Homenatge a Catalunya, de George Orwell

Ja feia temps que el llibre d'Orwell rondava per casa, cada cop que el veia pensava "A veure quin dia l'agafo",  un dia un amic meu va organitzar una conferència sobre Orwell, malauradament no vaig poder-hi assistir però em van entrar les ganes de conèixer la seva obra (i la seva vida, que naturalment va influenciar la seva obra), o sia que vaig agafar el que tenia a mà, val a dir que no era el primer llibre seu que llegia, a EGB vaig llegir "Rebel·lió a la granja" i no cal dir que la lectura que en vaig fer va ser totalment superficial i sense entrar a fons en la metàfora que representava, així doncs vaig endinsar-me en la Guerra Civil Espanyola de la mà d'un socialista anglès que va volia lluitar contra el feixisme i va ser destinat a les milícies del POUM.

"Homenatge a Catalunya" és en el fons una extensa crònica d'una ínfima part de la Guerra Civil, l'experiència d'Orwell abarca desde l'inactivitat del front d'Osca fins a les lluites entre comunistes (que controlaven les forces d'ordre públic) i anarquistes pels carrers de Barcelona el maig l'any 1937, la primera part és un retrat intens de la seva formació com a milicià i com ell i els seus companys passen els dies en un punt del front d'Aragó gairebé inactiu, tan sols algunes petites escaramusses i trets a la llunyania, de fet ja ho diu Orwell mateix: "Els anglesos acostumàvem a dir que allò no era una guerra sinó una pantomima (...) Totes les baixes, aquella temporada, eren causades per bales perdudes.(...) també hi havia canoneig, però  extraordinàriament ineficaç" i realment aquesta és la senació que es té si es llegeix el llibre d'Orwell,  que la guerra, com a mínim en aquella part del front, no era res més que uns quants punts més o menys fortificats en una terra erma on uns quants grapats d'homes intentaven sobreviure enmig de la misèria sense que els de l'altre costat els matessin gairebé sense ni voler-ho, faltats de l'equipament més bàsic no ja a nivell personal (menjar, roba...) sinó fins i tot del que resulta imprescindible per guanyar una guerra, és a dir armes i municions, Orwell també se'n fa creus del tracte que reben els ferits als hospitals, tal i com explica,  ell mateix va ser víctima del robatori sistemàtic que patien molts dels soldats ferits, en una visita a un hospital per tal de guarir una ferida a la mà va ser desposseit de gairebé totes les seves pertinences personals (escrits, càmara i fotos, tabac, diners...), i la veritat és que a mida que Orwell va narrant la seva estada al front i et vas fent una idea del que era allò només tens dues opcions o bé maravellar-te del que van aguantar aquells homes i dones (fred, gana, brutícia, calor...) o bé despotricar dels comandaments milltars (o potser millor dit polítics) responsables d'aquella situació, però ben mirat l'una no exclou l'altre, i de fet aquells combatents no ho vàren passar pitjor que els de gairebé qualsevol guerra.

