VOLTA AL CADÍ, INTENT FALLIT

Feia temps que li tenia posada la vista a sobre, la volta al Cadí amb bici de carretera, sortir des de Guardiola de Berguedà enfilar cap al Coll de La Creueta, baixar cap a Alp tirar fins La Seu, des de allà cap a Tuixent, seguir cap a Saldes i tornar a Guardiola, uns 180 km i 3.000 m positius aproximadament, un repte majúscul però temptador.

Així doncs a les 06:30 del matí ja estic a Guardiola i un quart d’hora més tard ja començo a pedalar, el dia es presenta força agradable, fa fresqueta i tot (una sensació ja gairebé oblidada!!), el cel tapat per núvols que fan que el sol, que ja treu el cap, tingui poca força, els primers 10 quilòmetres són còmodes, gairebé no pugen i permeten un bon escalfament, en 25 minuts ja em planto a la Pobla de Lillet i agafo el trencall que porta cap al Coll de la Creueta, la cosa comença forta, unes rampes ben dures fan que guanyi alçada ràpidament però un parell de quilòmetres després la cosa afluixa una mica, justament quan passa pel museu del ciment i l’antiga cimentera, un edifici immens mig enderrocat que seria l’escenari perfecte per una pel·lícula post-apocalíptica o per recrear Stalingrad; a partir d’aquí la pujada ja es fa constant (excepte un petit tram de baixada) i m’ho prenc amb molta calma, em passen alguns ciclistes que sembla que portin un coet al cul. 

Només queden onze quilòmetres

Una hora i vint minuts després de sortir de Guardiola arribo a Castellar de N’Hug, fa dues setmanes que arribàvem al mateix lloc amb el David, el Santi i el Roger però veníem des de Campdevànol i pujàrem per Gombren, a partir d’aquí ja és territori conegut, una pujada constant fins dalt, amb un paisatge magnífic que va des de el Pedraforca fins el Montseny i entremig de les boires s’hi endevinen Sant Llorenç del Munt i Montserrat, val a dir que el fet que el cel estigui tapat és tot un regal, si bé estic suant de valent per l’esforç, la temperatura és ideal, tant de bo s’aguantés així tot el dia (spòiler: no passa). Mica en mica vaig guanyant alçada i sumant quilòmetres, em sorprèn la quantitat de ciclistes i motoristes que hi ha, tant pujant com baixant (encara que res comparable a fa dues setmanes, que coincidírem amb la 4Cims una marxa ciclo-turísta amb un miler llarg de participants), però de fet és normal, tant el recorregut com el paisatge són espectaculars.

Unes vistes magnífiques, amb el Montseny al fons

                        Ja falta poc                               Sol no feia, però la suada és important !!

Finalment després de dues hores i setze minuts de pedaleig arribo al capdamunt, evidentment faig una parada, el lloc bé s’ho val i les meves cames els hi anirà bé una paradeta, saludo a ciclista que m’ha passat fa estona i un parell de motoristes que hi ha (un dels quals m’ha regalat la preciosa imatge de veure’l buidar la bufeta de cara a la carretera mentre jo coronava), sec una estona i mentre em menjo un plàtan envio algunes fotos a la família, però no puc perdre gaire temps, amb cinc minuts n’hi ha prou, torno a enfilar-me a la bici em llenço carretera avall.
La baixada és curta, uns 3km, després toca remuntar una mica fins la Collada de Padró, on la carretera enllaça amb la que va de Alp a la Collada de Toses i has de triar si anar a dreta o esquerra, cap a l’esquerra baixes travessant l’estació d’esquí de La Molina i en 20 minutets et plantes a Alp mentre que si vas cap a la dreta arribes a la Collada de Tosses i baixes per la carretera que ve d’Alp, uns 40 minuts, m’ho penso un moment i decideixo tirar cap a la dreta, val a dir que faré més quilòmetres i perdre temps, però la carretera està molt bé i tinc ganes de xalar baixant; així doncs em poso a pedalar amb una mica d’alegria, en un moment em planto a la Collada, tombo a l’esquerra i enfilo nacional avall, revolts i més revolts, fa dues setmanes els vaig patir pujant amb el David (jo, ell no va patir gaire...) i avui les gaudiré com un garrí baixant !! quaranta cinc minuts després estic a Alp buscant un bar on esmorzar.

