FORTUNATE SON (Creedence Clearwater revival)

Sense cap mena de dubte la Creedence Clearwater Revival ha estat una de les millors bandes de rock de la història, amb un bon grapat de temes que ja són clàssics del rock, la seva aparició l'any 1968 va coincidir en un moment convuls per a història dels seu país, la guerra del Vietnam estava en el seu punt àlgid, les protestes i enfrontaments eren cada cop més violents i la societat estava molt dividida.

L'any 1969 van treure el seu quart àlbum (tercer d'aquell any, coses que es feien abans): "Willy and the Poor Boys", la cara B l'obria "Fortunate Son", John Fogerty (alma mater de la banda) la va compondre prenent com a referent el net d' Eisenhower, el  noi  s'havia casat amb la filla d'en Nixon i durant el seu servei a la Navy va ser destinat com a oficial a l'USS Albany que tenia com a teatre d'operacions el Mediterrani, ben lluny d'on el seu país lliurava un guerra. No cal dir que de seguida va ser un èxit i fou adoptada com un dels himnes tant pel moviment anti-guerra com molts combatents, actualment segueix tenint les mateixes connotacions que quan va aparèixer  de fet segurament és una de les cançons més versionades, grups com Pearl Jam, Dropkick Murpyh's, Foo Fighters i U2 l'han tocat en algún concert o bé fins i tot l'han incorporat en un àlbum, el mateix Springsteen i la E Street Band la van tocar amb el mateix Fogerty durant la gira de Vote for Change l'any 2004.

FILL AFORTUNTAT

Alguns paios neixen per onejar la bandera

Ooh, són vermell, blanc i blau

I quan la banda toca "Hail to the Chief" *

Ooh, apunten el canó cap a tu, Senyor

No sóc jo, no sóc jo

No sóc el fill del senador, no

No sóc jo, no sóc jo

No sóc l'afortunat, no

Alguns paios neixen amb una cullera de plata a la mà

Senyor, no s'han d'ajudar a ells mateixos, Senyor?

Però quan el recaptador d'impostos truca a la porta

Senyor, la casa sembla  una venta de saldos, sí

No sóc jo, no sóc jo

No sóc el fill del milionari, no no

No sóc jo, no sóc jo

No sóc l'afortunat, no

Sí Sí, alguns paios hereten els ulls brillants d'estrelles**

Ooh, t'envien cap a la guerra, Senyor

I quan els hi preguntes "Quant hem de donar?"

Ooh, només responen "Més, més, més" 

No sóc jo, no sóc jo

No sóc el fill del militar, no no

No sóc jo, no sóc jo

No sóc l'afortunat, no

No sóc jo, no sóc jo

No sóc l'afortunat, no no no

No sóc jo, no sóc jo

No sóc l'afortunat, no no no

No sóc jo, no sóc jo

* La cançó que sona cada quan  fa acte de presència el president dels USA

** "Star spangled eyes" en l'original, fa referència a "Star Spangled Banner" que és el nom

    de la bandera dels USA

KIDS WANNA ROCK!! Bryan Adams al Sant Jordi

Poc m'esperava jo tornar a anar a un concert del canadenc, però l'hereu em té ben apamat i pels 50 em van caure com a regal dues entrades per anar-lo a veure al seu pas per Barcelona, una era per mi i naturalment l'altre era per ell. Doncs apa, ja ens teniu als dos a les sis de la tarda fent cua, l'objectiu era evident, estar el més endavant possible i ho vam aconseguir, a uns cinc metres i a punt per passar una bona estona.

Uns 10 minuts abans de l'hora d'inici la pantalla situada al fons de l'escenari, (auster, ni tant sols la bateria estava més elevada que la resta) va començar a cobrar vida, apareixien personatges interactuant amb el descapotable que serveix d'emblema d'aquesta gira, mentrestant pels altaveus van començar a sonar clàssics del R'n'R: Chuck Berry, Elvis, Stray Cats i d'altres, a la vegada per un dels laterals va sortir el mateix descapotable de la pantalla convertir en un cotxe inflable volador que es va dedicar a fer voltes per damunt del públic de pista, els llums es van apagar quan passaven cinc minuts de les nou, i Adams i companyia van arrencar amb una esplèndida Kick Ass seguida de Can't Stop This Thing We Started tota una declaració d'intencions del que seria gran part del concert.

