dimarts, 22 de setembre del 2015

Homenatge a Catalunya, de George Orwell


Ja feia temps que el llibre d'Orwell rondava per casa, cada cop que el veia pensava "A veure quin dia l'agafo",  un dia un amic meu va organitzar una conferència sobre Orwell, malauradament no vaig poder-hi assistir però em van entrar les ganes de conèixer la seva obra (i la seva vida, que naturalment va influenciar la seva obra), o sia que vaig agafar el que tenia a mà, val a dir que no era el primer llibre seu que llegia, a EGB vaig llegir "Rebel·lió a la granja" i no cal dir que la lectura que en vaig fer va ser totalment superficial i sense entrar a fons en la metàfora que representava, així doncs vaig endinsar-me en la Guerra Civil Espanyola de la mà d'un socialista anglès que va volia lluitar contra el feixisme i va ser destinat a les milícies del POUM.

"Homenatge a Catalunya" és en el fons una extensa crònica d'una ínfima part de la Guerra Civil, l'experiència d'Orwell abarca desde l'inactivitat del front d'Osca fins a les lluites entre comunistes (que controlaven les forces d'ordre públic) i anarquistes pels carrers de Barcelona el maig l'any 1937, la primera part és un retrat intens de la seva formació com a milicià i com ell i els seus companys passen els dies en un punt del front d'Aragó gairebé inactiu, tan sols algunes petites escaramusses i trets a la llunyania, de fet ja ho diu Orwell mateix: "Els anglesos acostumàvem a dir que allò no era una guerra sinó una pantomima (...) Totes les baixes, aquella temporada, eren causades per bales perdudes.(...) també hi havia canoneig, però  extraordinàriament ineficaç" i realment aquesta és la senació que es té si es llegeix el llibre d'Orwell,  que la guerra, com a mínim en aquella part del front, no era res més que uns quants punts més o menys fortificats en una terra erma on uns quants grapats d'homes intentaven sobreviure enmig de la misèria sense que els de l'altre costat els matessin gairebé sense ni voler-ho, faltats de l'equipament més bàsic no ja a nivell personal (menjar, roba...) sinó fins i tot del que resulta imprescindible per guanyar una guerra, és a dir armes i municions, Orwell també se'n fa creus del tracte que reben els ferits als hospitals, tal i com explica,  ell mateix va ser víctima del robatori sistemàtic que patien molts dels soldats ferits, en una visita a un hospital per tal de guarir una ferida a la mà va ser desposseit de gairebé totes les seves pertinences personals (escrits, càmara i fotos, tabac, diners...), i la veritat és que a mida que Orwell va narrant la seva estada al front i et vas fent una idea del que era allò només tens dues opcions o bé maravellar-te del que van aguantar aquells homes i dones (fred, gana, brutícia, calor...) o bé despotricar dels comandaments milltars (o potser millor dit polítics) responsables d'aquella situació, però ben mirat l'una no exclou l'altre, i de fet aquells combatents no ho vàren passar pitjor que els de gairebé qualsevol guerra.

