REFLEXIONS PRE-ELECTORALS

Va, tornem-hi, amb alegría, amb la pinça al nas, intentant no fer gaires escarafalls, amb optimisme, amb pessimisme, enfadats, contents, empobrits, enriquits, amb l’ERTO a sobre, amb més feina que mai, sense feina... però sobretot amb mascareta, amb distància i amb les mans netes, tothom a votar!!!

Igual que a les passades eleccions no tinc clar a qui votar i crec que seguiré el mateix procediment: agafar les paperetes dels partits que em semblin «mereixedors» del meu vot, ficar-les dins el seu sobre, barrejar-los, escollir-ne un a l’atzar i tot seguit introduir-lo a l’urna i llestos, dret exercit i consciència tranquil·la, així quan senti algún dels escollits cridant, dient absurditats, insultant... podré pensar «Ufff, espero no haver-lo votat» i a la inversa, quan senti un dels escollits parlant, dient coses sensates, ben educat podré dir «Aquest sí, espero haver-lo votat», és com allò dels escamots d’afusellament en els quals un dels membres dispara munició de fogueix sense saber-ho, així, si mai tenen algún càrrec de consciència, es poden consolar pensant que, amb sort, ell no va matar ningú.

No m’agrada dir allò tant absurd de que tots els polítics són iguals, i no m’agrada perquè bàsicament és mentida, si tots fossin iguals (de tontos, de corruptes i d’imbècils...) hauríem d’assumir que tots nosaltres, com a societat també ho som (de tontos, de corruptes i d’imbècils) i no, és evident que no ho som, certament hi ha un percentatge gens menyspreable de gent (polítics o no) que reunèixen alguna d’aquestes tres «virtuts», de fet hi ha gent que és tant bona que pot arribar a tenir les tres i a més ser polític.

I com a totes les campanyes ja hi ha hagut debats i entrevistes, de debat no n’he vist cap, em cansen, però gràcies a les xxss em vaig assebentar que es va fer un debat a TVE i que es va emetre a tota Espanya, es veu que els canditas independentistes vàren parlar en català, bé per ells, però el que em va fer riure és que el moderardor va fer la petició de que ho fessin en castellà amb l’excusa de que així «les entenderían en el resto de España», quin cinisme, exactament que és el que ha d’entendre «la resta de Espanya»? Que collons n’ha de fer del que es vota aquí, qui hi tingui interès ho entendrà sobradament, perquè diría que el problema Catalunya-Espanya no és un tema lingüístic, si de cas això n’és una branca més, el més divertit és llegir les reaccions dels més anormals vomitant bílis pel tema aquest, aquells anormals que volen vendre la idea de que l’espanyol (llengua universal, amb 700 milions de parlants i «mai» imposada) perilla a Catalunya, on clarament el castellà està discriminat i la gent que el parla són minoría, de fet la Generalitat té escamots que es dediquen a anar pels patis de les escoles per comprovar que s’hi parli català (això ho va dir Ana Grau, que va a la llista de C’s), i aquesta gent és amb la que ens hem d’entendre? que els bombin, sense maníes, mai he tingut cap problema en parlar en castellà si era realment necessari (après evidentment en clases clandestines, perquè com sabeu aquí no ‘s’ensenya castellà) però s’ha acabat allò de fer-ho «perquè així és més fàcil», fa molts anys vaig treballar en una botiga d’una barri on el 99% de la gent era castellanoparlant, el cap em va sentir que molts cops parlava en català als clients, es va acostar i em va dir «Hauríes de parlar en castellà, que aquí és majoría», la resposta va ser fàcil «El dia que perdi una venda per parlar català m’ho dius», evidentment no se’n va perdre cap.

Un altre tema que ha sortit aquests darreres dies és s’hi cal o no entrevistar a la ultra-dreta o no, és un debat complicat i interessant, personalment crec que sí, crec que cal fer-ho i desmuntar el seu discurs atacant-los amb arguments i dades, destrossant la seva demagògia barata i absurda i fent-los caure en les seves pròpies contradiccions, hi ha gent que diu que si se’ls entrevista se’ls hi dona veu i se’ls legitíma, és absurd, el discurs fatxa es mou a les xarxes no els hi calen entrevistes, altre cosa és que se’ls convidi a entrevistes i els entrevistadors siguin mesells o directament afíns, però això ja és una altre qüestió. També hi ha aquella teoria de que els fatxes són tontos, no llegeixen etc... però oh sorpresa !! resulta que d’aquests n’hi ha tot arreu i els que diuen això demosten que són tontos i no llegeixen, com a exemple mireu-vos «American History X» (Tony Kaye,1998), el problema dels fatxes no és que no llegeixen sinó de què llegeixen.