Si bé molta gent creu que Adams és bo fent balades (que ho és), crec que on Adams és mostra més còmode és fent rock i dimarts al Sant Jordi va ser un bon concert de rock, naturalment van haver-hi balades (a destacar una immortal Heaven tocada un punt més ràpid del normal que li donava un aire més fresc) i moments més pausats com la brillant interpretació de When the Night Comes  un clàssic de Joe Cocker que Adams ja fa molts anys va incorporar al seu repertori,  però tant a ell com la resta del grup se'ls veia gaudir de valent quan abordaven temes més ràpids i potents com Kids Wanna Rock (una petició des de el públic), The Only Thing That's Good on Me Is You o, com no, Summer of '69. He de reconèixer que hi va haver algunes cançons que no vaig conèixer (feia un temps que li havia perdut la pista)  però vaig constatar que segueix a un bon nivell, i que la davallada que va tenir a principis i mitjans dels '90 ha quedat molt lluny, és gairebé impossible que un músic amb una trajectòria tant llarga no apuntali els seus concerts amb temes de fa més de trenta anys, però els actuals li funcionen molt bé i en cap moment semblen posats amb calçador, com a moment destacable posaria el "duel" Adams (guitarra i harmònica) i Scott (guitarra) movent-se entre el blues i el rock & roll. Dels 30 temes que va tocar 16 eren d'àlbums dels '80 o '90, 4 eren temes de pel·lícules i la resta d'àlbums del 2000 cap aquí. De la banda original només manté el brillant Keith Scott a la guitarra, als teclats hi ha en Gary Breit que l'acompanya des de el 2002 (tècnicament solvent, però sense el carisma i l'entusiasme d'en Tommy Mandel) i la bateria és salvatgement colpejada per en Pat Steward que ja va participar a l'àlbum Reckless (1984) per després seguir un altre camí fins el 2005  que va tornar  a marcar-li el ritme.

La veritat és que Adams va estar molt proper al públic tota l'estona, interactuant i fent broma en qualsevol moment, desconec si tots els concerts de la gira segueixen un mateix patró (seria el més normal) però és d'agrair aquesta predisposició a fer que el públic s'ho passi bé no només escoltant la teva música, com a nota negativa (per posar-ne alguna)  podríem dir que el so no va estar a l'alçada, en Breit se'n va queixar alguna vegada, algun fallo de micro i sobretot el volum, no per excés sinó per defecte, tot i això vam sortir del concert força contents i amb la idea que si torna  a passar per aquí potser ens hi deixem caure un altre cop.

Repertori:

Kick Ass

Can't Stop This Thing We Started

Somebody

18 Till I Die

Please Forgive Me

One Night Love Affair

Shine A Light

Take Me Back

Kids Wanna Rock 

Heaven

Go Down Rockin' 

It's Only Love / The Best

You Belong To Me

Cloud Number Nine

Rock and Roll Hell (Kiss cover)

The Only Thing That's Good On Me Is You

Here I Am

WhenThe Night Comes (Joe Cocker cover)

When You're Gone

Always Have, Alwas Will

(Everyting I Do) I Do It For You

Back To You

So Happy It Hurts

Run To You

Summer of '69

Have You Ever Really Loved a Woman?

Cuts Like a Knife

Bisos

Straight From The Heart

All For love

No tocava (Reculada a l'Aneto)

Per fi ha arribat el dia, cinc de la tarda del dissabte 5 d’octubre i acabem d’arribar a la Besurta, del cotxe en baixem l’Enric, la Núria, el David, el Roc (l’hereu) i un servidor, l’objectiu és fer el cim del’Aneto, serà el primer cop per tots menys per mi (que seria el sisè), amb el David vam anar-hi el 2017 però ell va haver de donar la volta al trencar-se un grampó.

