Vaques, marmotes, isards...i pebrots.

Un cop més hem anat a escampar la boira amb el Pau, l’any passat va ser el torn de la Cavalls del Vent en un parell de dies (aquí teniu l'enllaç a les cròniques si les voleu llegir, 1era part  i 2ona part), aquest any ens feia gràcia fer la Carros de Foc,  a l’hora de la veritat però ens decantàrem  més per l’excursionisme que no pas pel “trail running”…això si un excursionísme una mica accelerat…

Ja ens teniu divendres al migdia a la presa de Cavallers, a la Vall de Boí, i mentre preparem motxilles anem parlant sobre que farem, la veritat és que fer la Carros sencera ens fa una mica de mandra (i a nivell personal no sé si estaré a l’alçada…) i decidim que passarem les dues nits al refugi Joan Ventosa i Calvell i ja farem un parell de sortides desde allà, amb tot a punt doncs comencem  a caminar en direcció al refu, la guia marca dues hores, el camí transcorre inicialment pel costat de l’estany i és planer i totalment apta per còrrer… però ens fa mandra i no ho fem, encara que tampoc es pot dir que anem de passeig, acabat l’estany el camí s’enfila una mica per anar a parar al Pla de Riumalo, una extensa plana que serveix de repòs abans de començar  a pujar per les Llastres de la Morta, és una bona pujada però el camí és còmode, passades les llastres anem pujant gradualment i mentre anem xerrant ens apareix a pocs metres una marmota, primer es queda ben quieta però a la que veu que ens hi anem acostant es fica d’un bot dins el seu cau sota un gran bloc de granet (si bé són abundants la veritat és que en aquest tres dies només n’hem vist un parell o tres)  finalment en poc més d’una hora i quart ens plantem a tocar del refugi, però com que és molt d’hora decidim anar fer una volta i aprofitem per dinar al costat d’un dels molts estanys que hi ha, així doncs seguim amunt, entre vaques (n’hi ha per tot arreu) rierols i estanys anem admirant un dels paisatges més bonics del Pirineu, davant nostre s’alçen les Agulles i el Pic de Travessany i als seus peus l’estany del mateix nom,  el rodegem tot guanyant alçada i ens quedem  a tocar de l’estany de Monges, als peus de l’emblemàtic Montardo, un dels objectius d’aquest cap de setmana, al davant nostre veiem també el Port de Rius, que separa l’Alta Ribagorça de La Vall d’Aran i delimita també el Parc Nacional, i sense que ens n’adonem ja són les cinc de la tarda, al refugi el sopar és a les set o sia que decidim anar-hi fent via, poc després entrem per la porta, una porta que de l’última vegada que vaig obrir ja en fa gairebé divuit anys… però un cop dins sembla que el temps no hagi passat, les mateixes taules, bancs, etc…això si tenen una flamant estufa nova que tot i ser setembre ja treballa de valent, i entre canviar-nos,  posar les coses a lloc i mirar el mapa per decidir el que farem demà ja es fan les set i per tant l’hora de sopar, avui el refugi està gairebé buit tan sols vuit persones: una parella israeliana, un grup que fa la Carros en tres dies i nosaltres, compartim taula i sopar amb el grup, un sopar esplèndid i abundant que ens deixa a punt per anar a dormir quan no són ni les deu.

 La marmota

 Al fons apareixen les Llastres de la Morta

 Al capdamunt de les llastres un arbre creix d'un llit de pedres, al fons l'estany i la presa de Cavallers

 Al fons a l'esquerra treu el nas un dels Bessiberris, i davant nostra la Punta Harlé, el  Pa de Sucre i la cresta dels Tumaneia

