La boia

En Joan no pot més, 1 minut més i és home mort, la calor l’està matant, així doncs s’incorpora com pot i s’espolsa la sorra que els nens pesadets del costat li han estat tirant l’última mitja hora, és treu les ulleres, les deixa dins la bossa i s’aixeca intentant no tombar el parasol, sort del parasol, el sol pica fort,  som en ple mes d’agost i és el què toca, en Joan necessita remullar-se, es posa bé el banyador (últim model, amb el seu teixit d’última tecnologia baixa en dues dècimes els temps fets amb els de la competència) i amb gambades ràpides i precises (la sorra crema i la platja és plena a vessar) es dirigeix a l’aigua, quan hi arriba no s’ho pensa gens i es capbussa al mar, s’està un moment sota l’aigua, quan treu el cap dirigeix la vista a l’horitzó, i llavors la veu, la boia, una gran bola de color taronja que es balanceja a 200 metres de la platja, en Joan li faria gràcia anar-hi nedant, tampoc està tant lluny, què son 200 metres, ell no és que nedi molt (en 2 anys que fa que està apuntat al gimnàs potser  ha anat 4 vegades a la piscina) però que caram, és un tio fort, jove, ara a més és un “runner”que fa megaultratrails de 200 quilòmetres  (tot i que no fa ni 2 anys no sabia ni el que era una cursa de muntanya…de fet en sa vida havia anat a la muntanya…), porta una dieta equilibradíssima controlada pel seu “personal trainer” i la seva “coach” li fa classes d’automotivació…o sia que pot amb tot i més, apa doncs, cap a la boia!!!  és com si ho hagués fet tota la vida, braçades llargues i profundes, una cadència de peus adequada i una respiració cada tres braçades, pssss tampoc és tant difícil, mentre neda pensa que un dia d’aquests es podria apuntar a un triatló, sap nedar, sap anar en bici i lo de córrer és una rutina, segur que ho faria de conya, començara per un “half”, els “sprints” són massa curts i en els olímpics i corren massa pelacanyes…En Joan aixeca un moment la vista, i veu la boia, mica en mica si va acostant però no ho entén, abans la tenia al davant i ara la té a l’esquerra, deu fer més força amb un braç que amb l’altre (en Joan no sap què son les corrents…) bé, és igual ell segueix, està cansat i li costa mantenir l’estil, les onades li fan la punyeta i fa més d’una glopada d’aigua, finalment arriba a l’objectiu, li ha costat més del que es pensava, segons el seu rellotge ha tardat 10 minuts…ara mateix està exhaust, el cor li va a mil per hora i no para d’estossegar, s’aferra a la boia com si li anés la vida, 200metres enllà hi ha la platja on ha de tornar, al seu voltant tot és aigua, ni un  patí ni cap altre nadador, res, després pensa en lo fondo que és el mar i això l’angoixa més encara, però mica lentament es va recuperant, uns minuts després creu que ja va sent hora de tornar, ja es troba millor, dit i fet, es deixa anar de la boia i comença a nedar intenta tornat a trobar el ritme i la tècnica…però se’n adona que segueix estan cansat, molt cansat, les onades s’han fet més grosses i l’ataquen obliquament la corrent l’empeny lateralment i per cada metre que es mou endavant se’n desplaça un altre de costat, les braçades ja no són llargues i profundes, els peus es mouen desacompassats, i ja no fica el cap sota l’aigua, el té tota l’estona fora, i sembla que no avanci i cada cop es cansa més, intenta aixecar la vista per si veu algú, ell si que veu algú però a ell no el veu ningú, cada cop està més cansat, decideix parar, però i què? li és impossible fer el mort per descansar, les onades li passen per sobre, segueix nedant i de sobte una rampa el sacseja de dalt a baix, desde el dit gros fins l’entrecuix  la cama li queda com com un pal, sense voler fa una immensa glopada d’aigua, entre arcada i arcada intenta cridar però cada cop que obre la boca una onada li passa pel damunt, no pot més, tanca els ulls i resa (mai ha estat creient…però per si de cas..) la cama ja està millor intenta nedar, com un gos, però les rampes no el perdonen, i abandona, una immensa onada l’engoleix i quan obre la boca per respirar el mar li entra dins…i una mà el sacseja “Joan !!! Joan !!!” és la seva dona que el crida, mare meva quin malson !!! en Joan obre els ulls, està al sofà de casa, s’ha adormit mentre llegia el diari… es frega els ulls i intenta recuperar el fil del que estava llegint, un article sobre la tragèdia dels immigrants morts Ceuta, en Joan pensa en com deu ser ficar-se al mar (una cosa que potser mai havien vist abans), amb la roba posada, de nit, cansats després de passar hores o dies fugint de la policia marroquina, segurament mal alimentats i molt probablement amb unes nules nocions per saber nedar i que a sobre et disparin pilotes de goma...dissausòries això si.

