ELS NUS I ELS MORTS

Escrita l’any 1948 per Norman Mailer “Els nus i els morts” és considerada per molts la millor novel·la americana sobre la Segona Guerra Mundial, Mailer va participar en la campanya de les Filipines durant la guerra i es va basar en les seva pròpia experiència per escriure el que seria el seu primer llibre quan tan sols tenia 25 anys.  Resumir el seu argument no és una feina fàcil, dens com les jungles en les que transcorre gran part de la trama “Els nus i els morts” no és només un llibre de guerra sinó que és també un llibre sobre la guerra i els homes que hi prenen part, un resum fàcil seria el següent: una companyia de marines ha d’expulsar o eliminar els japonesos que ocupen una illa del pacífic de vital importància estratègica, i si bé aquest és el fil conductor de l’obra l'autor lluny de fer-ne un simple pamflet militarista o bé una seqüència d’emboscades, batalles o escaramuçes en fa una complexa història de unes 640 pàgines on es barregen les accions militars, la rutina del campament, els conflictes interns i les vides dels personatges abans de fer-se soldats, dic personatges perquè potser parlar de protagonistes no seria exacte, l’única cosa que diferencia entre si els individus creats per Mailer és que alguns no moren i d’altres si,  i el que semblava que seria un personatge important pel desenvolupament de la trama a la següent pàgina el mata una granada japonesa i el que semblava que moriria en qualsevol moment arriba viu al final, és a dir que l'argument és tant imprevisible com la guerra en si, però la genialitat d’aquest novel·la rau crec en la manera que te l’autor de fer-nos partícips de la vida (tant la militar com la civil) dels personatges que van desde un jueu de Brooklyn a un antisemita de Bòston i entre aquests hi ha un munt de personatges que ens mosten la diversitat de la societat americana i per tant dels soldats que formen el seu exèrcit, però val a dir que a vegades el soldat s’assembla poc al civil (és innegable que la guerra o les situacions provocades per aquesta poden convertir el més just dels homes en el més salvatge dels assassíns)  i com a soldats ens apareixen també desde el sergent que és un malparit però que et salvarà la vida quan calgui  fins al llepaculs que l’únic que vol és anar pujant graons per escapolir-se de la primera línia, Mailer construeix més d’una dotzena de vides i en disposa d’una manera magistral, i gràcies a la seva experiència ens fa viure en primera persona la vida d’un soldat en campanya (i tant real i tant crua n'és la descripció que l'obra fou censurada a Espanya, fins l'any 1965 no fou traduïda al català per Ramon Folch i Camarassa amb nombrosos passatges censurats que es varen poder restablir en la traducció del 91). D’altra banda Mailer no fa cap discurs moralitzador sobre les accions que fan els personatges, segurament perquè el fet d’haver participat directament en la guerra fa que li sigui impossible o si més no complicat a nivell personal culpar o criminalitzar accions o fets que potser ell mateix és va veure obligat o abocat a perpetrar, però tal i com diu Jordi Lamarca Margalef en el pròleg de l’edició que en va fer Edicions 62: “…cal inscriure Els nus i els morts dins una expressió artística força distingida al Estats Units. Un corrent que revé amb les grans tragèdies col·lectives per recriminar la futilitat, la desraó i destrucció que la Guerra de Secessió, les dues Grans Guerres i la del Vietnam han comportat a la humanitat” desconec perquè Lamarca no va citar la Guerra de Corea, suposo que és allò del “conflicte oblidat dels Estats Units” i encara  que el pròleg fou escrit l’any 91 la següent frase podria haver estat escrita avui mateix: “…tal  com  fan pensar els recents esdeveniments internacionals […]converteixen Els nus i els morts en una obra d’actualíssim interès.”. 

De "Els nus i els morts" se'n va fer una pel·lícula que va dirigir en Raoul Walsh  l'any 1958 i que va ser un èxit en el seu moment però en algunes produccions més actuals com la pel·lícula de Terrence Malick "The Thin Red Line" (1998) o bé la sèrie produïda pel binomi Spielberg/Hanks "The Pacific" (2010) l'influència de l'obra  d'en Mailer és prou clara.

