Johnny Cash va escriure aquesta cançó l'any 1953 després de veure una pel·lícula on l'acció transcorria dins la presó que li dona nom, però no fou gravada i editada fins l'any 1955 com a senzill i l'any 1957 dins el primer àlbum del cantant ("Johnny Cash with His Hot and Blue Guitar" ).
L'any 1968 va tenir lloc el famós concert a la mateixa presó de Folsom, una actuació que Cash volia fer des de el moment en que la va escriure, del concert se'n va fer un àlbum ("At Folsom Prison"), la cançó va arribar al Top 1 de les cançons country i va arribar al lloc 32 del Billboard, també es va emportar un Grammy com a millor cantant masculí l'any 1969.
La versió de l'àlbum
El concert a Folsom mateix
FOLSOM
PRISON BLUES
Sento com s’acosta
un tren, esta agafant la curva
I ja no me’n
recordo quan fa que no veig sortir el sol
Estic encallat a la
presó de Folsom, i el temps sembla que s’arrossegui
Però aquell tren
segueix rodant cap a San Antone
Quan tan sols era un
nen la meva em digué: «Fill
sigues sempre un bon
noi, no juguis mai amb pistoles»
Però vaig disparar
un home a Reno tan sols per mirar com moria
Quan vaig sentir
aquell xiulet sonar, vaig abaixar el cap i vaig plorar
Segur que hi ha gent
rica menjant al luxós vagó restaurant
Segurament estaran
prenent un cafè i fumant grans cigars
Sé que ho tenia a
tocar, sé que no puc ser lliure
Però aquesta gent
segueix endavant i això és el que em tortura
Si m’alliberessin
d’aquest presó, si aquell tren fos meu
M’hi jugo el que
vulguis que aniria una mica més enllà
Lluny de la presó
de Folsom, allà és on jo voldria ser
I deixaria que el so
d’aquell xiulet solitari se m’endugués la tristesa enllà
Sense cap mena de dubte la Creedence Clearwater Revival ha estat una de les millors bandes de rock de la història, amb un bon grapat de temes que ja són clàssics del rock, la seva aparició l'any 1968 va coincidir en un moment convuls per a història dels seu país, la guerra del Vietnam estava en el seu punt àlgid, les protestes i enfrontaments eren cada cop més violents i la societat estava molt dividida.
L'any 1969 van treure el seu quart àlbum (tercer d'aquell any, coses que es feien abans): "Willy and the Poor Boys", la cara B l'obria "Fortunate Son", John Fogerty (alma mater de la banda) la va compondre prenent com a referent el net d' Eisenhower, el noi s'havia casat amb la filla d'en Nixon i durant el seu servei a la Navy va ser destinat com a oficial a l'USS Albany que tenia com a teatre d'operacions el Mediterrani, ben lluny d'on el seu país lliurava un guerra. No cal dir que de seguida va ser un èxit i fou adoptada com un dels himnes tant pel moviment anti-guerra com molts combatents, actualment segueix tenint les mateixes connotacions que quan va aparèixer de fet segurament és una de les cançons més versionades, grups com Pearl Jam, Dropkick Murpyh's, Foo Fighters i U2 l'han tocat en algún concert o bé fins i tot l'han incorporat en un àlbum, el mateix Springsteen i la E Street Band la van tocar amb el mateix Fogerty durant la gira de Vote for Change l'any 2004.
FILL AFORTUNTAT
Alguns paios neixen per onejar la bandera
Ooh, són vermell, blanc i blau
I quan la banda toca "Hail to the Chief" *
Ooh, apunten el canó cap a tu, Senyor
No sóc jo, no sóc jo
No sóc el fill del senador, no
No sóc jo, no sóc jo
No sóc l'afortunat, no
Alguns paios neixen amb una cullera de plata a la mà
Senyor, no s'han d'ajudar a ells mateixos, Senyor?
Però quan el recaptador d'impostos truca a la porta
Senyor, la casa sembla una venta de saldos, sí
No sóc jo, no sóc jo
No sóc el fill del milionari, no no
No sóc jo, no sóc jo
No sóc l'afortunat, no
Sí Sí, alguns paios hereten els ulls brillants d'estrelles**
Ooh, t'envien cap a la guerra, Senyor
I quan els hi preguntes "Quant hem de donar?"