Coll de La Creueta (1.921m), i no, no hi ha cartell !

Havent esmorzat (a un preu que ni a la rambla de Barcelona) agafo la carretera que enllaça Alp i Bellver de Cerdanya on arribo uns vint minuts després, ara ve una de les parts durilles, de Bellver a La Seu, trenta quilòmetres que si bé sobre el paper semblen plans/baixada la crua realitat és que està plena de tobogans, la cosa no tindria més importància si no fos perquè: vaig sol (o sia que m’ho he de fer tot jo, no hi ha rebuf de ningú), la calor fa una estona que ja apreta fort i per últim el vent em va a la contra (quan vas amb bici el vent sempre va en contra), tot i aquestes «petiteses» i fent una parada en una font me’n surto prou bé, en una hora em planto a la capital de l’Alt Urgell, busco un lloc on comprar beguda fresca i sec en un banc del passeig, ja porto 103 km i toca recuperar forces, Aprofito la parada per contactar amb el Mercuri (no, no és el seu nom real, però sempre li hem dit així), està passant les vacances a La Vansa i la idea és fer-li una visita, amb tot ja són més de les dotze, no puc perdre més temps, em queden gairebé vuitanta quilòmetres per fer, toca tornar a posar el cul al selló.

Un oasi entre Bellver i La Seu

La veritat és que al passeig de La Seu s’hi estava molt bé, uns frondosos plataners feien gairebé impossible que el sol et toques, però ai las !!! era un oasi !!! de seguida agafo la carretera i sembla que caigui foc del cel, no hi ha ni una ombra, pedalo entre camps secs i arbres esquifits, a més la carretera està lluny del seu millor estat, la qual cosa tampoc ajuda a rodar còmode, aviat em trobo un cartell «Coll de la Trava, 14km, 4%», tampoc és tant, penso il·lusament, cinc quilòmetres després arribo a un trencall, només girar veig una ombra i m’hi llenço de cap, he tardat mitja hora en fer cinc quilòmetres !!! bufff que patirem !!!, però com a mínim sembla que a partir d’aquí està tot acabat d’asfaltar i, encara que sembli poc cosa, és un punt a tenir en compte, estic parat una estona durant la qual han passat alguns ciclistes (tots de baixada) i un grup de motos (enveja sana), m’hi torno a posar la carretera baixa uns quants metres fins travessar una torrentera -seca com una mala cosa- per just després del revolt tornar-se a enfilar de manera més o menys suau.

Quatre quilòmetres llarguíssims

Mirador de La Trava, molt maco, però cap ombra on amagar-te.

Mica en mica les rampes es fan més dures, la carretera està envoltada d’un espès bosc, però el sol està dalt de tot i les ombres són escasses, de fet en més d’una ocasió circulo pel limit del carril contrari per tal d’aprofitar les poques que hi ha, per sort el trànsit és gairebé inexistent... mica en mica cauen els quilòmetres, però faig un parell o tres de parades per fer baixar la temperatura, beure aigua i consultar al Maps quan queda fins dalt, arribo en un punt on la carretera deixa el bosc i queda a ple sol, a ritme de cargol arribo al poble de Ges, on em dona la benvinguda una rampa/paella que m’obliga a posar-me dret i aprofitar cames i braços per superar-la, un parell o tres de quilòmetres després per fi sembla que la carretera em doni un respir i aplana bastant, fins i tot una curta baixada em permet relaxar-me una mica, malauradament tot s’acaba i després la cosa és posa més tiesa que abans, he de parar, busco una ombra, baixo de la bici i sec una estona, per sort a La Seu he omplert els dos bidons i d’aigua no me’n falta, torno a mirar el Maps, només em queden tres quilòmetres per arribar a dalt, però intueixo que no seran gaire plans precisament, i així és, de fet tardo vint-i-cinc minuts (dues parades més) fins arribar a coronar, no està malament, he tardat unes dues hores i quart per fer un coll de setze quilòmetres, dubto que mai hagi fet una mitja tant baixa, baixo de la bici i sec a l’ombra d’un arbre intentant recuperar l’alè i baixar la temperatura del meu cos, quan ja estic més recuperat faig la foto de rigor, que puc estar fos, però hi ha coses que són obligades.

