LA MARRANA SKYRACE 2016, REPÓQUER.

Cinc edicions, cinc participacions, i aquesta edició ha estat la primera en que s’ha repetit recorregut, un recorregut senzillament magnífic, tant magnífic com dur, 22km i 1.850m de desnivell positius (al km6 ja te’n has cascat 900!), una volta pels cims que envolten Vallter, mil vegades pujats i baixats però que no em canso de repetir. Com és habitual en mi arribo al dia de la cursa conscient de no haver fet els deures, en tot l’agost gairebé no he corregut i els metres positius acumulats són irrisoris, però com que en sóc conscient sé molt bé la tàctica a seguir: calma, mooolta calma i si vaig bé a partir del Bastiments (km 14) apretar el que es pugui, que segurament no serà gaire.

I sense voler estic gairebé a primera línia de sortida, compte enrere i som-hi !! comencem a enfilar-nos, naturalment en un moment ja em trobo enmig del pilot i poso la reductora, la gent ha sortit molt forta, els primers vuit-cents metres són de pujada i després agafem un corriol que ens torna aportar a l’estació, la deixem enrere i baixem cap a Pastuira (km 2,7) el punt més baix de la cursa (2.089m), a partir d’aquí serà tot pujada fins arribar al cim del Grà de Fajol Petit (2567m), la pujada és duríssima, ens enfilem per la pista d’esquí i podríem dir que tens el nas al cul del de davant, tenim per davant 480 metres de desnivell en tan sols un quilòmetre i mig, deixem enrere la pista, travessem una tartera i arribem al primer taram tècnic de la cursa, un ressalt de pedra on l’organització ha posat unes cordes fixes per tal de que la gent s’hi agafi, però el camí és estret i estem molta estona parats, finalment quan el terreny ho permet surto de la fila i m’enfilo per la paret del costat , adelanto una bona pila de gent però no ho faig per adelantar (la majoria em tornaran a passar quan el terreny sigui més fàcil) sinó per no perdre tant de temps, un cop més es demostra que si bé la gent està molt forta a l’hora de córrer el nivell tècnic de moltíssims participants deixa molt que desitjar, arribo al cim una hora i quart després d’haver sortit, una curta baixada ens porta al coll que separa el Gra de Fajol Petit del Gran (2709m),  perdem uns cent metres i n’hem de tornar  a pujar dos-cents-cinquanta, Sant Tornem-hi !!!! arribo a dalt esbufegant de mala manera, allà m’hi espera l’Oriol que aquest any ha vingut a fer de suporter, comentem la jugada fem un parell de fotos i encarem la baixada cap al Coll de La Marrana (2.530m), baixada divertida i tècnica, relliscós per la sorra i ideal per trencar-te un turmell saltant i esquivant pedrots, arribats al coll ens separem,després de fer un glop a l’avituallament jo segueixo cap a Tirapits i ell s’enfilarà cap al Bastiments on ens tornarem  a trobar.

Pujant pistes amunt

Cap al Gra de Fajol Gran

A punt de fer cim !!!

Amb l'Oriol, animador  de nivell !!!

