Pujada a la Pica d'Estats, s'hi haurà de tornar.

 Aquest any la intenció era tornar a l'Aneto a treure'ns l'espina de l'any passat (aquí teniu la crònica) però va resultar que no hi havia places a La Renclusa, o sigui que  havíem de decidir quin seria el nostre objectiu, la cosa estava entre el Mulleres i la Pica d'Estats, finalment en una ràpida conversa via what's mentre la Núria, l'Enric i un servidor estàvem esmorzant a Santes Creus i el David era a Sabadell es va decidir anar a fer el cim més alt de Catalunya, som-hi !!!

Som els mateixos que l'any passat (Núria, Enric, David, Roc i jo mateix) però amb dues incorporacions més, l'Eli i el Marc. Aquest cop però vàrem decidir no fer nit a refugi, enlloc d'això vàrem llogar un apartament i una habitació a l'hotel Vall Ferrera, (realment és una opció molt més econòmica) a part de la comoditat de poder fer la teva val a dir que vàrem sopar excel·lentment gràcies a les arts culinàries del xef Enric i el seu "pinxe" David, com a contrapartida té que entre fer el sopar, sopar i la sobretaula te'n vas a dormir a tres quarts de quinze, i a les cinc tocava aixecar-se...

I a un quart de set ja estem caminant a un agradables 18ºC i, de moment, ni rastre de mal temps, seguim per la pista uns centenars de metres i agafem el trencall cap  al refugi de Vall Ferrera al qual arribem en un quart d'hora escàs. En aquest punt el camí s'enfila de valent tot fent ziga-zagues, just al davant portem un parell de paios que van una mica perduts i en un trencall estan a punt d'agafar el camí equivocat fins que els hi ensenyo la creu blanca i vermella que hi ha en un arbre que tenen al costat, rectifiquen i segueixen pel camí que toca, aprofitem el moment per a treure'ns jerseis i camals de pantalons (o arremangar-se'ls) que ja fa una estona que sobren, finalment el camí aplana una mica i va flanquejant el vessant del Serrat d'Areste, i mentre anem fent camí veig els dos que portàvem davant apareixen al mig d'un camp força més avall i sembla que busquen la millor manera  de retrobar al camí que si sap com collons han perdut; una hora després de començar a caminar arribem al punt on el camí baixa bruscament unes llastres de pedra, no té cap mena de dificultat, però ja fa temps que s'hi va posar una cadena per facilitar la baixada a aquella gent que li costen més aquestes coses (em guardo el que penso...), quan ja som tots a baix apareixen un grupet de 4 o 5 que van força lleugers i els deixem passar, tot seguit apareixen el parell que necessiten una brúixola, però abans que baixin ens hi tornem a posar, el camí va pujant suaument tot travessant prats i algun aiguamoll on s'hi han col·locat unes travesses de fusta per tal de facilitar-ne el pas i de passada preservar un terreny que amb el pas de la gent es deterioraria molt ràpidament, de tant en tant el camí s'enfila per algun roquissar o algun vessant més pronunciat que ens fa guanyar alçada, el paisatge és magnífic d'un verd ben viu i amb  rierols i cascades per tot arreu, finalment arribem a l'estany de Sotllo, travessem un parell de rierols ,en el primer dels quals l'Eli demostra la seva habilitat per ficar-se de peus a l'aigua (que constí que ho diu ella mateixa, encara que amb cert to de resignació), fem una parada a la cabana de Sotllo, ja portem dues hores i toca esmorzar.

No estem aturats gaire estona, que mica en mica han anat apareixent boires i més val aprofitar el temps, ens hi tornem a posar i mitja hora després arribem a l'estany d'Estats, el deixem enrere i mica en mica anem guanyant alçada (ara estem als voltants dels 2.500m) i ens acostem al punt més dur de la pujada a la Pica d'Estats, la pujada fins el Port de Sotllo (2.874m) on es guanyen uns 400m de desnivell en poc més d'un quilòmetre per un terreny no gens còmode,  a més hi ha  l'afegit que una setmana abans una sèrie d'esllavissades es van emportar per davant part del camí per la qual cosa en algun moment o altre ens haurem de fer la traça nosaltres mateixos. Abans de començar la pujada parem un moment per fer un cop d'ull a veure si hi ha un camí més o menys clar, a mitja tartera hi ha els de la brúixola (ens han passat mentre esmorzàvem), i mentre ens ho mirem el Marc diu que de moment es planta aquí, va cansat i vol parar que ara mateix no es veu en cor de seguir, que si de cas si es veu en cor ja seguirà i que si no ens esperarà aquí mateix o a baix. 