El Pic i les Agulles de Travessany amb l'estany als  seus peus

El refugi Joan Ventosa i Calvell

Ens llevem a tres quart de set, i a les set ja estem esmorzant, val a dir que és un molt bon esmorzar, una espècie de bufet lliure amb melmelada, nocilla, pernil,  formatge, cereals, cafè, tè… després d’omplir el dipòsit ja estem  a punt per començar a fer quilòmetres, no són ni les vuit que sortim fora, el dia està mig ennuvolat,  però no sembla que hagi de ploure, del refugi enfilem cap on vàrem estar ahir  a la tarda, anem seguint el camí que, fresat pels milers de peus que l’han anat seguint, no té pèrdua, poc després de sortir del refugi ens creuem amb un noi que per la pinta (sembla patrocinat per Salomon i cia.) i les presses suposem que deu estar fent la carros versió 24h, el saludem amb un “Bon dia i ànims!!!” i seguim camí , uns metres més endavant ens trobem amb una imatge més aviat estrambòtica o ,com a mínim, curiosa, al bell mig del camí ens trobem un magnífic exemplar de capsicum baccatum o més conegut com a pebrot verd… si si un preciós pebrot verd, en bon estat, fins i tot sembla fresc, no hi trobem cap explicació racional… a no ser que el noi que ens acabem de trobar porti pebrots en lloc de barretes energètiques…qui sap, tot són gustos.. deixem el pebrot on era i continuem caminant, la veritat és que és un terreny molt apte per córrer, però tampoc cal…això si portem un ritme força allegro la volta que volem fer és llarga i volem tenir marge de sobres per arribar al refu sense haver de patir pel sopar… finalment arribem a l’Estany de Monges, ara toca enfilar-se, deixem Monges enrere i anem guanyant alçada, arribem a una petita pleta on i jeuen unes vaques, que ens miren atentament o potser despreocupadament… interpretar la mirada d’una vaca no és una cosa fàcil, seguim amunt, fins arribar a un petit coll darrera el qual apareix el Montardo, ja el tenim a tocar, el camí flanqueja una mica uns metres per damunt d’un petit estany que hi ha al fons de la cubeta i arriba al peu d’una última rampa i uns instants després ja som dalt el Montardo, els seus 2.833 metres no són una gran alçada, la seva ascensió no és difícil ni llarga però crec que és un dels cims més agraïts que hi ha, de fet és la cinquena vegada que el faig el primer cop tenia uns 10 o 12 anys i l’any que n’he fet 40 i torno a ser… Al cim però fot un vent gèlid, no ens hi estem gaire estona tan sols la justa perquè una parella de francesos ens faci  una foto i fer-ne alguna més nosaltres,  sense perdre més temps comencem a baixar.

El pebrot en qüestió

 La vaca ens indica el camí

 Dalt del coll anterior al cim

El Pau...

..i jo

Desde el cim, al fons els grup dels Bessiberris i el Comaloformo 

Desde el cim, al fons el grup de l'Aneto i Maladetes, a l'esquerra treu el nas el Molleres, el Llac de Mar, i a sota l'Estany de Restanca, on hi ha el refugi del mateix nom i desde in s'acostuma  a iniciar la Carros de Foc

Desfem el camí de pujada però quan som més avall del coll anem flanquejant  a l’esquerra, l’intenció és anar a parar al Port de Caldes sense perdre gaire alçada,  anem seguint un corriol que ara apareix ara desapareix, finalment anem a petar sobre l’estany que hi ha als peus del port, però el flanqueig es torna un pel complicat, decidim baixar per una canal plena d’herba i així anar a buscar el camí normal, la pendent es força pronunciada i l’herba alta i humida fa que hagis d’anar amb molt de compte si no vols acabar rodolant muntanya avall, uns moments després ja som baix, toca enfilar-se un altre cop, arribem a dalt en un moment, tan sols són 150 metres de desnivell. El proper objectiu és el refugi de Colomers, segons la guia el tenim a dues hores, la baixada és forta, aquí ja ens deixem anar i ens posem a córrer una mica, ens anem creuant amb gent que va de pujada, molts d’ells fent ruta i alguns fent la Carros, finalment quaranta-cinc minuts després arribem al refugi, allà aprofiten per parar una estona i menjar una mica…i ja que tenim cobertura per passar els “whatsapps” de rigor…

