La Llanera Trail, una més al sac.

Aquest diumenge es va celebrar la primera edició de La Llanera Trail,  i un servidor hi va participar en la modalitat de marató (43,3 km, una mica més llarga de lo normal i amb uns 1.300metres positius), era el primer cop que es celebrava (l’any passat es va anular degut als danys que les ventades varen ocasionar al rodal de Sabadell) la veritat és que feia il·lusió, això de córrer a casa i pel terreny que normalment trepitges quan surts a córrer té la seva gràcia, motivat ho estava, el problema era que arribava a la cita en estat de forma que no era el més aconsellable per afrontar una prova com aquesta, si bé vaig començar a entrenar prou bé  la veritat és que els km i el desnivell acumulat els dos últims mesos feien pena (o riure segons com t’ho miris): 100km i 2100m positius, i per acabar-ho d’arregflar en l’última sortida em rebento el genoll… o sia que els 15 dies abans de la cursa parón total,  atiborrar-me d’antiinflamatoris i bossa de gel fins que perdo la sensibilitat, el que deia, ideal !!! però cap problema,  de fet m’estic convertint en un especialista en això de fer curses lesionat o acabat de sortir d’una lesió, en resum, que la cosa prometia.

Recorregut i perfils de les curses.

Compartint recorregut amb la mitja, la Carlota al davant i el Marc més enrere

Un trabucàs dona la senyal de sortida, i ja ens tens a tots els participants enfilant amunt pel passeig Manresa, abans de tocar terra tenim 1,5 km d’asfalt, passa ràpid i de seguida ja som a la baixada de la Cobertera (per on tocarà pujar al tornar) i al riu, tinc molt clar que no puc apretar gens i m’imposo un ritme mig de 6m/km, almenys fins arribar a Castellar, els primer km són coneguts, però de seguida sortim de la pista principal i tot vorejant un camp enllaçem amb corriols i camins desconeguts, passem per Pedrasanta, tot just deixem enrere l’urbanització quan les dues curses es separen, a uns els hi queden uns 13 km i als altres 35, arribo al km 10 i veig que he clavat la mitja,  una hora justa, vaig bé de forces però ja m’ensumo que patiré pel genoll, poca estona després sortim del bosc i anem a parar en una de les urbanitzacions que hi ha entre Sentmenat i Castellar, i d’allà tot seguint un corriol sortim al tram final del Ramí Ral que va de La Salut a Castellar, deixem la terra per entrar breument a l’asfalt, passem per la rotonda de la carretera de Sentmenat i enfilem cap al següent avituallament, l’últim abans de començar el tram més dur de la cursa.

Per corriols desconeguts

Arribat a aquest punt, decideixo prendre’m un txupinasso, s’acosta la zona més dura i crec que em farà falta, amb un vas d’aigua el faig passar avall i m’hi torno a posar, seguim la pisat del Puig però de seguida ens desviem, agafem un corriol que puja fort, toca caminar , cosa que també s’agraeix, de tant en tant però el camí aplana i es pot córrer, i en un d’aquest punts m’entrebanco amb una arrel i faig un pas en fals per sort puc canviar la cama ràpid i parar el cop però em queda la cama dolorida de l’imapcte i vaig coix un estona, tinc el quàdricep ben adolorit, vaig fent la goma amb alguns corredors si bé és veritat que a aquestes alçades de la cursa no es pot dir que et trobis amb molta gent, finalment arribo a un camí conegut, estem a sobre can Cadafalch, paro un moment a l’avituallament i aprofito per menjar-me un parell de trossos de plàtan, val a dir que en aquest apartat l’organització s’ho ha currat molt, i els avituallament són molt complerts (com a la majoria  de curses de fet segur que van sobradíssims, m’agradaria saber que en fan de tot el que sobra), m’hi torno a posar i pocs metres després em fan deixar la pista i agafar un sender a la dreta, baixa fort i és força tècnic, està bé tenir una estona de divertiment !!! passa per llocs inhòspits que no coneixia i que hauré de visitar un altre dia amb més calma, un bosc frondós i una torrentera que si mai baixa deu fer goig de veure, finalment s’acaba la baixada i travessem la pista principal que puja cap al Puig de la Creu, allà els controls tenen feina per parar ciclistes que pugen i baixen, seguim per corriol on només els més forts poden córrer… i jo no puc, s’imposa el ritme dièsel, sense córrer però sense parar, més o menys mantinc la distancia amb la corredora que porto al davant, i de moment el que porto al darrera allà està, la pujada es fa llarga i el genoll dret fa estona que crida, el quàdricep esquerra gemega i el bessó dret plora… mica en mica m’estic desinflant, tornem a creuar la pista principal per seguir pel sender del bosc, sortosament en menys d’un quilòmetre arribaré a dalt, una vegada més anem a parar ala pista però aquest cop no la deixem, em poso a córrer però m’agafen unes rampes de campionat i he de parar, apa doncs, caminarem fins dalt.

