La Llanera Trail, una més al sac.

Aquest diumenge es va celebrar la primera edició de La Llanera Trail,  i un servidor hi va participar en la modalitat de marató (43,3 km, una mica més llarga de lo normal i amb uns 1.300metres positius), era el primer cop que es celebrava (l’any passat es va anular degut als danys que les ventades varen ocasionar al rodal de Sabadell) la veritat és que feia il·lusió, això de córrer a casa i pel terreny que normalment trepitges quan surts a córrer té la seva gràcia, motivat ho estava, el problema era que arribava a la cita en estat de forma que no era el més aconsellable per afrontar una prova com aquesta, si bé vaig començar a entrenar prou bé  la veritat és que els km i el desnivell acumulat els dos últims mesos feien pena (o riure segons com t’ho miris): 100km i 2100m positius, i per acabar-ho d’arregflar en l’última sortida em rebento el genoll… o sia que els 15 dies abans de la cursa parón total,  atiborrar-me d’antiinflamatoris i bossa de gel fins que perdo la sensibilitat, el que deia, ideal !!! però cap problema,  de fet m’estic convertint en un especialista en això de fer curses lesionat o acabat de sortir d’una lesió, en resum, que la cosa prometia.

Recorregut i perfils de les curses.

Compartint recorregut amb la mitja, la Carlota al davant i el Marc més enrere

Un trabucàs dona la senyal de sortida, i ja ens tens a tots els participants enfilant amunt pel passeig Manresa, abans de tocar terra tenim 1,5 km d’asfalt, passa ràpid i de seguida ja som a la baixada de la Cobertera (per on tocarà pujar al tornar) i al riu, tinc molt clar que no puc apretar gens i m’imposo un ritme mig de 6m/km, almenys fins arribar a Castellar, els primer km són coneguts, però de seguida sortim de la pista principal i tot vorejant un camp enllaçem amb corriols i camins desconeguts, passem per Pedrasanta, tot just deixem enrere l’urbanització quan les dues curses es separen, a uns els hi queden uns 13 km i als altres 35, arribo al km 10 i veig que he clavat la mitja,  una hora justa, vaig bé de forces però ja m’ensumo que patiré pel genoll, poca estona després sortim del bosc i anem a parar en una de les urbanitzacions que hi ha entre Sentmenat i Castellar, i d’allà tot seguint un corriol sortim al tram final del Ramí Ral que va de La Salut a Castellar, deixem la terra per entrar breument a l’asfalt, passem per la rotonda de la carretera de Sentmenat i enfilem cap al següent avituallament, l’últim abans de començar el tram més dur de la cursa.

Per corriols desconeguts

Arribat a aquest punt, decideixo prendre’m un txupinasso, s’acosta la zona més dura i crec que em farà falta, amb un vas d’aigua el faig passar avall i m’hi torno a posar, seguim la pisat del Puig però de seguida ens desviem, agafem un corriol que puja fort, toca caminar , cosa que també s’agraeix, de tant en tant però el camí aplana i es pot córrer, i en un d’aquest punts m’entrebanco amb una arrel i faig un pas en fals per sort puc canviar la cama ràpid i parar el cop però em queda la cama dolorida de l’imapcte i vaig coix un estona, tinc el quàdricep ben adolorit, vaig fent la goma amb alguns corredors si bé és veritat que a aquestes alçades de la cursa no es pot dir que et trobis amb molta gent, finalment arribo a un camí conegut, estem a sobre can Cadafalch, paro un moment a l’avituallament i aprofito per menjar-me un parell de trossos de plàtan, val a dir que en aquest apartat l’organització s’ho ha currat molt, i els avituallament són molt complerts (com a la majoria  de curses de fet segur que van sobradíssims, m’agradaria saber que en fan de tot el que sobra), m’hi torno a posar i pocs metres després em fan deixar la pista i agafar un sender a la dreta, baixa fort i és força tècnic, està bé tenir una estona de divertiment !!! passa per llocs inhòspits que no coneixia i que hauré de visitar un altre dia amb més calma, un bosc frondós i una torrentera que si mai baixa deu fer goig de veure, finalment s’acaba la baixada i travessem la pista principal que puja cap al Puig de la Creu, allà els controls tenen feina per parar ciclistes que pugen i baixen, seguim per corriol on només els més forts poden córrer… i jo no puc, s’imposa el ritme dièsel, sense córrer però sense parar, més o menys mantinc la distancia amb la corredora que porto al davant, i de moment el que porto al darrera allà està, la pujada es fa llarga i el genoll dret fa estona que crida, el quàdricep esquerra gemega i el bessó dret plora… mica en mica m’estic desinflant, tornem a creuar la pista principal per seguir pel sender del bosc, sortosament en menys d’un quilòmetre arribaré a dalt, una vegada més anem a parar ala pista però aquest cop no la deixem, em poso a córrer però m’agafen unes rampes de campionat i he de parar, apa doncs, caminarem fins dalt.