Els setze quilòmetres més llargs que he fet mai.

Per sort ara bé un tram de baixada fins passar el poble d’Adraén, hi arribo ràpidament, el Mercuri em va dir que hi havia una font, però la vista la tinc focalitzada a la carretera i ni la veig (es veu que està just a l’entrada), deixo enrere el poble i s’acaba la baixada, comença una pujada suau, però al cap de res faig figa i paro, només em queden tres quilòmetres, va un últim esforç, tardo quinze minuts per fer tres quilòmetres i cinquanta metres de desnivell, un miserable 1’6%, finalment arribo al coll, envio un missatge al Mercuri, li dic que estic fos, s’ofereix a venir-me a buscar, però no cal, baixo per gravetat, ni un cop de pedal i mira que la carretera és disfrutona, però entre el cansament que porto i que l’aire és irrespirable de lo calent que és aplico la llei del mínim esforç, avui més que mai «cara avall tot merda corre», arribo i ja m’està esperant, encaixada de mans i cap a casa, mentre caminem li demano si em podrà portar amb el cotxe, una retirada a temps és una victòria diuen.

Montserrat enllà

L’Elisenda ens havia convocat  a les onze del matí per celebrar els seus 40 anys, la idea era fer una excursió fins la Tossa de Montbui i després anar a dinar una paella al pati de casa, era una bona ocasió per sumar quilòmetres o sia que vaig calcular la ruta, sortien 80 km, a una mitja de 20km/h són quatre horetes, doncs ja em teniu a les 6.55 començant a pedalar, tito cap a Sta Margarida !!!

Sortint de Sabadell, enfilant cap  a Matadepera.

Fins a Montserrat repetiré la ruta que vaig fer diumenge passat amb la Salut, el José i uns quants descerebrats més (feia temps que no patia tant anant en bici...), quan enfilo la carretera de Matadepera encara és fosc, m’ho prenc amb calma però de fet tinc la sensació que el diumenge passat anàvem més ràpid que avui, i efectivament, comparant mitges vaig 2km/h més lent, no sembla gaire oi? doncs quan vas sol la diferència pot ser substancial, arribo al trencall i enfilo cap a Terrassa , poc més de mitja hora de sortir de casa entro a la co-capital del Vallès i uns minuts després ja encaro la primera rampa de la carretera de Rellinars, el fred apreta i tot i els escarpins tinc els peus gelats, la primera part de la pujada és prou còmode, però és evident que el diumenge passat pujava més ràpid (el grup empeny, encara que potser per això vaig petar aviat...), és el segon cop que faig la pujada a l’Obac i no me la conec, per tant prefereixo no temptar la sort i procuro mantenir una cadència que em permeti arribar al tram final amb prou energies com per no haver de saltar sobre els pedals per moure’m, són 9km de pujada però a partir del cinquè la rampa és constant, a base de pedalar arribo finalment a dalt, el dia ja s’ha aixecat i la vista és immillorable, just davant meu apareix Montserrat, avui l’he de passar i deixar enrere... fot rasca de veritat o sia que paro un moment faig un parell de fotos i em poso el paravent, ara venen gairebé 20 km on gairebé tot és baixada i no és qüestió d’arribar a Monistrol hipotèrmic.