El primer tram no es va veure afectat per l'esllavissada i el camí és com sempre: costerut i relliscós,  anem pujant i ja estem a la zona afectada és incòmode de pujar,  la pedra no està consolidada i no és gens estable, tot i això anem guanyant metres,  l'Enric que està més a la dreta sembla que ha trobat un bon camí i anem cap allà, però ha estat un error, ens trobem entre el llit de l'esllavissada i un vessant de roca més o menys ferma al qual ens enfilem per mirar de travessar el llit i tornar a l'esquerra de la tartera que ara veiem que és el camí bo, el Roc ho prova per un parell de llocs però és molt inestable, així doncs decidim tornar enrere (amb molta precaució, que tot esta de mira'm i no em toquis) i mentre desfem com podem el camí fet veiem com el Marc ha anat pujant i ja és més amunt que nosaltres, finalment deixem la zona malmesa enrere i ja podem seguir el camí que ens porta al coll, la marrada en qüestió ens ha fet perdre vint minuts, arribem al coll just quan portem quatre hores de camí.

Dalt el coll fot força vent, la boira comença a pujar, el cel està ben tapat i cau alguna que altre gota, de l'esquerra  en baixen un parell de nois que han pensat que avui no era dia per la Pica i han preferit pujar al Pic de Sotllo (3.073m), toca decidir que fem, deixo la decisió a  la resta del grup, jo la Pica ja l'he fet i no vull condicionar res, el David té bastant clar que vol tornar enrere, la Núria renega com un carreter per la mala sort que tenim, l'Eli diu que no li fot cap gràcia haver de baixar per la tartera plovent a bots i barrals, el Marc i l'Enric dubten i el Roc farà el que jo  li digui (que per alguna cosa sóc el seu pare, encara que ja tingui divuit anys) però ell seguiria,  però no perdem gaire temps en prendre una decisió: l'Eli i el David tornen enrere (ens esperaran al refugi) i la resta seguim mentre la méteo ho permeti, així  doncs cada grup comença a baixar el coll per un costat diferent.

Els cinc que seguim endavant baixem per la vessant francesa, remuntem una petita aresta i seguim avall, on trobem un parell de cabres salvatges pasturant tranquil·lament, en un moment arribem al punt on el camí ja es torna a enfilar i es posa a ploure, no gaire però lo suficient com per parar posar-nos les jaquetes, tenim un moment de dubte, però la veritat és que sembla que les boires es comencen a obrir i es va veient el cel blau, així doncs seguim amunt. Travessem alguna congesta de neu i en un tres i no res ja veiem el cim del Verdaguer i al seu costat treu en nas la  Pica que des de aquí sembla més baixeta, arribem al punt on tenim dues opcions de pujada, o bé seguim recte per un camí ben marcat cap el Coll de Montcalm i des de allà girem a la dreta i enfilem suaument cap el coll que separa Verdaguer i Pica o bé agafem un altre camí més dret que va directe a  aquest coll (val a dir que ara el cel ja s'ha obert del tot i el cel és ben blau, llàstima que l'Eli i el David hagin tirat avall...) decidim fer el primer, el camí és més còmode i descansat, una hora després de sortir del Coll de Sotllo arribem al Coll de Montcalm, en quinze minuts més arribem a l'últim coll i des de allà en deu minuts ja som al cim, ja el tenim al sac !!! primer tres mil per la Núria, l'Enric, el Marc i el Roc !!  abraçades, encaixades de mans i petons.

Ara sí, toca fer un descans, mengem una mica mentre fem temps per tal que un grup de francesos surtin de la creu del cim (s'hi han apalancat com si estiguessin el putu menjador de casa seva), i tot menjant i parlant el cel s'ha anat tapant un altre cop i a la llunyania se sent algun que altre tro, finalment el gavatxos marxen i ràpidament fem la sessió fotogràfica coordinada per l'Enric, pim, pam, pum, fotos fetes, no perdem temps i comencem a baixar alguna cosa ens diu que pillarem segur (alguna cosa = trons, boira...) per sort baixant tota merda corre. Tenim pressa i no fem ni el Verdaguer, baixem pel camí que no hem fet de pujada, baixem ràpidament seguint les fites, arribem a una congesta de neu que baixem tot relliscant hàbilment i graciosa (ejem ejem...), bé la Núria ha evitat la neu per tal de no mostrar les seves habilitats,  ara som al punt on s'uneixen els camins, en un tres i no res arribem al punt on el camí ja no baixa i es torna a enfilar cap el Coll de Sotllo, on arribem una hora després de deixar el cim, el vent bufa  fort i fot fred, o sigui que no ens hi entretenim i comencem a baixar tartera avall. 