Ara ve un tros corredor, en lleugera baixada durant poc menys de dos quilòmetres, just en el punt on acaba la baixada hi ha un avituallament que no m’esperava però cal aprofitar-lo, em prenc un gel i el faig passar avall amb aigua, ara bé la part més dura de la cursa, deixo de córrer per posar-me a caminar, la pujada és suau però llarga, vaig recorrent el fons d ela vall fins arribar  a la cabana de Tirapits, després una curta rampa ens fa arribar al coll de Tirapits (2.775m), durant un bon tram el terreny és suavitza i puc anar corrent, estic content ja que l’any passat aquí vaig tenir un baixon important i de moment aquest any m’estic trobant prou bé, tot hi això l’espatarrant sol castiga de valent i en algun moment sembla que tingui timbals dins el cap, vaig resseguint l’aresta que porta cap al Pic de l’Infern, hi ha algun tram més complicadillo on l’organització també hi ha posta cordes, encara que personalment crec que són innecessàries, finalment arribo a l’Infern (2.859m), porto gairebé tres hores i quart de cursa 12’5km, i pel que veig quan miro enrere estic en el grup de cua, començo a baixar prou bé però al cap de poc noto que hi ha alguna cosa que no rutlla, l’estòmac comença a fer de les seves, ja hi tornem a ser, en pocs minuts el malestar ja és general, supero el Pic de Freser (2.835m) patint bastant i encaro la baixada cap al coll força justet, amb ganes de treure el poc que porto a dins, els grupet que havia agafat se’m escapa i m’és impossible seguir-los, arribo a l’avituallament del coll on aprofito per reomplir el bidó d’aigua, ara s’acosta l’última pujada forta de la cursa tan sols 180 metres de desnivell però ja veig que patiré per fer-los.

Baixant de La Marrana cap a Tirapits, a la dreta el Pic del Freser

Desde Tirapits, al fons el Coll de La Marrana i el Gra de Fajol Gran

Arribo al cim dels Bastiments (2.880m) vint minuts després,  l’Oriol que ja feia una estona que em veia i m’animava desde dalt, estic fet pols i decideixo parar una estona, intento menjar alguna cosa però sóc incapaç d’empassar-me les galetes salades que porto, el control que hi ha  dalt (Josep Mª es deia si no recordo malament) m’ofereix una poma, que després de dubtar-ho uns segons li accepto, és boníssima i l’endrapo amb ganes mentre cavilo si seguir o abandonar, l’Oriol diu que m’acompanyarà un tram si segueixo, així doncs decideixo seguir, aquesta parada m’ha anat bé, he perdut força temps, uns deu minuts, però a aquestes alçades tant me fa el temps , és hora d’anar cap al Bacivers, tornem a fer una bona baixada i resseguim la carena,  córrer no correm molt però el ritme és viu, sembla que la poma m’ha anat bé (a partir d’ara n’hauré de portar alguna  a sobre), l’estomac ha deixat d’incordiar i estic més animat, arribem al cim (2.844m) saludem al control i avall, passem pel costat de l’Estany de Bacivers on n’hi ha un parell que s’hi estan banyant (en aquest moments en fan molta enveja), travessem el pla i enfilem la suau pujada que ens porta fins el Coll de la Geganta, allà l’Oriol em deixa, tirarà ràpid cap a Pic de la Dona i baixarà cap a Vallter, a les tres hem quedat per dinar a Camprodón, jo ja tinc clar que no arribo però ell encara té temps.

Baixant del Bastiments

Aprofito l’avituallament per tornar a omplir d’aigua i empassar-me un gel dels bons, ja queda Poc i vaig a fondre el poc que em queda, i ja posats ens doparem del tot, em poso els auriculars i... sona el telèfon!! és el Roger que em pregunta on sóc, li dic que a la Geganta i que no m’esperin per dinar, m’anima i ens despedim, finalment puc apretar el “play” i en les meves orelles retruny la que segons el crític l’Ignasi Julià és l’explosió de ràbia més gran de la història del rock (a qui encerti quina cançó és el/la convido a una cervesa!), encaro l’últim tram amb ganes, porto cinc hores i quart de cursa, el camí va carenejant en suau ascencs cap a l’últim cim del dia, el Pic de la Dona (2.700m) el terreny és molt més amable i permet anar per feina, dalt el cim em trobo una família arresarada del vent darrera el mur del vivac que hi ha al cim, fem un breu intercanvi de paraules i amablement em fan alguna foto, em despedeixo i em llenço cara avall pel corriol, una baixada ràpida i tècnica com una mala cosa em porta cap al Coll del Mantet, corro pel pla i enganxo, per fi,  l’últim descens del dia, saltant pedres i esquivant arrels arribo a Vallter a l’esprint sis hores després d’haver-ne sortit, rebentat i content a la vegada.

