De la cançó al relat, del soldadet al soldat

No res, doncs que m'ha vingut de gust fer aquesta reinterpretació d'una de les meves cançons preferides de Manel, m'he hagut de contenir per no fer un relat molt més llarg i per això he preferit seguir la mateixa trama que la cançó.

Aquí teniu la cançó, You Tube és ple de muntatges amb imatges de pel·lícules, prefereixo posar-vos aquesta i que feu anar la imaginació.

Escolteu la cançó del soldadet
Que a través d'un ull de bou
Veu que volen uns falciots!
I no és que hi entengui molt, el soldadet,
Però, que volin els falciots,
Deurà voler dir que la terra és a prop.

El soldat ja feia hores que estava dins el vaixell, salparen quan era de nit i ara ja entra la llum del sol pel ulls de bou, no té gaire espai però és suficient per girar-se i fer un cop d’ull, a part del mar tan sols s’hi veuen desenes d’embarcacions, totes elles carregades de soldats,  però també hi ha vist algun ocell, li semblen falciots…i que ell sàpiga els falciots no són pas ocells marítims, segur que ja tenen la costa a tocar.

I tan a prop deu ser que baixa el capità
I intenta no semblar nerviós
Mentre acaba la instrucció:
"Concentreu-vos, soldadets, sigueu prudents
I arrapeu-vos a la vida
Amb les ungles i amb les dents".

Al cap de poc baixa el capità, sembla nerviós, “Collons” diu el soldat al company que té al costat “i representa que aquest inútil ens ha de servir d’exemple? però si està cagat de por!” el soldat sap que la resta de la companyia, sots-oficials inclosos, no aguanten el capità i que si fos per ells es podria haver quedat a port, ja se’n sortirien sense ell, és un inútil, sortit de l’estat major i col·locat directament a primera línia, fantàstic… però el capità fa com si no sentis els comentaris i les befes, fa el cor fort i repeteix per enèsima vegada les ordres per cada secció, deixant pel final uns últims consells “Sortiu de l’aigua tant ràpid com pugueu, no aneu en línia recte, corregudes curtes, busqueu protecció, no malgasteu munició i recordeu: no es tracta de morir pel vostre país sinó que els pobres desgraciats que tindreu al davant ho facin pel seu.” l’última frase arrenca una rialla a tothom, la frase no és seva però és igual,  fa el seu efecte i rebaixa una mica la tensió.

Ja a coberta, els homes resen.
Ja a coberta, els homes resen.

Un xiulet provinent dels altaveus els avisa que han arribat, en fila india van pujant per les escales i surten per fi a la coberta, el soldat omple els pulmons d’aire fresc, fa un cop d’ull al voltant, alguns els homes aprofiten per repassar l’equip, d’altres prefereixen deixar la seva protecció a instàncies superiors i s’ajunten a la improvitzada missa que fa el capellà de la companyia.

I fa un amén, poc convençut, el soldadet,
I acaricia el seu fusell,
Intentant no pensar en res.
Des de proa es van fent grossos els turons,
"soldadet, valor, valor,
Que depèn de gent com tu la sort del món".

El soldat no ha estat mai gaire religiós però per si de cas deixa anar un amén quan el capellà acaba el servei, ell prefereix fiar-se del que pot tocar, i fa una repassada al fusell, aquest si que no pot fallar, després intenta posar la ment en blanc, i deixa vagar la vista per sobre la borda, ja s’albira la costa amb els turons farcits d’enemics ben fortificats i disposats a no deixar-los passar, abans que acabi el dia es veurà si ho han aconseguit, al seu costat hi ha el sergent de la secció que com si li hagués llegit el pensament li diu “Tranquil nano, ens en sortirem, nosaltres som els bons, no?”.

Però "si una bala enemiga creua el vent
I em travessa el cervell",
Es planteja el soldadet,
"les onades m'arrossegaran
I mil peixos de colors
Lluitaran per devorar la meva carn".

Però ara mateix el soldat no les té totes, sap que les baixes seran elevades i que ell té tants números com qualsevol altre, “Tan sols desitjo que si ha de ser que sigui ràpid, no em fa por morir, em fa por el dolor” pensa “però seria una pena que tot el meu entrenament tan sols servir per alimentar els peixos”

I és quan pensa "jo m'amago;
Quan no mirin, jo m'amago".

Finalment es dona l’ordre d’embarcar a les llanxes, si hi puja ja no hi ha marxa enrere, un pensament fugaç li creua el cap “Ara seria el moment, amb aquest merder em podria escolar cap a les escales i amagar-me a les bodega,  no és tant difícil”.

Però sempre miren, i el vaixell s'està aturant,
Les comportes s'han obert
I, en un segon, s'inunda el mar
De soldats disparant a l'infinit
Amb un soldadet al mig,
Que carrega mentre insulta a l'enemic.

Però el sergents ja se’n ocupen de que tothom baixi a les llanxes, a base de crits, renecs i algun que altre cop tota la companyia s’encabeix en aquesta espècie de taüts flotants, al cap d’un moment ja estan navegant cap a la platja i pocs minuts després ja toquen fons, s’obren les comportes i com un llamp salta a l’aigua, qui més qui menys va avançant a la vegada que dispara, potser no apunten però almenys fan que l’enemic amagui el cap, el soldat renega mentre carrèga, surt de l’aigua i corre a buscar cobertura.

I entre bomba i bomba tot li va prou bé
Fins que una cau just al costat.
Primer es diu "sort, de què t'ha anat…",
Però després sent a l'esquena un dolor estrany
I en tocar-se-la li queda tot el braç tacat de sang.

Intenta moure’s de pressa, no vol ser un blanc fàcil, la platja és plena de cadàvers dels que no han estat prou ràpids, però el foc d’artilleria és dens, i no pot preveure on cauran els obusos, un cau a pocs metres i fa saltar pels aires a un pobre desgraciat  “Uff…millor ell que jo” però alguna cosa no rutlla, nota a l’esquena una sensació estranya, gira el cap per sobre l’espatlla i veu que la motxilla està desfeta, un tros de metralla l’ha travessat i se li ha clavat a l’esquena, per sort la pròpia motxilla ha parat el cop,  sinó ja fora mort, 

Gira el cap a banda i banda.

Seu a la sorra i descansa.

Fa un ràpid cop d’ull al voltant i d’un bot es fica en un cràter, seu al fons i tanca els ulls, mentrestant al seu voltant continuen les explosions, els trets i els gemecs, però per ara ell està viu, la ferida li fa mal però no sembla greu.

I mentre arriba el coi de metge, el soldadet
Es tranquilitza repetint
Què farà, on anirà, si sobreviu:
"Aniré a ma mare ben vestit
I, abans que res, li hauré de dir
Que em perdoni per tractar-la sempre així;
Aniré a la Margarida a fer-li un fill
Per, només veure'l, intuir
Que l'estimo més del que m'estimo a mi".

Ara toca esperar al metge, però el soldat no té pressa, pot aguantar el dolor i està en lloc segur, no té intenció de sortir-ne, ara mateix pensa que potser si que se’n sortira, si torna viu a casa hi haurà un parell de coses que haurà de fer ”Aniré a veure a la mare i li demanaré perdó per haver-me’n anat a la guerra sense ni tan sols dir-li, a partir d’ara m’hauré de portar com un bon fill, després aniré a veure la Margarida i li faré el fill que li vaig prometre si sortia viu de tot això.”.