Enfilant cap al Puig, vaig petat !!!

Arribant a dalt encaixada amb el Roger

 Amb l'Esteve a l'avituallament

Foto de família !!!

Per fi  arribo i el primer que veig és el Santi esperant-me, crits d’ànims i veig al Roger fent de control, moment curiós, és la primera vegada que tots tres coincidim en una cursa, i un en cada rol possible : participant, organitzador i espectador, després de fer un ràpid resum de tot plegat el Santi m’obliga  a menjar (i ja se sap que el germà petit ha de fer cas al gran) sobretot coses salades per tal d’atenuar les rampes (encara que una bona ruixada de Reflex també ajuda a atenuar el dolor) i la veritat és que mai havia menjat tant durant una cursa, barreta, plàtan, galetes salades, 3 vasos d’aigua… ja veurem com es comporta tot plegat quan comenci a córrer un altre cop, a l’avituallament també hi ha l’Esteve, l’Oriol i la Laura, i tots fan cara de passar-s’ho força bé , l’any que ve potser els hi canvio  lloc, fem algunes fotos per la posteritat i encaro ja la baixada, recargolada, tècnica, relliscosa, vaig darrera un grupet que la veritat és que podria adelantar però ja em va bé no forçar la màquina i deixar que el que he menjat es posi a lloc, però quan el camí aplana més decideixo pasar-los, el camí però és un pedregar considerable i has d’anar al lloro a no fotre’t de cap, finalment arribem a baix i el terreny es torna més amable i corredor, ja torno a ser a Castellar i arribo a un altre avituallament, aquest cop ni menjo ni bec (no em cap res a l’estómac) però un altre ruixada de Reflex no està de més !!!, quan surto de Castellar porto quatre hores justes i 30 km, o sigui que m’en queden 13, si fos un dia normal i estigués en bones condicions o tindria fet en una hora i quart, però ni és un dia normal ni estic en les millors condicions o sia que em mentalitzo que la tornada se’m farà llaaaaaaarga de nassos, intento portar un ritme constant, lent però regular i mica en mica cauen els km, passo per camins fets mil i una vegades  i d’altres que ni coneixia,  finalment arribo al riu, queden només 4 km, intento córrer tota l’etona però el bessó i el quàdricep m’estàn a punt d’explotar a cada passa, per tant decideixo fer un bon tros caminant, últim avituallament, un vas d’aigua i avall, a aquestes alçades ni el Reflex serveix ja, faig l’últim quilòmetre o mig de riu a pas de tortuga, em guardo pel final, encaro la pujada de la Cobertera (o Mortirolo o Purgatori com més agradi) i per descomptat ni me plantejo córrer, finalment trepitjo asfalt, ara si, matem-ho ja, em poso a córrer, Gran Via, Vilarrubies, Via Massagué (val a dir que tot això s’ho podien haver estalviat, enrant pel c/ salut ja ho tindriem tot fet !!!) algun aplaudiment espontani però no hi ha massa gent, a l’hora que és tothom ja està dinant, per fi veig el final, entro al Passeig Manresa i encaro l’arribada, veig el Fernando i la Carmen que m’animen, aquest cop entro sol, la família no hi és estan a casa, ells i deu persones més esperant-me per dinar, aquest cop m’he estalviat de parar la taula.