Per fi a l'arribada !!!

PD; Cròniques de la primera edició i de la segona edició

La Llanera Trail, una més al sac.

Aquest diumenge es va celebrar la primera edició de La Llanera Trail,  i un servidor hi va participar en la modalitat de marató (43,3 km, una mica més llarga de lo normal i amb uns 1.300metres positius), era el primer cop que es celebrava (l’any passat es va anular degut als danys que les ventades varen ocasionar al rodal de Sabadell) la veritat és que feia il·lusió, això de córrer a casa i pel terreny que normalment trepitges quan surts a córrer té la seva gràcia, motivat ho estava, el problema era que arribava a la cita en estat de forma que no era el més aconsellable per afrontar una prova com aquesta, si bé vaig començar a entrenar prou bé  la veritat és que els km i el desnivell acumulat els dos últims mesos feien pena (o riure segons com t’ho miris): 100km i 2100m positius, i per acabar-ho d’arregflar en l’última sortida em rebento el genoll… o sia que els 15 dies abans de la cursa parón total,  atiborrar-me d’antiinflamatoris i bossa de gel fins que perdo la sensibilitat, el que deia, ideal !!! però cap problema,  de fet m’estic convertint en un especialista en això de fer curses lesionat o acabat de sortir d’una lesió, en resum, que la cosa prometia.

Recorregut i perfils de les curses.

Compartint recorregut amb la mitja, la Carlota al davant i el Marc més enrere

Un trabucàs dona la senyal de sortida, i ja ens tens a tots els participants enfilant amunt pel passeig Manresa, abans de tocar terra tenim 1,5 km d’asfalt, passa ràpid i de seguida ja som a la baixada de la Cobertera (per on tocarà pujar al tornar) i al riu, tinc molt clar que no puc apretar gens i m’imposo un ritme mig de 6m/km, almenys fins arribar a Castellar, els primer km són coneguts, però de seguida sortim de la pista principal i tot vorejant un camp enllaçem amb corriols i camins desconeguts, passem per Pedrasanta, tot just deixem enrere l’urbanització quan les dues curses es separen, a uns els hi queden uns 13 km i als altres 35, arribo al km 10 i veig que he clavat la mitja,  una hora justa, vaig bé de forces però ja m’ensumo que patiré pel genoll, poca estona després sortim del bosc i anem a parar en una de les urbanitzacions que hi ha entre Sentmenat i Castellar, i d’allà tot seguint un corriol sortim al tram final del Ramí Ral que va de La Salut a Castellar, deixem la terra per entrar breument a l’asfalt, passem per la rotonda de la carretera de Sentmenat i enfilem cap al següent avituallament, l’últim abans de començar el tram més dur de la cursa.