En trenta minuts ja som al mateix punt on el Marc ens ha fet "l'amago" d'abandonar, ara ja plou de veritat, anem perdent alçada i la pluja va augmentant d'intensitat encara que no arriba a tempesta, de tant en tant se sent algun tro, en poca estona ja tenim els peus ben molls, en alguns punt s'ha d'anar en compte amb les pedres que rellisquen i tolls d'aigua que es fan. Deixem els estanys d'Estats i Sotllo enrere, anem una mica separats, l'Enric i la Núria s'han quedat una mica enrere i parem un moment per esperar-los, però el Marc té ganes d'arribar, diu que va baixant i que ja l'atraparem. Amb el Roc ens esperem, per sort fa uns minuts que ha deixat de ploure la qual cosa s'agraeix, finalment arriba la parella, es veu que l'Enric ha tingut un problema amb la capel·lina al baixar per un marge i que després amb tanta capa posada (samarreta, paravents, capel·lina) a fotut una suada que s'ha marejat i tot i que per això s'han endarrerit, ens enfilem pel marge on  hi ha la cadena i més endavant torneeeeem a parar, el Roc es queixa de mal de cap, sort que la Núria portava un bon assortiment de drogues (és lo que té ser farmacèutica) i li dona un pastilla màgica, aprofitant l'avinentesa l'Enric també se'n casca una... finalment arribem a la part on el camí baixa fent ziga-zagues, i poc després ja veiem el refugi.

Quan hi arribem trobem el Marc a fora, amb un cafè amb llet i un cigarro, se'l veu cansat, però satisfet, entrem un moment a buscar l'Eli i el David, que tot i que es coneixen de fa anys avui es deuen haver explicat vida i miracles, una pena que no hagin pogut fer cim, tal i com  ells mateixos diuen al arribar  a baix la tartera ja han vist que el dia s'arreglava però que tornar a pujar no era una opció... de totes maneres els hi dic que si mai volen tornar a provar-ho ho diguin i els acompanyarem, no parem gaire estona, tenim ganes d'arribar als cotxes, tantes que el Roc i  jo baixem corrents fins el pàrquing, uns minuts després arriba la resta del grup, amb un somriure d'orella a orella i satisfets mentre es torna a posar a ploure. 

No tocava (Reculada a l'Aneto)

Per fi ha arribat el dia, cinc de la tarda del dissabte 5 d’octubre i acabem d’arribar a la Besurta, del cotxe en baixem l’Enric, la Núria, el David, el Roc (l’hereu) i un servidor, l’objectiu és fer el cim del’Aneto, serà el primer cop per tots menys per mi (que seria el sisè), amb el David vam anar-hi el 2017 però ell va haver de donar la volta al trencar-se un grampó.

Un cop fetes les motxilles enfilem cap el refugi de la Renclusa (no ens estem de res), seguim el mateix camí que porta cap a Aigualluts, però de seguida el deixem per tombar cap a la dreta i enfilar gairebé directes fins arribar a l’esmentat refugi que està situat a uns 2.150m, val a dir que és una pujada curta (40 minuts) però fa un dia magnífic i suem de valent, tant de bo demà ens faci el mateix dia. Al voltant de les sis ens plantem a la porta, ens registrem, paguem (un preu que em sembla un pèl elevat) i la Núria aprofita per preguntar per la previsió meteorològica, el noi ens diu que fins les 12:00 ha de fer bo però que després la cosa es pot complicar, per anar bé a aquella hora ja hauríem de ser molt avall. Un cop instal·lats a les lliteres sortim a fora, hi ha força gent, alguns fan com nosaltres i demà pujaran a l’Aneto, però també n’hi ha que l’han fet avui i es queden a dormir al refugi (de fet n’hi ha alguns de força perjudicats que acaben d’arribar del cim), esperem l’hora de sopar tot fent una cervesa, fent alguna foto, mirant com juguen els nombrosos gats que ronden pel refugi i fent petar la xerrada.

Aquí es sopa aviat, a les 19:00 ja està gairebé tothom assegut a les taules, la veritat és que està molt ple i queden poques taules buides, sembla que la nostra (compartida amb uns de Terrassa) és la més edat, però el Roc fa baixar la mitja... com no podia ser de cap altre manera el primer plat és una sopa plena de coses inidentificables però que és realment bona, no ens acabem l’immens bol on l’han portat però poca n’ha quedat, el segon consisteix en llom al forn acompanyat de mongetes verdes, correcte, sense més i per postres un flam de xocolata(?) amb melmelada d’alguna cosa per sobre, força bo. Un cop sopats pugem a dalt, a acabar de posar a punt el llit i la roba per demà, el Roc i jo sortim a fora una estona a que ens toqui l’aire, quan tornem a l’habitació els altres tres ja són dins el llit, ens hi fiquem sense més preàmbuls, tot just són les vuit del vespre i costa agafar el son més encara si hi ha un grupet de francesos que sembla que tinguin muntada una festa a l’habitació del costat , per sort un parell de cops a la paret per part de l’hereu els fan callar, mica en mica el refugi va quedant en silenci només trencat ocasionalment pels inevitables roncs... demà a les 4:45 toca aixecar-se.