Ooh, només responen "Més, més, més"
No sóc jo, no sóc jo
No sóc el fill del militar, no no
No sóc jo, no sóc jo
No sóc l'afortunat, no
No sóc jo, no sóc jo
No sóc l'afortunat, no no no
No sóc jo, no sóc jo
No sóc l'afortunat, no no no
No sóc jo, no sóc jo
* La cançó que sona cada quan fa acte de presència el president dels USA
** "Star spangled eyes" en l'original, fa referència a "Star Spangled Banner" que és el nom
Poc m'esperava jo tornar a anar a un concert del canadenc, però l'hereu em té ben apamat i pels 50 em van caure com a regal dues entrades per anar-lo a veure al seu pas per Barcelona, una era per mi i naturalment l'altre era per ell. Doncs apa, ja ens teniu als dos a les sis de la tarda fent cua, l'objectiu era evident, estar el més endavant possible i ho vam aconseguir, a uns cinc metres i a punt per passar una bona estona.
Uns 10 minuts abans de l'hora d'inici la pantalla situada al fons de l'escenari, (auster, ni tant sols la bateria estava més elevada que la resta) va començar a cobrar vida, apareixien personatges interactuant amb el descapotable que serveix d'emblema d'aquesta gira, mentrestant pels altaveus van començar a sonar clàssics del R'n'R: Chuck Berry, Elvis, Stray Cats i d'altres, a la vegada per un dels laterals va sortir el mateix descapotable de la pantalla convertir en un cotxe inflable volador que es va dedicar a fer voltes per damunt del públic de pista, els llums es van apagar quan passaven cinc minuts de les nou, i Adams i companyia van arrencar amb una esplèndida Kick Ass seguida de Can't Stop This Thing We Started tota una declaració d'intencions del que seria gran part del concert.
Si bé molta gent creu que Adams és bo fent balades (que ho és), crec que on Adams és mostra més còmode és fent rock i dimarts al Sant Jordi va ser un bon concert de rock, naturalment van haver-hi balades (a destacar una immortal Heaven tocada un punt més ràpid del normal que li donava un aire més fresc) i moments més pausats com la brillant interpretació de When the Night Comes un clàssic de Joe Cocker que Adams ja fa molts anys va incorporar al seu repertori, però tant a ell com la resta del grup se'ls veia gaudir de valent quan abordaven temes més ràpids i potents com Kids Wanna Rock (una petició des de el públic), The Only Thing That's Good on Me Is You o, com no, Summer of '69. He de reconèixer que hi va haver algunes cançons que no vaig conèixer (feia un temps que li havia perdut la pista) però vaig constatar que segueix a un bon nivell, i que la davallada que va tenir a principis i mitjans dels '90 ha quedat molt lluny, és gairebé impossible que un músic amb una trajectòria tant llarga no apuntali els seus concerts amb temes de fa més de trenta anys, però els actuals li funcionen molt bé i en cap moment semblen posats amb calçador, com a moment destacable posaria el "duel" Adams (guitarra i harmònica) i Scott (guitarra) movent-se entre el blues i el rock & roll. Dels 30 temes que va tocar 16 eren d'àlbums dels '80 o '90, 4 eren temes de pel·lícules i la resta d'àlbums del 2000 cap aquí. De la banda original només manté el brillant Keith Scott a la guitarra, als teclats hi ha en Gary Breit que l'acompanya des de el 2002 (tècnicament solvent, però sense el carisma i l'entusiasme d'en Tommy Mandel) i la bateria és salvatgement colpejada per en Pat Steward que ja va participar a l'àlbum Reckless (1984) per després seguir un altre camí fins el 2005 que va tornar a marcar-li el ritme.
La veritat és que Adams va estar molt proper al públic tota l'estona, interactuant i fent broma en qualsevol moment, desconec si tots els concerts de la gira segueixen un mateix patró (seria el més normal) però és d'agrair aquesta predisposició a fer que el públic s'ho passi bé no només escoltant la teva música, com a nota negativa (per posar-ne alguna) podríem dir que el so no va estar a l'alçada, en Breit se'n va queixar alguna vegada, algun fallo de micro i sobretot el volum, no per excés sinó per defecte, tot i això vam sortir del concert força contents i amb la idea que si torna a passar per aquí potser ens hi deixem caure un altre cop.