Per corriols desconeguts

Arribat a aquest punt, decideixo prendre’m un txupinasso, s’acosta la zona més dura i crec que em farà falta, amb un vas d’aigua el faig passar avall i m’hi torno a posar, seguim la pisat del Puig però de seguida ens desviem, agafem un corriol que puja fort, toca caminar , cosa que també s’agraeix, de tant en tant però el camí aplana i es pot córrer, i en un d’aquest punts m’entrebanco amb una arrel i faig un pas en fals per sort puc canviar la cama ràpid i parar el cop però em queda la cama dolorida de l’imapcte i vaig coix un estona, tinc el quàdricep ben adolorit, vaig fent la goma amb alguns corredors si bé és veritat que a aquestes alçades de la cursa no es pot dir que et trobis amb molta gent, finalment arribo a un camí conegut, estem a sobre can Cadafalch, paro un moment a l’avituallament i aprofito per menjar-me un parell de trossos de plàtan, val a dir que en aquest apartat l’organització s’ho ha currat molt, i els avituallament són molt complerts (com a la majoria  de curses de fet segur que van sobradíssims, m’agradaria saber que en fan de tot el que sobra), m’hi torno a posar i pocs metres després em fan deixar la pista i agafar un sender a la dreta, baixa fort i és força tècnic, està bé tenir una estona de divertiment !!! passa per llocs inhòspits que no coneixia i que hauré de visitar un altre dia amb més calma, un bosc frondós i una torrentera que si mai baixa deu fer goig de veure, finalment s’acaba la baixada i travessem la pista principal que puja cap al Puig de la Creu, allà els controls tenen feina per parar ciclistes que pugen i baixen, seguim per corriol on només els més forts poden córrer… i jo no puc, s’imposa el ritme dièsel, sense córrer però sense parar, més o menys mantinc la distancia amb la corredora que porto al davant, i de moment el que porto al darrera allà està, la pujada es fa llarga i el genoll dret fa estona que crida, el quàdricep esquerra gemega i el bessó dret plora… mica en mica m’estic desinflant, tornem a creuar la pista principal per seguir pel sender del bosc, sortosament en menys d’un quilòmetre arribaré a dalt, una vegada més anem a parar ala pista però aquest cop no la deixem, em poso a córrer però m’agafen unes rampes de campionat i he de parar, apa doncs, caminarem fins dalt.

Enfilant cap al Puig, vaig petat !!!

Arribant a dalt encaixada amb el Roger

 Amb l'Esteve a l'avituallament

Foto de família !!!

Per fi  arribo i el primer que veig és el Santi esperant-me, crits d’ànims i veig al Roger fent de control, moment curiós, és la primera vegada que tots tres coincidim en una cursa, i un en cada rol possible : participant, organitzador i espectador, després de fer un ràpid resum de tot plegat el Santi m’obliga  a menjar (i ja se sap que el germà petit ha de fer cas al gran) sobretot coses salades per tal d’atenuar les rampes (encara que una bona ruixada de Reflex també ajuda a atenuar el dolor) i la veritat és que mai havia menjat tant durant una cursa, barreta, plàtan, galetes salades, 3 vasos d’aigua… ja veurem com es comporta tot plegat quan comenci a córrer un altre cop, a l’avituallament també hi ha l’Esteve, l’Oriol i la Laura, i tots fan cara de passar-s’ho força bé , l’any que ve potser els hi canvio  lloc, fem algunes fotos per la posteritat i encaro ja la baixada, recargolada, tècnica, relliscosa, vaig darrera un grupet que la veritat és que podria adelantar però ja em va bé no forçar la màquina i deixar que el que he menjat es posi a lloc, però quan el camí aplana més decideixo pasar-los, el camí però és un pedregar considerable i has d’anar al lloro a no fotre’t de cap, finalment arribem a baix i el terreny es torna més amable i corredor, ja torno a ser a Castellar i arribo a un altre avituallament, aquest cop ni menjo ni bec (no em cap res a l’estómac) però un altre ruixada de Reflex no està de més !!!, quan surto de Castellar porto quatre hores justes i 30 km, o sigui que m’en queden 13, si fos un dia normal i estigués en bones condicions o tindria fet en una hora i quart, però ni és un dia normal ni estic en les millors condicions o sia que em mentalitzo que la tornada se’m farà llaaaaaaarga de nassos, intento portar un ritme constant, lent però regular i mica en mica cauen els km, passo per camins fets mil i una vegades  i d’altres que ni coneixia,  finalment arribo al riu, queden només 4 km, intento córrer tota l’etona però el bessó i el quàdricep m’estàn a punt d’explotar a cada passa, per tant decideixo fer un bon tros caminant, últim avituallament, un vas d’aigua i avall, a aquestes alçades ni el Reflex serveix ja, faig l’últim quilòmetre o mig de riu a pas de tortuga, em guardo pel final, encaro la pujada de la Cobertera (o Mortirolo o Purgatori com més agradi) i per descomptat ni me plantejo córrer, finalment trepitjo asfalt, ara si, matem-ho ja, em poso a córrer, Gran Via, Vilarrubies, Via Massagué (val a dir que tot això s’ho podien haver estalviat, enrant pel c/ salut ja ho tindriem tot fet !!!) algun aplaudiment espontani però no hi ha massa gent, a l’hora que és tothom ja està dinant, per fi veig el final, entro al Passeig Manresa i encaro l’arribada, veig el Fernando i la Carmen que m’animen, aquest cop entro sol, la família no hi és estan a casa, ells i deu persones més esperant-me per dinar, aquest cop m’he estalviat de parar la taula.