Un cop fetes les motxilles enfilem cap el refugi de la Renclusa (no ens estem de res), seguim el mateix camí que porta cap a Aigualluts, però de seguida el deixem per tombar cap a la dreta i enfilar gairebé directes fins arribar a l’esmentat refugi que està situat a uns 2.150m, val a dir que és una pujada curta (40 minuts) però fa un dia magnífic i suem de valent, tant de bo demà ens faci el mateix dia. Al voltant de les sis ens plantem a la porta, ens registrem, paguem (un preu que em sembla un pèl elevat) i la Núria aprofita per preguntar per la previsió meteorològica, el noi ens diu que fins les 12:00 ha de fer bo però que després la cosa es pot complicar, per anar bé a aquella hora ja hauríem de ser molt avall. Un cop instal·lats a les lliteres sortim a fora, hi ha força gent, alguns fan com nosaltres i demà pujaran a l’Aneto, però també n’hi ha que l’han fet avui i es queden a dormir al refugi (de fet n’hi ha alguns de força perjudicats que acaben d’arribar del cim), esperem l’hora de sopar tot fent una cervesa, fent alguna foto, mirant com juguen els nombrosos gats que ronden pel refugi i fent petar la xerrada.

Aquí es sopa aviat, a les 19:00 ja està gairebé tothom assegut a les taules, la veritat és que està molt ple i queden poques taules buides, sembla que la nostra (compartida amb uns de Terrassa) és la més edat, però el Roc fa baixar la mitja... com no podia ser de cap altre manera el primer plat és una sopa plena de coses inidentificables però que és realment bona, no ens acabem l’immens bol on l’han portat però poca n’ha quedat, el segon consisteix en llom al forn acompanyat de mongetes verdes, correcte, sense més i per postres un flam de xocolata(?) amb melmelada d’alguna cosa per sobre, força bo. Un cop sopats pugem a dalt, a acabar de posar a punt el llit i la roba per demà, el Roc i jo sortim a fora una estona a que ens toqui l’aire, quan tornem a l’habitació els altres tres ja són dins el llit, ens hi fiquem sense més preàmbuls, tot just són les vuit del vespre i costa agafar el son més encara si hi ha un grupet de francesos que sembla que tinguin muntada una festa a l’habitació del costat , per sort un parell de cops a la paret per part de l’hereu els fan callar, mica en mica el refugi va quedant en silenci només trencat ocasionalment pels inevitables roncs... demà a les 4:45 toca aixecar-se.

A les 05:00 estem esmorzant i a les 05:38 ja caminem, no es veu cap estrella i una lleugera boira ens envolta. Degut a la total falta de neu de la gelera pujar per la ruta habitual (pel Portilló Superior) no és gens recomanable, aquest estiu s’hi han produït un nombre significatiu d’accidents, la falta de neu ha fet que aparegués l’anomenat «gel blau», un gel duríssim pel qual no és recomanable passar a no ser que es tingui molta experiència, la ruta recomanada és la que passa per l’Ibón del Salterillo, que t’estalvia la part més compromesa a canvi d’una pujada molt més directe. Així doncs ens enfilem cap al Coll de la Renclusa (2.280m), és una pujada curta i en poc més de vint minuts ja hi som, el camí està ben indicat amb les marques de G.R. i no té pèrdua, un cop al coll comencem a davallar direcció Aigualluts, quan ja portem uns minuts baixant mirem el track al mòbil ja que en algún punt hem de deixar el camí principal i agafar-ne una que se’n va cap a la dreta, la veritat és que entre que encara és nit tancada i la boira costa localitzar el trencall, però al darrera portem un grup força nombrós (els francesos que estaven de festa ahir) que l’ha trobat i ja ha girat cap a la dreta, així doncs que remuntem una mica per on podem i ens posem al seu darrera.

