De Sabadell a París

El dissabte al Roc li costava dormir, quan l’Eva li va preguntar que li passava ell va respondre que tenia por,  “De què tens por?” li preguntà la seva mare, “De que el que ha passat a París passi aquí”, suposo que la resposta fàcil hagués estat “No tinguis por, això aquí no passarà” el que passa és que em costa dir mentides al meu fill, ho vaig enfocar de manera que ell ho pogués entendre i assumir, li vaig dir que això que ha passat a París passa a molt altres llocs del món, el que passa és que París està molt aprop i per això se’n parla tant, un cop feta aquest raonament vaig fer el que qualsevol pare (o mare) sensat  faria, intentar que no penses en aquestes coses, que penses en el següent partit de bàsquet, en el seu joc preferit de la Wii, en com seria la següent nau que  muntaria amb Lego o qualsevol altre cosa que li agrades o tingués ganes de fer, en el fons però a tots, en major o menor,  mesura ens ha passat pel cap que el que ha passat a París pot arribar  a succeir aquí, i si mai passa com li dic jo al meu fill que li vaig  dir una mentida?

Arran dels atemptats de divendres passat,  i tal i com ja va passar amb els atemptats contra Charlie Hebdó,  les xarxes s’han omplert de missatges de solidaritat cap als parisins, dibuixos utilitzant la Torre Eiffel com símbol de la pau etiquetes tipus “PrayforParis” etc.., reacció normal en aquest racó de món en el qual vivim, no sóc dels que mostren aquest tipus de simbologia, bàsicament perquè al meu entendre qualsevol persona amb dos dits de front s’imagina que la immensa majoria de gent se solidaritza amb la gent de París, de Beirut, de Bagdad o on sigui que es produeixi qualsevol tipus de barbaritat, i això em porta a constatar que  també hi ha molta gent a qui molesta aquest tipus de mostres  de solidaritat o afecte, la xarxa s’ha inundat de fotos de morts a Síria, Kenia … amb el peu de foto tipus “Això no és París, és X, perquè no et poses la bandera del país X al teu perfil”, també abunden els comentaris en plan “Sou una colla d’hipòcrites, condemneu els atemptats de París però no els 40 morts a Beirut l’altre dia”, és un raonament estúpid, és evident que la majoria sentim més proper París que Beirut,  potser perquè hi hem estat, coneixem algú que hi viu, o que cony que és la capital del país veí,  segons aquest tipus de gent si un dia hi ha un atemptat a Barcelona (esperem que no) no podem mostrar cap mena de símbol de suport, a no ser que ho haguem fet per tots els altres països víctimes de l’estupidesa humana.

Un altre mantra que he anat llegint, aquest cop sobre el dilema de si cal actuar sobre el terreny o no, és aquell de que “Amb bombes no s’arregla el problema”, val a dir que en discrepo parcialment per mi la frase correcte és: “Només amb bombes no s’arregla el problema”, perquè és obvi que no, una solució exclusivament militar no és una solució, i menys en aquest cas, aquests dies tots el opinadors/tertulians parlen de com solucionar el problema social, d’integració per tal de que els joves  no es vegin empesos als braços d’aquesta colla de tarats, de la millora urgent pel que fa  a la coordinació de les diferents agències d’inteligència  i cossos de seguretat  per tal de detectar (i anular) possibles atemptats i d’altres mesures que es poden portar a terme (atacar les fons de finançament ajudaria bastant), el que passa és que tot això no serveix per protegir als siris, als kurds, als keniains etc… de les bombes que els hi cauen a sobre i dels assassins que entren a matadegolla a pobles i ciutats, això només serveix (si és que serveix) per protegir-nos a nosaltres, si estem disposats a que la gent d’aquest països (i d’altres) segueixin morint doncs amb això i uns quants avions llançant bombes al cap dels dolents ja anirem fent i tindrem les consciències més tranquil·les, si de cas ja els hi anireu explicant als refugiats que van arribant que no, que els nostres soldats només són per fer maniobres i desfilades, Déu nos en guard que prenguèsin mal anant  a la guerra.