I ja em teniu un any més a la
Romànic Extrem de la Vall de Bianya
(enllàç a la crònica de l'any passat),
aquest cop però no m’hi acompanya el Roger sinó el Pau, i si bé el nom i el
punt de sortida és el mateix el recorregut és diferent: 43 km i 2300m de
desnivell positiu, i transcorre pel nord de la vall, la veritat és que tinc
ganes de fer-la, com a mínim aquest any no m’he lesionat un mes abans de la
cursa hi he pogut sortir a córrer amb més regularitat, he sumat un bon grapat
de quilòmetres encara que la veritat és que no he fet sumat desnivell (Togóres
no dona per més…), tot i això encaro la cursa amb il·lusió i amb l’objectiu de
no passar de les 7h, el perfil de l’edició d’enguany és molt més trencacames i
en els 15 primers quilòmetres ja acumularem 1500 metres de desnivell, un altre
punt crucial també és és la baixada que va del 23 al 28, 600 metres de
desnivell que et poden deixar les cames (i els peus) fets mistos, i per acabar
just al km 38 la pujada a St. Miquel del
Mont, 400m en dos km i després una baixada directa a l’arribada….es veu que algú es va queixar
l’any passat de que el final va ser massa planer…
A les vuit en punt es dona la
sortida, els primers metres fem una mica de camp a través entre tifes de vaca i
bassals i algun que altre petit ressalt, amb en Pau em començat junts però mica en mica
em va traient metres (fa tres setmanes va fer la marató de BCN i ell mateix no
les tenia totes, però com sempre em sembla que anava de farol…) al km 5 trobem
el primer avituallament i l’inici de la pujada més llarga del recorregut (450m)
i en aquest punt ja perdo de vista el company pel que queda de cursa, amb un nutrit grup de participants encarem el tram, dins del grup hi ha un corredor
que es dedica a gravar la prova i de pas fa una mica de retransmisió en directe
amb força dosis d’humor la qual cosa sempre ésd’agraïr, on el terreny ho
permet ens posem a córrer a bon ritme (massa ràpid potser), de moment les cames
responen i tot va sobre rodes, arribem al Coll de la Barcadura i iniciem la
baixada, passem pel km 10 quan fa una hora i vint minuts que correm, arribem al
segon avituallament, en aquest punt es separen els recorreguts de la mitja i de
la marató, un vas d’aigua un tros de plàtan i aprofito per guardar manguitos i
guants que ja sobren, seguim baixant i arribem a la Vall d’en Bac un racó preciós que fa venir ganes de deixar de
córrer per seure a l’herba i tan sols disfrutar del paisatge, però no he
vingut a això, segueixo corrents ara amb el grup molt més estirat i desfet,
toca tornar-se a enfilar, 300m cara amunt, quan arribem al capdamunt a la dreta
es distingeix el Pirineu encara tot ben ple de neu, inicio la baixada i arribo
al tercer avituallament (km 16) i a l’únic tram d’asfalt de la prova, un
escassos 150m., la baixada continua fins arribar al km 18, i ja hi tornem a ser
amunt !!! la pujada ens portarà fins al km 21, la calor ja apreta i suo de
valent, de moment les cames aguanten però sóc conscient que vaig perdent
pistonada a cada rampa que faig, la següent secció és fonamental, deixant de
banda la pujada a St. Miquel aquesta és l’última pujada llarga (400m) que queda i he de guardar forces, tot
just estem a la meitat de la cursa, per sort no l’encaro sol, ja que un grupet
força sorollós m’ha atrapat i entre sentir les animalades que deien i intentar
no perdre els de davant el cap no es capfica en el propi estat físic…finalmet
arribem al km 21 i a l’avituallament, ràpidament vaig a agafar un vas d’aigua i
oooh no n’hi ha !!! em cara d’incrèdul els ho pregunto que si fan broma i em
diuen que no i em donen a escollir, o Coca-cola o una Voll-Damm….la veritat és
que és una putada, es veu que han enviat
algú a buscar-ne però que ara no n’hi ha, evidentment algú s’ha
equivocat en els càlculs… i tot i que això no desmereix en cap cas la cursa si
que és un badada molt important, sense més opció agafo un vas de cola i només
veureme’l ja sé que el pagaré…
Una de les primeres rampes
El Jan...i la piltrafa del seu tiet...