A les 05:00 estem esmorzant i a les 05:38 ja caminem, no es veu cap estrella i una lleugera boira ens envolta. Degut a la total falta de neu de la gelera pujar per la ruta habitual (pel Portilló Superior) no és gens recomanable, aquest estiu s’hi han produït un nombre significatiu d’accidents, la falta de neu ha fet que aparegués l’anomenat «gel blau», un gel duríssim pel qual no és recomanable passar a no ser que es tingui molta experiència, la ruta recomanada és la que passa per l’Ibón del Salterillo, que t’estalvia la part més compromesa a canvi d’una pujada molt més directe. Així doncs ens enfilem cap al Coll de la Renclusa (2.280m), és una pujada curta i en poc més de vint minuts ja hi som, el camí està ben indicat amb les marques de G.R. i no té pèrdua, un cop al coll comencem a davallar direcció Aigualluts, quan ja portem uns minuts baixant mirem el track al mòbil ja que en algún punt hem de deixar el camí principal i agafar-ne una que se’n va cap a la dreta, la veritat és que entre que encara és nit tancada i la boira costa localitzar el trencall, però al darrera portem un grup força nombrós (els francesos que estaven de festa ahir) que l’ha trobat i ja ha girat cap a la dreta, així doncs que remuntem una mica per on podem i ens posem al seu darrera.

Anem fent cap amunt, excepte en algun tram el camí no és gaire costerut i el terreny és prou còmode, però els francesos també erren en un punt i hem de tornar enrere, la boira segueix ben enganxada i humida, de fet es posa a ploure, no gaire fort però suficient per fer una parada per posar-nos les jaquetes, ens aturem just al costat de l’Ibón de Salterillo (2.460m) però la veritat és que ni ens n’adonem, són prop de les set del matí i ja es comença a entreveure una mica de llum entre la boira.

Deixem els francesos enrere i seguim pujant, per sort hi ha prou llum per poder treure’ns el frontal, el terreny ha canviat molt ja estem a la zona de pedregar infinit, per sort no són blocs si no immenses llastres de granit, anem buscant les fites que marquen el camí, però en el fons no hi ha un itinerari evident, es tracta de trobar el camí més còmode per anar guanyant alçada, en alguns moments la pluja és intensa però per sort no és constant, fem una parada per menjar alguna cosa però la veritat és que a la que pares de caminar t’adones de l’intens fred que fa, he de reconèixer que ja fa estona que tinc bastant clar que avui no és un bon dia per fer el cim...

Seguim pujant llastres amunt, si fes bon dia des d’aquí veuríem el cim, però no es veu res a més de 20 o 30 metres i no sembla pas que la cosa hagi de millorar, al sortir d’un revolt veig que la Núria, l’Enric i el David han parat abans d’enfilar una rampa de granet, en un moment el Roc i jo arribem on són, la Núria fa la pregunta del milió: «Què hem de fer?», estem a 2.800m portem tres hores i ens en queden tres més com a mínim per arribar a cim, no hi ha moltes opcions: seguir i resar que el temps vagi a millor, esperar a que el temps millori abans de seguir o baixar (és cert que els francesos han seguit amunt, al igual que una parella que ens hem trobat, però com un diu un amic meu «en el monte cada perro se lame su cipote»), de les tres opcions la segona queda descartada, fot massa fred com per estar parat esperant, o pugem o baixem, el David sembla que ho té clar (ja fa estona que no va gaire bé ni de panxa ni de cap) i la resta dubten, certament no és una decisió fàcil, a la Núria li fa molta ràbia baixar, ja fa uns dies va haver de donar la volta al Pedraforca i li feia molta il·lusió fer l’Aneto, l’Enric no ho té clar però tampoc se’l veu gaire preocupat, i el Roc no ho sap (coses de l’edat...), i jo sóc de l’opinió que si no es veu clar el millor és tirar avall i ja hi tornarem, les muntanyes no es mouen de lloc, avui no és un bon dia i més amunt les condicions poden ser més dures, també és veritat que potser podríem fer cim (si el Pas de Mahoma està practicable, cosa que dubto) però la baixada pot ser un calvari si el temps no millora (cosa que no sembla que hagi de passar) i d’altre banda pujar l’Aneto sense poder gaudir del fantàstic paisatge que t’ofereix és una mica trist... o sigui que optem per baixar.

I com passa moltes vegades... quan portem uns minuts baixant es va obrint la boira que tenim al davant, durant uns instants podem veure la Forcanada, el Mulleres, Salenques, és d’aquells instants màgics que fan que valgui la pena estar allà, tornen a sortir els dubtes de si seguir o no però al darrera i més amunt segueix tot ben tapat i els dubtes s’esvaeixen ràpid, tant ràpid com la boira que ens torna a amagar tot el paisatge. La baixada és llarga i lenta, de fet per arribar al punt on hem deixat el GR gairebé triguem el mateix que a la pujada, però ara enlloc de remuntar cap al coll seguim el GR i baixem fins Aigualluts, la Núria i l’Enric no hi han estat mai o sigui que ja que no pogut fer cim com a mínim que en treguin alguna cosa de bo...

