El
primer cop que la vaig escoltar vas ser en el vídeo del Kennedy
Center on Springsteen la va tocar com a homenatge a Sting, he
de reconèixer que em pensava que era una cançó d'en Cash que el
músic anglès havia versionat (de fet si poses el títol a Google
apareix com a cançó d'en Cash), però no, Sting la va compondre
l'any 1996 pel seu àlbum Mercury
Falling.
Segons
va dir era el seu petit homenatge al western, un gènere del qual era
un seguidor des de que era petit i la veritat és que la lletra és
ben cinematogràfica: plana, genet, cavall, rifle, jurat i la forca,
una història senzilla però tràgica, l’únic però que li puc
posar és que el peculiar to de veu de Sting no lliga amb la lletra i
que ja sigui Johnny Cash o Bruce Springsteen qualsevol d’aquest dos
li dona un toc molt més adequat.
La versió de l'àlbumTremenda versió en directe Per si capen el vídeoPodia ser perfectament una cançó seva VAIG
ABAIXAR EL CAP
Un
matí ben d’hora amb temps per matar
Vaig agafar el rifle d’en
Jeb i vaig seure al
turó
Vaig veure un genet solitari creuant la plana
Vaig
posar-li un cercle al voltant només per practicar la meva punteria
El
rifle del meu germà em va caure de les mans
Un tret va sonar
per tota la plana
El cavall va continuar corrent, el genet era
mort
Vaig
abaixar el cap, vaig abaixar el cap
Em
vaig posar a córrer per despertar del somni
El rifle del meu
germà va quedar ben net
Vaig seguir corrent endinsant-me a les
terres del sud
Així es com em trobaren, amb el cap entre les
mans
El
sheriff em va preguntar perquè vaig córrer
i després em va
venir al
cap,
tan sols el que vaig fer
I tot sense cap raó,només una peça
de plom
Vaig
abaixar el cap, vaig abaixar el cap
Aquí
als jutjats hi ha la ciutat sencera
Veig el jutge per damunt de
tot assegut a la
seva cadira
«Expliqui
a la sala que li passava
pel cap
I preguntarem
al jurat quin és el veredicte»
Vaig
dir:
«Sentia
el poder de la mort sobre la vida
Vaig fer orfes els seus fills
i vídua la seva muller
Vaig suplicar el seu perdó, desitjaria
estar mort»
Vaig
abaixar el cap, vaig abaixar el cap
Vaig abaixar el cap, vaig
abaixar el cap
Un
matí ben d’hora amb temps per matar
Veig la forca dalt el
turó
I en la distància, en una trampa del cervell
Veig un
genet solitari creuant la plana
I
ve a buscar-me per veure què han fet
I cavalcarem junts fins
que arribi el regne que s’acosta
I prego per la misericòrdia
de Déu perquè aviat seré mort
Vaig
abaixar el cap, vaig abaixar el cap
Vaig abaixar el cap, vaig
abaixar el cap
Feia temps que li tenia posada la
vista a sobre, la volta al Cadí amb bici de carretera, sortir des de
Guardiola de Berguedà enfilar cap al Coll de La Creueta, baixar cap
a Alp tirar fins La Seu, des de allà cap a Tuixent, seguir cap a
Saldes i tornar a Guardiola, uns 180 km i 3.000 m positius
aproximadament, un repte majúscul però temptador.
Així doncs a les 06:30 del matí
ja estic a Guardiola i un quart d’hora més tard ja començo a
pedalar, el dia es presenta força agradable, fa fresqueta i tot (una
sensació ja gairebé oblidada!!), el cel tapat per núvols que fan
que el sol, que ja treu el cap, tingui poca força, els primers 10
quilòmetres són còmodes, gairebé no pugen i permeten un bon
escalfament, en 25 minuts ja em planto a la Pobla de Lillet i agafo
el trencall que porta cap al Coll de la Creueta, la cosa comença
forta, unes rampes ben dures fan que guanyi alçada ràpidament però
un parell de quilòmetres després la cosa afluixa una mica,
justament quan passa pel museu del ciment i l’antiga cimentera, un
edifici immens mig enderrocat que seria l’escenari perfecte per una
pel·lícula post-apocalíptica o per recrear Stalingrad; a partir
d’aquí la pujada ja es fa constant (excepte un petit tram de
baixada) i m’ho prenc amb molta calma, em passen alguns ciclistes
que sembla que portin un coet al cul.