"The Thin Red Line", una pel·lícula impresincible

"The Pacific" va tornar a ajuntar a Spielberg i Hanks 

després de la genial "Band of Brothers" (2001)

Springsteen & friends live in Togores vol II

Avui he sortit corrents desde casa, m’ha fet ,mandra agafar el cotxe per anar fins La Salut, total, avui tampoc hi trobaria ningú…feia dies que no anava a córrer, de fet desde la cursa de Sant Esteve que no em posava les bambes o sia que ja anava sent hora, a més volia una estona llarga de tranquilitat per poder escoltar “High Hopes”.

Enfilo Sant Llorenç amunt fins a Indústria a ritme de Dream Baby Dream (ideal per anar escalfant) i travesso la gran via pel pas subterrani, la idea és baixar pel Passeig de la Revolució i  anar  a buscar el riu i un cop allà ja veurem, travesso el riu per sota del pont de La Salut i no sé si tirar riu amunt o pujar pels vivers, opto per la segona opció, avui la idea és fer un parell o tres de bones pujades i la dels vivers ja va bé, les cançons van caient i ara sona Just Like Fire Would una de les que més m’agrada del nou àlbum, corono la pujada i giro a l’esquerra i toca planejar, direcció camp de vol,  mentrestant l’Ipod sembla que s’hagi tornat boig i no hi ha manera d’empalamar les noves  cançons, desisteixo i deixo que faci el que vulgui i el Boss és substituit pels Dire Straits i la seva brutal Sultans Of Swing (versió Alchemy); la veritat és que em trobo molt bé tot hi haver estat parat tants dies (excepte alguna que altre sortida amb Btt) i porto un bon ritme, corro sense frontal, tot hi ser les set de la tarda hi ha llum de sobres, la veritat és que és una sensació fantàstica: música (bona música), foscor, estrelles (moltes i ben brillants) i córrer, de tant en tant em creuo amb algun que altre corredor o ciclista, de fet Déu n’hi do del transit que hi ha, el que són una passada són els llums que porten les bicis, semblen cotxes, quan em creuo amb elles he d’apartar la vista o em quedo a cegues i quan em torno a quedar sol no veig res fins que els ulls es tornen a acostumar a la foscor, arribo al trencall de Togores i l’agafo, la lleugera baixada i el trepidant ritme de Knopfler i companyia fan que acceleri el ritme, arribo  a la casa de Togores i tombo  a l’esuquerra, el camí planeja fins que arriba El Tubo, la ràpida baixada (encara que si portes frontal suposo que podria baixar més ràpid…) em porta al fons de la vall del riu Tort (a qualsevol cosa se’n diu riu…), dubto si anar  a buscar el Camí Reial o bé anar a patir una mica més i enfilar-me per la dura pujada que em tornarà a portar al camí del camp de vol…però els dubtes s’esvaeixen aviat,  cap a la pujada s’ha dit, un curt pla em deixa als seus peus i apa amunt !!! i mentre enfilo el primer tram s’acaba Only The Strong Survive de l’Adams i comença la molt apropiada Run To The Hills d’Iron Maiden i quan s’acaba la pujada s’acaba la cançó, i torno a dubtar…dreta cap a can Casamada (i anar a buscar un altre rampeta) o esquerra cap  a Sabadell…les cames diuen “Va covard que estem bé !!! a la dreta a la dreta !!! volem guerra !!!” i el cap (tan cerebral ell) contesta: “No ens passem, que se’ns farà tard i soparem sols a taula…”, com que sóc una persona assenyada faig cas al cap i vaig a l’esquerra, a més encara aqueda un bon tros per arribar  a casa, per tant per deixar les cames contentes li fotrem una mica de gas… i ja hi tornem a ser, per sort We Take Care Of Our Own ens ho posa fàcil i ens marca un ritmillo prou alegre, l’últim tram abans del vivers el faig amb Trapped a tot volum…arribat als esmentats vivers tombo a la dreta i vaig  a buscar el riu, és més llarg que per on he pujat però ja m’està bé, This Hard Land sona quan  arribo al Molí de l’Amat i al riu, i sense gairebé n adonar-me’n baixo el ritme, deu ser que sona Reason To Believe(versió 75-85)… i em foto un ensurt de mil dimonis quan m’adelanta un tio que també corre sense frontal !!! i al moment un altre…però aquest no el deixo escapar…no gaire vaja, em treu uns pocs metres (6 o 7) i a ritme de No Surrender intento que la distància no augmenti, però la veritat és que costa i just abans de travessar el riu ja me’n treu alguns més, però és que How Can A Poor Man Stand Such Times And Live??, el corredor segueix riu avall mentre jo m’enfilo amunt cap  a la carretera, la travesso i enfilo cap al passeig que porta a la pujada del Purgatori, fa temps que no la faig i em ve de gust…Bring It Back Again dels Stray Cats em dona un puntet de moral i arribo  a dalt satisfet  de la feina feta, travesso la gran via i agafo Creueta mentre sona Trepitja fort dels Lax’n busto…la cançó del Roc, i ja no hi ha temps per més, arribo a casa just a temps per veure com el Roc intenta batre un ou sense escampar-lo per tota la cuina, la Carlota dreta dalt la trona amb l’Iphone de la mama a la mà i l’Eva intentant posar ordre en el caos habitual….