Arribada !!!

De Sabadell a París

El dissabte al Roc li costava dormir, quan l’Eva li va preguntar que li passava ell va respondre que tenia por,  “De què tens por?” li preguntà la seva mare, “De que el que ha passat a París passi aquí”, suposo que la resposta fàcil hagués estat “No tinguis por, això aquí no passarà” el que passa és que em costa dir mentides al meu fill, ho vaig enfocar de manera que ell ho pogués entendre i assumir, li vaig dir que això que ha passat a París passa a molt altres llocs del món, el que passa és que París està molt aprop i per això se’n parla tant, un cop feta aquest raonament vaig fer el que qualsevol pare (o mare) sensat  faria, intentar que no penses en aquestes coses, que penses en el següent partit de bàsquet, en el seu joc preferit de la Wii, en com seria la següent nau que  muntaria amb Lego o qualsevol altre cosa que li agrades o tingués ganes de fer, en el fons però a tots, en major o menor,  mesura ens ha passat pel cap que el que ha passat a París pot arribar  a succeir aquí, i si mai passa com li dic jo al meu fill que li vaig  dir una mentida?

Arran dels atemptats de divendres passat,  i tal i com ja va passar amb els atemptats contra Charlie Hebdó,  les xarxes s’han omplert de missatges de solidaritat cap als parisins, dibuixos utilitzant la Torre Eiffel com símbol de la pau etiquetes tipus “PrayforParis” etc.., reacció normal en aquest racó de món en el qual vivim, no sóc dels que mostren aquest tipus de simbologia, bàsicament perquè al meu entendre qualsevol persona amb dos dits de front s’imagina que la immensa majoria de gent se solidaritza amb la gent de París, de Beirut, de Bagdad o on sigui que es produeixi qualsevol tipus de barbaritat, i això em porta a constatar que  també hi ha molta gent a qui molesta aquest tipus de mostres  de solidaritat o afecte, la xarxa s’ha inundat de fotos de morts a Síria, Kenia … amb el peu de foto tipus “Això no és París, és X, perquè no et poses la bandera del país X al teu perfil”, també abunden els comentaris en plan “Sou una colla d’hipòcrites, condemneu els atemptats de París però no els 40 morts a Beirut l’altre dia”, és un raonament estúpid, és evident que la majoria sentim més proper París que Beirut,  potser perquè hi hem estat, coneixem algú que hi viu, o que cony que és la capital del país veí,  segons aquest tipus de gent si un dia hi ha un atemptat a Barcelona (esperem que no) no podem mostrar cap mena de símbol de suport, a no ser que ho haguem fet per tots els altres països víctimes de l’estupidesa humana.

Un altre mantra que he anat llegint, aquest cop sobre el dilema de si cal actuar sobre el terreny o no, és aquell de que “Amb bombes no s’arregla el problema”, val a dir que en discrepo parcialment per mi la frase correcte és: “Només amb bombes no s’arregla el problema”, perquè és obvi que no, una solució exclusivament militar no és una solució, i menys en aquest cas, aquests dies tots el opinadors/tertulians parlen de com solucionar el problema social, d’integració per tal de que els joves  no es vegin empesos als braços d’aquesta colla de tarats, de la millora urgent pel que fa  a la coordinació de les diferents agències d’inteligència  i cossos de seguretat  per tal de detectar (i anular) possibles atemptats i d’altres mesures que es poden portar a terme (atacar les fons de finançament ajudaria bastant), el que passa és que tot això no serveix per protegir als siris, als kurds, als keniains etc… de les bombes que els hi cauen a sobre i dels assassins que entren a matadegolla a pobles i ciutats, això només serveix (si és que serveix) per protegir-nos a nosaltres, si estem disposats a que la gent d’aquest països (i d’altres) segueixin morint doncs amb això i uns quants avions llançant bombes al cap dels dolents ja anirem fent i tindrem les consciències més tranquil·les, si de cas ja els hi anireu explicant als refugiats que van arribant que no, que els nostres soldats només són per fer maniobres i desfilades, Déu nos en guard que prenguèsin mal anant  a la guerra.