Al Coll de l'Obach, km 23

Em llanço carretera avall, ara toca disfrutar, en cinc minuts arribo a Rellinars i en 20 a Castellbell (he fet una parada tècnica), travesso el poble i després d’un curt tram de carretera arribo a Monistrol, toca fer una paradeta, res, cinc minuts, el temps de menjar-me un plàtan i enviar un parell de “what’s”, un a la família avisant que vaig en l’horari previst i l’altre al grup fraternal, amb tot això fet torno a pujar a la Cannondale i començo la pujada.

Mica en mica m'acosto a Montserrat

El diumenge anterior va ser la primera vegada que pujava a Montserrat i vaig pillar força, ara ja sé el que hi ha, a la primera de canvi ja ho porto tot posat , és una rampa constant i si bé hi ha algun tram que afluixa estàs en continuo ascens, per sort avui vaig d’hora i tot i que estic suant com un poll no és res comparat amb el dissabte passat, els km van caient, en són 8 fins l’entrada al pàrquing i tardo 45 minuts en arribar, aquest cop però no vaig fins dalt i segueixo la carretera direcció Can Maçana, un tram que tampoc he fet amb la bici, és un continu puja/baixa, ple de tobogans amb una rampa final durilla i més amb el vent de cara, el tram també té vuit km però aquest cop els faig en 25 minuts, giro cap a l’esquerra i paro un moment, faig una trucada a la família, tot just acaben de sortir de casa, aprofito també per fotre’m un gel, ara ve un tros de baixada però quan s’acabi tocarà tornar a tibar.

Cavall Bernat, Paret de Diables, Sant Jeroni...un món vertical.

Començo la baixada cap el Coll del Bruc, i amb les presses passo de llarg un trencall que m’hagués estalviat un parell de km, però és igual, de fet es tracta de fer km oi? 25minuts després d’iniciar el descens 8amb una parada per consultar el GPS arribo a l’autovia de Lleida, en faig un tram de 500 metres i ja torno a ser a la carretera, tan sols falten 25 km, travesso Castellolí i seguint la N-IIa arribo a Vilanova del camí allà agafo la C-37, arriba la traca final!! Un tram que seria per fer mitges realment elevades, si no fos perquè ja estic cansat i pel vent en contra,  fins i tot i veig una garsa fent un vol gairebé estacionari, quan estic a mig camí m’adelanta la família, però ni em veuen, així sóc d’insignificant !!, finalment arribo a Santa Margarida de Montbui (nucli antic !!), satisfet i cansat saludo a la Síra, el Pep, l’Elisenda i la canalla, de moment no ha arribat ningú o sigui que després de recuperar-me una mica puc seure tranquilament en un banc del patí degustant la cervesa que m’estic fotent entre pit i esquena i esperant que vagin aribant la resta de convidats.

Ideal per recuperar forçes !!!

Tito cap a Igualada !!!

Mig Fons La Mussara 2016

Dissabte 14 de maig, falten 10 minuts per les vuit, el Roger i jo ens dirigim cap a la sortida, participarem en la maxa cicloturista Gran Fondo La Musara, però farem el Mig Fons una volteta de 100k i 1600m posituis de desnivell,  hi ha gent amunt i avall amb les bicis, mentre el Roger fa una parada fisiològica aprofito per corregir l’alçada del seient, l’havia canviat fa uns dies i no l’havia tornat a posar  a lloc, agafo l’allen, afluixo, pujo el seient, apreto… clac! I es trenca la rosca de la tanca! cagonelsclausdecrist! merda! per uns moments el pànic m’envaeix,  adéu Mussara, per sort de seguida recordo que a l’entrada de la fira hi ha la furgoneta de Mavic que s’encarrega de l’assistència, anem cap allà i en cinc minuts ho tenim arreglat, ufffff… finalment anem cap a la sortida, allà i trobem els amics del Roger, els veure poc, tant ells com el Roger estan a un altre nivell i avui l’estratègia és ben clara, sense pressa i xino – xano, és la primera vegada que participo en una marxa d’aquestes i  prefereixo veure-les venir, a les 8:15 donen la sortida, som una bona pila (3.800) i ens deixen anar a ramats, però en un moment ja estem tots fent girar les bieles.