Un
dels clàssics del folk americà, John Denver (1943-1997) la va
escriure l’any 1971 (juntament amb Bill Danoff i Taffy Nivert) i
ràpidament es va convertir en un èxit a tot el país, no deixa de
ser un homenatge a Virgínia Occidental tant és així que va ser
adoptada com a himne no
oficial i
sona a molts actes pertot l’estat.
A
casa nostre es va fer molt popular (i segueix sent-ho) i ha estat
versionada per molts grups i cantada per molts (tots?) els grups
d’esplai escoltes etc..., tot i que realment la lletra té poc a
veure amb la cançó original, de fet m’ha cridat l’atenció que
dues de les grans cançons del folk americà com són This Land is
Your Land i aquesta Country Roads en la seva versió nostrada
eliminen totes les referències geogràfiques, convertint-les així
amb cançons «sense
pàtria», encara no tinc clar si això és bo o és una micona
d’auto-odi.
CAMI RAL
Quasi
el cel
Virgínia Occidental
Serralada Blue Ridge
Riu Shenendoah
Aquí
la vida és vella
Més vella que els arbres
Més jove
que les muntanyes
Creixent com una brisa
Camí
ral, porta’m a casa
Cap al lloc on pertanyo
Virgínia
Occidental, mare muntanya
Porta’m a casa
Tots
els meus records
Giren al seu voltant
La dama del
miner*
Estrany a l’aigua blava*
Fosc
i polsós
Pinta al cel
Emboirada llum de lluna
Llàgrimes als ulls
Camí
ral, porta’m a casa
Cap al lloc on pertanyo
Virgínia Occidental, mare muntanya
Porta’m a casa, camí
ral
Sento
la seva veu a l’albada que
em crida
La radio em recorda la meva llunyana casa
Conduint per la carretera,
tinc una sensació
Que ahir hauria d’haver estat a a casa
Ahir
Camí
ral, porta’m a casa
Cap al lloc on pertanyo
Virgínia Occidental, mare muntanya
Porta’m a casa, camí
ral
Camí
ral, porta’m a casa
Cap al lloc on pertanyo
Virgínia Occidental, mare muntanya
Porta’m a casa, camí
ral
Porta’m
a casa, camí
ral
Porta’m
a casa, camí
ral
*pel que he trobat les dues frases fan referència a que l'important indústria de la mineria fa que les aigües del Shenendoah baixin molts cops carregades de sediments i perdin el seu color blau.
Una
petició del Roc, que fa dies que la va escoltant.
He
de reconèixer que en sé molt poc (o gens) de la música i la carrera d’en Dylan fora de les cançons més populars, i si bé aquest és una de les
que més m’agraden
la veritat és que mai m’havia parat a escoltar-la bé, suposo
sempre que l’havia sentit era de fons i no prestava atenció a la
lletra.
Escrita
l’any 1975 juntament amb Jacques Levy (dramaturg i escriptor que va
col·laborar amb Dylan i d’altres grups i cantants de l’època) és una cançó escrita per denunciar la injustícia comesa contra
en Rubin Cartrer, una jove promesa de la boxa que
va ser empresonat l’any 1966
per un crim en el qual no hi tenia res a veure, finalment
l’any 1985 i després d’un tercer judici (se’n havia fet un
segon sense èxit que havia mantingut la condemna) el jutge H. Lee
Sarokin va concloure que el primer judici s’havia basat en "enuna apel·lació al racisme més que a la raó, i a l'ocultació més
que a la revelació" i el posà en llibertat, Rubin Carter va
entrar a la presó amb 27 anys i en va sortir amb 48.
Huracà
Trets
de pistola sonen de nit en un bar
Patty Valentine entra des de
la sala de dalt
Veu el cambrer en un bassal de sang
Crida
«Déu meu, els han matat a tots!»