Només queden onze quilòmetres
Una hora i vint minuts després
de sortir de Guardiola arribo a Castellar de N’Hug, fa dues
setmanes que arribàvem al mateix lloc amb el David, el Santi i el
Roger però veníem des de Campdevànol i pujàrem per Gombren, a
partir d’aquí ja és territori conegut, una pujada constant fins
dalt, amb un paisatge magnífic que va des de el Pedraforca fins el
Montseny i entremig de les boires s’hi endevinen Sant Llorenç del
Munt i Montserrat, val a dir que el fet que el cel estigui tapat és
tot un regal, si bé estic suant de valent per l’esforç, la
temperatura és ideal, tant de bo s’aguantés així tot el dia
(spòiler: no passa). Mica en mica vaig guanyant alçada i sumant
quilòmetres, em sorprèn la quantitat de ciclistes i motoristes que
hi ha, tant pujant com baixant (encara que res comparable a fa dues
setmanes, que coincidírem amb la 4Cims una marxa ciclo-turísta amb
un miler llarg de participants), però de fet és normal, tant el
recorregut com el paisatge són espectaculars.
Unes vistes magnífiques, amb el Montseny al fons
Ja falta poc Sol no feia, però la suada és important !!
Finalment després de dues hores
i setze minuts de pedaleig arribo al capdamunt, evidentment faig una
parada, el lloc bé s’ho val i les meves cames els hi anirà bé
una paradeta, saludo a ciclista que m’ha passat fa estona i un
parell de motoristes que hi ha (un dels quals m’ha regalat la
preciosa imatge de veure’l buidar la bufeta de cara a la carretera
mentre jo coronava), sec una estona i mentre em menjo un plàtan
envio algunes fotos a la família, però no puc perdre gaire temps,
amb cinc minuts n’hi ha prou, torno a enfilar-me a la bici em
llenço carretera avall. La baixada és curta, uns 3km,
després toca remuntar una mica fins la Collada de Padró, on la
carretera enllaça amb la que va de Alp a la Collada de Toses i has
de triar si anar a dreta o esquerra, cap a l’esquerra baixes
travessant l’estació d’esquí de La Molina i en 20 minutets et
plantes a Alp mentre que si vas cap a la dreta arribes a la Collada
de Tosses i baixes per la carretera que ve d’Alp, uns 40 minuts,
m’ho
penso un moment i decideixo tirar cap a la dreta, val a dir que faré
més quilòmetres i perdre temps, però la carretera està molt bé i
tinc ganes de xalar baixant; així doncs em poso a pedalar amb una
mica d’alegria, en un moment em planto a la Collada, tombo a
l’esquerra i enfilo nacional avall, revolts i més revolts, fa dues
setmanes els vaig patir pujant amb el David (jo, ell no va patir
gaire...) i avui les gaudiré com un garrí baixant
!! quaranta cinc minuts després estic a Alp buscant un bar on
esmorzar.
Coll de La Creueta (1.921m), i no, no hi ha cartell !
Havent esmorzat (a un preu que ni
a la rambla de Barcelona) agafo la carretera que enllaça Alp i
Bellver de Cerdanya on arribo uns vint minuts després, ara ve una de
les parts durilles, de Bellver a La Seu, trenta quilòmetres que si
bé sobre el paper semblen plans/baixada la crua realitat és que
està plena de tobogans,
la cosa no tindria més importància si no fos perquè: vaig sol (o
sia que m’ho he de fer tot jo, no hi ha rebuf de ningú), la calor
fa una estona que ja apreta
fort i per últim el vent em va a la contra (quan vas amb bici el
vent sempre va en
contra), tot i aquestes «petiteses» i fent una parada en una font
me’n surto prou bé, en una hora em planto a la capital de l’Alt
Urgell, busco un lloc on comprar beguda fresca i sec en un banc del
passeig, ja porto 103 km i toca recuperar forces, Aprofito
la parada per contactar amb el Mercuri (no, no és el seu nom real,
però sempre li hem dit així), està passant les vacances a La Vansa
i la idea és fer-li una visita, amb tot ja són més de les dotze,
no puc perdre més temps, em queden gairebé vuitanta quilòmetres
per fer, toca tornar a posar el cul al selló.
Un oasi entre Bellver i La Seu
La veritat és que al passeig de
La Seu s’hi estava molt bé, uns frondosos plataners feien gairebé
impossible que el sol et toques, però ai las !!! era un oasi !!! de
seguida agafo la carretera i sembla que caigui foc del cel, no hi ha
ni una ombra, pedalo entre camps secs i arbres esquifits, a més la
carretera està lluny del seu millor estat, la qual cosa tampoc ajuda
a rodar còmode, aviat em trobo un cartell «Coll de la Trava, 14km,
4%», tampoc és tant, penso il·lusament, cinc quilòmetres després
arribo a un trencall, només girar veig una ombra i m’hi llenço de
cap, he tardat mitja hora en fer cinc quilòmetres !!! bufff que
patirem !!!, però com a mínim sembla
que a partir d’aquí està
tot acabat d’asfaltar i, encara que sembli poc cosa, és un punt a
tenir en compte, estic parat una estona durant la qual han passat
alguns ciclistes (tots
de baixada) i un grup de motos (enveja sana), m’hi torno a posar la
carretera baixa uns quants metres fins travessar una torrentera -seca
com una mala cosa- per just després del revolt tornar-se a enfilar
de manera més o menys suau.