Arribats a Aigualluts fem una parada i fonda, són les dotze del migdia i la gana es fa notar, sobretot al Roc que està en edat de crèixer... trobem un parell de troncs i rocs per seure (el terra és ben xop) i traiem els fuets, la xocolata, fruits secs etc... i d’altres exquisides «delicatessen» que es porten en dies de muntanya, i entere mossegada i mossegada decidim que l’any que ve hi tornarem, perquè l’Aneto no es mou de lloc.

LA MARRANA SKYRACE 2016, REPÓQUER.

Cinc edicions, cinc participacions, i aquesta edició ha estat la primera en que s’ha repetit recorregut, un recorregut senzillament magnífic, tant magnífic com dur, 22km i 1.850m de desnivell positius (al km6 ja te’n has cascat 900!), una volta pels cims que envolten Vallter, mil vegades pujats i baixats però que no em canso de repetir. Com és habitual en mi arribo al dia de la cursa conscient de no haver fet els deures, en tot l’agost gairebé no he corregut i els metres positius acumulats són irrisoris, però com que en sóc conscient sé molt bé la tàctica a seguir: calma, mooolta calma i si vaig bé a partir del Bastiments (km 14) apretar el que es pugui, que segurament no serà gaire.

I sense voler estic gairebé a primera línia de sortida, compte enrere i som-hi !! comencem a enfilar-nos, naturalment en un moment ja em trobo enmig del pilot i poso la reductora, la gent ha sortit molt forta, els primers vuit-cents metres són de pujada i després agafem un corriol que ens torna aportar a l’estació, la deixem enrere i baixem cap a Pastuira (km 2,7) el punt més baix de la cursa (2.089m), a partir d’aquí serà tot pujada fins arribar al cim del Grà de Fajol Petit (2567m), la pujada és duríssima, ens enfilem per la pista d’esquí i podríem dir que tens el nas al cul del de davant, tenim per davant 480 metres de desnivell en tan sols un quilòmetre i mig, deixem enrere la pista, travessem una tartera i arribem al primer taram tècnic de la cursa, un ressalt de pedra on l’organització ha posat unes cordes fixes per tal de que la gent s’hi agafi, però el camí és estret i estem molta estona parats, finalment quan el terreny ho permet surto de la fila i m’enfilo per la paret del costat , adelanto una bona pila de gent però no ho faig per adelantar (la majoria em tornaran a passar quan el terreny sigui més fàcil) sinó per no perdre tant de temps, un cop més es demostra que si bé la gent està molt forta a l’hora de córrer el nivell tècnic de moltíssims participants deixa molt que desitjar, arribo al cim una hora i quart després d’haver sortit, una curta baixada ens porta al coll que separa el Gra de Fajol Petit del Gran (2709m),  perdem uns cent metres i n’hem de tornar  a pujar dos-cents-cinquanta, Sant Tornem-hi !!!! arribo a dalt esbufegant de mala manera, allà m’hi espera l’Oriol que aquest any ha vingut a fer de suporter, comentem la jugada fem un parell de fotos i encarem la baixada cap al Coll de La Marrana (2.530m), baixada divertida i tècnica, relliscós per la sorra i ideal per trencar-te un turmell saltant i esquivant pedrots, arribats al coll ens separem,després de fer un glop a l’avituallament jo segueixo cap a Tirapits i ell s’enfilarà cap al Bastiments on ens tornarem  a trobar.

Pujant pistes amunt

Cap al Gra de Fajol Gran

A punt de fer cim !!!

Amb l'Oriol, animador  de nivell !!!

Ara ve un tros corredor, en lleugera baixada durant poc menys de dos quilòmetres, just en el punt on acaba la baixada hi ha un avituallament que no m’esperava però cal aprofitar-lo, em prenc un gel i el faig passar avall amb aigua, ara bé la part més dura de la cursa, deixo de córrer per posar-me a caminar, la pujada és suau però llarga, vaig recorrent el fons d ela vall fins arribar  a la cabana de Tirapits, després una curta rampa ens fa arribar al coll de Tirapits (2.775m), durant un bon tram el terreny és suavitza i puc anar corrent, estic content ja que l’any passat aquí vaig tenir un baixon important i de moment aquest any m’estic trobant prou bé, tot hi això l’espatarrant sol castiga de valent i en algun moment sembla que tingui timbals dins el cap, vaig resseguint l’aresta que porta cap al Pic de l’Infern, hi ha algun tram més complicadillo on l’organització també hi ha posta cordes, encara que personalment crec que són innecessàries, finalment arribo a l’Infern (2.859m), porto gairebé tres hores i quart de cursa 12’5km, i pel que veig quan miro enrere estic en el grup de cua, començo a baixar prou bé però al cap de poc noto que hi ha alguna cosa que no rutlla, l’estòmac comença a fer de les seves, ja hi tornem a ser, en pocs minuts el malestar ja és general, supero el Pic de Freser (2.835m) patint bastant i encaro la baixada cap al coll força justet, amb ganes de treure el poc que porto a dins, els grupet que havia agafat se’m escapa i m’és impossible seguir-los, arribo a l’avituallament del coll on aprofito per reomplir el bidó d’aigua, ara s’acosta l’última pujada forta de la cursa tan sols 180 metres de desnivell però ja veig que patiré per fer-los.