 Enfilant cap al Coll de Caldes

 D'on venim i on anem, darrera treu el cap el Montardo

Tot baixant del coll i fent un cop d'ull enrere

El refugi de Colomers

No estem parats gaire estona, amb 10 minuts en tenim prou, fem un cop d’ull al mapa i enfilem cap al  circ de Colomers, en aquest zona hi ha força gent, el fet de que es pugui deixar el cotxe a menys d’una hora d’aquí facilita l’arribada dels que volen passar el dia passejant o fent alguna excursió per aquest zona,  el primer tram del camí està força concorregut ja que del refugi en surt la Ruta del Llacs, un itinerari circular que dona la volta a la zona més baixa del circ i passa pel costat d’una bona pila de llacs i estanys, de mica en mica però anem agafant alçada i la gent va despareixent, arribem a una gran plana travessada per mil rierols , davant nostre s’alça la muralla que delimita el Circ de Colomers, el nostre objectiu és un petit coll que hi ha al costat sud-oest del circ, és un coll tant petit que no te ni nom…ens anem acostant al peu del circ quan de sobte d’entre les pedres apareixen uns isards, van corrent i saltant entre les pedres com si res la veritat és que és tot un espectacle veure’ls, sembla impossible que puguin anar  a la velocitat que van per aquest terreny, finalment arribem al peu de l’objectiu, tot i això el Pau no ho veu gaire clar, desde on estem el coll en qüestió sembla impracticable, segon ell aquell no és,  és un de més la dreta molt més ample i baix, em costa convence’l de que si, que és aquell que sembla impracticable però que això només ho sembla, que és la perspectiva desde on el veiem, que un cop allà ja veurà com si que es puja… aprofito el decans per fotre’m un gel…no és que estigui molt cansat però ara ve una bon apujada i ja que els he portat… dit i fet doncs ens encaminem cap al coll en qüestió ens toca tornar  a flanquejar, el camí bo ens l’hem deixat massa avall… però en un moment ja estem on hauríem de ser i comencem a tibar amunt, el Pau posa la directa i em deixa enrere, uns minuts després arribem a l’embut que ens portara dalt del coll, està ple de pedres i cal anar en compte, per tal d’anar més segurs decidim pujar un per cada costa de la canal, així evitem el risc de fotren’s una pedra per barret, finalment arribem al coll, a l’altra banda i dos-cents metres més avall hi ha l’Estany de Contraix, i a la dreta el Coll del mateix nom, cap allà ens dirigim, com sempre anem flanquejant, però al no haver-hi camí ens hem d’anar buscant la vida, ara puja ara baixa fins a trobar el pas més adequat, la progressió no és fàcil, el terreny és pedregós i a vegades inestable però finalment arribem al coll en qüestió, a l’atra banda s’hi obre la Vall de Colieto i al fons s’hi entreveu el Ventosa, encara ens queda una bona estona per arribar-hi…

El refugi i l'Estany Major de Colomers

Contemplant l'espectacle...

El Pau no veu gaire clar que ens poguem d'enfilar fins al coll...

Però no n'hi  havia per tant, a punt d'arribar, això si, hem d'anar amb quatre ulls !!!

Ja som al coll sense nom, una bona pujadeta.

Tot flanquejant cap al Coll de Contraix

La baixada del Contraix és llarga, al principi la pronunciada pendent del camí fa que hagis d’anar en compte, pedres i terra fan una combinació força relliscosa, i quan s’acaba aquest combinació apareixen els blocs, immenses moles de pedra sobre les quals t’has d’anar movent ara saltant ara caminat, personalment m’agrada força, és divertit i amè, i no requerix un gran esforç físic, això si, més val estar atent o et pots fotre una bona clatellada, al Pau en canvi aquest terreny no li agrada gens i de seguida n’acaba ben fart de tanta pedra, lentament anem perdent alçada i arribem als herbeis, plens de rierols i aiguamolls, decidim fer una parada, ja falta poc i no tenim pressa, aprofitem per menjar, beure i decidir que farem demà, estem parats poca estona, ja que de seguida agafem fred, no fa mal temps però quan els núvols amaguen el sol sembla com si obrissin la porta de la nevera… voregem un parell d’estanys i després d’una curta pujada arribem al refugi d’on havíem sortit unes vuit hores abans, no són ni les cinc, encara tenim temps de fer el que ahir ens vàrem proposar, és a dir, una capbussada en un dels estanys que hi ha prop del refugi, dit i fet, agafem roba neta i ens dirigim al primer estany que hi ha, més val no pensar’s-ho gaire, fora roba i a l’aigua !!! està glaçada !!! però et quedes realment ben a gust, satisfets i contents tornem al refugi, encara ens queda una bona estona per sopar, matarem l’estona fent una cervesa jo i una coca-cola el Pau mentre mirem revistes de muntanya, comentem la jornada i planifiquem l’endemà…

Desde el Coll de Contraix, el fons de tot de la vall i sobre l'estany hi ha el refugi

Farts de tanta pedra aprofitem una bona clapa de neu que ha resistit tot l'estiu

Al fons, el Coll de Contraix, fer-lo desde aquí és una bona pallissa...