Arribada !!!

CORRENT PEL CONFLENT

Diumenge era l’últim dia de la nostre estada a Railleu, un petit poble del Conflent rodejat de muntanyes i valls, amb pistes, camins i corriols que ofereixen mil i una possibilitats per fer excursions, passejades o si s’escàu fer-los corrents ,  i com que era l’últm dia no era qüestió de perdre l’oportunitat de gastar una mica més la sola de les bambes.

Railleu, si mai em perdo potser que començeu a buscar-me per aquí.

7:30 del matí, al fons el sol il·lumina el nostre objectiu.

Així doncs ja ens tens al Xavi i a mi a les set i mitja del matí sortint de l’apartament i enfilant cap on comença un dels corriols, només sortir del poble travessem un petit pont que salva el rec de Railleu, un petit rierol que aquest dies baixa amb força degut al desglaç, passat el pont ens trobem les runes de l’antic moli que utilitzava la força de l’aigua per fer girar les pales, a partir d’aquest punt el camí comença a pujar, no és una pujada gaire dura i es pot fer tota corrent…el ritme al que la facis ja depèn de com estiguis… 

Comencem a córrer, 

Les runes del molí, el camí comença a pujar

De mica en mica anem guanyant alçada i ja veiem La Pelada (2.370m), que s’aixeca darrera Railleu, en tota la seva alçada i que encara està en gran part ben coberta de neu, vaig al davant i intento portar un ritme “diésel”, o sia que em sigui fàcil de mantenir encara que la la pujada s’allargui, el Xavi va justet, fa uns dies que no està fi de l'estomac i va justet de forces, de tant en tant el sento rotar com si fos un cérvol en plena brama, en funció de la intensitat sé si el porto més o menys aprop, en un parell de ziga-zagues el camí tiba més fort però no el suficient com per claudicar i posar-se a caminar, passem pel costat d’un grup de blocs que sembla que hagin vingut un exèrcit de gegant per col·locar-los a lloc, alguns formen part d’antigues feixes i d’altres formen curioses formacions que creen coves i sostres, algun sembla que s’aguanti per la quietud. Arriba un punt més planer on el camí creua la carretera que porta a Aiguatebya, deixem el camí i enfilem cap a l’esquerra per la carretera, aquesta transcorre per la zona obaga i això es nota, fot un fred que pela !!!, per sort de seguida tornem a sortir al sol que tot i que encara està baix ja escalfa un xic, després de poc més de 500 metres d’asfalt arribem al Coll de Jouel (1.500m), just a sota nostre hi ha el poble d’Aiguatebya, on de moment el sol només il·lumina el campanar i la teulada d’algunes cases. 

Ja tenim Railleu als peus, al seu darrera La Pelada.

Difícil perdre's, els francesos ho tenen tot força apamat.

Aiguatebya, no sé perquè es diu així, de balneari no n'hi ha cap..

Agafem una pista que surt per la dreta i que s’enfila amunt, tiba més que no pas el corriol i el Xavi fa alguna intentona però ho deixa estar, avui no és el seu dia, torno  a posar la reductora i tiro amunt, la pista fa un gir a l’esquerra i agafa la zona obaga, recony quin canvi !!! entre el passadís d’arbres bufa un vent gelat que et ve de cara i et fa caure unes llàgrimes al temps que et congela els mocs…que maco que és això hòstia !!! uns centenars de metres després on la pista gira 180º paro a esperar el Xavi, ja falta poc,  una última etzegallada i ja som dalt, el Xavi arriba bufant però arriba, encarem l’últim tram junts i finalment arribem al nostre objectiu, una “preciosa” antena situada gairebé al cim de Las Artigas (1.615m), fem un breu descans tot contemplant el magnífic paisatge dominat pel massís del Canigó encara ben ple de neu.