Baixant de La Marrana cap a Tirapits, a la dreta el Pic del Freser

Desde Tirapits, al fons el Coll de La Marrana i el Gra de Fajol Gran

Arribo al cim dels Bastiments (2.880m) vint minuts després,  l’Oriol que ja feia una estona que em veia i m’animava desde dalt, estic fet pols i decideixo parar una estona, intento menjar alguna cosa però sóc incapaç d’empassar-me les galetes salades que porto, el control que hi ha  dalt (Josep Mª es deia si no recordo malament) m’ofereix una poma, que després de dubtar-ho uns segons li accepto, és boníssima i l’endrapo amb ganes mentre cavilo si seguir o abandonar, l’Oriol diu que m’acompanyarà un tram si segueixo, així doncs decideixo seguir, aquesta parada m’ha anat bé, he perdut força temps, uns deu minuts, però a aquestes alçades tant me fa el temps , és hora d’anar cap al Bacivers, tornem a fer una bona baixada i resseguim la carena,  córrer no correm molt però el ritme és viu, sembla que la poma m’ha anat bé (a partir d’ara n’hauré de portar alguna  a sobre), l’estomac ha deixat d’incordiar i estic més animat, arribem al cim (2.844m) saludem al control i avall, passem pel costat de l’Estany de Bacivers on n’hi ha un parell que s’hi estan banyant (en aquest moments en fan molta enveja), travessem el pla i enfilem la suau pujada que ens porta fins el Coll de la Geganta, allà l’Oriol em deixa, tirarà ràpid cap a Pic de la Dona i baixarà cap a Vallter, a les tres hem quedat per dinar a Camprodón, jo ja tinc clar que no arribo però ell encara té temps.

Baixant del Bastiments

Aprofito l’avituallament per tornar a omplir d’aigua i empassar-me un gel dels bons, ja queda Poc i vaig a fondre el poc que em queda, i ja posats ens doparem del tot, em poso els auriculars i... sona el telèfon!! és el Roger que em pregunta on sóc, li dic que a la Geganta i que no m’esperin per dinar, m’anima i ens despedim, finalment puc apretar el “play” i en les meves orelles retruny la que segons el crític l’Ignasi Julià és l’explosió de ràbia més gran de la història del rock (a qui encerti quina cançó és el/la convido a una cervesa!), encaro l’últim tram amb ganes, porto cinc hores i quart de cursa, el camí va carenejant en suau ascencs cap a l’últim cim del dia, el Pic de la Dona (2.700m) el terreny és molt més amable i permet anar per feina, dalt el cim em trobo una família arresarada del vent darrera el mur del vivac que hi ha al cim, fem un breu intercanvi de paraules i amablement em fan alguna foto, em despedeixo i em llenço cara avall pel corriol, una baixada ràpida i tècnica com una mala cosa em porta cap al Coll del Mantet, corro pel pla i enganxo, per fi,  l’últim descens del dia, saltant pedres i esquivant arrels arribo a Vallter a l’esprint sis hores després d’haver-ne sortit, rebentat i content a la vegada.

Per fi a l'arribada !!!

PD; Cròniques de la primera edició i de la segona edició

Carena va, carena ve.

No som on volíem ser però és igual, la qüestió era marxar un cap de setmana a la muntanya, els plans inicials d’anar a fer l’Aneto s’han estroncat i hem canviat el pirineu aragonès pel gironès, concretament estem a Vallter 2000 i l’intenció és fer una volta per aquestes muntanyes i anar dormir al refugi de Coma de vaca.

Vallter 2000, amb el Gra de Fajol i el Bastiments al fons

Són les nou del matí quan enfilem amunt direcció Coll del Mantet, de moment fa un dia fantàstic, encara que les previsions indiquen que cap al migdia la cosa anirà empitjorant, el corriol s’enfila amunt amb ganes, anem seguint les banderoles que senyalen el camí als participants de l’EMMONA i de tant en tant ens creuem amb algun d’ells i aprofitem per animar-los, en trenta minuts ja som dalt i un  magnífic paisatge ens dona la benvinguda, tant el Pau com el Xavi no han estat mai aquí i queden meravellats, al fons es veu clarament el Canigó i un mar de boira cobreix França.