Un cop acaba la seva etapa al front Orwell va tornar a Barcelona, i és ben cert que a mesura que vaig anar llegint el llibre em vaig refermar en la meva opinió (i la de molts altres naturalment) que la guerra no la van guanyar els feixistes sinó que la varen perdre els republicans (englobant aquí als republicans, comunistes, anarquistes etc...), malmatent temps, recursos i combatents en vigilar-se (o matar-se) els uns als altres, en paraules del mateix Orwell: "Havia passat quinze dies a la línia de foc i havia tornat a Barcelona desitjós d'una mica de repòs (...) i m'havia de passar hores assegut en una teulada enfront d'uns guàrdies civils (en realitat guàrdies d'assalt) tant avorrits com jo mateix (...) si això era fer història  a mi no m'ho semblava pas.". El llibre va ser escrit poc mesos després de que Orwell marxés de la ciutat, per tant tenia ben vius els fets viscuts, també és cert que en alguns casos dubta o s'equivoca a l'hora de narrar alguns fets i n'és conscient i per tant a vegades s'excusa per endavant, tot i així reviu els fets de Barcelona amb tota la credibilitat que és possible encara que naturalment el seu punt de vista és el que és, el d'un anglès milicià del POUM (encara que per pura casualitat) i per tant enfrontat als estalinistes i que mirava de reüll als trotskistes, però el que és interessant és que el fet de que fos escrit ja desde la seva Anglaterra natal fa que a vegades compari l'actitud (política, ideològica, militar o senzillament personal) dels anglesos amb la dels catalans, el que més el sobtà és la beligerància entre les diferents opcions ideològiques "No és fàcil de descriure-la i fer-la comprendre al lector anglès (...) aquella atmosfera no existeix a Anglaterra (...) la intolerància política (...) no es dona per sobreentesa. La persecució política és mínima (...) la idea de "liquidar" o "eliminar" tots els qui no estàn d'acord amb un mateix encara no ens sembla natural. En canvi, a Barcelona, era completament natural, massa i tot.",  de fet ell mateix havia ignorat inicialment tot l'aspecte polític de la guerra, de fet desconeixia la situació política d'Espanya al arribar-hi i  afirma que s'havia allistat a les milícies per lluitar contra el feixisme i en favor de la simple honestedat, "L'atmosfera revolucionària de Barcelona m'havia atret profundament però no havia intentat comprendre-la" , una de les coses que més va enutjar Orwell (un cop havia entrat a fons en el conflicte) va ser el fet que el que se suposaven que lluitaven contra el feixisme s'acusessin mutuament de feixistes precisament, li era inconcebible que els estalinistes acusessin als anarquistes  i als trotskistes de ser uns quintacolumnistes al servei de Franco, encara que deixa clar que aquestes acusacions sempre venien dels de dalt o de la premsa afí, en cap cas dels combatents, aquests ja sabien de que anava la cosa, de fet Orwell escriu una frase que tot i l'abisme que ens separa gairebé es podria fer servir avui dia "Un dels efectes més terribles d'aquesta guerra fou que m'ensenyà que la premsa d'esquerra és tan espúria i falsa com la de la dreta" i segueix "Jo estic fondament convençut que per la nostra banda -la del Govern- aquesta guerra era diferent de les guerres corrents, imperialistes; però per la naturalesa de la propaganda bèl·lica no ho hauria dit ningú".

La veritat és que és un llibre altament recomanable per tots aquells que vulguin tenir una visió més personal del que va ser la Guerra Civil, no desde el punt de vista militar ja que realment les experiències en aquest aspecte d'Orwell van ser d'escassa importància (si es vol un punt de vista més militar segur que hi ha un munt de llibres molt més indicats per això), sinó desde un punt de vista més polític i ideològic i per conèixer una altre visió d'aquell conflicte, la visió d'un idealista que, crec, va veure que potser era realment possible una revolució de la qual en nasqués una societat més justa i igualitària, potser d'aquí en ve el títol, poster Orwell va decidir homenatjar el lloc on va veure possible aquest somni,  una visió que ens descriu no una guerra qualsevol, sinó una guerra que s'havia de guanyar i que es va perdre...i així ens ha anat.

dimarts, 23 de juny del 2015

Carena va, carena ve.

No som on volíem ser però és igual, la qüestió era marxar un cap de setmana a la muntanya, els plans inicials d’anar a fer l’Aneto s’han estroncat i hem canviat el pirineu aragonès pel gironès, concretament estem a Vallter 2000 i l’intenció és fer una volta per aquestes muntanyes i anar dormir al refugi de Coma de vaca.


Vallter 2000, amb el Gra de Fajol i el Bastiments al fons

Són les nou del matí quan enfilem amunt direcció Coll del Mantet, de moment fa un dia fantàstic, encara que les previsions indiquen que cap al migdia la cosa anirà empitjorant, el corriol s’enfila amunt amb ganes, anem seguint les banderoles que senyalen el camí als participants de l’EMMONA i de tant en tant ens creuem amb algun d’ells i aprofitem per animar-los, en trenta minuts ja som dalt i un  magnífic paisatge ens dona la benvinguda, tant el Pau com el Xavi no han estat mai aquí i queden meravellats, al fons es veu clarament el Canigó i un mar de boira cobreix França.