El Xavi enfilant-se per la pista que ens portarà cap al cim.

A les zones obagues la neu aguanta i fot un fred que pela !!!

El massís del Canigó al fons.

Un cop dalt aprofitem per contemplar el paisatge.

El fred apreta i és hora de baixar desfem part del camí fin arribar on la pista gira 180º, aquest cop seguim recte i després d’una lleu pujada la pista va planejant entre prats gebrats i saltem bassals mig gelats,  de seguida arribem a la carretera que porta a Caudies de Conflent a l’esquerra o bé cap a la carretera que uneix el Coll de la Creu i Railleu, li comento al Xavi les tres opcions: anar fins a Caudies (2km per asfalt) i tornar, agafar una pista que dona una volta pels boscos i arriba  a Caudies per darrera o bé tornar cap a Railleu, el pobre ho té bastant clar, està fotut de l’estómac i no té esma per gaire més o sigui que ell torna cap al punt de sortida, jo prefereixo fer la volta a Caudies ja la vaig fer fa un parell d’anys durant una estada amb la família i tinc ganes de tornar-la  a fer a un altre ritme, així doncs en separem i jo enfilo pista amunt, per la dreta d’uns prats, al fons veig dos immensos arbres (oms ?) que dominen els camps, recordo que vàrem passar pel costat i en canvi la pista segueix amunt i gira a la dreta,  deixo la pista i corro camp a través fins a tornar-me a trobar la pista que acabava de deixa, ho sia que he fet drecera sense saber-ho… i arribo al peu d’aquest dos majestuosos arbres, poc després la pista s’endinsa al bosc. 

Deixant la carretera enrere i enfilant cap als boscos.

Dos mejestuosos (i desfullats) oms dominen la clariana

No es pot dir que sigui una pista gaire transitada més aviat al contrari , deu fer temps que no hi passa cap vehicle, el ferm ja és poc practicable amb cotxe i en algun punt hi ha arbres caiguts, en alguns punt el pendent és prou fort per fer que deixi de córrer i em posi a caminar, alternant les pujades i els plans vaig guanyant alçada per dins el bosc, un bosc que sembla tant vell que fa l’impressió que d’un moment o altre en pugui sortir un ent o el mateix Barból, per sort corro prou ràpid i me'n escaparia abans no decidissin si m’esclafen o no…

 Un plaer pels sentits córrer per aquí

Arribo a un petit clar, la pista segueix amunt però el camí cap a Caudies va avall, ara abandono la pista i segueixo les marques que indiquen un recorregut de btt, travesso un rierol per un pont de fusta mig cobert per la neu, en un punt trobo però un estrany indicador, un crani clavat en un arbre, sembla la típica advertència de pel·lícula, si portes un guia nadiu potser sortiria corrent, per sort és un crani de vaca i no d’una persona…el camí és divertit, encara està força ple de neu la qual cosa t’obliga  a posar més atenció com trepitges si no vols fotre’t un bon clatellot, és una zona obaga i la neu està força dura e alguns casos, minuts després surto a camp obert, al fons de la vall ja es veu Caudies, encara segueixo les marques de btt, el descens és ràpid i divertit i en un tres i no res arribo al poble, travesso el pontet de pedra que salva la riera i arribo a la carretera uns quaranta minuts després d’haver-la deixat.

"Entres en territori prohibit foraster"

Les senyals de btt indiquen per on passar i la neu cobreix el sender 

 Un cop surts del bosc Caudies ja es veu al fons de la vall.