PD: Per cert aquí teniu el Vol I de Springsteen & Friends Live in Togores

Motius personals (però transferibles)

N’estic fart, fins el capdamunt, fins el collons, fart de que pel sol fet de ser independentista resulta que sóc burro, ignorant i un adoctrinat, és a dir que tot i tenir 39 anys, tenir estudis, saber quatre idiomes (amb més o menys nivell), aficionat a la lectura, a la història (universal), a la música, al cinema, fer esport, ser una persona ben educada, respectuosa amb les idees dels altres (sempre hi quan es manifestin desde el respecte) i crítica, si cal, amb els que pensen com jo, responsable (més o menys) pare de família, contribuent fidel que paga tots els seus impostos i multes (vinguin de Sabadell, Barcelona o Madrid), demòcrarta convençut (mai he deixat d’anar a votar) etc etc… resulta que tot i això sóc burro, ignorant i un adoctrinat, és a dir que sóc incapaç de pensar per mi mateix.

Ni un de llest, tots burros, ignorants i adoctrinats...

Però mira, en el fons encara em consola saber que no només ho sóc jo, ho som tots els independentistes, desde l’avi de 95 anys que no s’ha perdut ni una sola mani de l’onze de setembre fins al pobre nadó que no te ni un sol dia de vida (ell encara no ho sap però l’esteada que els seus pares tenen penjada al balcó li envia unes ones adoctrinadores al seu tendre cervellet), desde el noi de 15 anys que encara va l’escola (niu d’adoctrinadors separatistes) fins el professor universitari que dona classes a una universitat a l’altra punta de món, desde el treballador que té les mans curtides de picar pedra (segur que s’imagina que la pedra que pica és el cap d’un espanyol…no te res més a pensar) fins el pianista que cada dia gasta un pot de crema per les mans, en resum TOTS els independentistes som burros i som víctimes d’un maquiavèlic pla ordit desde l’albada dels temps per encara no se sap qui, el que si se sap és que en Mas i en Junqueres són ara els que ens controlen la ment amb els seus hipnòtics discursos… perquè clar és impossible que els independentistes tinguem sentiments i/o raons que ens facin pensar tal i com pensem, perquè clar els altres, els unionistes, constitucionalistes, lliurepensadors o com recony es vulguin dir són els llestos, els posseïdors de La Veritat, els que sense cap mena de dubte coneixen la història millor que ningú i la seva interpretació és l’única interpretació possible, i els únics que saben que és el millor per a tothom, perquè només ells poden parlar en nom dels catalans, ells i no els representants polítics que la majoria dels votants van escollir si que estan legitimats per parlar en nom de tot un poble.