Un cop acaba la seva etapa al front Orwell va tornar a Barcelona, i és ben cert que a mesura que vaig anar llegint el llibre em vaig refermar en la meva opinió (i la de molts altres naturalment) que la guerra no la van guanyar els feixistes sinó que la varen perdre els republicans (englobant aquí als republicans, comunistes, anarquistes etc...), malmatent temps, recursos i combatents en vigilar-se (o matar-se) els uns als altres, en paraules del mateix Orwell: "Havia passat quinze dies a la línia de foc i havia tornat a Barcelona desitjós d'una mica de repòs (...) i m'havia de passar hores assegut en una teulada enfront d'uns guàrdies civils (en realitat guàrdies d'assalt) tant avorrits com jo mateix (...) si això era fer història  a mi no m'ho semblava pas.". El llibre va ser escrit poc mesos després de que Orwell marxés de la ciutat, per tant tenia ben vius els fets viscuts, també és cert que en alguns casos dubta o s'equivoca a l'hora de narrar alguns fets i n'és conscient i per tant a vegades s'excusa per endavant, tot i així reviu els fets de Barcelona amb tota la credibilitat que és possible encara que naturalment el seu punt de vista és el que és, el d'un anglès milicià del POUM (encara que per pura casualitat) i per tant enfrontat als estalinistes i que mirava de reüll als trotskistes, però el que és interessant és que el fet de que fos escrit ja desde la seva Anglaterra natal fa que a vegades compari l'actitud (política, ideològica, militar o senzillament personal) dels anglesos amb la dels catalans, el que més el sobtà és la beligerància entre les diferents opcions ideològiques "No és fàcil de descriure-la i fer-la comprendre al lector anglès (...) aquella atmosfera no existeix a Anglaterra (...) la intolerància política (...) no es dona per sobreentesa. La persecució política és mínima (...) la idea de "liquidar" o "eliminar" tots els qui no estàn d'acord amb un mateix encara no ens sembla natural. En canvi, a Barcelona, era completament natural, massa i tot.",  de fet ell mateix havia ignorat inicialment tot l'aspecte polític de la guerra, de fet desconeixia la situació política d'Espanya al arribar-hi i  afirma que s'havia allistat a les milícies per lluitar contra el feixisme i en favor de la simple honestedat, "L'atmosfera revolucionària de Barcelona m'havia atret profundament però no havia intentat comprendre-la" , una de les coses que més va enutjar Orwell (un cop havia entrat a fons en el conflicte) va ser el fet que el que se suposaven que lluitaven contra el feixisme s'acusessin mutuament de feixistes precisament, li era inconcebible que els estalinistes acusessin als anarquistes  i als trotskistes de ser uns quintacolumnistes al servei de Franco, encara que deixa clar que aquestes acusacions sempre venien dels de dalt o de la premsa afí, en cap cas dels combatents, aquests ja sabien de que anava la cosa, de fet Orwell escriu una frase que tot i l'abisme que ens separa gairebé es podria fer servir avui dia "Un dels efectes més terribles d'aquesta guerra fou que m'ensenyà que la premsa d'esquerra és tan espúria i falsa com la de la dreta" i segueix "Jo estic fondament convençut que per la nostra banda -la del Govern- aquesta guerra era diferent de les guerres corrents, imperialistes; però per la naturalesa de la propaganda bèl·lica no ho hauria dit ningú".

La veritat és que és un llibre altament recomanable per tots aquells que vulguin tenir una visió més personal del que va ser la Guerra Civil, no desde el punt de vista militar ja que realment les experiències en aquest aspecte d'Orwell van ser d'escassa importància (si es vol un punt de vista més militar segur que hi ha un munt de llibres molt més indicats per això), sinó desde un punt de vista més polític i ideològic i per conèixer una altre visió d'aquell conflicte, la visió d'un idealista que, crec, va veure que potser era realment possible una revolució de la qual en nasqués una societat més justa i igualitària, potser d'aquí en ve el títol, poster Orwell va decidir homenatjar el lloc on va veure possible aquest somni,  una visió que ens descriu no una guerra qualsevol, sinó una guerra que s'havia de guanyar i que es va perdre...i així ens ha anat.

14, de Jean Echenoz

La Primera Guerra Mundial, un amor no correspost, una colla d’amics i la vida en una petita cuitat francesa,  tot això és el que Jean Echenoz a aglutinat en tan sols les cent vint-i-vuit pàgines de “14”, en mans d’algú altre podria haver estat una gran novel·la però en mans d’Echenoz s’ha quedat en un relat llarg o una novel·la curta, qui sap, potser si l’autor n’hagués estat en Follet ara estaria escrivint sobre un llibre de mil pàgines o potser fins i tot sobre una trilogia.