Homenatge a Catalunya, de George Orwell

Ja feia temps que el llibre d'Orwell rondava per casa, cada cop que el veia pensava "A veure quin dia l'agafo",  un dia un amic meu va organitzar una conferència sobre Orwell, malauradament no vaig poder-hi assistir però em van entrar les ganes de conèixer la seva obra (i la seva vida, que naturalment va influenciar la seva obra), o sia que vaig agafar el que tenia a mà, val a dir que no era el primer llibre seu que llegia, a EGB vaig llegir "Rebel·lió a la granja" i no cal dir que la lectura que en vaig fer va ser totalment superficial i sense entrar a fons en la metàfora que representava, així doncs vaig endinsar-me en la Guerra Civil Espanyola de la mà d'un socialista anglès que va volia lluitar contra el feixisme i va ser destinat a les milícies del POUM.

"Homenatge a Catalunya" és en el fons una extensa crònica d'una ínfima part de la Guerra Civil, l'experiència d'Orwell abarca desde l'inactivitat del front d'Osca fins a les lluites entre comunistes (que controlaven les forces d'ordre públic) i anarquistes pels carrers de Barcelona el maig l'any 1937, la primera part és un retrat intens de la seva formació com a milicià i com ell i els seus companys passen els dies en un punt del front d'Aragó gairebé inactiu, tan sols algunes petites escaramusses i trets a la llunyania, de fet ja ho diu Orwell mateix: "Els anglesos acostumàvem a dir que allò no era una guerra sinó una pantomima (...) Totes les baixes, aquella temporada, eren causades per bales perdudes.(...) també hi havia canoneig, però  extraordinàriament ineficaç" i realment aquesta és la senació que es té si es llegeix el llibre d'Orwell,  que la guerra, com a mínim en aquella part del front, no era res més que uns quants punts més o menys fortificats en una terra erma on uns quants grapats d'homes intentaven sobreviure enmig de la misèria sense que els de l'altre costat els matessin gairebé sense ni voler-ho, faltats de l'equipament més bàsic no ja a nivell personal (menjar, roba...) sinó fins i tot del que resulta imprescindible per guanyar una guerra, és a dir armes i municions, Orwell també se'n fa creus del tracte que reben els ferits als hospitals, tal i com explica,  ell mateix va ser víctima del robatori sistemàtic que patien molts dels soldats ferits, en una visita a un hospital per tal de guarir una ferida a la mà va ser desposseit de gairebé totes les seves pertinences personals (escrits, càmara i fotos, tabac, diners...), i la veritat és que a mida que Orwell va narrant la seva estada al front i et vas fent una idea del que era allò només tens dues opcions o bé maravellar-te del que van aguantar aquells homes i dones (fred, gana, brutícia, calor...) o bé despotricar dels comandaments milltars (o potser millor dit polítics) responsables d'aquella situació, però ben mirat l'una no exclou l'altre, i de fet aquells combatents no ho vàren passar pitjor que els de gairebé qualsevol guerra.