Anem fent cap amunt, excepte en algun tram el camí no és gaire costerut i el terreny és prou còmode, però els francesos també erren en un punt i hem de tornar enrere, la boira segueix ben enganxada i humida, de fet es posa a ploure, no gaire fort però suficient per fer una parada per posar-nos les jaquetes, ens aturem just al costat de l’Ibón de Salterillo (2.460m) però la veritat és que ni ens n’adonem, són prop de les set del matí i ja es comença a entreveure una mica de llum entre la boira.

Deixem els francesos enrere i seguim pujant, per sort hi ha prou llum per poder treure’ns el frontal, el terreny ha canviat molt ja estem a la zona de pedregar infinit, per sort no són blocs si no immenses llastres de granit, anem buscant les fites que marquen el camí, però en el fons no hi ha un itinerari evident, es tracta de trobar el camí més còmode per anar guanyant alçada, en alguns moments la pluja és intensa però per sort no és constant, fem una parada per menjar alguna cosa però la veritat és que a la que pares de caminar t’adones de l’intens fred que fa, he de reconèixer que ja fa estona que tinc bastant clar que avui no és un bon dia per fer el cim...

Seguim pujant llastres amunt, si fes bon dia des d’aquí veuríem el cim, però no es veu res a més de 20 o 30 metres i no sembla pas que la cosa hagi de millorar, al sortir d’un revolt veig que la Núria, l’Enric i el David han parat abans d’enfilar una rampa de granet, en un moment el Roc i jo arribem on són, la Núria fa la pregunta del milió: «Què hem de fer?», estem a 2.800m portem tres hores i ens en queden tres més com a mínim per arribar a cim, no hi ha moltes opcions: seguir i resar que el temps vagi a millor, esperar a que el temps millori abans de seguir o baixar (és cert que els francesos han seguit amunt, al igual que una parella que ens hem trobat, però com un diu un amic meu «en el monte cada perro se lame su cipote»), de les tres opcions la segona queda descartada, fot massa fred com per estar parat esperant, o pugem o baixem, el David sembla que ho té clar (ja fa estona que no va gaire bé ni de panxa ni de cap) i la resta dubten, certament no és una decisió fàcil, a la Núria li fa molta ràbia baixar, ja fa uns dies va haver de donar la volta al Pedraforca i li feia molta il·lusió fer l’Aneto, l’Enric no ho té clar però tampoc se’l veu gaire preocupat, i el Roc no ho sap (coses de l’edat...), i jo sóc de l’opinió que si no es veu clar el millor és tirar avall i ja hi tornarem, les muntanyes no es mouen de lloc, avui no és un bon dia i més amunt les condicions poden ser més dures, també és veritat que potser podríem fer cim (si el Pas de Mahoma està practicable, cosa que dubto) però la baixada pot ser un calvari si el temps no millora (cosa que no sembla que hagi de passar) i d’altre banda pujar l’Aneto sense poder gaudir del fantàstic paisatge que t’ofereix és una mica trist... o sigui que optem per baixar.

I com passa moltes vegades... quan portem uns minuts baixant es va obrint la boira que tenim al davant, durant uns instants podem veure la Forcanada, el Mulleres, Salenques, és d’aquells instants màgics que fan que valgui la pena estar allà, tornen a sortir els dubtes de si seguir o no però al darrera i més amunt segueix tot ben tapat i els dubtes s’esvaeixen ràpid, tant ràpid com la boira que ens torna a amagar tot el paisatge. La baixada és llarga i lenta, de fet per arribar al punt on hem deixat el GR gairebé triguem el mateix que a la pujada, però ara enlloc de remuntar cap al coll seguim el GR i baixem fins Aigualluts, la Núria i l’Enric no hi han estat mai o sigui que ja que no pogut fer cim com a mínim que en treguin alguna cosa de bo...

Arribats a Aigualluts fem una parada i fonda, són les dotze del migdia i la gana es fa notar, sobretot al Roc que està en edat de crèixer... trobem un parell de troncs i rocs per seure (el terra és ben xop) i traiem els fuets, la xocolata, fruits secs etc... i d’altres exquisides «delicatessen» que es porten en dies de muntanya, i entere mossegada i mossegada decidim que l’any que ve hi tornarem, perquè l’Aneto no es mou de lloc.