Carena va, carena ve.

No som on volíem ser però és igual, la qüestió era marxar un cap de setmana a la muntanya, els plans inicials d’anar a fer l’Aneto s’han estroncat i hem canviat el pirineu aragonès pel gironès, concretament estem a Vallter 2000 i l’intenció és fer una volta per aquestes muntanyes i anar dormir al refugi de Coma de vaca.

Vallter 2000, amb el Gra de Fajol i el Bastiments al fons

Són les nou del matí quan enfilem amunt direcció Coll del Mantet, de moment fa un dia fantàstic, encara que les previsions indiquen que cap al migdia la cosa anirà empitjorant, el corriol s’enfila amunt amb ganes, anem seguint les banderoles que senyalen el camí als participants de l’EMMONA i de tant en tant ens creuem amb algun d’ells i aprofitem per animar-los, en trenta minuts ja som dalt i un  magnífic paisatge ens dona la benvinguda, tant el Pau com el Xavi no han estat mai aquí i queden meravellats, al fons es veu clarament el Canigó i un mar de boira cobreix França.

Seguint el GR11.6 cap al coll de Mantet

El Canigó

No ens entretenim gaire i seguim el camí que després d’una lleu baixada es torna a enfilar sense contemplacions, el nostre proper objectiu és el Pic de la Dona (2.700m) que assolim en poca estona, anem sense pressa aquest cop hem deixat les bambes i el camelback i portem les botes i la motxilla, cada coll o cim és un bon motiu per fer una parada per fer fotos i contemplar el paisatge; arribats al Coll de la Geganta ens desviem cap a la dreta i  fem un llarg flanqueig sense perdre gaire alçada, després d’un petit ressalt arribem al llac de Bacivers situat al peu del cim del mateix nom, ara toca pujar, una dura pujada en porta fins al cim (2.845m), a mida que fem camí vaig comentant el recorregut, de fet és el mateix que es fa a la cursa de La Marrana (menys un tram entre Mantet i Pic de la Dona) en la qual he participat en les tres edicions que s’han fet fins ara (aquest any la cursa es fa el 30 d’agost dia del meu aniversari… bona manera de celebrar-lo !!!), per tant la cosa dona per molt, anècdotes, sensacions… i tot xerrant, pujant i baixant arribem als peus del Bastminets, toca suar un altre cop, però no gaire estona. 

Acabant el flanqueig cap al Bacivers.

Cim del Bacivers

Dalt el cim i trobem un dels controls de la cursa han muntat un mini campament, dues tendes protegides per un mur de pedres els han permès passar allà la nit, la cursa en qüestió és de 176 km, la sortida es va donar ahir a les 6 de la tarda i els corredors tenen 48 hores per completar el circuit, dalt el cim també ens trobem el mal temps, la boira ens envolta i de tant en tant cau alguna pedra, petita i blanca, fem les fotos de rigor i ens abriguem, arribat a a quest punt hem de decidir que fem, seguim la carena direcció Pic de l’Infern o baixem en sentit contrari cap al Coll de la Marrana, m’ho penso una estona (el Pau i el Xavi deixen que sigui jo el que prengui la decisió) seguir la carena suposa un tram que si bé no és complicat si que cal anar amb compte el terreny està moll i relliscós, penso amb el Xavi que no està al 100% (la lesió del braç de fa dues setmanes al Pedraforca encara el fa anar amb una mica de por), finalment decideixo seguir la carena, abans d’abordar el tram més complicat hi ha un parell d’escapatòries que ens permetran baixar fins la vall de Tirapits si no ho veig clar. 

 Els controls de l'EMMONA i les seves tendes.

Cim del Bastiments.

Iniciem la davallada cap al coll de Freser, compartim camí amb alguns corredors, el temps segueix igual, embolcallats per la boira anem avançant per la carena, en algun moment però el vent fa fugir la boira i ens dona una bona visió de l’entorn, més enllà es veu l’Infern amb tot de gent al cim, encara queda un pèl lluny, mentre caminem barrino si no val la pena baixar cap a la vall, el tram que queda és bonic però té algun punt compromès, a més si seguim fins on tenia pensat arribar, al Pic de la Fossa del Gegant, és possible que la baixada sigui força més complicada i el Xavi no està per gaires històries, a més el temps no acompanya, o sia que faig cas al meu instint més conservador i decideixo que arribats al següent coll buscaré un camí de baixada cap a la vall, superat el Pic de Freser, arribem a un coll on aprofitant que s’aixeca la boira escollim el punt de sortida i improvitzem un camí de baixada entre herba que patina i pedres que rodolen, poca estona després ja caminem sobre terreny horitzontal pel fons de la vall, tot un descans!!!.