Seguint el GR11.6 cap al coll de Mantet

El Canigó

No ens entretenim gaire i seguim el camí que després d’una lleu baixada es torna a enfilar sense contemplacions, el nostre proper objectiu és el Pic de la Dona (2.700m) que assolim en poca estona, anem sense pressa aquest cop hem deixat les bambes i el camelback i portem les botes i la motxilla, cada coll o cim és un bon motiu per fer una parada per fer fotos i contemplar el paisatge; arribats al Coll de la Geganta ens desviem cap a la dreta i  fem un llarg flanqueig sense perdre gaire alçada, després d’un petit ressalt arribem al llac de Bacivers situat al peu del cim del mateix nom, ara toca pujar, una dura pujada en porta fins al cim (2.845m), a mida que fem camí vaig comentant el recorregut, de fet és el mateix que es fa a la cursa de La Marrana (menys un tram entre Mantet i Pic de la Dona) en la qual he participat en les tres edicions que s’han fet fins ara (aquest any la cursa es fa el 30 d’agost dia del meu aniversari… bona manera de celebrar-lo !!!), per tant la cosa dona per molt, anècdotes, sensacions… i tot xerrant, pujant i baixant arribem als peus del Bastminets, toca suar un altre cop, però no gaire estona. 


Acabant el flanqueig cap al Bacivers.

Cim del Bacivers

Dalt el cim i trobem un dels controls de la cursa han muntat un mini campament, dues tendes protegides per un mur de pedres els han permès passar allà la nit, la cursa en qüestió és de 176 km, la sortida es va donar ahir a les 6 de la tarda i els corredors tenen 48 hores per completar el circuit, dalt el cim també ens trobem el mal temps, la boira ens envolta i de tant en tant cau alguna pedra, petita i blanca, fem les fotos de rigor i ens abriguem, arribat a a quest punt hem de decidir que fem, seguim la carena direcció Pic de l’Infern o baixem en sentit contrari cap al Coll de la Marrana, m’ho penso una estona (el Pau i el Xavi deixen que sigui jo el que prengui la decisió) seguir la carena suposa un tram que si bé no és complicat si que cal anar amb compte el terreny està moll i relliscós, penso amb el Xavi que no està al 100% (la lesió del braç de fa dues setmanes al Pedraforca encara el fa anar amb una mica de por), finalment decideixo seguir la carena, abans d’abordar el tram més complicat hi ha un parell d’escapatòries que ens permetran baixar fins la vall de Tirapits si no ho veig clar. 

 Els controls de l'EMMONA i les seves tendes.

Cim del Bastiments.

Iniciem la davallada cap al coll de Freser, compartim camí amb alguns corredors, el temps segueix igual, embolcallats per la boira anem avançant per la carena, en algun moment però el vent fa fugir la boira i ens dona una bona visió de l’entorn, més enllà es veu l’Infern amb tot de gent al cim, encara queda un pèl lluny, mentre caminem barrino si no val la pena baixar cap a la vall, el tram que queda és bonic però té algun punt compromès, a més si seguim fins on tenia pensat arribar, al Pic de la Fossa del Gegant, és possible que la baixada sigui força més complicada i el Xavi no està per gaires històries, a més el temps no acompanya, o sia que faig cas al meu instint més conservador i decideixo que arribats al següent coll buscaré un camí de baixada cap a la vall, superat el Pic de Freser, arribem a un coll on aprofitant que s’aixeca la boira escollim el punt de sortida i improvitzem un camí de baixada entre herba que patina i pedres que rodolen, poca estona després ja caminem sobre terreny horitzontal pel fons de la vall, tot un descans!!!.


 Baixant el temps empitjora.

S'aixeca la boira i veiem el Pic de l'Infern davant nostre.

Una baixada alternativa...

Per fi terreny plà !!!