Mai és tard?

Portem poc més d’una setmana de confinament, i diria que si una cosa ens ha ensenyat aquesta crisi (com a mínim a mi) és que el sistema polític i econòmic que tenim fa aigües per tot arreu, encara que de fet potser seria més just dir que el que fa aigües és la gestió politico-econòmica de la crisi, perquè crec que, si bé és evident que tot està entrelligat, la xarxa social i la sanitària aquest cop van per davant de la política i l’econòmica, no soc ni polític ni economista, però crec que com passa sovint, desde fora es veuen millor els errors dels altres i tenim dret a criticar el que creiem que es fa malament, encara que al final es demostri (o no) que estàvem equivocats, el que passa és que nosaltres, aquest 99% (?) que no ens dediquem a la gestió pública, ens podem equivocar perquè, primer, no tenim totes les dades i, segon el nostre error té 0 conseqüències, mentre que el errors que venen de dalt empastifen de merda tots els que estem a sota.

I és evident que els de dalt no varen fer bé la feina, potser per desconeixement o potser per ineptitud (em nego a creure que sigui per mala fe), si és per desconeixement més val que fotin fora els seus assesors (que jo em cregui que és com una grip forta té un passi, però algú de dalt ha estat enganyat) i si és per ineptitud haurien de presentar la dimissió (soroll de rialles de fons...), és evident que a toro passat és fàcil criticar, però aquest és un recurs pervers perquè de fet elimina part de la responsabilitat que comporta segons quins càrrecs. Certament la Xina queda molt lluny, el sistema polític que tenen allà no el volem aquí i també és evident que el seu govern no va informar de la realitat fins que la cosa es va fer impossible de negar (o sí i resulta que no se’ls varen creure), però potser algú hi hauría d’haver posat més atenció al que passava a milers de km de distància (ni que fos el CNI...), us recomano que si no l’heu vist mireu World War Z i escolteu atentament al que diu el membre del Mossad. Però Itàlia està aquí al costat, no hi ha excusa per no haver actuat més ràpid i amb més contundència, potser hagués estat molt impopular aplicar mesures draconianes, qui sap, poster varen preveure que el cost polític era massa elevat per un govern que rebia cops per tot arreu (i que consti que crec que aquest govern havia començat fer coses interessants, potser massa tímides però interessants) i decidiren no arriscar-se i optaren senzillament per veure-les venir i fer poc o res. Hi ha una gran frase d’una gran sèrie que més o menys diu això «Un mal líder no ho és tant per les decisions que pren sinó per les que no pren», com totes les grans frases no es poden aplicar categòricament, però crec que en aquest cas s’hi adiu bastant, per exemple: no es van prohibir esdeveniments multitudinàris, i no, no només em referèixo al les manifestacions del Dia de la Dona (on alguna membre del govern ja portava guants, liles, això sí...) sinó també al miting de VOX (un líder del qual es va fer un fart de encaixar mans i rebre abraçades quan acabava d’arribar de la zona «xunga» d’Itàlia), partits de futbòl contra equips italians i d’altres, certament cancel·lar tot això hagués estat un suïcidi polític, però crec que resulta evident que hagués estat una bona decisió, i sobretot quan es pren una decisió «dràstica» com és tallar els vols provinents d’Itàlia que no sigui el mateix govern qui expliqui com saltar-se aquesta restricció...