 Però Echenoz en té prou amb cent vint-i-vuit pàgines i quinze capítols, llegint “14” et fas una idea de com es va desenvolupar la I G.M. en totes les seves fases, desde el fervor patriòtic dels primers dies, quan molts pensaven que en un parell de setmanes s’hauria acabat tot, al patiment físic i psíquic de la guerra de trinxeres, dels soldats francesos desfilant orgullosos amb els seus llampants pantalons vermells, guerrera blava i quepis blanc als mateixos soldats francesos amagant-se sota terra amb els nous pantalons i guerreres blaus llardosos de fang i immundícia cobrint-se el cap amb el casc metàl·lic que tan els protegia com servia per treure aigua del fons de les trinxeres com per cuinar; et fa partícip també d’una història d’amor silenciosa, sense detalls, però que condiciona l’inici, el nus i el desenllaç de la trama; no és un llibre sobre l’amisat però l’autor fa servir una colla d’amics per remarcar encara més la tragèdia de la Gran Guerra, una colla que cada cop es fa més petita a mida que la guerra avança. Com no podia ser de cap altre manera Echenoz aprofita per carregar contra els generals responsables de la desastrosa campanya francesa, de fet mentre el llegia em venien al cap imatges de “Senders de glòria” (Paths of Glory, 1957, Stanley Kubrick) o “Llarg diumenge de festeig” (Un long dimanche de fiançailles, 2004, Jean-Pierre Jeunet).

Aquest és el segon llibre que llegeixo d’Echenoz (en té setze de publicats, tan sols tres traduïts al català i tots en castellà) el primer va ser “Córrer” (aquí en teniu la ressenya) i tot i que són de temàtiques completament diferents val a dir que l’estil d’Echenoz és fàcilment reconeixible en els dos: detallista sense floritures i no gaire amant dels diàlegs  si bé podria semblar  que aquest manera descriure és ferregosa de llegir el fet de que siguin llibres no gaire llargs i de capítols curts atenuen aquesta sensació, en resum un bon llibre per passar una bona estona mentre aprens una mica més sobre l’imbecilitat de les guerres, la misèria humana i els sinuosos camins que porten a l’amor.

Aquí en trobareu unes altres ressenyes:

http://bibarnabloc.cat/2014/04/29/14-de-jean-echenoz-1947/

http://www.nuvol.com/critica/jean-echenoz/

Encara no l'heu vist? és imprescinible !!!

Córrer, de Jean Echenoz

Senzillament brillant, així és com es podria definir “Córrer” el llibre que l'Eva em va regalar per sant Jordi i que Jean Echenoz ha escrit sobre Emil Zátopek,  també conegut com “La locomotora humana”, un dels més grans corredors que han existit mai, el llibre en qüestió no és una biografia (això no ho dic jo si no el mateix Echenoz), l’autor ha repassat la vida de Zátopek a través de les seves èpiques curses, de fet Echenoz no ha entrevistat ningú que l’hagués conegut, no n’ha trobat cap biografia (se'n va editar una a Txecoslovàquia , quan encara existia com a país, però no la va poder trobar) ha escrit el llibre basant-se en tots el articles que el diari esportiu francès L’Equipé  va publicar sobre Zatopek entre 1946 (primer any com a internacional) i 1957 (any en que es retira), i tampoc se n'amaga d’haver-se agafat alguna que altra llicència literària.

