixa més encara, però mica lentament es va recuperant, uns minuts després creu que ja va sent hora de tornar, ja es troba millor, dit i fet, es deixa anar de la boia i comença a nedar intenta tornat a trobar el ritme i la tècnica…però se’n adona que segueix estan cansat, molt cansat, les onades s’han fet més grosses i l’ataquen obliquament la corrent l’empeny lateralment i per cada metre que es mou endavant se’n desplaça un altre de costat, les braçades ja no són llargues i profundes, els peus es mouen desacompassats, i ja no fica el cap sota l’aigua, el té tota l’estona fora, i sembla que no avanci i cada cop es cansa més, intenta aixecar la vista per si veu algú, ell si que veu algú però a ell no el veu ningú, cada cop està més cansat, decideix parar, però i què? li és impossible fer el mort per descansar, les onades li passen per sobre, segueix nedant i de sobte una rampa el sacseja de dalt a baix, desde el dit gros fins l’entrecuix  la cama li queda com com un pal, sense voler fa una immensa glopada d’aigua, entre arcada i arcada intenta cridar però cada cop que obre la boca una onada li passa pel damunt, no pot més, tanca els ulls i resa (mai ha estat creient…però per si de cas..) la cama ja està millor intenta nedar, com un gos, però les rampes no el perdonen, i abandona, una immensa onada l’engoleix i quan obre la boca per respirar el mar li entra dins…i una mà el sacseja “Joan !!! Joan !!!” és la seva dona que el crida, mare meva quin malson !!! en Joan obre els ulls, està al sofà de casa, s’ha adormit mentre llegia el diari… es frega els ulls i intenta recuperar el fil del que estava llegint, un article sobre la tragèdia dels immigrants morts Ceuta, en Joan pensa en com deu ser ficar-se al mar (una cosa que potser mai havien vist abans), amb la roba posada, de nit, cansats després de passar hores o dies fugint de la policia marroquina, segurament mal alimentats i molt probablement amb unes nules nocions per saber nedar i que a sobre et disparin pilotes de goma...dissausòries això si.

Del minut 0:25 al 0:40...tot dit.