Ara ve la història de
l’Huracà
L’home a qui les autoritats van culpar
Per
una cosa que mai va fer
El posaren en una cel·la, però una
vegada ell podria haver estat
El campió del món
Tres
cossos al terra és el que la Patty veié
I un altre home
anomenat Bello, movent-se misteriosament al seu voltant
«Jo no
ho vaig fer» va dir, i aixecà les mans enlaire
«Jo només
estava robant la caixa registradora, espero que ho entenguis,
els
he vist marxar» digué, i va parar
«Millor que un de nosaltres
truqui als polis»
Així que la Patty va trucar els polis
I
van arribar a l’escena amb les seves llums vermelles il·luminant
La
tòrrida nit de New Jersey
Mentrestant, en una altra part
de la ciutat
Rubin Carter i un parell d’amics feien un
tomb
Era el candidat número u a la corona del pes mitjà
No
en tenia ni idea de la merda que li venia al damunt
Quan un poli
els va aturar al costat de la carretera
Com en temps passats i
els temps passats abans d’allò
A Paterson és així com van
les coses
Si ets negre és millor que no apareguis pel carrer
A
no ser que vulguis cridar l’atenció
Alfred
Bello tenia un company i tenia una informació pels polis
Ell i
Arthur Dexter Bradley tan sols estaven fent un tomb
Va dir
«Vaig veure dos homes corrent, semblaven pesos mitjans
Van
ficar-se d’un bot dins un cotxe blanc amb matrícula d’un altre
estat»
I la senyoreta Patty Valentine va assentir amb el cap
Un
poli va dir, «Un moment, nois, aquest no és mort»
I el van
portar cap a l’infermeria
I encara que amb prou feines hi
veia
Li van dir que podria identificar el culpable
Quatre
del matí i van arrossegar en Rubin cap dins
El portaren cap a
l’hospital i anaren escales amunt
El ferit el mirà
amb
el seu ull moribund
Digué «Perquè el porteu aquí? Ell no és
el paio!»
Sí, aquesta és la història de l’Huracà
L’home
a qui que les autoritats van culpar
Per una cosa que mai va
fer
El posaren en una cel·la, però una vegada ell podria haver
estat
El campió del món
Quatre mesos després els
guetos cremaven
En Rubin era a Sud-amèrica,
lluitant pel seu nom
Mentre Arthur Dexter Bradley seguia amb el
joc del robatori
I els polis el
burxaven,
buscant algú a qui culpar
«Recordes aquell assassinat que
passà en un bar?»
«Recordes que vas dir que vas veure el
cotxe que fugia?»
«Creus que que pots jugar amb la
llei?»
«Creus que podria ser aquell lluitador qui vas veure
corrent aquella nit?»
«No oblidis que tu ets blanc»
Arthur
Dexter Bradley digué, «Realment no n’estic segur»
Els polis
digueren, «Un pobre noi com tu podria fer un descans
Et tenim
per aquella feina del motel i estem parlant amb el teu amic Bello
Ara
no has de tornar cap a la presó, sigues bon company
Estàs fent
un favor a la societat
Aquell fill de puta s’està
envalentint
Volem posar-lo de pet a la presó
Li volem
penjar aquell triple assassinat
No som cavallers Jim»
En
Rubin podia tombar un home d’un sol cop
Però mai li havia
agradat parlar-ne
És la meva feina, deia, i ho faig per
diners
I quan s’ha acabat a la que puc vaig a la meva
Cap
a algun paradís
On les truites nedin pel riu i l’aire sigui
net
I munti un cavall pel camí
Però després el portaren
a la presó
On intenten convertir un home en un ratolí
Totes
les cartes d’en Rubin estaven marcades d’abans
El judici fou
una farsa*, mai va tenir cap oportunitat
El jutge va titllar els
testimonis d’en Rubin de borratxos dels suburbis
Pels
col·legues blancs que ho van veure va ser un revolucionàri
I
pels col·legues negres tan sols un "negrata" boig
Ningú va
dubtar de que va prémer el gallet
I encara que no van poder
trobar trobar l’arma
El fiscal del districte va dir que ell va
ser qui va fer l’acte
I el jurat hi va estar d’acord
Rubin
Carter
va ser encausat falsament
El delicte va ser assassinat en 1er
grau, endevineu qui va testificar?
Bello i Bradley, i els dos
van mentir descaradament
I els diaris, tots van comprar la seva
versió
Com
pot la vida d’un home com aquest
Estar a les mans d’algun
ximple?