I la veritat és que li ha sortit un llibre rodó, vibrant, les descripcions que fa de les curses són realment èpiques, et sents com un espectador més i gairebé et fan sentir la respiració dels atletes. Pel que es desprèn del llibre en Zátopek va ser un revolucionari, i no perquè cregués que els mètodes habituals d’entrenament  i cursa fossin dolents sinó perquè ell, al ser totalment autodidacta, va entrenar-se i va planificar les curses a la seva manera, ell va ser l'inventor de l'esprint final i també creia que era absurd planificar uns entrenaments per una cursa sense que en aquests és corregués la distància de la cursa en qüestió, sinó com sabries que pot assolir l'objectiu? o a quina velocitat ho podries fer?, Echenoz ens descriu Zátopek com un corredor desmanegat i sens estil, que sembla que s'hagi de trencar en qualsevol moment, amb un rostre que en tot moment expressa el que realment sent el seu cos: dolor, cansament, alegria… i aquest mètode, aquest estil el van portar a batre rècords cada dos per tres i a guanyar tres medalles d’or (5.000m, 10.000m. i marató) durant els Jocs Olímpics de Helsinki de 1952, una gesta que mai ningú ha repetit. Ecehenoz no es limita però al Zátopek atleta sinó que ens mostra també el Zátopek més humà, el que va veure arribar les tropes nazis que varen ocupar el seu país i el que va veure com les tropes soviètiques els feien fora per ocupar-lo elles, el que un cop els soviètics van haver marxat va deixar de treballar a la fàbrica de sabates per ingressar a l’exèrcit i al partit comunista, el que va arribar  a coronel i al que quan va decidir que ja n’hi havia prou de dictadura i va donar suport a Alexander Dubcek va ser expulsat dels dos llocs i enviat a treballar  a les mines d’urani i d’allà a fer d’escombriaire, però els seus companys es negaven a que recollís escombraries i la gent l’aplaudia, finalment es va retractar de les seves paraules en suport de Dubcek i va ser rehabilitat l’any 1975, finalment va arribar a la seva línia de meta l’any 2000.

Home, una mica de mala cara si que fa...

Aquí hi trobareu una  entrevista amb Echenoz:    http://elpais.com/diario/2010/09/25/babelia/1285373541_850215.html

I la història d'en Zátopek: http://historiasdeldxt.blogspot.com.es/2011/05/emil-zatopek-la-locomotora-humana.html

Aquí us deixo algunes frases dites pel mateix Emil, algunes són realment brillants.

“Després de tots aquests anys de guerra, de bombardeigs, de matances, de fam, el retorn dels Jocs Olímpics fou com si sortís el sol…

Vaig anar a al vila olímpica i de cop no hi havia més fronteres, no més barreres.

 Tan sols gent que es reuneix, era meravellosament càlid. 

Homes i dones que havien perdut cinc anys de vida els reprenien de nou”

En referència als Jocs Olímpics de Londres de l’any 1948

“Nois, avui morirem una miqueta”

Als seus contrincants a la línia de sortida de la marató de Melbourne 1956.

“Si vols guanyar alguna cosa corre 100 metres. Si vols experimentar alguna cosa corre una marató"

“Vaig ser incapaç de caminar durant tota una setmana sencera, tant em va buidar la cursa. 

Però va ser l’extenuació més plaent qua mai he sentit”

Explicant com va acabar després de la marató de Helsinki de 1952

“Si et pares a pensar-hi, mai veus cérvols, gossos i conills preocupats pels seus menús, tot i això corren molt més ràpid que els humans”

“No és gimnàstica rítmica o patinatge sobre gel, saps?”

Preguntat sobre la seva torturada expressió durant les curses

“És a les fronteres del dolor i del patiment que els homes es separen dels nois”

“Ho fa tot malament però guanya”

Larry Snyder, entrenador, en referència al seu contorsionat estil de córrer

Ha tornat, de Timur Vermes

És un fet gairebé irrefutable que Hitler va morir el 30 d’abril a Berlín (deixant de banda les teories sobre si va escapar i va viure a Argentina etc…), doncs resulta que l’esciptor Timur Vermes ha tingut la genial idea de fer-lo renéixer, aquest és el punt de partida de “Ha tornat” (editat per Columna en català i per Seix Barral en castellà ). El llibre (narrat en primera persona) comença just quan Hitler es desperta  estirat al terra d’un descampat (on hi havia situada l’antiga cancelleria i on va ser incinerat) a Berlín, després d’intercanviar algunes paraules amb un grup de nanos que juguen a futbol surt al carrer i en un quiosc veu la data: 30 d’agost de 2011, a partir d’aquí una serie de fets el col·loquen en situació d’aparèixer en un programa de televisió, el conductor del qual és d’orígen turc, on té l’oportunitat de tornar a posar en pràctica la seva oratòria, sobra dir que naturalment tothom es pensa que és un imitador, ràpidament es converteix en una estrella i aconsegueix tenir un programa propi, a grans trets aquest en seria l’argument.

