Per
fi ha arribat el dia, cinc de la tarda del dissabte 5 d’octubre i
acabem d’arribar a la Besurta, del cotxe en baixem l’Enric, la
Núria, el David, el Roc (l’hereu) i un servidor, l’objectiu és
fer el cim del’Aneto, serà el primer cop per tots menys per mi
(que seria el sisè), amb el David vam anar-hi el 2017 però ell va
haver de donar la volta al trencar-se un grampó.
Un
cop fetes les motxilles enfilem cap el refugi de la Renclusa (no ens
estem de res), seguim el mateix camí que porta cap a Aigualluts,
però de seguida el deixem per tombar cap a la dreta i enfilar
gairebé directes fins arribar a l’esmentat refugi que està situat
a uns 2.150m, val a dir que és una pujada curta (40 minuts) però fa
un dia magnífic i suem de valent, tant de bo demà ens faci el
mateix dia. Al voltant de les sis ens plantem a la porta, ens
registrem, paguem (un preu que em sembla un pèl elevat) i la Núria
aprofita per preguntar per la previsió meteorològica, el noi ens
diu que fins les 12:00 ha de fer bo però que després la cosa es pot
complicar, per anar bé a aquella hora ja hauríem de ser molt avall.
Un cop instal·lats a les lliteres sortim a fora, hi ha força gent,
alguns fan com nosaltres i demà pujaran a l’Aneto, però també
n’hi ha que l’han fet avui i es queden a dormir al refugi (de fet
n’hi ha alguns de força perjudicats que acaben d’arribar del
cim), esperem l’hora de sopar tot fent una cervesa, fent alguna
foto, mirant com juguen els nombrosos gats que ronden pel refugi i
fent petar la xerrada.
Aquí
es sopa aviat, a les 19:00 ja està gairebé tothom assegut a les
taules, la veritat és que està molt ple i queden poques taules
buides, sembla que la nostra (compartida amb uns de Terrassa) és la
més edat, però el Roc fa baixar la mitja... com no podia ser de cap
altre manera el primer plat és una sopa plena de coses
inidentificables però que és realment bona, no ens acabem l’immens
bol on l’han portat però poca n’ha quedat, el segon consisteix
en llom al forn acompanyat de mongetes verdes, correcte, sense més i
per postres un flam de xocolata(?) amb melmelada d’alguna cosa per
sobre, força bo. Un cop sopats pugem a dalt, a acabar de posar a
punt el llit i la roba per demà, el Roc i jo sortim a fora una
estona a que ens toqui l’aire, quan tornem a l’habitació els
altres tres ja són dins el llit, ens hi fiquem sense més preàmbuls,
tot just són les vuit del vespre i costa agafar el son més encara
si hi ha un grupet de francesos que sembla que tinguin muntada una
festa a l’habitació del costat , per sort un parell de cops a la
paret per part de l’hereu els fan callar, mica en mica el refugi va
quedant en silenci només trencat ocasionalment pels inevitables
roncs... demà a les 4:45 toca aixecar-se.
A
les 05:00 estem esmorzant i a les 05:38 ja caminem, no es veu cap
estrella i una lleugera boira ens envolta. Degut a la total falta de
neu de la gelera pujar per la ruta habitual (pel Portilló Superior)
no és gens recomanable, aquest estiu s’hi han produït un nombre
significatiu d’accidents, la falta de neu ha fet que aparegués
l’anomenat «gel blau», un gel duríssim pel qual no és
recomanable passar a no ser que es tingui molta experiència, la ruta
recomanada és la que passa per l’Ibón del Salterillo, que
t’estalvia la part més compromesa a canvi d’una pujada molt més
directe. Així doncs ens enfilem cap al Coll de la Renclusa (2.280m),
és una pujada curta i en poc més de vint minuts ja hi som, el camí
està ben indicat amb les marques de G.R. i no té pèrdua, un cop al
coll comencem a davallar direcció Aigualluts, quan ja portem uns
minuts baixant mirem el track al mòbil ja que en algún punt hem de
deixar el camí principal i agafar-ne una que se’n va cap a la
dreta, la veritat és que entre que encara és nit tancada i la boira
costa localitzar el trencall, però al darrera portem un grup força
nombrós (els francesos que estaven de festa ahir) que l’ha trobat
i ja ha girat cap a la dreta, així doncs que remuntem una mica per
on podem i ens posem al seu darrera.