I un cop ja tens el bitxo dins a casa i sabent de què va la cosa, a què collons esperes per tancar-ho tot? a restringir moviments? a agafar els bancs pels ous i dir allò de «no ens farem mal oi??» a dir a les autonomies: «Eps, les mesures de mínims són les nostres, però podeu apretar més si cal», a posar l’exèrcit a les ordres dels metges/científics i no dels publicistes (lo del Prat és per riure), a dir als autònoms: «Si no factureu no pagareu la qüota» i a les empreses: «Si podeu treballar treballeu sota mínims no tanqueu, no pagueu SS» a les empreses «energètiques» segur que una amenaça de nacionalització les fa col·laborar amigablement, i segur, seguríssim que tot això no és gens fàcil, però tal i com està anant tot plegat em dona la sensació que tot això no es va prendre ni en consideració, de fet he vist a la xarxa una anunci d’hisenda recordant a la gent els terminis de pagament de quotes etc... , és evident que el qe està passant provocarà un daltabaix econòmic a tots nivells però a mi em sembla de carrer que a nivell econòmic s’ha d’intentar que les petites i mitjanes empreses sobrevisquin a aquesta debàcle; les grans empreses mengen a part, fer un ERTO a 14.000 o 30.000 treballadors quan fa dos dies declares beneficis astronòmics i la teva empresa ha rebut milions en ajudes públiques (SEAT) em sembla d’un cinisme que fa por, tant bé no anirà l’empresa si no pots regalar un mes (o dos) dels teus beneficis a l’estat i per tant ajudar a que la caiguda sigui tant forta, però que sabré jo si no soc economista...

Com he dit al principi la societat en general va per davant, la gent s’ha adaptat bé a les mesures imposades (d’imbècils n’hi ha a tot arreu), si bé al principi es va generar una mica de caos en els supermercats i algún carallot es espensava que havia d’omplir el rebost com si haguèssim de passar un hivern nuclear dins un refugi, mica en mica la cosa va tornar a la «normalitat», l’únic que hem de fer per anar a comprar és fer una cua per no omplir els establiments i llestos, altra cosa és el tema de la mobilitat, de veritat cal anar a la segona residència quan el govern (el català en aquest cas) et recomana, et demana, t’implora que et quedis a casa, als telenotícies cada dia n’expliquen algun cas i sincerament, hi ha gent molt curteta, però clar, el que no s’entèn és que es vulgui confinar a la gent però dilluns toca treballar, i omples metros i autobusos... sincerament la meva opinió és que la gent hagués acceptat un confinament total, i això enllaça amb el que he dit abans de les empreses... posa-ho fàcil, per norma general els empresaris no volen tancar le seves empreses i enviar gent a l’atur.

Lo del sector sanitari és un altre món, sí, ja sé que hi ha moltes altres empreses/sectors imprescindibles (alimentació, subministres diversos etc..) però és evident que no és el mateix, el que estan soportant aquests dies aquesta gent que treballa als hospitals és una animalada, no tan sols els metges i infermeres sinó tota la gent qe hi treballa (manteniment, cuines, neteja..), si no vaig errat es diu que per cada soldat al front n’hi ha tres més a la reraguarda per tal que no li falti de res, no sé quina és la propoció en un hospital però crec que el paralelisme és encertat, ho sé perquè he vist un hospital «per dins», fa poc que s’ha començat a especular que en algunes UCIS s’ha hagut de fer triatge de pacients tenint en compte la gravetat i, per tant, les seves possibilitats de supervivència, certament és una mesura dràstica però si realment és així més val que ens anem calçant, si s’arriba aquest punt imagineu el col·lapse que tenen allà dins, i sé per experiència pròpia que els metges fa dues setmanes ja sabien el que els hi estava a punt de caure al damunt, per això em costa tant de creure que els de dalt no ho sapiguéssin, en el fons doncs arribo a la conclusió que segurament ho sabien, que han actuat tard és evident i torno el que deia al principi, càlcul electoral/polític o ineptitud, jo crec que ineptitud, bàsicament perque varen creure que la ciutadania no acceptaria el que s’havia de fer, la qual cosa s’ha demostrat falsa, la gent s’ha fet càrrec del que hi ha i demana més mesures, tot plegat em porta a pensar que els que prenen les decisions no coneixen ni de lluny la gent del país que governen.

I mal els hi pesi a alguns la Generalitat (amb els seus errors) també va per davant del govern estatal.

