Aquest any la intenció era tornar a l'Aneto a treure'ns l'espina de l'any passat (aquí teniu la crònica) però va resultar que no hi havia places a La Renclusa, o sigui que havíem de decidir quin seria el nostre objectiu, la cosa estava entre el Mulleres i la Pica d'Estats, finalment en una ràpida conversa via what's mentre la Núria, l'Enric i un servidor estàvem esmorzant a Santes Creus i el David era a Sabadell es va decidir anar a fer el cim més alt de Catalunya, som-hi !!!
Som els mateixos que l'any passat (Núria, Enric, David, Roc i jo mateix) però amb dues incorporacions més, l'Eli i el Marc. Aquest cop però vàrem decidir no fer nit a refugi, enlloc d'això vàrem llogar un apartament i una habitació a l'hotel Vall Ferrera, (realment és una opció molt més econòmica) a part de la comoditat de poder fer la teva val a dir que vàrem sopar excel·lentment gràcies a les arts culinàries del xef Enric i el seu "pinxe" David, com a contrapartida té que entre fer el sopar, sopar i la sobretaula te'n vas a dormir a tres quarts de quinze, i a les cinc tocava aixecar-se...
I a un quart de set ja estem caminant a un agradables 18ºC i, de moment, ni rastre de mal temps, seguim per la pista uns centenars de metres i agafem el trencall cap al refugi de Vall Ferrera al qual arribem en un quart d'hora escàs. En aquest punt el camí s'enfila de valent tot fent ziga-zagues, just al davant portem un parell de paios que van una mica perduts i en un trencall estan a punt d'agafar el camí equivocat fins que els hi ensenyo la creu blanca i vermella que hi ha en un arbre que tenen al costat, rectifiquen i segueixen pel camí que toca, aprofitem el moment per a treure'ns jerseis i camals de pantalons (o arremangar-se'ls) que ja fa una estona que sobren, finalment el camí aplana una mica i va flanquejant el vessant del Serrat d'Areste, i mentre anem fent camí veig els dos que portàvem davant apareixen al mig d'un camp força més avall i sembla que busquen la millor manera de retrobar al camí que si sap com collons han perdut; una hora després de començar a caminar arribem al punt on el camí baixa bruscament unes llastres de pedra, no té cap mena de dificultat, però ja fa temps que s'hi va posar una cadena per facilitar la baixada a aquella gent que li costen més aquestes coses (em guardo el que penso...), quan ja som tots a baix apareixen un grupet de 4 o 5 que van força lleugers i els deixem passar, tot seguit apareixen el parell que necessiten una brúixola, però abans que baixin ens hi tornem a posar, el camí va pujant suaument tot travessant prats i algun aiguamoll on s'hi han col·locat unes travesses de fusta per tal de facilitar-ne el pas i de passada preservar un terreny que amb el pas de la gent es deterioraria molt ràpidament, de tant en tant el camí s'enfila per algun roquissar o algun vessant més pronunciat que ens fa guanyar alçada, el paisatge és magnífic d'un verd ben viu i amb rierols i cascades per tot arreu, finalment arribem a l'estany de Sotllo, travessem un parell de rierols ,en el primer dels quals l'Eli demostra la seva habilitat per ficar-se de peus a l'aigua (que constí que ho diu ella mateixa, encara que amb cert to de resignació), fem una parada a la cabana de Sotllo, ja portem dues hores i toca esmorzar.
No estem aturats gaire estona, que mica en mica han anat apareixent boires i més val aprofitar el temps, ens hi tornem a posar i mitja hora després arribem a l'estany d'Estats, el deixem enrere i mica en mica anem guanyant alçada (ara estem als voltants dels 2.500m) i ens acostem al punt més dur de la pujada a la Pica d'Estats, la pujada fins el Port de Sotllo (2.874m) on es guanyen uns 400m de desnivell en poc més d'un quilòmetre per un terreny no gens còmode, a més hi ha l'afegit que una setmana abans una sèrie d'esllavissades es van emportar per davant part del camí per la qual cosa en algun moment o altre ens haurem de fer la traça nosaltres mateixos. Abans de començar la pujada parem un moment per fer un cop d'ull a veure si hi ha un camí més o menys clar, a mitja tartera hi ha els de la brúixola (ens han passat mentre esmorzàvem), i mentre ens ho mirem el Marc diu que de moment es planta aquí, va cansat i vol parar que ara mateix no es veu en cor de seguir, que si de cas si es veu en cor ja seguirà i que si no ens esperarà aquí mateix o a baix.
El primer tram no es va veure afectat per l'esllavissada i el camí és com sempre: costerut i relliscós, anem pujant i ja estem a la zona afectada és incòmode de pujar, la pedra no està consolidada i no és gens estable, tot i això anem guanyant metres, l'Enric que està més a la dreta sembla que ha trobat un bon camí i anem cap allà, però ha estat un error, ens trobem entre el llit de l'esllavissada i un vessant de roca més o menys ferma al qual ens enfilem per mirar de travessar el llit i tornar a l'esquerra de la tartera que ara veiem que és el camí bo, el Roc ho prova per un parell de llocs però és molt inestable, així doncs decidim tornar enrere (amb molta precaució, que tot esta de mira'm i no em toquis) i mentre desfem com podem el camí fet veiem com el Marc ha anat pujant i ja és més amunt que nosaltres, finalment deixem la zona malmesa enrere i ja podem seguir el camí que ens porta al coll, la marrada en qüestió ens ha fet perdre vint minuts, arribem al coll just quan portem quatre hores de camí.