Anem
fent cap amunt, excepte en algun tram el camí no és gaire costerut
i el terreny és prou còmode, però els francesos també erren en
un punt i hem de tornar enrere, la boira segueix ben enganxada i
humida, de fet es posa a ploure, no gaire fort però suficient per
fer una parada per posar-nos les jaquetes, ens aturem just al costat
de l’Ibón de Salterillo (2.460m) però la veritat és que ni ens
n’adonem, són prop de les set del matí i ja es comença a
entreveure una mica de llum entre la boira.
Deixem
els francesos enrere i seguim pujant, per sort hi ha prou llum per
poder treure’ns el frontal, el terreny ha canviat molt ja estem a
la zona de pedregar infinit, per sort no són blocs si no immenses
llastres de granit, anem buscant les fites que marquen el camí, però
en el fons no hi ha un itinerari evident, es tracta de trobar el camí
més còmode per anar guanyant alçada, en alguns moments la pluja és
intensa però per sort no és constant, fem una parada per menjar
alguna cosa però la veritat és que a la que pares de caminar
t’adones de l’intens fred que fa, he de reconèixer que ja fa
estona que tinc bastant clar que avui no és un bon dia per fer el
cim...
Seguim
pujant llastres amunt, si fes bon dia des d’aquí veuríem el cim,
però no es veu res a més de 20 o 30 metres i no sembla pas que la
cosa hagi de millorar, al sortir d’un revolt veig que la Núria,
l’Enric i el David han parat abans d’enfilar una rampa de granet,
en un moment el Roc i jo arribem on són, la Núria fa la pregunta
del milió: «Què hem de fer?», estem a 2.800m portem tres hores i
ens en queden tres més com a mínim per arribar a cim, no hi ha
moltes opcions: seguir i resar que el temps vagi a millor, esperar a
que el temps millori abans de seguir o baixar (és cert que els
francesos han seguit amunt, al igual que una parella que ens hem
trobat, però com un diu un amic meu «en el monte cada perro se lame
su cipote»), de les tres opcions la segona queda descartada, fot
massa fred com per estar parat esperant, o pugem o baixem, el David
sembla que ho té clar (ja fa estona que no va gaire bé ni de panxa
ni de cap) i la resta dubten, certament no és una decisió fàcil, a
la Núria li fa molta ràbia baixar, ja fa uns dies va haver de donar
la volta al Pedraforca i li feia molta il·lusió fer l’Aneto,
l’Enric no ho té clar però tampoc se’l veu gaire preocupat, i
el Roc no ho sap (coses de l’edat...), i jo sóc de l’opinió que
si no es veu clar el millor és tirar avall i ja hi tornarem, les
muntanyes no es mouen de lloc, avui no és un bon dia i més amunt
les condicions poden ser més dures, també és veritat que potser
podríem fer cim (si el Pas de Mahoma està practicable, cosa que
dubto) però la baixada pot ser un calvari si el temps no millora
(cosa que no sembla que hagi de passar) i d’altre banda pujar
l’Aneto sense poder gaudir del fantàstic paisatge que t’ofereix
és una mica trist... o sigui que optem per baixar.
I
com passa moltes vegades... quan portem uns minuts baixant es va
obrint la boira que tenim al davant, durant uns instants podem veure
la Forcanada, el Mulleres, Salenques, és d’aquells instants màgics
que fan que valgui la pena estar allà, tornen a sortir els dubtes
de si seguir o no però al darrera i més amunt segueix tot ben tapat
i els dubtes s’esvaeixen ràpid, tant ràpid com la boira que ens
torna a amagar tot el paisatge. La baixada és llarga i lenta, de fet
per arribar al punt on hem deixat el GR gairebé triguem el mateix
que a la pujada, però ara enlloc de remuntar cap al coll seguim el
GR i baixem fins Aigualluts, la Núria i l’Enric no hi han estat
mai o sigui que ja que no pogut fer cim com a mínim que en treguin
alguna cosa de bo...
Arribats
a Aigualluts fem una parada i fonda, són les dotze del migdia i la
gana es fa notar, sobretot al Roc que està en edat de crèixer...
trobem un parell de troncs i rocs per seure (el terra és ben xop) i
traiem els fuets, la xocolata, fruits secs etc... i d’altres
exquisides «delicatessen» que es porten en dies de muntanya, i
entere mossegada i mossegada decidim que l’any que ve hi tornarem,
perquè l’Aneto no es mou de lloc.