Tinc amics unionistes (bé, un amic i una amiga) i òbviament la seva manera de veure tot això no enterboleix per res la nostre amistat, o dic perquè crec que una cosa no treu l’altre, en una conversa via facebook li vaig exposar perquè sóc independentista, és ben simple: no em sento espanyol, ras i curt i amb això jo ja en tinc prou, no és que tingui odi  a Espanya (que no en tinc), ni cregui que Catalunya (com a nació) ha estat maltractada sistemàticament per l’estat espanyol (que sí que ho crec), ni pensi que tots els mals venen de Madrid (venen de Madrid, de Barcelona, de Berlin…els mals si que estan globalitzats), ni que Espanya ens roba (home, una mica si que ens fot la pirula…però aquí de lladres no ens en falten, mira el Millet…) però deixant de banda tot això, bàsicament és que jo no me’n sento gens d’espanyol, suposo que té a veure amb la llengua i la cultura, i que desde sempre m’ha agradat la història i llegir, i ja fa molt anys que tinc el convenciment que Catalunya no és res més que un afegit (com i quan s’hi va afegir ara no ve al cas, és un tema massa complex) a Espanya (o potser hauríem de parlar de Castella ???) ara podria començar amb el tema de la Marca Hispànica,  el compromís de Casp, la corona d’Aragó, el Tractat dels Pirineus, etc…però no cal (ni en sé prou), però el més curiós del cas és que he arribat  a aquesta conclusió jo solet, perquè a l’escola no recordo que féssim pas història de Catalunya, fèiem Socials i punt, i a l’institut tampoc no és que concretéssim gaire i pel que fa al  batxillerat humanístic… va ser tot bastant universal, poca cosa en concret, ni Guerra de Succesió (d’on collons han tret els unionistes aquesta tonteria que aquí ens pensem que va ser de secessió…home pot haver-hi algú que s’ho pensi però també hi ha espanyols que creuen que el Cid Campeador va ser un heroi castellà i no era res més que un merceranri que tant ajudava a cristians com a musulmans…de gent mal informada n’hi ha a tot arreu), una mica de Guerra Civil i apa, poca cosa més pel que fa a la nostre història, o sia que adoctrinament a l’escola poca cosa, pel que fa a la llengua, a casa sempre s’ha parlat en català i l’EGB en una escola privada (pública quan feia 7è) va ser tot en català, feiem castellà i francès, ara que hi penso, potser si que se’m va començar  a girar el cervell per culpa d’això…però no ho crec perquè a l’institut hi havia molt castellanoparlant (i molts amics meus ho eren) i m’hagués curat, a més teníem professors que ens feien les classes en castellà , (ostià !!! però aixó no és delicte ???), i després de l’institut un any perdut a la UAB (mea culpa) que crec que poc em va influir, i el novembre del ’93…sacrilegi !!! vaig anar a fer la mili !!! 1mes a Lleida i 8 a Viella, 9 mesos on l’únic incident al respecte va ser quan el nostre metge (recluta com nosaltres) ens va fer una xerrada sobre congelacions, com que no hi havia cap comandament la va fer en català (tots érem catalans), però resulta que sense adonar-nos-en una oficial va entrar a l’aula i amb un to amable però prou eloqüent ens va dir: “Al que vuelva  hablar en catalán me lo crujo”, no cal dir que el nostre adoctrinat cervell va canviar automàticament d’idioma…coses del bilingüisme (per cert, jo no em considero bilingüe…si de cas quatrilingue o poliglota, la meva llengua materna és una sola), això sí, la caserna tota plena de dibuixos de la Legión amb banderes franquistes, els noms de militars franquistes a cada habitació etc etc…i era l’any 94, i desde llavors fins ara em sembla que no hi ha hagut res més que hagués pogut influir en la meva manera de pensar…bé, deixant de banda lo de “la selección catalana, como no sea de petanca…”, la  “cepillada” a l’estatut, el “yo no voy a hablar de las xapas de los coches”,  els insults de la caverna mediàtica, la deixadesa en infraestructures bàsiques (que beneficiarien a tot l’estat) i un llarg etc…però sobretot aquest no no no no tant repetitiu a qualsevol proposta que vingui de Catalunya, aquesta ceguesa i obstinació tant absurda en no voler escoltar a una important part dels catalans, una part que en els últims anys ha crescut de manera evident, potser si que molts d’aquests nous independentistes ho són per motius conjunturals, estructurals, econòmics, socials o qualsevol altre motiu però la qüestió és que ho són i que difícilment deixaran de ser-ho, però l’estat espanyol segueix igual :”NO, NO, NO, NO…” doncs bé, espero que finalment ens donin la paraula i poguem dir: “SÍ, SÍ”.