Un cop acaba la seva etapa al front Orwell va tornar a Barcelona, i és ben cert que a mesura que vaig anar llegint el llibre em vaig refermar en la meva opinió (i la de molts altres naturalment) que la guerra no la van guanyar els feixistes sinó que la varen perdre els republicans (englobant aquí als republicans, comunistes, anarquistes etc...), malmatent temps, recursos i combatents en vigilar-se (o matar-se) els uns als altres, en paraules del mateix Orwell: "Havia passat quinze dies a la línia de foc i havia tornat a Barcelona desitjós d'una mica de repòs (...) i m'havia de passar hores assegut en una teulada enfront d'uns guàrdies civils (en realitat guàrdies d'assalt) tant avorrits com jo mateix (...) si això era fer història  a mi no m'ho semblava pas.". El llibre va ser escrit poc mesos després de que Orwell marxés de la ciutat, per tant tenia ben vius els fets viscuts, també és cert que en alguns casos dubta o s'equivoca a l'hora de narrar alguns fets i n'és conscient i per tant a vegades s'excusa per endavant, tot i així reviu els fets de Barcelona amb tota la credibilitat que és possible encara que naturalment el seu punt de vista és el que és, el d'un anglès milicià del POUM (encara que per pura casualitat) i per tant enfrontat als estalinistes i que mirava de reüll als trotskistes, però el que és interessant és que el fet de que fos escrit ja desde la seva Anglaterra natal fa que a vegades compari l'actitud (política, ideològica, militar o senzillament personal) dels anglesos amb la dels catalans, el que més el sobtà és la beligerància entre les diferents opcions ideològiques "No és fàcil de descriure-la i fer-la comprendre al lector anglès (...) aquella atmosfera no existeix a Anglaterra (...) la intolerància política (...) no es dona per sobreentesa. La persecució política és mínima (...) la idea de "liquidar" o "eliminar" tots els qui no estàn d'acord amb un mateix encara no ens sembla natural. En canvi, a Barcelona, era completament natural, massa i tot.",  de fet ell mateix havia ignorat inicialment tot l'aspecte polític de la guerra, de fet desconeixia la situació política d'Espanya al arribar-hi i  afirma que s'havia allistat a les milícies per lluitar contra el feixisme i en favor de la simple honestedat, "L'atmosfera revolucionària de Barcelona m'havia atret profundament però no havia intentat comprendre-la" , una de les coses que més va enutjar Orwell (un cop havia entrat a fons en el conflicte) va ser el fet que el que se suposaven que lluitaven contra el feixisme s'acusessin mutuament de feixistes precisament, li era inconcebible que els estalinistes acusessin als anarquistes  i als trotskistes de ser uns quintacolumnistes al servei de Franco, encara que deixa clar que aquestes acusacions sempre venien dels de dalt o de la premsa afí, en cap cas dels combatents, aquests ja sabien de que anava la cosa, de fet Orwell escriu una frase que tot i l'abisme que ens separa gairebé es podria fer servir avui dia "Un dels efectes més terribles d'aquesta guerra fou que m'ensenyà que la premsa d'esquerra és tan espúria i falsa com la de la dreta" i segueix "Jo estic fondament convençut que per la nostra banda -la del Govern- aquesta guerra era diferent de les guerres corrents, imperialistes; però per la naturalesa de la propaganda bèl·lica no ho hauria dit ningú".

La veritat és que és un llibre altament recomanable per tots aquells que vulguin tenir una visió més personal del que va ser la Guerra Civil, no desde el punt de vista militar ja que realment les experiències en aquest aspecte d'Orwell van ser d'escassa importància (si es vol un punt de vista més militar segur que hi ha un munt de llibres molt més indicats per això), sinó desde un punt de vista més polític i ideològic i per conèixer una altre visió d'aquell conflicte, la visió d'un idealista que, crec, va veure que potser era realment possible una revolució de la qual en nasqués una societat més justa i igualitària, potser d'aquí en ve el títol, poster Orwell va decidir homenatjar el lloc on va veure possible aquest somni,  una visió que ens descriu no una guerra qualsevol, sinó una guerra que s'havia de guanyar i que es va perdre...i així ens ha anat.