Per veure’l clarament incriminat
No puc ajudar
però em fa sentir avergonyit de viure en un lloc
On la justícia
és un joc
Ara tots els criminals amb les seves jaquetes i
les seves corbates
Són lliures de beure Martini
i veure el sol sortir
Mentre en Rubin seu com un Buda en una
cel·la de tres per tres
Un home innocent en un infern
Aquesta
és la història de l’Huracà
Però no m’aturaré fins que
netegin el seu nom
I li retornin el temps que ha perdut
El
posaren en una cel·la, però una vegada ell podria haver estat
El
campió del món
No
recordo quants anys tenia (suposo que entre 12 i 14) quan un dia, al
entrar a casa, vaig veure a la tauleta del menjador hi havia un LP,
era el «Live Killers» de Queen, un disc doble publicat l’any
1979 com si fos un directe però que era un recopilatori de la gira
de l’àlbum «Jazz» (1978). L’havia portat a casa el
Santi, el meu germà gran, si la memòria no em falla (que podria
ser) li havia deixat el Janot, un amic seu. A casa hi havia el
«Greatest Hits» (1981) per tant jo ja sabia
qui eren i coneixia les seves cançons més populars, però la
veritat és que quan vam posar aquell vinil al plat...mare meva, allò
era una altre cosa !! Farcit de temes que desconeixia i amb la força
en directe d’en Mercury, May, Taylor i Deacon, es va convertir en
un dels àlbums que més vaig escoltar, això sí, un cop el gravàrem
amb una cinta, que el vinil s’havia de tornar.
Al
«Live Killers» i ha un munt de temassos, alguns coneguts pel
gran públic, d’altres no tant i d’altres directament
desconeguts, dels coneguts em quedo amb l’impressionant versió
ràpida del (sobadíssim) «We Will Rock You» i dels altres
amb «Sheer Heart Atack», però a mi la cançó que em va
enamorar des de el primer moment és «‘39», un tema
del «A Night at the Opera» (1975) escrit i cantat per Brian
May, amb uns arranjaments senzills (sobretot si el comparem amb la
resta de l’àlbum) per guitarra acústica, baix, bombo i
pandereta, encara que a mida que avança la cançó s’hi van
afegint alguns efectes i veus que el que fan és (això és una
opinió totalment personal) recolzar encara més el significat de la
cançó, personalment m’agrada molt més la versió en directe.
Resulta
evident que en May va fer servir la seva formació com a astrofísic
(es va llicenciar l’any 1968 però no va doctorar-se fins el 2008,
coses que passen) com a font d’inspiració per tal d’escriure la
lletra, una lletra que té un viatge a un altre planeta i la teoria
de la relativitat com a leitmotiv, si bé és prou explicita també
és cert que en les dues primeres estrofes molta gent hi va veure un
homenatge als soldats britànics que salparen cap a França l’any
1939 per tal de combatre contra es alemanys, cosa que tampoc és
descartable, en tot cas «’39» és una de les
millors cançons del repertori d‘un dels millors grups de rock que
hi ha hagut i que curiosament (o sortosament) ha passat desapercebuda
pel gran públic.
La versió original
La versió del Live Killers
Remenant per You Tube he trobat aquesta cover, està molt bé.
‘'39
L’any
‘39 aquí es reuniren els voluntaris
En els dies en que les
terres escassejaven
D’aquí el vaixell va salpar un matí blau
i assolellat
La vista més dolça que mai s’hagi vist
I
el dia va seguir la nit
I els narradors digueren
Que les
nombroses animes valentes que hi havia dins
Durant molts dies
solitaris navegarien pels blanquinosos mars*
Mai van mirar
enrere, ni tingueren por, ni ploraren
No
sents la meva crida tot i que estàs
a molts anys de distància
No sents com et crido
Escriu les
teves lletres a la sorra
Pels dia que t’agafi la mà
En
la terra que coneixen els teus nets
L’any
‘39 va venir un vaixell des de el blau
Els voluntaris van
venir a casa aquell dia
I portaren bones notícies del nou món
acabat de néixer
Encara que els pesi
La Terra és vella i
grisa, estimada, anirem enllà
Però amor meu, això no pot
ser
Oh, han passat molts anys però sóc un any més vella
Els
ulls de la teva mare, dels teus ulls, em criden
No
sents la meva crida tot i estar a molts anys de distància?
No
sents com et crido
Escriu les teves cartes a la sorra pel dia
que t’agafi la ma
En la terra que coneixen els teus nets
No
sents la meva crida tot i estar a molts anys de distància?
No
sents com et crido
Totes les cartes a la sorra no em poden
guarir com la teva ma
Per la meva vida
Encara per
davant
Tingues pietat de mi
*En l'original "Milky seas" una clara referència al "Milky way", la Via Làctea.