Quatre quilòmetres llarguíssims
Mirador de La Trava, molt maco, però cap ombra on amagar-te.
Mica en mica les rampes es fan més
dures, la carretera està envoltada d’un espès bosc, però el sol
està dalt de tot i les ombres són escasses, de fet en més d’una
ocasió circulo pel limit del carril contrari per tal d’aprofitar
les poques que hi ha, per sort el trànsit és gairebé inexistent...
mica en mica cauen els quilòmetres, però faig un parell o tres de
parades per fer baixar la temperatura, beure aigua i consultar al
Maps quan queda fins dalt, arribo en un punt on la carretera deixa el
bosc i queda a ple sol, a ritme de cargol arribo al poble de Ges, on
em dona la benvinguda una rampa/paella que m’obliga a posar-me dret
i aprofitar cames i braços per superar-la, un parell o tres de
quilòmetres després per fi sembla que la carretera em doni un
respir i aplana bastant, fins i tot una curta baixada em permet
relaxar-me una mica, malauradament tot s’acaba i després la cosa
és posa més tiesa que abans, he de parar, busco una ombra, baixo de
la bici i sec una estona, per sort a La Seu he omplert els dos bidons
i d’aigua no me’n falta, torno a mirar el Maps, només em queden
tres quilòmetres per arribar a dalt, però intueixo que no seran
gaire plans precisament, i així és, de fet tardo vint-i-cinc minuts
(dues parades més) fins arribar a coronar, no està malament, he
tardat unes dues hores i quart per fer un coll de setze quilòmetres,
dubto que mai hagi fet una mitja tant baixa, baixo de la bici i sec a
l’ombra d’un arbre intentant recuperar l’alè i baixar la
temperatura del meu cos, quan ja estic més recuperat faig la foto de
rigor, que puc estar fos, però hi ha coses que són obligades.
Els setze quilòmetres més llargs que he fet mai.
Per
sort ara bé un tram de baixada fins passar el poble d’Adraén, hi
arribo ràpidament, el Mercuri em va dir que hi havia una font, però
la vista la tinc focalitzada a la carretera i ni la veig (es veu que
està just a l’entrada), deixo enrere el poble i s’acaba la
baixada, comença una pujada suau, però al cap de res faig figa i
paro, només em queden tres quilòmetres, va un últim esforç, tardo
quinze minuts per fer tres quilòmetres i cinquanta metres de
desnivell, un miserable 1’6%, finalment arribo al coll, envio un
missatge al Mercuri, li dic que estic fos, s’ofereix a venir-me a
buscar, però no cal, baixo per gravetat, ni un cop de pedal i mira
que la carretera és disfrutona, però entre el cansament que porto i
que l’aire és irrespirable de lo calent que és aplico la llei del
mínim esforç, avui més que mai «cara avall tot merda corre»,
arribo i ja m’està esperant, encaixada de mans i cap a casa,
mentre caminem li demano si em podrà portar amb el cotxe, una
retirada a temps és una victòria diuen.
Publicada
l’any 1974 «Sweet Home Alabama» és segurament, la cançó més
coneguda de Lynyrd Skynyrd, la veritat és que és molt enganxosa,
però per mi no és la millor del grup, ni de lluny, suposo que la
pel·lícula homònima protagonitzada per Antonio Banderas i Melanie
Griffit deu tenir a veure en que es fes tant coneguda aquí, com
sempre passa en aquests casos la majoria de la gent s’ha quedat amb
aquesta cançó d’un grup que té autèntiques meravelles, potser
us pregunteu què vol dir el curiós nom del grup, resulta que Lynyrd
Skynyrd no és res més que la versió «bromista» del nom d’un
professor que varen tenir i que els hi va dir que mai arribarien a
res, és deia Leonard Skinner, però deixem-nos de preàmbuls i anem
a veure la interessant història que té al darrera, bé de fet les
històries, que n’hi ha més d’una.