Resseguim la vall pel costat del riu Freser que neix allà mateix, i resulta que entre pitos i flautes s’han fet les dues del migdia i no hem parat a menjar res,  després de fer les deliveracions oportunes decidim parar en punt on deixem el camí que porta cap al Coll de la Marrana i agafem el que porta cap al refugi de Coma de vaca,  per fi ens treiem les motxilles,  seiem a l’herba i senzillament descansem una estona mentre omplim el pap… però tampoc en podem entretenir gaire, el temps no millora i amenaça pluja, o sia que un cop tips ens hi tornem  a posar, ara ja és tot baixada fins al refugi, el camí transcorre pel fons de la vall i és còmode de fer, en una hora ens hi hauríem de plantar, a mig camí veiem un ramat d’isards travessant una congesta de neu, és impresionant veure com corren per pendents on tu t’ho pensaries dues vegades abans de posar-t’hi, abans d’arribar però es posa a ploure, no gaire fort però sense pausa, per sort no és una tempesta, no hi ha ni llamps ni trons, 20 minuts després de posar-se a ploure ja arribem al refugi.



 Comencem  abaixar cap al refugi.

Al final de la plana hi trobarem aixopluc.


Altament recomanable, indret magnífic i tracte excel·lent !!!

L’estànça al refugi és plàcida, sortim a fora quan ja no plou,  seiem a l’herba  i entre el Pau i jo ens polim una bossa de festucs, tant de bo ens hi poguéssim quedar una setmana per aquí, només jeure i contemplar el paisatge ja val la caminada, abans de sopar anem una volteta per estirar les cames, als refugis es sopa aviat , a dos quart de vuit ja seiem a taula, el menú és senzill però complert: sopa, pasta i carn, el Pau i jo acabem tips com una mala cosa, el Xavi és de poca vida… després d’una breu sobretaula anem a les 21:30 anem dormir, demà toca llevar-se a les set.


Una estona pel relax...

L’esmorzar el fem ràpid (magdalenes, suc, tè, torrades, melmelada, xocolata…) i a les vuit ja som fora, l’intenció és pujar al Balandrau (2.585m) i seguir la carena fins arribar al Gra de Fajol (2.714m) i d’allà baixar cap al Coll de la Marrana i Vallter, de moment fa bon dia, esperem que ens aguanti !!! només començar el camí ja s’enfila fort, de fet el Balandrau està situat davant del refugi i 500 metres més amunt, o sia que la pendent és forta, agafem un camí poc marcat que segueix una torrentera que ens portarà al coll que hi ha bans del cim, però al cap de poc decideixo (gairebé unilateralment) que és millor deixar el corriol, travessar el torrent i enfilar-nos pel vessant del cim que cau directe cap on som, el Pau no ho veu clar, al Xavi tant li fa… per tant guanya la meva proposta, a base de diagonals anem guanyant alçada, la veritat és que és una pujada d’aquelles dures de veritat (220m en 0,4km), suem de valent, finalment arribem al capdamunt de la carena anomenada El Gafetar, resseguim la carena i en pocs minuts ens plantem al cim, parem un moment a contemplar el paisatge i fer les obligades fotos, però no ens entretenim massa, encara tenim feina per fer, baixem pel camí normal i arribem al coll de Tres Pics. 



De bon matí i ja toca pujar fort.. 

 El Xavi a la "Directíssima Sellent" al Balandrau

 El Pau i un servidor fent l'enèssima diagonal.

Per fi dalt la carena, amb el Balandrau a l'esquena

 El Bastiments als fons i la vall per on baixàrem ahir

Cim del Balandrau


A partir d’ara és un puja-baixa constant, però en cap moment baixem dels 2500m, amb el Pau anem resseguint tots els pujols i cims el Xavi s’estalvia els que pot tot rodejant-los, les vistes són impresionants, a l’esquerra tota la Vall de coma de vaca, el Torreneules, Fossa del Gegant, Infern,  Bastiments… i a la dreta tot boira, de tant en tant s’obre alguna finestra que permet veure la vall de Tregurà o la d’Orris, la sort és que de moment aquest boira no salta la carena, van caient els punts més alts de la carena: Fontlletera i  Borregues,  de mica en mica ens acostem al Gra de Fajol, quan hi arribem allò sembla la rambla hi ha una bona pila de gent al cim, intentant no trepitjar bastons i motxilles arribem al cim i després de les fotos de rigor comencem a baixar cap al Coll de la Marrana, entre córrer i caminar hi arribem en un obrir i tancar d’ulls, diem adéu  a la vall de tirapits i iniciem la davallada final cap a Vallter, en el camí de baixada passem per les fonts del Ter, situades al costat de les runes de l’antic refugi d’Ulldeter (endevineu d’on ve el nom d’Ulldeter?), baixant per les pistes ara sense rastre de neu arribem finalment a l’estació i al cotxe. 