Comencem a escalfar les cames 

Sortosament es va poder arreglar !

Els primers 10km són tranquilets, rodo una estona darrera el Roger i companyia, però de mica en mica van marxant, abans d’arribar a L’Aleixar la cosa puja una mica més, no acabo d’anar gaire còmode, em sembla que amb les presses he deixat el seient un pèl baix, i vaig massa forçat de cames, en breu comença la cronoescalada al Coll de la Mussara i més val que pari ara a arreglar-ho, m’aparto i reso perquè porti les eines necessàries (amb l’apanyo que em fet abans em canviat la mida del cargol), per sort les porto i en menys d'un minut ja està arreglat, bufff! ara si! sembla mentida que dos centímetres es puguin notar tant!, al cap de poc arribo a Vilaplana, passem pel control i s’inicia l’únic tram cronometrat, queden 10km de pujada fins a dalt el coll, no hi ha grans rampes però és llarguet.

Tots igualets !! 

Enfilant cap a Vilaplana

La pujada és còmode, és qüestió de posar-ho tot i agafar un ritme, sense pressa però sense pausa, aprofito per fer algunes fotos, la veritat és que estic disfrutant bastant, l’ambient és magnífic, abans de començar estava una mica capficat amb el tema de rodar en grup ja que fins ara no ho havia fet mai però la veritat és que en cap moment hi ha hagut cap aglomeració i puc anar fent sense molestar ni ser molestat, he de dir que m’he sorprès a mi mateix, no tenia cap referència del nivell assolit en bici però la veritat és que si ho comparo amb una marató (seria l’equivalent) estic bastant millor, no paro d’adelantar gent i naturalment que sóc adelantat moltes vegades però a grans trets veig que se’m dona millor això de cargolar bieles, finalment 52 minuts després corono el coll, just després hi ha un avituallament, paro tan sols l’estona justa per menjar mitja barreta i segueixo avall, baixada, carretera tallada al trànsit…que més puc demanar, em llanço a tomba oberta. 

Un tàndem !! m'hagués agradat veure'l baixant tot un espectacle segur ! 

Pujant cap a La Mussara 

La veritat és que això d erodar en grup és divertit i espectacular 

D'això se'n diu animar ! amb una esquella i tot ! 

Arribada al coll

Em passo uns minuts disfrutant com un animal, adelantant gent a tort i ha dret, la baixada però s’acaba i toca tibar de cames un altre cop, el paisatge és magnífic i el temps acompanya, després d’unes curtes rampes passem pel petit poble de Mont-Ral i iniciem un altre descens cap a Capafonts, aquest cop la carretera és més tècnica i revirada, tinc l’aventatge de portar una bona pila de km amb moto però he de reconèixer que en aquest aspecte vaig trobar que la gent tenia menys nivell del que m’esperava, i ja no pel fet de córrer més o menys si no més aviat per saber traçar, frenar etc, que en el fons repercuteix en seguretat, al km 44 arribo a l’avituallamnet de Capafonts i quan hi arribo em cau l’ànima als peus, era pitjor que una cort de porcs, no vaig veure cap mena de contenidor per les deixalles, per tant tot, absolutament tot anava al terra, ampolles, pells de taronja, gels buits…tot, no ho sé potser és que els que venim de les curses de muntanya estem més sensibilitzats amb el tema però sincerament fotia fàstic de veure, i no només en el mateix avituallament si no que durant tot el recorregut anaves trobant continuament embolcalls de barretes i gels buits per terra, tant costa guardar-los a la butxaca del mallot? de veritat?, en aquest punt un zero com una casa de pagès per l’organització, no costa tant posar bidons on la gent pugui tirar la merda, després si ho tiren a terra serà perquè són uns guarros i punt, en aquest punt aprofito per reomplir el bidó d’aigua, acabar-me el que em queda de barreta (l’embolcall el guardo a una de les tres butxaques del maillot), i regar l’herba (dos lavabos portàtils això si, i una cua de nassos), ara toca remuntar cap al coll de Picorandan, és curt, tan sols 5km però amb un pendent mig del 6,2% ja es veu a venir que em farà suar de valent. 