Del minut 0:25 al 0:40...tot dit.

MULLERES AMB ESQUIS

A les 06:45 sona el despertador i el primer que faig és mirar la temperatura, 0º dins el cotxe, quina fresqueta !!! obro la porta i li faig un toc al Roger, que respon de seguida, ha passat la nit fora, una nit freda, onze sota zero, però diu que no ha passat fred, de fet amb el super sac que porta no m’extranya, 10 minuts més tard ja estem vestits i mentre ens fem un tè ens mengem un tros de truita de carxofa i una ració d’amanida de pasta gentilesa de la nostra estimada mare que no vol que passem gana, amb l’estomac ple i els trastos recollits pugem al cotxe i ens dirigim cap  a la boca sud del Túnel de Viella, punt de sortida de la nostra ascensió.

I mentre anem fent els preparatius el primer raig de sol enfoca ben bé el nostre objectiu, el Mulleres (o Molières) de 3.010 m., un cim a cavall entre Catalunya i Aragó i que ja he fet per les dues vessants però a l’estiu, ara toca fer-lo amb els esquís i per la banda catalana; de mica en mica va arribant gent, alguns aniran també cap al Mulleres  i d’altres cap a qualsevol dels cims que s’enlairen al nostre voltant.

Fent els últims preparatius mentre el sol il·lumina el Mulleres

Més o menys a dos quart de nou ens posem en marxa, tranquilament anem fent lliscar els esquís per la Pleta de Molleres, l’abundant neu a tapat tots els sots, rierols i aiguamolls que omplen aquesta gran plana situada a la dreta del túnel, la plana s’acaba i ens endinsem en un bosc d’arbres completament despullats, no hi ha cap traça clara i anem fent per on ens sembla millor, de tant en tant ens hem d’ajupir per no topar amb les branques més baixes o passar algun rierol per un petit pont  de neu, una hora després de sortir deixem els boscos enrere i ja ens trobem les primeres rampes, fem una breu parada per treuren’s una capa de roba i seguim endavant, el Roger va tirant fort, es nota que ja porta metres amunt i avall aquest any !!! jo faig el que puc, es nota que és la primera sortida de l’any !!!. 

Travessant un rierol per un pont de neu.

El Roger encarant les primeres rampes

El camí és fàcil i evident, anem remuntant el Barranc del Mulleres en un punt arribem als peus d’una forta pendent, i mentre mirem per on atacar-la veiem al capdamunt dues persones que van fent camí, pel que sembla van a peu cosa que ens sorprèn una mica ja que en cap moment hem vist petjades, tan sols traces d’esquis i la veritat és que moure’s a peu en aquestes condicions és un “curro”  impresionant !!!, però nosaltres a lo nostre i comencem la primera diagonal… ràpidament guanyem alçada i anem a buscar les traces que es veuen a l’esquerra  de la vall, faig un cop d’ull amunt i veig que les dues persones que abans anaven a peu ara van amb esquís o sia que arribem  a la conclusió que les traces que estem seguint són les seves i que pel que sigui hi ha algun punt on era preferible treure’s els esquis  i posar-se grampons suposem que per que  la neu era massa dura per clavar els cantos o les pells fessin el seu efecte, de moment però les traces segueixen i la neu està en bones condicions…

Buscant la traça perduda...

Una estona després però arribem al punt on els nostres predecessors han decidit posar-se els esquis a l’esquena, nosaltres seguim amb els esquís però decidim posar les serretes (una especie de grampons acoblats a la fixació i que permet superar trossos de  neu dura o gel), fora esquís i fora motxilles, trec les serretes i en un obrir i tancar d’ulls una de les serretes em cau i surt disparada pendent avall, i entre renec i renec anem veient com es perd al fons de la vall… o sia que em queden dues opcions, o bé em poso els grampons o segueixo sense serretes, faig un cop d’ull a la traça que tenim al davant i decideixo seguir sense serretes, en molts punts s’hi observen profundes petjades la qual cosa vol dir que de gel res de res,  apa doncs som-hi, a veure com me’n surto, la neu és prou franca i s’enfonsa sota el meu pes però arribo a un punt on l’únic rastre que hi ha són uns petits forats deixat pels grampons…ui ui ui…faig una passa i colpejo amb força la neu que, sortosament, cedeix sota l’esqui, uffff…. mica en mica vaig avançant porto el Roger al darrera i en uns minuts ja som dalt i ja tenim el refugi a tocar, ja tinc ganes de parar una estona per fer un mos i descansar, la veritat és que estic força cansat…

La traça desapareix... per sort no hi havia gel.