 Baixant el temps empitjora.

S'aixeca la boira i veiem el Pic de l'Infern davant nostre.

Una baixada alternativa...

Per fi terreny plà !!!

Resseguim la vall pel costat del riu Freser que neix allà mateix, i resulta que entre pitos i flautes s’han fet les dues del migdia i no hem parat a menjar res,  després de fer les deliveracions oportunes decidim parar en punt on deixem el camí que porta cap al Coll de la Marrana i agafem el que porta cap al refugi de Coma de vaca,  per fi ens treiem les motxilles,  seiem a l’herba i senzillament descansem una estona mentre omplim el pap… però tampoc en podem entretenir gaire, el temps no millora i amenaça pluja, o sia que un cop tips ens hi tornem  a posar, ara ja és tot baixada fins al refugi, el camí transcorre pel fons de la vall i és còmode de fer, en una hora ens hi hauríem de plantar, a mig camí veiem un ramat d’isards travessant una congesta de neu, és impresionant veure com corren per pendents on tu t’ho pensaries dues vegades abans de posar-t’hi, abans d’arribar però es posa a ploure, no gaire fort però sense pausa, per sort no és una tempesta, no hi ha ni llamps ni trons, 20 minuts després de posar-se a ploure ja arribem al refugi.

 Comencem  abaixar cap al refugi.

Al final de la plana hi trobarem aixopluc.

Altament recomanable, indret magnífic i tracte excel·lent !!!

L’estànça al refugi és plàcida, sortim a fora quan ja no plou,  seiem a l’herba  i entre el Pau i jo ens polim una bossa de festucs, tant de bo ens hi poguéssim quedar una setmana per aquí, només jeure i contemplar el paisatge ja val la caminada, abans de sopar anem una volteta per estirar les cames, als refugis es sopa aviat , a dos quart de vuit ja seiem a taula, el menú és senzill però complert: sopa, pasta i carn, el Pau i jo acabem tips com una mala cosa, el Xavi és de poca vida… després d’una breu sobretaula anem a les 21:30 anem dormir, demà toca llevar-se a les set.

Una estona pel relax...

L’esmorzar el fem ràpid (magdalenes, suc, tè, torrades, melmelada, xocolata…) i a les vuit ja som fora, l’intenció és pujar al Balandrau (2.585m) i seguir la carena fins arribar al Gra de Fajol (2.714m) i d’allà baixar cap al Coll de la Marrana i Vallter, de moment fa bon dia, esperem que ens aguanti !!! només començar el camí ja s’enfila fort, de fet el Balandrau està situat davant del refugi i 500 metres més amunt, o sia que la pendent és forta, agafem un camí poc marcat que segueix una torrentera que ens portarà al coll que hi ha bans del cim, però al cap de poc decideixo (gairebé unilateralment) que és millor deixar el corriol, travessar el torrent i enfilar-nos pel vessant del cim que cau directe cap on som, el Pau no ho veu clar, al Xavi tant li fa… per tant guanya la meva proposta, a base de diagonals anem guanyant alçada, la veritat és que és una pujada d’aquelles dures de veritat (220m en 0,4km), suem de valent, finalment arribem al capdamunt de la carena anomenada El Gafetar, resseguim la carena i en pocs minuts ens plantem al cim, parem un moment a contemplar el paisatge i fer les obligades fotos, però no ens entretenim massa, encara tenim feina per fer, baixem pel camí normal i arribem al coll de Tres Pics. 

De bon matí i ja toca pujar fort.. 

 El Xavi a la "Directíssima Sellent" al Balandrau

 El Pau i un servidor fent l'enèssima diagonal.

Per fi dalt la carena, amb el Balandrau a l'esquena

 El Bastiments als fons i la vall per on baixàrem ahir

Cim del Balandrau

A partir d’ara és un puja-baixa constant, però en cap moment baixem dels 2500m, amb el Pau anem resseguint tots els pujols i cims el Xavi s’estalvia els que pot tot rodejant-los, les vistes són impresionants, a l’esquerra tota la Vall de coma de vaca, el Torreneules, Fossa del Gegant, Infern,  Bastiments… i a la dreta tot boira, de tant en tant s’obre alguna finestra que permet veure la vall de Tregurà o la d’Orris, la sort és que de moment aquest boira no salta la carena, van caient els punts més alts de la carena: Fontlletera i  Borregues,  de mica en mica ens acostem al Gra de Fajol, quan hi arribem allò sembla la rambla hi ha una bona pila de gent al cim, intentant no trepitjar bastons i motxilles arribem al cim i després de les fotos de rigor comencem a baixar cap al Coll de la Marrana, entre córrer i caminar hi arribem en un obrir i tancar d’ulls, diem adéu  a la vall de tirapits i iniciem la davallada final cap a Vallter, en el camí de baixada passem per les fonts del Ter, situades al costat de les runes de l’antic refugi d’Ulldeter (endevineu d’on ve el nom d’Ulldeter?), baixant per les pistes ara sense rastre de neu arribem finalment a l’estació i al cotxe. 