Enfilant cap al Puig, vaig petat !!!

Arribant a dalt encaixada amb el Roger

 Amb l'Esteve a l'avituallament

Foto de família !!!

Per fi  arribo i el primer que veig és el Santi esperant-me, crits d’ànims i veig al Roger fent de control, moment curiós, és la primera vegada que tots tres coincidim en una cursa, i un en cada rol possible : participant, organitzador i espectador, després de fer un ràpid resum de tot plegat el Santi m’obliga  a menjar (i ja se sap que el germà petit ha de fer cas al gran) sobretot coses salades per tal d’atenuar les rampes (encara que una bona ruixada de Reflex també ajuda a atenuar el dolor) i la veritat és que mai havia menjat tant durant una cursa, barreta, plàtan, galetes salades, 3 vasos d’aigua… ja veurem com es comporta tot plegat quan comenci a córrer un altre cop, a l’avituallament també hi ha l’Esteve, l’Oriol i la Laura, i tots fan cara de passar-s’ho força bé , l’any que ve potser els hi canvio  lloc, fem algunes fotos per la posteritat i encaro ja la baixada, recargolada, tècnica, relliscosa, vaig darrera un grupet que la veritat és que podria adelantar però ja em va bé no forçar la màquina i deixar que el que he menjat es posi a lloc, però quan el camí aplana més decideixo pasar-los, el camí però és un pedregar considerable i has d’anar al lloro a no fotre’t de cap, finalment arribem a baix i el terreny es torna més amable i corredor, ja torno a ser a Castellar i arribo a un altre avituallament, aquest cop ni menjo ni bec (no em cap res a l’estómac) però un altre ruixada de Reflex no està de més !!!, quan surto de Castellar porto quatre hores justes i 30 km, o sigui que m’en queden 13, si fos un dia normal i estigués en bones condicions o tindria fet en una hora i quart, però ni és un dia normal ni estic en les millors condicions o sia que em mentalitzo que la tornada se’m farà llaaaaaaarga de nassos, intento portar un ritme constant, lent però regular i mica en mica cauen els km, passo per camins fets mil i una vegades  i d’altres que ni coneixia,  finalment arribo al riu, queden només 4 km, intento córrer tota l’etona però el bessó i el quàdricep m’estàn a punt d’explotar a cada passa, per tant decideixo fer un bon tros caminant, últim avituallament, un vas d’aigua i avall, a aquestes alçades ni el Reflex serveix ja, faig l’últim quilòmetre o mig de riu a pas de tortuga, em guardo pel final, encaro la pujada de la Cobertera (o Mortirolo o Purgatori com més agradi) i per descomptat ni me plantejo córrer, finalment trepitjo asfalt, ara si, matem-ho ja, em poso a córrer, Gran Via, Vilarrubies, Via Massagué (val a dir que tot això s’ho podien haver estalviat, enrant pel c/ salut ja ho tindriem tot fet !!!) algun aplaudiment espontani però no hi ha massa gent, a l’hora que és tothom ja està dinant, per fi veig el final, entro al Passeig Manresa i encaro l’arribada, veig el Fernando i la Carmen que m’animen, aquest cop entro sol, la família no hi és estan a casa, ells i deu persones més esperant-me per dinar, aquest cop m’he estalviat de parar la taula.

Arribada !!!