L'Estany Gran de Colieto

El fotògraf...

...i la foto

Freda és poc...

...però quedem com nous !!!

I ja és l’endemà, seguim la mateixa pauta que el dia anterior i a les vuit ja estem caminant, l’objectiu és fer la Punta Alta de Comelesbienes (3.015m.) i després baixar directes fins al cotxe, el dia s’ha llevat prou clar i sortim amb ànims i ganes, el guarda del refugi ens va dir que anant lents hi havia unes tres hores de camí o sia que en calculem dues i mitja (modestos que són uns…),  desfem part del camí fet el dia abans fins passar l’Estany de Colieto, després agafem el camí que s’enfila per l’esquerra i que ens ha de dur directes al cim salvant un desnivell de sis-cents metres en una pujada constant, mentre anem fent el cel es va tapant, com sempre que la cosa es comença a posar tiesa el Pau va davant i comença a tirar fort, en un obrir i tancar d’ulls no és res més que una taca enmig del roquissar, jo vaig més tranquil i vaig fent fotos, ens enfilem per una ampla canal plena d’immensos bloc de granet anomenada La Raconada, a l’esquerra un gran esperó de pedra fa de vigia de la vall, el Cap de Brau es diu,  fem una breu parada per fer un cop d’ull al mapa i contemplar l’esplèndid paisatge, ens hi tornem a posar i al cap de poc es posa a ploure, toca treure les jaquetes i abrigar-se, la veritat és que fot fresca, el Pau ja torna a ser més amunt i fa el mateix, i entre la pluja cau alguna que altre pedra…casumlòspedrer !!! no estem al millor lloc per aguantar una tempesta !!! sortosament la cosa no va a més i la pluja no passa de ser una fina cortina que aviat desapareix, però la temperatura a caigut i no ens desabriguem, al Pau arriba al peu d’una paret i dubta del camí a seguir, dreta o esquerra, li faig un crit i li dic que hauria de ser a la dreta, però no s’hi veuen fites…a l’esquerra en canvi en veu un parell i cap allà es dirigeix, l’atrapo i comentem la jugada, el camí no es veu gaire marcat però veiem un parell de fites més i les anem a buscar.

 Vistes com aquestes justifiquen tot un cap de setmana

Un arbre tossut "..ni pedres ni òsties vull crèixer aquí !!! "