THE TROOPER

Si una cosa caracteritza el Heavy Metal és la tendència a revisitar episòdis històrics per fer-ne cançons, Iron Maiden no n’és pas una excepció, ja sigui explicant les gestes d’Alexandre Magne (Alexander the Great, Somewhere in time, 1986), narrant el martiri dels Càters a Montsegur (Montsegur, Dance of Death, 2003) recordant els pocs que vàren fer tant per molts a la Batalla d’Anglaterra (Aces High, Powerslave, 1984) i moltes d’altres, però n’hi ha una que és especialment icònica i s’ha erigit com una de les cançons insigna de la banda, The Trooper (Piece of mind, 1983) on Steve Harris (autor de la cançó i baixista de la banda), rememora un dels episodis més tràgics, èpics i absurds de la història militar britànica: la càrrega de la Brigada Lleugera, deixeu-me doncs que us faci una breu i simple explicació dels fets.

Guerra de Crimea (1853-1856), l’imperi Rus s’enfronta a la Gran Bretanya, Sardenya, França i Turquía, els rusos intenten trencar el setge de Sebastopol desde Balaklava, però no ho aconsegueixen i començen la retirada, el 25 d’octubre de 1954, Lord Raglan, el comandant en cap anglès ordena a la seva cavalleria que els ataqui i impedeixi que s’enduguin part de l’artilleria dels bastions que vàren capturar als turcs, l’ordre arriba als regiments de cavalleria però està mal escrita i és confusa, a més a això s’hi suma l’animadversió que es tenen (per motius familiars i de faldilles) els dos principals comandaments de les diferents brigades, i que fa que es vulguin putejar una mica, així doncs la Brigada Lleugera (Dragons, Llancers i Hússars) rep l’ordre d’atacar unes posicions que no són les que tocava i 600 genets es llancen pel fons d’una vall de dret cap a les fortificacións russes plenes de fusells i canons, que disparen desde el front i desde els flancs, evidentment la càrrrega es converteix en una carnisseria però tot i això els genets arriben al final i aconsegueixen destruir part de l’artilleria que tenien al davant, el problema però és que han de tornar per on han vingut i són acabats de massacrar, més o menys la cosa va anar així, evidentment aquesta desfeta va causar gran rebombori (tot i que es va glorificar el sacrifici…) i el poeta anglès Alfred Tennyson en va fer un poema que es va fer famós us en poso una petita part : “Endavant , Brigada Lleugera! / Algún home a defallit ? / No, encara que els soldats sabien / Que era un sensesentit / No estaven allí per replicar / No estaven allí per raonar / Hi eren per vèncer o morir / Per la Vall de la Mort / cavalcàren els sis-cents.” Temps després Rudyard Kipling (el del Llibre de la Selva) va fer un poema critcant al govern per com s’havia portat amb el veterans del desastre.

L’any 1936 es va rodar un dels grans clàssics del cinema bèl·lic (mal dit d’aventures a vegades) “La Càrrega de la Brigada Lleugera”, dirigida per Michael Curtiz i protagonitzada per Errol Flynn i Olivia de Havilland, evidentment i tal i com manàven els cànons de l’època s’ho vàren agafar pel costat “romàntic” de la cosa, però l’any 1968 va apareixer l'anglèsa“L’última càrrega”, dirigida per Tony Richardson i amb Trevor Howard, Vanessa Redgrave i John Gielgud en els papers principals, aquesta vegada però lluny del romanticisme es va apostar per una ferotge crítica a l’episodi.

Però deixem que sigui en Harris el que expliqui amb les seves paraules

EL SOLDAT

Em prendràs la vida però jo també et prendré la teva

Em dispararàs amb el teu mosquet però jo et passaré per sobre

Però quan estiguis esperant el següent atac

Millor que et quedis on ets, no hi ha marxa enrere

La corneta sona i la càrrega comença

Però en aquest camp de batalla ningú guanya

L’olor acre del fum i l’alè dels cavalls

Mentre em submergeixo en una mort segura

El cavall sua amb por ,començem a galopar

El poderós rugir dels canons rusos

I mentre cavalco directe cap a la muralla humana

Els crits de dolor dels camaràdes que cauen

Saltem per damunt dels còssos que hi ha al terra

I els rusos disparen un altre andanada

Sóm tant lluny i a la vegada tant a prop

No viurem per lluitar un altre dia

Sóm tant a prop, prou per lluitar

Quan els rusos em tenen a vista

Apreten el gallet i sento el vent

Uns quants projectils toquen el meu cavall

I mentre jec contemplant el cel

Amb el còs insensible i la gola seca

I mentre jec oblidat i sòl

Sense una sola llàgrima faig el méu últim gemec