I pel que sembla el llibre ha estat un èxit a Alemanya (més d’un milió de copies venudes), s’està traduint a 32 llengües i ja se’n està rodant la pel·lícula, la veritat és que no m’estranya, el tema dona molt de si, tractat com si fos una comèdia ens regala moments realment hilarants, són divertits sobretot el diàlegs que Hitler manté amb els diferents personatges, en cap moment ell intenta dissimular i fer veure que realment no és qui realment és,  la qual cosa fa que el seu interlocutor se’l prengui encara més a broma, el nucli principal de llibre però són els pensaments que té aquest Führer renascut que creu que ha tornat per tornar a salvar Alemanya, una Alemanya que pel que veu necessita tornar a ser salvada (diria que l’autor aprofita aquest moments per criticar sense manies els dirigents polítics, i econòmics, del país), i realment aquest és el seu propòsit, tornar al poder per tal de portar-la, altre cop,  pel bon camí i per fer-ho es basarà en el sistema antic, és a dir esclafar l’enemic o utilitzar-lo pel seu benefici (el presentador turc del programa en el primer cas i el diari sensacionalista Bild en el segon). I per fer-ho fa servir la millor arma que va tenir en el seu moment, la paraula, amb les millors eines que hi ha actualment per arribar a la gent la televisió i Internet; tot que ningú se’l pren seriosament (ni tan sols els seus descendent polítics més directes ) ell te molt clar quin son el passos a seguir, i de mica en mica va aconseguint tots els seus propòsits. No és un llibre feixuc de llegir però només hi veig un petit problema, el lector que no tingui un mínim de coneixements (mínims de veritat) sobre els fets històrics que van portar a la Segon Guerra Mundial i en el desenvolupament d’aquesta és possible que es perdi en algunes dissertacions del protagonista o bé que no capti alguns del moments més còmics del llibre, a la vegada també es fàcil perdre’s en algunes parts que es refereixen més al context polític de l’Alemanya actual, val a dir que al final del llibre hi ha les notes que en alguns casos poden ajudar-nos a entendre algun concepte o personatge històric.

Realment és un llibre que fa pensar, tot i ser una comèdia crec que l’autor busca molt més que fer riure, personalment crec que és un toc d’alerta, el missatge d’aquest Hitler renascut no està tant lluny del missatge que moltes vegades sentim provinents de diversos partits polítics de tot Europa, actualment l’extrema dreta està més activa que mai i cada cop aconsegueix qüòtes més altes de poder (les últimes municipals franceses en són el millor exemple) i és un missatge prou clar i simple i per tant fàcilment assumible per molta gent, l’Eva em va preguntar si creia que un llibre similar però en clau espanyola, és a dir, Franco ressucitat, funcionaria igual li vaig dir que no, no crec que funcionés, no tindria el mateix efecte…malauradament aquí les seves idees i partidaris estan més actius que mai. De totes maneres cal dir també que per fi sembla que la societat alemanya ha perdut definitivament la por (o el respecte o el pudor) a parlar del seu passat més recent, és cert que a nivell cinematogràfic això ja havia passat amb la crua “Stalingrado” (Joseph Vilsmaier 1993) , la més neutre “Das boot” (Wolfgang Petersen, 1981) i la magnífica recreació dels últims dies de Hitler de “Der untergang” (Oliver Hirschbiegel, 2004) però finalment Timur Vermes s’ha atrevit a situar el que ha estat sense cap mena de dubte un dels grans monstres de l’història com a protagonista d’aquesta espècie de comèdia satírica que és “Ha tornat”.