La
primera part té un protagonista ben conegut, Neil Young, us explico
el perquè, resulta que l’any 1970 Young va escriure una cançó
anomenada «Southern Man», on feia una ferotge crítica als estats
del sud, sobretot als propietaris de plantacions, demanant-los que
paguessin per tot el que havien fet als esclaus, pels actes del Klu
Klux Klan (no els anomena, però fa referència a les creus ardents)
i tirant-los en cara que no feien cas a la Bíblia (el seu bon llibre
en diu), i si bé feia quatre anys de la cançó els de Lynyrd
Skynyrd no se’n van poder estar tot dient-li al Sr. Young «deixa’ns
en pau, els del sud ens sabem cuidar-nos sols», tot i això la
veritat era que s’admiraven mútuament, de fet Young la va tocar en
més d’una ocasió i Ronnie Van Zant (cantant del grup) portava a
vegades una samarreta d’un dels àlbums d’en Young, o sigui que
en el fons s’estimaven...una mica.
La
segona història (que realment té el mateix rerefons de la primera)
ens parla del governador d’Alabama, George Wallace, un
segregacionista de cap a peus que tot i ser membre del partit
demòcrata es va oposar fermament a les lleis d’integració
promulgades pel govern federal, sobretot les de integració a les
universitats i més concretament a la de Birmingham (la ciutat més
poblada d’Alabama), on ell en persona va bloquejar l’entrada als
estudiants negres, els de Lynyrd Skynyrd en cap moment es posen al
seu costat, però venen a dir que a Wallace l’han votat i que de
moment és el que hi ha però fan el que poden i que més val que la
gent de fora es preocupi més del que fa el govern federal tot fent
referència directa al cas Watergate (que havia esclatat feia
relativament poc), o sigui, que cadascú té la seva consciència.
I
l’última de les històries és de caire musical, resulta que els
Lynyrd van anar a gravar un disc als estudis de Muscle Shoals, però
no tenien gaire experiència en estudi i per això els membres de
Swampers (un conegut grup) els hi varen donar un cop de mà a gravar
i a escollir les cançons més adients per l’àlbum, però es veu
que la cosa va ser desastrosa, si bé tothom feia el que havia de fer
la gravació no rutllava i sonava fatal, sembla que l’ambient es va
posar tens de veritat, els de Lynyrd donaven la culpa als de Swampers
i aquests deien que ho feien tot bé, finalment va intervenir algú
de fora, va escoltar les gravacions atentament i després
senzillament es va aixecar, es va dirigir cap a la taula de so i va
connectar bé uns cables que es veu que no ho estaven, problema
solucionat.
Per acabar uns d’apunts de més a més, el primer és sobre la
cançó, sense entrar en el tema de si eren racistes o no (que suposo
que una miqueta sí, però clar eren blancs i d’Alabama m’imagino
que llavors la cosa era bastant inevitable...) val a dir que les
coristes que varen fer servir eren totes negres i que les varen anar
a buscar expressament, si voleu saber qui són i com va anar la cosa
(aquesta i d’altres) busqueu l’imprescindible i magnífic
documental «A 20 passes de la fama» (20 Feets from Stardom, Morgan
Neville 2014), el trobareu a You Tube; l’altre és sobre la
tragèdia que va colpejar el grup l’any 1977, quan en un accident
d’avió varen morir 2 membres del grup (cantant i guitarra) el
mànager i el seu assistent i els dos pilots, la resta del grup i
altres ocupants van resultar ferits de diversa consideració, com a
curiositat val a dir que (si la memòria no em falla) els Rolling
Stones havien rebutjat anar amb aquell avió, es veu que el pilot no
era massa de fiar, l’avió es va quedar sense combustible i es va
estavellar durant l’aterratge d’emergència.
DOLÇA
LLAR ALABAMA
Un,
dos, tres,
Puja
el volum
Les
grans rodes segueixen girant
Portant-me
a casa per veure els parents
Cantant
cançons que parlen del sud
Enyoro
Alabama un altre cop
I
crec que és un pecat, sí
He
sentit al sr. Young cantant sobre ella
He
sentit al vell Neil deixant-la pel terra
Espero
que en Neil Young recordi
Un
home del sud no el necessita per res
Dolça
llar Alabama
On
el cel és tant blau
Dolça
llar Alabama
Senyor,
vinc cap a casa, cap a tu
A
Birmingham estimen el governador
Ara,
fem tot el que podem fer
Ara
el Watergate no em molesta
Et
molesta la teva consciència?
Digues
la veritat
Dolça
llar Alabama
On
el cel és tant blau
Dolça
llar Alabama
Senyor,
torno a casa, cap a tu
Ara
vinc, Alabama
Ara
Muscle Shoals té els Swampers
I
es veu que escullen una o dues cançons (sí, ho fan)
Senyor,
em fan enfadar tant
M’animen quan estic trist