Ara toca un tram més o menys
tranquil, uns dos km en que he de guanyar ens 100m, tinc intenció de fer-los
caminant, a veure si recupero forces i deixo que la cola es posi a lloc…ara la
cursa és gaire bé en solitari, tan sols m’adelanta un corredor i mirant enrere
en veig un que de moment manté la distància, finalment arribo al punt més alt
de la cursa 1003m. i toca baixar sense parar fins els 400m, la baixada es fa
per la via romana, espectacular obra d’ingenieria que va fer construir
l’emeperador August (segons una conversa caçada al vol mentre baixava) és una
baixada força incòmode la via està plena de rocs i més que córrer vas saltant
de pedra en pedra intentant de trencar-te els turmells, la baixada se’m fa
llarga i no vaig prou bé físicament com per anar lleuger, l’estòmac ja està en
mode centrifugat i les cames ja no estan per gaires alegries, a mitja baixada
hi ha l’avituallament, sortosament tenen aigua, mig vas dins i mig vas pel cap,
la ruta abandona l’empedrarda via i baixa tot carenejant, en els pocs trams
plans vaig corrent però la cosa no va com hauria d’anar a aquestes alçades de la
cursa, finalment s’acaba la baixada, entro en terreny més planer però no mancat
de petits ressalts que m’acaben de fondre les cames i alguna rampa enfangada fa
que hagis de fer dues passes per avançar-ne una… i amb més pena que glòria
arribo al següent avituallament (km 30), agafo un vas d’aigua i faig un parell
de glops d’isotònica, aprofito per descansar un parell de minuts i m’hi
torno a posar, però la cosa no va i
començo a estar realment tocat, i en un curt tram de pujada l’isotònica diu que
vol sortir i surt per on ha entrat, bufffff….començo a pensar en que no val la
pena seguir, em queden 11km i la duríssima pujada a Sant miquel, 2h pel cap baix…però el que
està clar és que aquí no em puc quedar, i alternant el caminar amb el córrer
arribo al km34 allà em trobo amb el Roger i el Jan , han vingut a fet una volta
amb les btt i a veure’ns, li explico com em trobo i aprofito per fer un glop
d’aigua que m’ofereix el Jan (i així treure’m el regust de l’isotònica…), porto
6 hores de cursa, tinc molt clar que serà impossible baixar de les 7h, però ara
ja m’acosto al final, queda un curt tram pla una pujada de 100m baixar arribar
fins a Santa Margarida i d’allà pujar fins a Sant Miquel i baixar directes a
l’arribada, tot això en 9km…però estic fos…deixo al Roger i el Jan i em poso a
trotar i m’adelanten un parell de corredors, un d’ells m’ofereix un gel però
amablement li dic que no, en porto dos a la butxaca però em sembla que si me’n
prenc un el meu estómac implosionarà, arribo
al curt tram de pujada i torno a caminar, perdo de vista als que m’ha adelantat
i torno a anar sol, he de fer un parell d’aturades per reposar, finalment
corono i toca baixar, i un curt tram de baixada que en condicions normals seria
divertit (saltant pels marges, fent servir els arbres per girar…) es converteix
en una penitència, finalment s’acaba la baixada que desemboca en un prat, allà
m’adelanta una noia que en un obrir i tancar d’ulls desapareix de la vista,
estic a pocs metres de la carretera i allà mateix hi ha l’arribada (em sembla
que per l’any que ve haurien de modificar això…és com el cant de les sirenes
!!!), però el recorregut se’n allunya, m’aturo una estona i faig quatre números
ràpids, els últims 2km he tardat 30 minuts, i m’he queden 7 amb 400m de pujada
i 400 de baixada, o sia que pel cap baix em queda 1hora i mitja de cursa…més
aviat dues, m’ho penso i m’ho repenso, però sincerament, no em veig amb forces
per afrontar el que queda, surto del camí i enfilo cap a la carretera, una estona després ja estic
amb el Pau, el Roger i el Jan, assegut a l’ombra i començant a pair la desfeta
amb l’ajuda d’un entrepà de formatge i una cervesa…
.JPG)