Amunt !!!...el Xavi prefereix fer la volta...
...i esperar-nos a l'altre costat.

Cim del Fontlletera.

Tot carenejant, de tant en tant la boira salta a l'altre vessant.


Ara toca baixar

L'enèssima pujada vista desde dalt.

Esperant a que arribin

 
 Cim de les Borregues

Una altre pujada que el Xavi ha decidit estalviar-se.

El Gra de Fajol, ple com un ou.

L'últim cim del cap de setmana 

Ganes de neu... 

 Un altre cap de setmana ben aprofitat carregant les bateries, enfortint les cames i la ment, fent unes rialles, mullant-nos, veien isards, marmotes, trencalosos… i barrinant on anirem la propera vegada.

diumenge, 10 de maig del 2015

14, de Jean Echenoz



La Primera Guerra Mundial, un amor no correspost, una colla d’amics i la vida en una petita cuitat francesa,  tot això és el que Jean Echenoz a aglutinat en tan sols les cent vint-i-vuit pàgines de “14”, en mans d’algú altre podria haver estat una gran novel·la però en mans d’Echenoz s’ha quedat en un relat llarg o una novel·la curta, qui sap, potser si l’autor n’hagués estat en Follet ara estaria escrivint sobre un llibre de mil pàgines o potser fins i tot sobre una trilogia.

 Però Echenoz en té prou amb cent vint-i-vuit pàgines i quinze capítols, llegint “14” et fas una idea de com es va desenvolupar la I G.M. en totes les seves fases, desde el fervor patriòtic dels primers dies, quan molts pensaven que en un parell de setmanes s’hauria acabat tot, al patiment físic i psíquic de la guerra de trinxeres, dels soldats francesos desfilant orgullosos amb els seus llampants pantalons vermells, guerrera blava i quepis blanc als mateixos soldats francesos amagant-se sota terra amb els nous pantalons i guerreres blaus llardosos de fang i immundícia cobrint-se el cap amb el casc metàl·lic que tan els protegia com servia per treure aigua del fons de les trinxeres com per cuinar; et fa partícip també d’una història d’amor silenciosa, sense detalls, però que condiciona l’inici, el nus i el desenllaç de la trama; no és un llibre sobre l’amisat però l’autor fa servir una colla d’amics per remarcar encara més la tragèdia de la Gran Guerra, una colla que cada cop es fa més petita a mida que la guerra avança. Com no podia ser de cap altre manera Echenoz aprofita per carregar contra els generals responsables de la desastrosa campanya francesa, de fet mentre el llegia em venien al cap imatges de “Senders de glòria” (Paths of Glory, 1957, Stanley Kubrick) o “Llarg diumenge de festeig” (Un long dimanche de fiançailles, 2004, Jean-Pierre Jeunet).

Aquest és el segon llibre que llegeixo d’Echenoz (en té setze de publicats, tan sols tres traduïts al català i tots en castellà) el primer va ser “Córrer” (aquí en teniu la ressenya) i tot i que són de temàtiques completament diferents val a dir que l’estil d’Echenoz és fàcilment reconeixible en els dos: detallista sense floritures i no gaire amant dels diàlegs  si bé podria semblar  que aquest manera descriure és ferregosa de llegir el fet de que siguin llibres no gaire llargs i de capítols curts atenuen aquesta sensació, en resum un bon llibre per passar una bona estona mentre aprens una mica més sobre l’imbecilitat de les guerres, la misèria humana i els sinuosos camins que porten a l’amor.

Aquí en trobareu unes altres ressenyes:
http://www.nuvol.com/critica/jean-echenoz/

Encara no l'heu vist? és imprescinible !!!