El refugi del Mulleres i el cim que treu el cap a la dreta.

Al refugi situat a 2.395 m. i trobem la parella que portàvem al davant, després d’un breu intercanvi  de comentaris ells agafen els esquís i segueixen cap al Molleres, nosaltres fem una breu parada, i mentre gaudim de la vista (Bessiverris, Montardo…) ens empassem mig fuet, xocolata i un parell de barretes i ho fem passar avall a la poca aigua que portem (tant poca que reomplim l’ampolla amb neu…), quinze minuts després ja tornem a tenir els esquís posats i comencem a tirar amunt, el següent tram és força dret i ens caldran un bon grapat de diagonals i voltes maries per arribar dalt, apa doncs a suar !!! com sempre el Roger tira fort i aviat em treu una, dues i tres diagonals d’avantatge… jo vaig  a la meva, però a mitja pujada noto que alguna cosa no va bé, els esquís pesen un munt i els hi costa lliscar per la traça, faig un cop d’ull i me’n adono que s’estàn formant pans de neu a la pell de foca…horror !!! quina putada !!! poca cosa puc fer-hi a part de parar cada dos per tres i intentar (sense gaire èxit) treure la neu acumulada, finalment arribo on m’espera el Roger i li comento el tema, miraculosament porta unes pells de recanvi, ara falta que s’adaptin bé als meus esquís… per sort meva ho fan o sigui que ja puc seguir i no tinc excusa per quedar-me al refugi tot prenent el sol mentre ell fa cim….aprofito la parada per gastar un dels txupinassos que porto…vaig justet i a veure si això em dona un plus… 

Una imatge molt habitual, el Roger esperant-me.

Ara ja encarem directes cap al Molleres, un llarg flanqueig ens deixa sota el Coll de Mulleres (2.937 m.), just abans d’arribar m’atrapen una altres esquiadors, ja som una bona colla que avui ha decidit enfilar-se a l’esquena d’aquest gegant dels Pirineus, per arribar fins el coll però cal treure’s els esquis, la neu no està prou bé com per fer-ho amb els esquís, la veritat és que agraeixo el canvi d’esforç, ja començava a tenir la cama dreta bastant carregada (un defecte de fabrcació….), el Roger s’enfila ràpidament amunt per deixar lloc als que arriben, jo tardo una mica més i el segueixo, instants després ja ens trobem a l’altre banda del coll i un vent gelat ens dona la benvinguda, les vistes són espectaculars, el majestuós Aneto ens apareix al davant envoltat del Tempestats, el Russell, la Maladeta…i a l’altra banda de la vall el Salvaguarda i un xic més enllà el Perdiguero… i una pila més miris on miris, la veritat és que només per la vista ja paga l’esforç de la pujada… 

Arribant sota el coll.

Zona de transició...

Una bona rampa...

Deixem els esquí plantats a la neu i enfilem cap a l’esquerra a buscar el cim, després de pujar uns quants metres el Roger aconsella que posem grampons, dit i fet, i aprofito la parada per tornar a acoblar la GoPro al casc, a veure que surt i si en podem fer algun muntatge prou bó…deu minuts després ja som dalt el cim, toca fer alguna foto i poca cosa més, mentrestant arriba un grup, em pregunten si baixarem per on hem pujat o bé anirem per la vall del Nere i cap a la boca nord del túnel, els hi dic que tenim el cotxe a la sud i que per tant toca baixar per on hem pujat, però molt amablement s’ofereixen  a portar-nos amb el seu cotxe cap a l’altre costat, genial !!! els hi dono les gràcies i li comento al Roger, fantàstic doncs farem una bona volta amb la qual no contàvem…baixem ràpidament cap on teníem els esquis, per fi a arribat l’hora, trèiem les pells, fixem les fixacions, ajustem les botes i vinga!!! avall que fa baixada. 