Els que tenia al darrera ...

 ... i els de davant

Deixant enrera Capafonts

Surto del poble i de seguida un parell de paelles et fan guanyar alçada, naturalment o porto tot posat i em moc tota l’estona entre els vuit i les deu km/h,  o sia, a pas de tortuga, però aviat s’acaba i comença un altre descens espectacular, que malauradament dura massa poc, passat el poble de la Febró, s’inicia una altre pujada aquest cop és molt més suau, però ja porto 52km i es nota, a mitja pujada paro un moment i em prenc un gel, a veure si em dona un plus, un paisatge magnífic fa que ,com a mínim, puguis alegrar la vista, aquí ja hi ha força distància entre participants, encara segueixo adelantant a gent i de tant en tant em passa un míssil pel costat, el vent és més emprenyador en aquest tram ja que és més obert que els anteriors, algun cop de vent fa que t’agafis fort al manillar i apretis cames i dents però sortosament no és sostingut, km 60,  corono el coll de Les Pinedes, deixem la carretera principal i n’agafem una de secundaria, preciosa, que va carenejant tota l’estona, en aquest tram formem un petit pilot de 5 o 6 que anem una estona junts, deixem anar algun comentari pel vent i poca cosa més, passem per Castillejos i iniciem l’últim descens, i en un obrir i tancar d’ulls deixo enrere els companys, tots menys un que aguanta una mica més. 

Una vista magnífica 

Quan s'acaben les forces 

I quan el vent t'obliga a apretar de valent !

En uns minuts arribem al creuament amb la carretera general, ara ja ho tinc a tocar, segueixo baixant, passo de llarg l’avituallamnet (hi ha molta gent) però paro una mica més endavant i emprenc un altre gel, justament en aquell moment sona el telèfon, és el Roger que ja ha arribat, li dic on sóc i m’esperona amb un “Vinga que ja hi ets!” , vinga doncs a cargolar bieles s’ha dit ! supero un petit coll (no arriba ni a això) i arribo a L’Alforja, a punt d’arribar a Vilaplana i tancar la circular faig parella amb un participant i ens posem  a fer relleus, passem Vilaplana i ens llancem avall, travessem L’Aleixar com dos coets i en un dels relleus veig el comptador a 60km/h, o deixo tot allà, finalment el meu company està més fort (i això que li falta un bessó!!) i es va allunyant, atrapo un grup i un dels integrants em pregunta :”Som-hi?” i dit i fet, una altre tongada de relleus, finalment entrem a Reus i passem l’últim control, fet, ja està, el recorregut segueix ja neutralitzat per dins la ciutat, però tinc pressa per arribar el Roger ja fa estona que m’hi espera(no res, només m'ha tret una horeta....), quan finalment deixi la bici tindré el temps just per fotre’m un plat de pasta i pitant cap a casa que a les nou tenim una cita amb el Boss !!! una mica més de R’n’R per acabar el dia !!!

A pedalar que ja toca !!!