Seguint el GR11.6 cap al coll de Mantet

El Canigó

No ens entretenim gaire i seguim el camí que després d’una lleu baixada es torna a enfilar sense contemplacions, el nostre proper objectiu és el Pic de la Dona (2.700m) que assolim en poca estona, anem sense pressa aquest cop hem deixat les bambes i el camelback i portem les botes i la motxilla, cada coll o cim és un bon motiu per fer una parada per fer fotos i contemplar el paisatge; arribats al Coll de la Geganta ens desviem cap a la dreta i  fem un llarg flanqueig sense perdre gaire alçada, després d’un petit ressalt arribem al llac de Bacivers situat al peu del cim del mateix nom, ara toca pujar, una dura pujada en porta fins al cim (2.845m), a mida que fem camí vaig comentant el recorregut, de fet és el mateix que es fa a la cursa de La Marrana (menys un tram entre Mantet i Pic de la Dona) en la qual he participat en les tres edicions que s’han fet fins ara (aquest any la cursa es fa el 30 d’agost dia del meu aniversari… bona manera de celebrar-lo !!!), per tant la cosa dona per molt, anècdotes, sensacions… i tot xerrant, pujant i baixant arribem als peus del Bastminets, toca suar un altre cop, però no gaire estona. 

Acabant el flanqueig cap al Bacivers.

Cim del Bacivers

Dalt el cim i trobem un dels controls de la cursa han muntat un mini campament, dues tendes protegides per un mur de pedres els han permès passar allà la nit, la cursa en qüestió és de 176 km, la sortida es va donar ahir a les 6 de la tarda i els corredors tenen 48 hores per completar el circuit, dalt el cim també ens trobem el mal temps, la boira ens envolta i de tant en tant cau alguna pedra, petita i blanca, fem les fotos de rigor i ens abriguem, arribat a a quest punt hem de decidir que fem, seguim la carena direcció Pic de l’Infern o baixem en sentit contrari cap al Coll de la Marrana, m’ho penso una estona (el Pau i el Xavi deixen que sigui jo el que prengui la decisió) seguir la carena suposa un tram que si bé no és complicat si que cal anar amb compte el terreny està moll i relliscós, penso amb el Xavi que no està al 100% (la lesió del braç de fa dues setmanes al Pedraforca encara el fa anar amb una mica de por), finalment decideixo seguir la carena, abans d’abordar el tram més complicat hi ha un parell d’escapatòries que ens permetran baixar fins la vall de Tirapits si no ho veig clar. 

 Els controls de l'EMMONA i les seves tendes.

Cim del Bastiments.

Iniciem la davallada cap al coll de Freser, compartim camí amb alguns corredors, el temps segueix igual, embolcallats per la boira anem avançant per la carena, en algun moment però el vent fa fugir la boira i ens dona una bona visió de l’entorn, més enllà es veu l’Infern amb tot de gent al cim, encara queda un pèl lluny, mentre caminem barrino si no val la pena baixar cap a la vall, el tram que queda és bonic però té algun punt compromès, a més si seguim fins on tenia pensat arribar, al Pic de la Fossa del Gegant, és possible que la baixada sigui força més complicada i el Xavi no està per gaires històries, a més el temps no acompanya, o sia que faig cas al meu instint més conservador i decideixo que arribats al següent coll buscaré un camí de baixada cap a la vall, superat el Pic de Freser, arribem a un coll on aprofitant que s’aixeca la boira escollim el punt de sortida i improvitzem un camí de baixada entre herba que patina i pedres que rodolen, poca estona després ja caminem sobre terreny horitzontal pel fons de la vall, tot un descans!!!.

 Baixant el temps empitjora.

S'aixeca la boira i veiem el Pic de l'Infern davant nostre.

Una baixada alternativa...

Per fi terreny plà !!!

Resseguim la vall pel costat del riu Freser que neix allà mateix, i resulta que entre pitos i flautes s’han fet les dues del migdia i no hem parat a menjar res,  després de fer les deliveracions oportunes decidim parar en punt on deixem el camí que porta cap al Coll de la Marrana i agafem el que porta cap al refugi de Coma de vaca,  per fi ens treiem les motxilles,  seiem a l’herba i senzillament descansem una estona mentre omplim el pap… però tampoc en podem entretenir gaire, el temps no millora i amenaça pluja, o sia que un cop tips ens hi tornem  a posar, ara ja és tot baixada fins al refugi, el camí transcorre pel fons de la vall i és còmode de fer, en una hora ens hi hauríem de plantar, a mig camí veiem un ramat d’isards travessant una congesta de neu, és impresionant veure com corren per pendents on tu t’ho pensaries dues vegades abans de posar-t’hi, abans d’arribar però es posa a ploure, no gaire fort però sense pausa, per sort no és una tempesta, no hi ha ni llamps ni trons, 20 minuts després de posar-se a ploure ja arribem al refugi.