Al cim, amb l'Aneto i companyia al darrera

En un moment arribem al Coll Alfred (2.875 m.), davant nostre s’obre la Vall del riu Nere, amb l’impresionant Forcanada (o Mal des Pois) dominant-la a l’esquerra,  plena de neu  a més no poder, mirem les traces que un parell d’esquiadors ja hi han deixat, m’ajusto el casc i segueixo el Roger per les blanques vessants, la neu està en un estat inmillorable, fa un dia esplèndid i ja ni me’n recordo de la pujada…

Un plaer indescriptible

ELS NUS I ELS MORTS

Escrita l’any 1948 per Norman Mailer “Els nus i els morts” és considerada per molts la millor novel·la americana sobre la Segona Guerra Mundial, Mailer va participar en la campanya de les Filipines durant la guerra i es va basar en les seva pròpia experiència per escriure el que seria el seu primer llibre quan tan sols tenia 25 anys.  Resumir el seu argument no és una feina fàcil, dens com les jungles en les que transcorre gran part de la trama “Els nus i els morts” no és només un llibre de guerra sinó que és també un llibre sobre la guerra i els homes que hi prenen part, un resum fàcil seria el següent: una companyia de marines ha d’expulsar o eliminar els japonesos que ocupen una illa del pacífic de vital importància estratègica, i si bé aquest és el fil conductor de l’obra l'autor lluny de fer-ne un simple pamflet militarista o bé una seqüència d’emboscades, batalles o escaramuçes en fa una complexa història de unes 640 pàgines on es barregen les accions militars, la rutina del campament, els conflictes interns i les vides dels personatges abans de fer-se soldats, dic personatges perquè potser parlar de protagonistes no seria exacte, l’única cosa que diferencia entre si els individus creats per Mailer és que alguns no moren i d’altres si,  i el que semblava que seria un personatge important pel desenvolupament de la trama a la següent pàgina el mata una granada japonesa i el que semblava que moriria en qualsevol moment arriba viu al final, és a dir que l'argument és tant imprevisible com la guerra en si, però la genialitat d’aquest novel·la rau crec en la manera que te l’autor de fer-nos partícips de la vida (tant la militar com la civil) dels personatges que van desde un jueu de Brooklyn a un antisemita de Bòston i entre aquests hi ha un munt de personatges que ens mosten la diversitat de la societat americana i per tant dels soldats que formen el seu exèrcit, però val a dir que a vegades el soldat s’assembla poc al civil (és innegable que la guerra o les situacions provocades per aquesta poden convertir el més just dels homes en el més salvatge dels assassíns)  i com a soldats ens apareixen també desde el sergent que és un malparit però que et salvarà la vida quan calgui  fins al llepaculs que l’únic que vol és anar pujant graons per escapolir-se de la primera línia, Mailer construeix més d’una dotzena de vides i en disposa d’una manera magistral, i gràcies a la seva experiència ens fa viure en primera persona la vida d’un soldat en campanya (i tant real i tant crua n'és la descripció que l'obra fou censurada a Espanya, fins l'any 1965 no fou traduïda al català per Ramon Folch i Camarassa amb nombrosos passatges censurats que es varen poder restablir en la traducció del 91). D’altra banda Mailer no fa cap discurs moralitzador sobre les accions que fan els personatges, segurament perquè el fet d’haver participat directament en la guerra fa que li sigui impossible o si més no complicat a nivell personal culpar o criminalitzar accions o fets que potser ell mateix és va veure obligat o abocat a perpetrar, però tal i com diu Jordi Lamarca Margalef en el pròleg de l’edició que en va fer Edicions 62: “…cal inscriure Els nus i els morts dins una expressió artística força distingida al Estats Units. Un corrent que revé amb les grans tragèdies col·lectives per recriminar la futilitat, la desraó i destrucció que la Guerra de Secessió, les dues Grans Guerres i la del Vietnam han comportat a la humanitat” desconec perquè Lamarca no va citar la Guerra de Corea, suposo que és allò del “conflicte oblidat dels Estats Units” i encara  que el pròleg fou escrit l’any 91 la següent frase podria haver estat escrita avui mateix: “…tal  com  fan pensar els recents esdeveniments internacionals […]converteixen Els nus i els morts en una obra d’actualíssim interès.”. 

De "Els nus i els morts" se'n va fer una pel·lícula que va dirigir en Raoul Walsh  l'any 1958 i que va ser un èxit en el seu moment però en algunes produccions més actuals com la pel·lícula de Terrence Malick "The Thin Red Line" (1998) o bé la sèrie produïda pel binomi Spielberg/Hanks "The Pacific" (2010) l'influència de l'obra  d'en Mailer és prou clara.

"The Thin Red Line", una pel·lícula impresincible

"The Pacific" va tornar a ajuntar a Spielberg i Hanks 

després de la genial "Band of Brothers" (2001)