Programa Via llibre del Canal 33 una entrevista amb l'autor

Una crítica molt bona, 100% d'acord amb el seu autor

http://www.nosaltresllegim.cat/2013/ha-tornat-de-timur-vermes/ 

ELS NUS I ELS MORTS

Escrita l’any 1948 per Norman Mailer “Els nus i els morts” és considerada per molts la millor novel·la americana sobre la Segona Guerra Mundial, Mailer va participar en la campanya de les Filipines durant la guerra i es va basar en les seva pròpia experiència per escriure el que seria el seu primer llibre quan tan sols tenia 25 anys.  Resumir el seu argument no és una feina fàcil, dens com les jungles en les que transcorre gran part de la trama “Els nus i els morts” no és només un llibre de guerra sinó que és també un llibre sobre la guerra i els homes que hi prenen part, un resum fàcil seria el següent: una companyia de marines ha d’expulsar o eliminar els japonesos que ocupen una illa del pacífic de vital importància estratègica, i si bé aquest és el fil conductor de l’obra l'autor lluny de fer-ne un simple pamflet militarista o bé una seqüència d’emboscades, batalles o escaramuçes en fa una complexa història de unes 640 pàgines on es barregen les accions militars, la rutina del campament, els conflictes interns i les vides dels personatges abans de fer-se soldats, dic personatges perquè potser parlar de protagonistes no seria exacte, l’única cosa que diferencia entre si els individus creats per Mailer és que alguns no moren i d’altres si,  i el que semblava que seria un personatge important pel desenvolupament de la trama a la següent pàgina el mata una granada japonesa i el que semblava que moriria en qualsevol moment arriba viu al final, és a dir que l'argument és tant imprevisible com la guerra en si, però la genialitat d’aquest novel·la rau crec en la manera que te l’autor de fer-nos partícips de la vida (tant la militar com la civil) dels personatges que van desde un jueu de Brooklyn a un antisemita de Bòston i entre aquests hi ha un munt de personatges que ens mosten la diversitat de la societat americana i per tant dels soldats que formen el seu exèrcit, però val a dir que a vegades el soldat s’assembla poc al civil (és innegable que la guerra o les situacions provocades per aquesta poden convertir el més just dels homes en el més salvatge dels assassíns)  i com a soldats ens apareixen també desde el sergent que és un malparit però que et salvarà la vida quan calgui  fins al llepaculs que l’únic que vol és anar pujant graons per escapolir-se de la primera línia, Mailer construeix més d’una dotzena de vides i en disposa d’una manera magistral, i gràcies a la seva experiència ens fa viure en primera persona la vida d’un soldat en campanya (i tant real i tant crua n'és la descripció que l'obra fou censurada a Espanya, fins l'any 1965 no fou traduïda al català per Ramon Folch i Camarassa amb nombrosos passatges censurats que es varen poder restablir en la traducció del 91). D’altra banda Mailer no fa cap discurs moralitzador sobre les accions que fan els personatges, segurament perquè el fet d’haver participat directament en la guerra fa que li sigui impossible o si més no complicat a nivell personal culpar o criminalitzar accions o fets que potser ell mateix és va veure obligat o abocat a perpetrar, però tal i com diu Jordi Lamarca Margalef en el pròleg de l’edició que en va fer Edicions 62: “…cal inscriure Els nus i els morts dins una expressió artística força distingida al Estats Units. Un corrent que revé amb les grans tragèdies col·lectives per recriminar la futilitat, la desraó i destrucció que la Guerra de Secessió, les dues Grans Guerres i la del Vietnam han comportat a la humanitat” desconec perquè Lamarca no va citar la Guerra de Corea, suposo que és allò del “conflicte oblidat dels Estats Units” i encara  que el pròleg fou escrit l’any 91 la següent frase podria haver estat escrita avui mateix: “…tal  com  fan pensar els recents esdeveniments internacionals […]converteixen Els nus i els morts en una obra d’actualíssim interès.”. 

De "Els nus i els morts" se'n va fer una pel·lícula que va dirigir en Raoul Walsh  l'any 1958 i que va ser un èxit en el seu moment però en algunes produccions més actuals com la pel·lícula de Terrence Malick "The Thin Red Line" (1998) o bé la sèrie produïda pel binomi Spielberg/Hanks "The Pacific" (2010) l'influència de l'obra  d'en Mailer és prou clara.

"The Thin Red Line", una pel·lícula impresincible

"The Pacific" va tornar a ajuntar a Spielberg i Hanks 

després de la genial "Band of Brothers" (2001)