Un bon lloc per fer-s'hi la caseta 

Funciona encara? 

       Un altre cop Railleu, i La Pelada al fons.    

Ara toca tibar, venen un parell de quilòmetres per asfalt, el terreny és ingrat però com a mínim l’entorn acompanya, passats uns minuts deixo enrere la pista que he agafat abans i uns metres més enllà deixo la carretera i agafo el corriol que porta cap a Railleu, el primer tram és molt divertit girs tancats amb força pendent, pedres, arrels i vigilant no obrir-te el cap contra les branques dels avellaners que voregen el camí, baixo ràpid per on ahir vàrem pujar a estirar les cames amb la família, travesso la carretera que ja fa una bona estona hem agafat amb el Xavi per anar cap a les antenes i segueixo pel camí, passada la zona de blocs ja veig Railleu a sota meu, en un obrir i tancar d’ulls arribo a l’antic molí i uns instants després obro la porta de l’apartament, feina feta, ja m’he guanyat l’esmorzar.

Clàssica emblanquinada

Una clàsica de diumenge al matí, sinó fos per la neu caiguda dies abans no seria res més que una sortida feta i refeta mil vegades,  Can Robert, cana de l'Abella, Morral del Drac,  Montcau i tornada, aquest cop no pugem a La Mola, se'ns fa tard i ens hem deixat els garmpons a casa...

 Matagalls, Les Agudes i el Turó de l'Home

 Doncs res...el Xavi, el Pau i jo

 El Montcau treu el cap

Serra de l'Obach i Montserrat 

 Coll d'Eres

Enfilant-nos al Montcau 

No ho sembla però fotia un vent i un fred de nassos !!! 

 Tot baixant ens va envoltant la boira

L'accés a la Canal del Mico estava així de curiós

Cremant els turrons

Res millor que una volta per Sant Llorenç per cremar canelons, turrons, neules i cava.

Sortida amb el Pau i el Xavi, hem deixat el cotxe a Cavall Bernat i hem anat a buscar el camí dels Monjos, per al cap de poc agafar el Camí de la Senyora, preciós corriol que va flanquejant tota la Mola, just per sota el de la Font Soleia, que ofereix unes vistes magnífiques i que transcorre per racons fantàstics, no es un camí gaire freqüentat i per això mateix en algun punt es perd una mica, s'acaba a la Canal de Santa Agnès, per la qual pugem a bon ritme, abans d'arribar però agafem el camí que porta  a l'ermita que dona nom a la canal, un lloc preciós que de mica en mica s'ha anat arreglant (que no restaurant), sembla mentida que en aquest racó tant feréstec hi hagués vida, seguim la,pujada fins la Cova del Drac i desde allà enfilem direcció Montcau, aquí el Pau te ganes de gresca i apreta de valent, però justa abans de pujar una de les rampes del camí agafem el trencall que porta a Els Obits, passem per davant l'antic assentament sense parar i en pocs minuts ens plantem a la Font Flavia i d'allà al camí que porta el Montcau, però l'agafem en sentit Mola, ja és hora de anar tornant, el Pau no en té prou i torna a apretar... i aquest cop ja el perdo, ens retrobem a la Cova del Drac i d'allà enfilem cap a La Mola pel camí normal, a ritme fort però sense córrer arribem al cim , fot un vent i un fred que talla la cara o sia que fem  foto de rigor i avall que fa baixada, baixada sense més...a part de les ja imprescindibles torçades de turmell del Xavi, per sort no es fa m al i en pocs minuts ja sóm al cotxe.

El Pau i el Xavi

La Cova del Drac, al capdamunt de la canal

L'ermita de Santa Agnès

El Montseny desde una "finestra" de l'ermita

                                                                                      

 La Mola desde Els Òbits

 Castellar, Sabadell, Terrassa i al fons Barcelona i el mar

Desde El Montcau fins a Port del Compte un mar de boira

Afanya't que fot fred !!!