Amunt !!!...el Xavi prefereix fer la volta...

...i esperar-nos a l'altre costat.

Cim del Fontlletera.

Tot carenejant, de tant en tant la boira salta a l'altre vessant.

Ara toca baixar

L'enèssima pujada vista desde dalt.

Esperant a que arribin

 

 Cim de les Borregues

Una altre pujada que el Xavi ha decidit estalviar-se.

El Gra de Fajol, ple com un ou.

L'últim cim del cap de setmana 

Ganes de neu... 

 Un altre cap de setmana ben aprofitat carregant les bateries, enfortint les cames i la ment, fent unes rialles, mullant-nos, veien isards, marmotes, trencalosos… i barrinant on anirem la propera vegada.

14, de Jean Echenoz

La Primera Guerra Mundial, un amor no correspost, una colla d’amics i la vida en una petita cuitat francesa,  tot això és el que Jean Echenoz a aglutinat en tan sols les cent vint-i-vuit pàgines de “14”, en mans d’algú altre podria haver estat una gran novel·la però en mans d’Echenoz s’ha quedat en un relat llarg o una novel·la curta, qui sap, potser si l’autor n’hagués estat en Follet ara estaria escrivint sobre un llibre de mil pàgines o potser fins i tot sobre una trilogia.

 Però Echenoz en té prou amb cent vint-i-vuit pàgines i quinze capítols, llegint “14” et fas una idea de com es va desenvolupar la I G.M. en totes les seves fases, desde el fervor patriòtic dels primers dies, quan molts pensaven que en un parell de setmanes s’hauria acabat tot, al patiment físic i psíquic de la guerra de trinxeres, dels soldats francesos desfilant orgullosos amb els seus llampants pantalons vermells, guerrera blava i quepis blanc als mateixos soldats francesos amagant-se sota terra amb els nous pantalons i guerreres blaus llardosos de fang i immundícia cobrint-se el cap amb el casc metàl·lic que tan els protegia com servia per treure aigua del fons de les trinxeres com per cuinar; et fa partícip també d’una història d’amor silenciosa, sense detalls, però que condiciona l’inici, el nus i el desenllaç de la trama; no és un llibre sobre l’amisat però l’autor fa servir una colla d’amics per remarcar encara més la tragèdia de la Gran Guerra, una colla que cada cop es fa més petita a mida que la guerra avança. Com no podia ser de cap altre manera Echenoz aprofita per carregar contra els generals responsables de la desastrosa campanya francesa, de fet mentre el llegia em venien al cap imatges de “Senders de glòria” (Paths of Glory, 1957, Stanley Kubrick) o “Llarg diumenge de festeig” (Un long dimanche de fiançailles, 2004, Jean-Pierre Jeunet).

Aquest és el segon llibre que llegeixo d’Echenoz (en té setze de publicats, tan sols tres traduïts al català i tots en castellà) el primer va ser “Córrer” (aquí en teniu la ressenya) i tot i que són de temàtiques completament diferents val a dir que l’estil d’Echenoz és fàcilment reconeixible en els dos: detallista sense floritures i no gaire amant dels diàlegs  si bé podria semblar  que aquest manera descriure és ferregosa de llegir el fet de que siguin llibres no gaire llargs i de capítols curts atenuen aquesta sensació, en resum un bon llibre per passar una bona estona mentre aprens una mica més sobre l’imbecilitat de les guerres, la misèria humana i els sinuosos camins que porten a l’amor.

Aquí en trobareu unes altres ressenyes:

http://bibarnabloc.cat/2014/04/29/14-de-jean-echenoz-1947/

http://www.nuvol.com/critica/jean-echenoz/

Encara no l'heu vist? és imprescinible !!!