El
primer cop que la vaig escoltar vas ser en el vídeo del Kennedy
Center on Springsteen la va tocar com a homenatge a Sting, he
de reconèixer que em pensava que era una cançó d'en Cash que el
músic anglès havia versionat (de fet si poses el títol a Google
apareix com a cançó d'en Cash), però no, Sting la va compondre
l'any 1996 pel seu àlbum Mercury
Falling.
Segons
va dir era el seu petit homenatge al western, un gènere del qual era
un seguidor des de que era petit i la veritat és que la lletra és
ben cinematogràfica: plana, genet, cavall, rifle, jurat i la forca,
una història senzilla però tràgica, l’únic però que li puc
posar és que el peculiar to de veu de Sting no lliga amb la lletra i
que ja sigui Johnny Cash o Bruce Springsteen qualsevol d’aquest dos
li dona un toc molt més adequat.
La versió de l'àlbumTremenda versió en directe Per si capen el vídeoPodia ser perfectament una cançó seva VAIG
ABAIXAR EL CAP
Un
matí ben d’hora amb temps per matar
Vaig agafar el rifle d’en
Jeb i vaig seure al
turó
Vaig veure un genet solitari creuant la plana
Vaig
posar-li un cercle al voltant només per practicar la meva punteria
El
rifle del meu germà em va caure de les mans
Un tret va sonar
per tota la plana
El cavall va continuar corrent, el genet era
mort
Vaig
abaixar el cap, vaig abaixar el cap
Em
vaig posar a córrer per despertar del somni
El rifle del meu
germà va quedar ben net
Vaig seguir corrent endinsant-me a les
terres del sud
Així es com em trobaren, amb el cap entre les
mans
El
sheriff em va preguntar perquè vaig córrer
i després em va
venir al
cap,
tan sols el que vaig fer
I tot sense cap raó,només una peça
de plom
Vaig
abaixar el cap, vaig abaixar el cap
Aquí
als jutjats hi ha la ciutat sencera
Veig el jutge per damunt de
tot assegut a la
seva cadira
«Expliqui
a la sala que li passava
pel cap
I preguntarem
al jurat quin és el veredicte»
Vaig
dir:
«Sentia
el poder de la mort sobre la vida
Vaig fer orfes els seus fills
i vídua la seva muller
Vaig suplicar el seu perdó, desitjaria
estar mort»
Vaig
abaixar el cap, vaig abaixar el cap
Vaig abaixar el cap, vaig
abaixar el cap
Un
matí ben d’hora amb temps per matar
Veig la forca dalt el
turó
I en la distància, en una trampa del cervell
Veig un
genet solitari creuant la plana
I
ve a buscar-me per veure què han fet
I cavalcarem junts fins
que arribi el regne que s’acosta
I prego per la misericòrdia
de Déu perquè aviat seré mort
Vaig
abaixar el cap, vaig abaixar el cap
Vaig abaixar el cap, vaig
abaixar el cap
Publicada
l’any 1974 «Sweet Home Alabama» és segurament, la cançó més
coneguda de Lynyrd Skynyrd, la veritat és que és molt enganxosa,
però per mi no és la millor del grup, ni de lluny, suposo que la
pel·lícula homònima protagonitzada per Antonio Banderas i Melanie
Griffit deu tenir a veure en que es fes tant coneguda aquí, com
sempre passa en aquests casos la majoria de la gent s’ha quedat amb
aquesta cançó d’un grup que té autèntiques meravelles, potser
us pregunteu què vol dir el curiós nom del grup, resulta que Lynyrd
Skynyrd no és res més que la versió «bromista» del nom d’un
professor que varen tenir i que els hi va dir que mai arribarien a
res, és deia Leonard Skinner, però deixem-nos de preàmbuls i anem
a veure la interessant història que té al darrera, bé de fet les
històries, que n’hi ha més d’una.
La
primera part té un protagonista ben conegut, Neil Young, us explico
el perquè, resulta que l’any 1970 Young va escriure una cançó
anomenada «Southern Man», on feia una ferotge crítica als estats
del sud, sobretot als propietaris de plantacions, demanant-los que
paguessin per tot el que havien fet als esclaus, pels actes del Klu
Klux Klan (no els anomena, però fa referència a les creus ardents)
i tirant-los en cara que no feien cas a la Bíblia (el seu bon llibre
en diu), i si bé feia quatre anys de la cançó els de Lynyrd
Skynyrd no se’n van poder estar tot dient-li al Sr. Young «deixa’ns
en pau, els del sud ens sabem cuidar-nos sols», tot i això la
veritat era que s’admiraven mútuament, de fet Young la va tocar en
més d’una ocasió i Ronnie Van Zant (cantant del grup) portava a
vegades una samarreta d’un dels àlbums d’en Young, o sigui que
en el fons s’estimaven...una mica.