 Comencem  abaixar cap al refugi.

Al final de la plana hi trobarem aixopluc.

Altament recomanable, indret magnífic i tracte excel·lent !!!

L’estànça al refugi és plàcida, sortim a fora quan ja no plou,  seiem a l’herba  i entre el Pau i jo ens polim una bossa de festucs, tant de bo ens hi poguéssim quedar una setmana per aquí, només jeure i contemplar el paisatge ja val la caminada, abans de sopar anem una volteta per estirar les cames, als refugis es sopa aviat , a dos quart de vuit ja seiem a taula, el menú és senzill però complert: sopa, pasta i carn, el Pau i jo acabem tips com una mala cosa, el Xavi és de poca vida… després d’una breu sobretaula anem a les 21:30 anem dormir, demà toca llevar-se a les set.

Una estona pel relax...

L’esmorzar el fem ràpid (magdalenes, suc, tè, torrades, melmelada, xocolata…) i a les vuit ja som fora, l’intenció és pujar al Balandrau (2.585m) i seguir la carena fins arribar al Gra de Fajol (2.714m) i d’allà baixar cap al Coll de la Marrana i Vallter, de moment fa bon dia, esperem que ens aguanti !!! només començar el camí ja s’enfila fort, de fet el Balandrau està situat davant del refugi i 500 metres més amunt, o sia que la pendent és forta, agafem un camí poc marcat que segueix una torrentera que ens portarà al coll que hi ha bans del cim, però al cap de poc decideixo (gairebé unilateralment) que és millor deixar el corriol, travessar el torrent i enfilar-nos pel vessant del cim que cau directe cap on som, el Pau no ho veu clar, al Xavi tant li fa… per tant guanya la meva proposta, a base de diagonals anem guanyant alçada, la veritat és que és una pujada d’aquelles dures de veritat (220m en 0,4km), suem de valent, finalment arribem al capdamunt de la carena anomenada El Gafetar, resseguim la carena i en pocs minuts ens plantem al cim, parem un moment a contemplar el paisatge i fer les obligades fotos, però no ens entretenim massa, encara tenim feina per fer, baixem pel camí normal i arribem al coll de Tres Pics. 

De bon matí i ja toca pujar fort.. 

 El Xavi a la "Directíssima Sellent" al Balandrau

 El Pau i un servidor fent l'enèssima diagonal.

Per fi dalt la carena, amb el Balandrau a l'esquena

 El Bastiments als fons i la vall per on baixàrem ahir

Cim del Balandrau

A partir d’ara és un puja-baixa constant, però en cap moment baixem dels 2500m, amb el Pau anem resseguint tots els pujols i cims el Xavi s’estalvia els que pot tot rodejant-los, les vistes són impresionants, a l’esquerra tota la Vall de coma de vaca, el Torreneules, Fossa del Gegant, Infern,  Bastiments… i a la dreta tot boira, de tant en tant s’obre alguna finestra que permet veure la vall de Tregurà o la d’Orris, la sort és que de moment aquest boira no salta la carena, van caient els punts més alts de la carena: Fontlletera i  Borregues,  de mica en mica ens acostem al Gra de Fajol, quan hi arribem allò sembla la rambla hi ha una bona pila de gent al cim, intentant no trepitjar bastons i motxilles arribem al cim i després de les fotos de rigor comencem a baixar cap al Coll de la Marrana, entre córrer i caminar hi arribem en un obrir i tancar d’ulls, diem adéu  a la vall de tirapits i iniciem la davallada final cap a Vallter, en el camí de baixada passem per les fonts del Ter, situades al costat de les runes de l’antic refugi d’Ulldeter (endevineu d’on ve el nom d’Ulldeter?), baixant per les pistes ara sense rastre de neu arribem finalment a l’estació i al cotxe. 

Amunt !!!...el Xavi prefereix fer la volta...

...i esperar-nos a l'altre costat.

Cim del Fontlletera.

Tot carenejant, de tant en tant la boira salta a l'altre vessant.

Ara toca baixar

L'enèssima pujada vista desde dalt.

Esperant a que arribin

 

 Cim de les Borregues

Una altre pujada que el Xavi ha decidit estalviar-se.

El Gra de Fajol, ple com un ou.

L'últim cim del cap de setmana 

Ganes de neu... 

 Un altre cap de setmana ben aprofitat carregant les bateries, enfortint les cames i la ment, fent unes rialles, mullant-nos, veien isards, marmotes, trencalosos… i barrinant on anirem la propera vegada.