Els cinc que seguim endavant baixem per la vessant francesa, remuntem una petita aresta i seguim avall, on trobem un parell de cabres salvatges pasturant tranquil·lament, en un moment arribem al punt on el camí ja es torna a enfilar i es posa a ploure, no gaire però lo suficient com per parar posar-nos les jaquetes, tenim un moment de dubte, però la veritat és que sembla que les boires es comencen a obrir i es va veient el cel blau, així doncs seguim amunt. Travessem alguna congesta de neu i en un tres i no res ja veiem el cim del Verdaguer i al seu costat treu en nas la Pica que des de aquí sembla més baixeta, arribem al punt on tenim dues opcions de pujada, o bé seguim recte per un camí ben marcat cap el Coll de Montcalm i des de allà girem a la dreta i enfilem suaument cap el coll que separa Verdaguer i Pica o bé agafem un altre camí més dret que va directe a aquest coll (val a dir que ara el cel ja s'ha obert del tot i el cel és ben blau, llàstima que l'Eli i el David hagin tirat avall...) decidim fer el primer, el camí és més còmode i descansat, una hora després de sortir del Coll de Sotllo arribem al Coll de Montcalm, en quinze minuts més arribem a l'últim coll i des de allà en deu minuts ja som al cim, ja el tenim al sac !!! primer tres mil per la Núria, l'Enric, el Marc i el Roc !! abraçades, encaixades de mans i petons.
Ara sí, toca fer un descans, mengem una mica mentre fem temps per tal que un grup de francesos surtin de la creu del cim (s'hi han apalancat com si estiguessin el putu menjador de casa seva), i tot menjant i parlant el cel s'ha anat tapant un altre cop i a la llunyania se sent algun que altre tro, finalment el gavatxos marxen i ràpidament fem la sessió fotogràfica coordinada per l'Enric, pim, pam, pum, fotos fetes, no perdem temps i comencem a baixar alguna cosa ens diu que pillarem segur (alguna cosa = trons, boira...) per sort baixant tota merda corre. Tenim pressa i no fem ni el Verdaguer, baixem pel camí que no hem fet de pujada, baixem ràpidament seguint les fites, arribem a una congesta de neu que baixem tot relliscant hàbilment i graciosa (ejem ejem...), bé la Núria ha evitat la neu per tal de no mostrar les seves habilitats, ara som al punt on s'uneixen els camins, en un tres i no res arribem al punt on el camí ja no baixa i es torna a enfilar cap el Coll de Sotllo, on arribem una hora després de deixar el cim, el vent bufa fort i fot fred, o sigui que no ens hi entretenim i comencem a baixar tartera avall.
En trenta minuts ja som al mateix punt on el Marc ens ha fet "l'amago" d'abandonar, ara ja plou de veritat, anem perdent alçada i la pluja va augmentant d'intensitat encara que no arriba a tempesta, de tant en tant se sent algun tro, en poca estona ja tenim els peus ben molls, en alguns punt s'ha d'anar en compte amb les pedres que rellisquen i tolls d'aigua que es fan. Deixem els estanys d'Estats i Sotllo enrere, anem una mica separats, l'Enric i la Núria s'han quedat una mica enrere i parem un moment per esperar-los, però el Marc té ganes d'arribar, diu que va baixant i que ja l'atraparem. Amb el Roc ens esperem, per sort fa uns minuts que ha deixat de ploure la qual cosa s'agraeix, finalment arriba la parella, es veu que l'Enric ha tingut un problema amb la capel·lina al baixar per un marge i que després amb tanta capa posada (samarreta, paravents, capel·lina) a fotut una suada que s'ha marejat i tot i que per això s'han endarrerit, ens enfilem pel marge on hi ha la cadena i més endavant torneeeeem a parar, el Roc es queixa de mal de cap, sort que la Núria portava un bon assortiment de drogues (és lo que té ser farmacèutica) i li dona un pastilla màgica, aprofitant l'avinentesa l'Enric també se'n casca una... finalment arribem a la part on el camí baixa fent ziga-zagues, i poc després ja veiem el refugi.
Quan hi arribem trobem el Marc a fora, amb un cafè amb llet i un cigarro, se'l veu cansat, però satisfet, entrem un moment a buscar l'Eli i el David, que tot i que es coneixen de fa anys avui es deuen haver explicat vida i miracles, una pena que no hagin pogut fer cim, tal i com ells mateixos diuen al arribar a baix la tartera ja han vist que el dia s'arreglava però que tornar a pujar no era una opció... de totes maneres els hi dic que si mai volen tornar a provar-ho ho diguin i els acompanyarem, no parem gaire estona, tenim ganes d'arribar als cotxes, tantes que el Roc i jo baixem corrents fins el pàrquing, uns minuts després arriba la resta del grup, amb un somriure d'orella a orella i satisfets mentre es torna a posar a ploure.