Ja en tenia ganes !!! per fi diumenge passat vaig canviar les bambes de córrer per la bici, sense cap cursa amb cara i ulls a la vista (la de Sant Esteve és una excusa per trobar-nos tot al acolla i agafar gana per dinar) en principi els caps de setmana els destinaré a pedalar en Btt o carretera, i per començar vaig decidir treure la pols acumulada  a la btt  (quan vulgui treure la de carretera hauré d'avisar  a algun arqueòleg…) desde l’Abril que no l’agafava !!!, el grupet el formàvem el David, el Xavi, el Toni i la Salut i jo mateix, inicialment també havia de venir el Pau però el dissabte es va fer mal corrent i va decidir no fer-se’n més…va ser una matinal clàssica, dins el grup i teníem de tot desde bicis prototip fins a bicis que necessiten una bona repassada…o un canvi…equipacions modernes lleugeres i paravents a jaquetes grosses i pesades amb pantalons amb el mitjó per fora…el més curiós és que els dos extrems estaven representats per dos germans , és a dir, per la Salut i el Toni…però això no es res més que pura anécdota…l’itinerari escollit va ser una volta clàssica, Sabadell-Castellar-Puig de la Creu-volta a Cadafalch-Casstellar-Sabadell, uns 40 km fets a ritme tranquil (però amb alguna que altre "demarrada"…) i amb alguns punts  a destacar:

El Toni i la Salut, dos estils...diferents.

1- La bici que portava la Salut, un prototip d’elaboració pròpia (busqueu Bteam a facebook), una preciositat verda i negre que només portava un sol plat però amb 12 pinyons, la Salut i el seu company han creat aquesta marca que tot just acaba d’entrar al mercat, la pobre es va passar el matí explicant-nos (ara un ara l’altre) aquest projecte…ara bé, quan vàrem parar al coll de l’Alzina Balladora (ple de ciclistes)  ja va ser el súmmum, a la pobre li varen fer un tercer grau !!! val a dir que se’n va sortir prou bé…

 La Tailwind de Bteam, una preciositat !!!

2- La tossuderia del Toni, lo normal és que si es va massa abrigat abans d’una pujada et desabriguis…més que res per no haver de parar a mitja pujada a fer-ho…

3- La mentalitat d’enginyer del Toni, que l’intentis convèncer de que és millor no posar plat petit i pinyó gran al principi de la pujada i posar-lo ja no puguis més i et respongui que així fa menys força perquè la canvia per revolucions i parell i per tant no fatiga el quàdricep…el pitjor de tot és que quan et vol fer cas li surt la cadena li trenca dos radis i li deixa la llanta feta un nyap…

Que s'han trencat dos radis? cap problema es dobleguen i llestos...

4- El retorn (involuntari) del David als anys 80/90, en un punt del recorregut (al voltant de Can Catafau diria) a la seva bici se li va clavar la forquilla, o sia que va fer la resta del recorregut, amb dues baixades importants,  amb una bici rígida, temps passats no sempre foren millors…

Aquí encara no ho sabia, però el David està a punt de retornar al passat

5- La reaparició del Xavi “imprudent”, en les últimes sortides que havíem fet el Xavi s’havia mostrat més prudent i conservador (bàsicament a les baixades….a les pujades sempre ho ha estat…) suposem que el fet de ser pare fa que t’hi miris més…però que caram la nena ja camina o sia que pot tornar a jugar-se-la a les baixades, i si no que li preguntin al del cotxe que pujava…

El Xavi es tapa la cara per tal de que no el reconeguin...és un perill !!!

6- La tinc massa petita, la bici vull dir, espero poder estalviar  una mica i d’aquí uns 30 anys (suposo que ja hauré estalviat prou) em podré comprar una bici de la meva talla…amb la que tinc ja vaig fent però cada cop que em veig en una foto penso el mateix : o falta bici o sobre ciclista…

Bici massa petita, ciclista massa gran... o perspectiva curiosa ???

En resum, que ja tinc ganes  que arribi diumenge que ve.