La
segona història (que realment té el mateix rerefons de la primera)
ens parla del governador d’Alabama, George Wallace, un
segregacionista de cap a peus que tot i ser membre del partit
demòcrata es va oposar fermament a les lleis d’integració
promulgades pel govern federal, sobretot les de integració a les
universitats i més concretament a la de Birmingham (la ciutat més
poblada d’Alabama), on ell en persona va bloquejar l’entrada als
estudiants negres, els de Lynyrd Skynyrd en cap moment es posen al
seu costat, però venen a dir que a Wallace l’han votat i que de
moment és el que hi ha però fan el que poden i que més val que la
gent de fora es preocupi més del que fa el govern federal tot fent
referència directa al cas Watergate (que havia esclatat feia
relativament poc), o sigui, que cadascú té la seva consciència.
I
l’última de les històries és de caire musical, resulta que els
Lynyrd van anar a gravar un disc als estudis de Muscle Shoals, però
no tenien gaire experiència en estudi i per això els membres de
Swampers (un conegut grup) els hi varen donar un cop de mà a gravar
i a escollir les cançons més adients per l’àlbum, però es veu
que la cosa va ser desastrosa, si bé tothom feia el que havia de fer
la gravació no rutllava i sonava fatal, sembla que l’ambient es va
posar tens de veritat, els de Lynyrd donaven la culpa als de Swampers
i aquests deien que ho feien tot bé, finalment va intervenir algú
de fora, va escoltar les gravacions atentament i després
senzillament es va aixecar, es va dirigir cap a la taula de so i va
connectar bé uns cables que es veu que no ho estaven, problema
solucionat.
Per acabar uns d’apunts de més a més, el primer és sobre la
cançó, sense entrar en el tema de si eren racistes o no (que suposo
que una miqueta sí, però clar eren blancs i d’Alabama m’imagino
que llavors la cosa era bastant inevitable...) val a dir que les
coristes que varen fer servir eren totes negres i que les varen anar
a buscar expressament, si voleu saber qui són i com va anar la cosa
(aquesta i d’altres) busqueu l’imprescindible i magnífic
documental «A 20 passes de la fama» (20 Feets from Stardom, Morgan
Neville 2014), el trobareu a You Tube; l’altre és sobre la
tragèdia que va colpejar el grup l’any 1977, quan en un accident
d’avió varen morir 2 membres del grup (cantant i guitarra) el
mànager i el seu assistent i els dos pilots, la resta del grup i
altres ocupants van resultar ferits de diversa consideració, com a
curiositat val a dir que (si la memòria no em falla) els Rolling
Stones havien rebutjat anar amb aquell avió, es veu que el pilot no
era massa de fiar, l’avió es va quedar sense combustible i es va
estavellar durant l’aterratge d’emergència.
DOLÇA
LLAR ALABAMA
Un,
dos, tres,
Puja
el volum
Les
grans rodes segueixen girant
Portant-me
a casa per veure els parents
Cantant
cançons que parlen del sud
Enyoro
Alabama un altre cop
I
crec que és un pecat, sí
He
sentit al sr. Young cantant sobre ella
He
sentit al vell Neil deixant-la pel terra
Espero
que en Neil Young recordi
Un
home del sud no el necessita per res
Dolça
llar Alabama
On
el cel és tant blau
Dolça
llar Alabama
Senyor,
vinc cap a casa, cap a tu
A
Birmingham estimen el governador
Ara,
fem tot el que podem fer
Ara
el Watergate no em molesta
Et
molesta la teva consciència?
Digues
la veritat
Dolça
llar Alabama
On
el cel és tant blau
Dolça
llar Alabama
Senyor,
torno a casa, cap a tu
Ara
vinc, Alabama
Ara
Muscle Shoals té els Swampers
I
es veu que escullen una o dues cançons (sí, ho fan)
Senyor,
em fan enfadar tant
M’animen quan estic trist
