Avui he sortit corrents desde
casa, m’ha fet ,mandra agafar el cotxe per anar fins La Salut, total, avui
tampoc hi trobaria ningú…feia dies que no anava a córrer, de fet desde la cursa
de Sant Esteve que no em posava les bambes o sia que ja anava sent hora, a més
volia una estona llarga de tranquilitat per poder escoltar “High Hopes”.
Enfilo Sant Llorenç amunt fins a
Indústria a ritme de Dream Baby Dream (ideal per anar escalfant) i travesso la
gran via pel pas subterrani, la idea és baixar pel Passeig de la Revolució
i anar
a buscar el riu i un cop allà ja veurem, travesso el riu per sota del
pont de La Salut i no sé si tirar riu amunt o pujar pels vivers, opto per la
segona opció, avui la idea és fer un parell o tres de bones pujades i la dels
vivers ja va bé, les cançons van caient i ara sona Just Like Fire Would una de
les que més m’agrada del nou àlbum, corono la pujada i giro a l’esquerra i toca
planejar, direcció camp de vol, mentrestant
l’Ipod sembla que s’hagi tornat boig i no hi ha manera d’empalamar les
noves cançons, desisteixo i deixo que
faci el que vulgui i el Boss és substituit pels Dire Straits i la seva brutal Sultans Of Swing (versió Alchemy); la veritat és que em trobo
molt bé tot hi haver estat parat tants dies (excepte alguna que altre sortida
amb Btt) i porto un bon ritme, corro sense frontal, tot hi ser les set de la tarda
hi ha llum de sobres, la veritat és que és una sensació fantàstica: música
(bona música), foscor, estrelles (moltes i ben brillants) i córrer, de tant en
tant em creuo amb algun que altre corredor o ciclista, de fet Déu n’hi do del
transit que hi ha, el que són una passada són els llums que porten les bicis,
semblen cotxes, quan em creuo amb elles he d’apartar la vista o em quedo a
cegues i quan em torno a quedar sol no veig res fins que els ulls es tornen a
acostumar a la foscor, arribo al trencall de Togores i l’agafo, la lleugera
baixada i el trepidant ritme de Knopfler i companyia fan que acceleri el ritme,
arribo a la casa de Togores i tombo a l’esuquerra, el camí planeja fins que
arriba El Tubo, la ràpida baixada (encara que si portes frontal suposo que
podria baixar més ràpid…) em porta al fons de la vall del riu Tort (a qualsevol
cosa se’n diu riu…), dubto si anar a
buscar el Camí Reial o bé anar a patir una mica més i enfilar-me per la dura
pujada que em tornarà a portar al camí del camp de vol…però els dubtes s’esvaeixen
aviat, cap a la pujada s’ha dit, un curt
pla em deixa als seus peus i apa amunt !!! i mentre enfilo el primer tram s’acaba
Only The Strong Survive de l’Adams i comença la molt apropiada Run To The Hills d’Iron Maiden i quan s’acaba la pujada s’acaba la cançó, i torno a dubtar…dreta
cap a can Casamada (i anar a buscar un altre rampeta) o esquerra cap a Sabadell…les cames diuen “Va covard que
estem bé !!! a la dreta a la dreta !!! volem guerra !!!” i el cap (tan cerebral
ell) contesta: “No ens passem, que se’ns farà tard i soparem sols a taula…”,
com que sóc una persona assenyada faig cas al cap i vaig a l’esquerra, a més
encara aqueda un bon tros per arribar a casa,
per tant per deixar les cames contentes li fotrem una mica de gas… i ja hi
tornem a ser, per sort We Take Care Of Our Own ens ho posa fàcil i ens marca un
ritmillo prou alegre, l’últim tram abans del vivers el faig amb Trapped a tot
volum…arribat als esmentats vivers tombo a la dreta i vaig a buscar el riu, és més llarg que per on he
pujat però ja m’està bé, This Hard Land sona quan arribo al Molí de l’Amat i al riu, i sense
gairebé n adonar-me’n baixo el ritme, deu ser que sona Reason To Believe(versió
75-85)… i em foto un ensurt de mil dimonis quan m’adelanta un tio que també
corre sense frontal !!! i al moment un altre…però aquest no el deixo escapar…no
gaire vaja, em treu uns pocs metres (6 o 7) i a ritme de No Surrender intento
que la distància no augmenti, però la veritat és que costa i just abans de
travessar el riu ja me’n treu alguns més, però és que How Can A Poor Man Stand Such Times And Live??, el corredor segueix riu avall mentre jo m’enfilo amunt
cap a la carretera, la travesso i enfilo
cap al passeig que porta a la pujada del Purgatori, fa temps que no la faig i em
ve de gust…Bring It Back Again dels Stray Cats em dona un puntet de moral i
arribo a dalt satisfet de la feina feta, travesso la gran via i agafo
Creueta mentre sona Trepitja fort dels Lax’n busto…la cançó del Roc, i ja no hi
ha temps per més, arribo a casa just a temps per veure com el Roc intenta batre
un ou sense escampar-lo per tota la cuina, la Carlota dreta dalt la trona amb l’Iphone
de la mama a la mà i l’Eva intentant posar ordre en el caos habitual….
PD: Per cert aquí teniu el Vol I de Springsteen & Friends Live in Togores