Jaime Anglada, de Mallorca a Nebraska

Divendres pasat al Koitton Club hi va actuar en Jaime Anglada, cantautor, actor i presentador mallorquí, el concert formava part d’un serie de concerts presentats per Cara a Caraperro on dievrsos cantautors i grups tocaven les cançons d’un disc que els hagués influenciat en la seva carrera, en el cas de Jaime Anglada l’àlbum en qüestió era el “Nebraska” de Bruce Springsteen, per aquells que no en sàpiguen gran cosa els en faré cinc cèntims, el disc en qüestió ni va ser concebut com a tal , de fet era una maqueta que Springsteen va grabar  a casa seva (en format acústic) i que va portar al seu manàger per veure que hi deia, finalment però tant en Landau (el mànager) com el seu amic i company Steve Van Zandt el vàren convencer perquè la maqueta en si fos un àlbum (deprés de pasar-lo una mica per la taula de so clar…) així doncs és com va veure la llum el primer (i per alguns el millor) disc acústic de Bruce Springsteen, un bon grapat de cançons més aviat tèrboles i a voltes depriments, amb pocs (o cap) moments alegres, si en voleu llegir més aquí en teniu una bona ressenya

Abans de començar el concert va dedicar uns minuts a fer una mica de presentació d’ell mateix (és poc conegut aquí) i va explicar significava per ell interpretar Nebraska, amb una bona dosis de sentit de l’humor va confessar que estava una mica acollonit, fins llavors no havia cantat mai en anglès i no s’hi posava per poc !!! tenia al davant un repte majúscul gran part del públic eren springstinians i volien veure com se’n sortia el mallorquí, també és veritat que una part del públic eren amics d’en Jaime (entre ells un famós esportista retirat i la seva dona, una actriu de Tv) amics que a algun dels quals se’ls hi va haver de cridar l’atenció durant el concert…però això ja és un altre tema, Anglada ens va avisar també que tocaria algunes cançons seves, feia poc que havia tret un disc i no es podia deixar escapar l’oportunitat (i ben fet que feia). I el concert va començar prou bé, amb un esplèndida interpretació de Mansion On The Hill en Jaime en va tenir prou per fer-me veure que de talent en tenia suficient i de ganes de sobres, entre cançó i cançó sempre hi va fer alguna explicació, gairebé totes elles de to humorístic, no sé si era per eliminar tensions o bé per entretenir en públic, després d’un dels seus temes va tocar Highway Patrolman, també amb solvència tot i que es va entussodir en que el públic cantes amb ell la tornada…i el públic no estava per la feina (cosa ben normal per altre banda), després vingueren dues cançons seves, Les claus del teu mon  i Navegant tot sol , i va arribar el torn de State Trooper…i aquí diria que en Jaime es va equivocar, va fer sortir tres persones del públic per cantar-la amb ell,  als dos nois i la noia se’ls hi ha de reconèixer valor però sincerament no calia, en Jaime sol ho feia prou bé, de fet diria que molt bé !!! potser volia fer una cosa més divertida o qui sap si com va dir un assistent “O t’ho portes ben preparat o no ho fagis”, va tornar a marxar del Nebraska per cantar Aquellas pequeñas cosas (que pel que he vist és del Serrat), seguiren la brillant Reason To Believe, Vint anys enrere i Nebraska (per la qual va fer servir un mòbil de teleprompter…), i llavors va venir una llarga tongada de cançons seves (diria que unes quatre o cinc una de les quals amb la seva amiga famosa, que tot s’ha de dir,  no canta malament), personalment em va frustrar un xic, no perquè fossin males cançons, que no ho eren, sinó perquè tenia la sensació que la cosa s’estava acabant i faltaven unes quantes cançons de l'àlbum de Springsteen, en Jaime tenia molta xerrera (divertida això si) i semblava que el propietari del local (amic seu i que és conegut també pel seu sobrenom Chinaski autor del magnífic blog Los Hijos Bastardos de Henry Chinaski) ja l’estava començant a apretar, per calmar-lo el va fer sortir a cantar amb ell Aunque tu no lo sepas,  finalment i per tancar va fer sortir un altre cop a un noi del públic (un dels que havia sortit abans)  per cantar junts Thunder Road, no calia tampoc, hagués quedat prou digne si l’hagués cantat tal i com elll seguríssim que sabia fer, com segur que també hauria cantat molt bé Johnny 99, Atlantic City, Open All Night (amb aquesta m’hagués agradat veure’l !!) i Used Cars, qui sap potser en una altre ocasió acaba el viatge que ha deixat a mitges i s’atreveix amb aquestes, talent no li falta.


Aquesta crònica també la trobareu al meu altre blog  Bruce en català