Cap allà que anem

Una paradeta...al fons el Coll de Contraix

 El Pau, una taca entre tanta pedra

El Montardo en tot el seu esplendor

La canal de la Raconada amb l'esperó del Cap de Brau a la dreta

Anem a petar al peu d’una estreta canal que s’enfila amunt, força descomposta però no impracticable sembla que sigui el camí a seguir ja que uns metres més amunt apareix una altre fita, aquest cop em poso jo al davant, començo  a grimpar evitant les parts més inestables, deixo el centre de la canal i m’enfilo per l’esquerra buscant sempre la paret més sòlida i per tant segura, mentrestant la boira s’ha anat tancant sobre nostre i no veiem res per damunt nostre més enllà d’uns cinc o sis metres, per sota tot és clar i veiem tot el que estem pujant…anem guanyant alçada, però en un punt no ho veig clar i decideixo tornar a la canal per veure si espot seguir pujant, el Pau em segueix, faig un petit ressalt i li dic al Pau que es quedi a recer fins que jo no li digui que pugui, el terreny és molt inestable i és molt fàcil que una pedra s’en vagi avall…i tal com o penso és tal com passa, li faig un crit a Pau que s’amagui al mateix temps que una pedra del tamany d’un meló roda pendent avall i passa a mig metre del Pau que estava amagat sota una llastre de pedra…uffff !!! quan arribo a un lloc que em sembla més o menys segur aviso al Pau perquè pugui,  i amb penes i treballs arriba on sóc jo…no es pot dir que faci molta cara content no…la veritat és que em sembla que ens hem fotut una bona emmerdada, cada cop tinc més clar que aquest no és el camí normal…però ara mateix és més complicat baixar que pujar o sia que amunt, surto de la canal per la dreta, vaig a buscar l’aresta on la roca és bona, amb un parell de passos surto de la canal i ja estic enfilat, un cop d’ull avall em fa veure que no si val  a badar, adverteixo al Pau i li dic que estigui ben atent als meus passos, no les té totes… anem pujant i al fer un cop d’ull amunt veig una instal·lació de ràpel abandonada, és dir, algú es va trobar aquí i l’unica manera de baixar ve ser fent un ràpel i abandonant el material (dues vagues i 3 mosquetons), li dic al Pau com pe fer-li veure que no som els únics que em passat per aquí…i no sé si li faig mes mal que bé…però de mica en mica la pendent afluixa i en dos passos més ja estic dret i caminant el Pau em segueix al moment i respira una mica més tranquil, seguim amunt fins que arribem a el que sembla el cim, no hi ha res, evidentment això no és la Punta Alta,  de fet no estem ni a tres mil metres, per uns instants s’obre la boira i a la nostre esquerra si entreveu unes immenses moles de pedra, la més propera sembla que tingui una gran fita al cim…allò és la Punta Alta…fem un cop d’ull al mapa i de seguida veiem on ha estat l’error, passada la Raconada havíem de pujar cap a la dreta i no recte i cap a l’esquerra…en fi, tocarà buscar-se la vida, resseguim l’aresta esperant trobar un lloc per on poder baixar i anar a parar al coll que ens separa del cim, per sort el terreny és fàcil i després d’un parell d’ìntents ja som en el bon camí..o almenys això sembla ja que està ben fresat i ple de fites, finalment arribem al cim de la Punta Alta, ja tenim un altre tres mil al sac i una bona anècdota per explicar !!! a més tot i l’encigalada hem tardat dues hores i mitja…som uns cracks (per poc catacraks…)

 La canal que no era

El Pau sortint de l'amagatall

L'última foto de la grimpada, d'aquí fins al cim no vaig trobar el moment de fer-ne més.

 Finalment el treballat cim 

Fem alguna foto, però la boira és massa espessa per poder disfrutar del paisatge o sia que comencem a baixar per on sembla que va el camí, poc a poc anem perdent alçada i finalment sortim de la boira, a sota hi veiem els Estanys de Comalesbienes, ja ho tenim, tan sols queda baixar els 1.500m de desnivell que hi ha fins el cotxe… la baixada es fa llarga, pedra, blocs…però per fi arribem al linea dels arbres (2500m) i allà ens robem amb una escena sorprenent, un parell de nois, d’uns vint anys més o menys, amb un gos, no sé qui comença la conversa però ens diuen que van afer la Punta Alta i volen tornar pel Ventosa (el que hem fet nosaltres vaja), molt amablement i sense voler semblar paternalista els hi dic que se’n oblidin si no per ells que ho facin pel gos, pobre bèstia, si ara ja el porten a coll no em vull ni imaginar com ho faran 200 metres més amunt… el gos és força simpàtic, però fa una cara d’espantat…per sort sembla que s’ho repensen… però nosaltres seguim avall, per fi entrem al tram final, una llarga baixada per dins el bosc i algun llit d’allau que fem mig patinat mig corrents, finalment  arribem a una pista mig abandonada, ufff…quin plaer tornar  a caminar en pla…bé, caminar caminar tampoc seria veritat, de dins ens surt l’ànima de corredors i ens posem a córrer a bon ritme…de fet gairebé que a l’últim moment ens posem a esprintar, finalment cinc hores i mitja després de sortir del Ventosa arribem al cotxe.

El que teníem a sobre...

...i el que teníem a sota. 

Finalment sortim de la boira, a baix l'Estany de Comalesbienes

La baixada no es pot dir que sigui gaire còmode

 El Pau fent acrobàcies...

 Una baixada vertiginosa

Apa, a córrer que ja arribem !!!!

Una altre cap de setmana de muntanya, sense presses però sense gaires pauses, disfrutant de l’itinerari, de la companyia i de l’entorn, un entorn que no te l’acabes, de fet ja tenim l’itinerari previst per l’any que vé… perquè mentre es pugui intentarem no perdre les oportunitats que tinguem per sortir a disfrutar d’aquesta meravella de país que tenim.

Aquí teniu els tracks dels tres dies: divendres, dissabte i diumenge