Mai és tard?

Portem poc més d’una setmana de confinament, i diria que si una cosa ens ha ensenyat aquesta crisi (com a mínim a mi) és que el sistema polític i econòmic que tenim fa aigües per tot arreu, encara que de fet potser seria més just dir que el que fa aigües és la gestió politico-econòmica de la crisi, perquè crec que, si bé és evident que tot està entrelligat, la xarxa social i la sanitària aquest cop van per davant de la política i l’econòmica, no soc ni polític ni economista, però crec que com passa sovint, desde fora es veuen millor els errors dels altres i tenim dret a criticar el que creiem que es fa malament, encara que al final es demostri (o no) que estàvem equivocats, el que passa és que nosaltres, aquest 99% (?) que no ens dediquem a la gestió pública, ens podem equivocar perquè, primer, no tenim totes les dades i, segon el nostre error té 0 conseqüències, mentre que el errors que venen de dalt empastifen de merda tots els que estem a sota.

I és evident que els de dalt no varen fer bé la feina, potser per desconeixement o potser per ineptitud (em nego a creure que sigui per mala fe), si és per desconeixement més val que fotin fora els seus assesors (que jo em cregui que és com una grip forta té un passi, però algú de dalt ha estat enganyat) i si és per ineptitud haurien de presentar la dimissió (soroll de rialles de fons...), és evident que a toro passat és fàcil criticar, però aquest és un recurs pervers perquè de fet elimina part de la responsabilitat que comporta segons quins càrrecs. Certament la Xina queda molt lluny, el sistema polític que tenen allà no el volem aquí i també és evident que el seu govern no va informar de la realitat fins que la cosa es va fer impossible de negar (o sí i resulta que no se’ls varen creure), però potser algú hi hauría d’haver posat més atenció al que passava a milers de km de distància (ni que fos el CNI...), us recomano que si no l’heu vist mireu World War Z i escolteu atentament al que diu el membre del Mossad. Però Itàlia està aquí al costat, no hi ha excusa per no haver actuat més ràpid i amb més contundència, potser hagués estat molt impopular aplicar mesures draconianes, qui sap, poster varen preveure que el cost polític era massa elevat per un govern que rebia cops per tot arreu (i que consti que crec que aquest govern havia començat fer coses interessants, potser massa tímides però interessants) i decidiren no arriscar-se i optaren senzillament per veure-les venir i fer poc o res. Hi ha una gran frase d’una gran sèrie que més o menys diu això «Un mal líder no ho és tant per les decisions que pren sinó per les que no pren», com totes les grans frases no es poden aplicar categòricament, però crec que en aquest cas s’hi adiu bastant, per exemple: no es van prohibir esdeveniments multitudinàris, i no, no només em referèixo al les manifestacions del Dia de la Dona (on alguna membre del govern ja portava guants, liles, això sí...) sinó també al miting de VOX (un líder del qual es va fer un fart de encaixar mans i rebre abraçades quan acabava d’arribar de la zona «xunga» d’Itàlia), partits de futbòl contra equips italians i d’altres, certament cancel·lar tot això hagués estat un suïcidi polític, però crec que resulta evident que hagués estat una bona decisió, i sobretot quan es pren una decisió «dràstica» com és tallar els vols provinents d’Itàlia que no sigui el mateix govern qui expliqui com saltar-se aquesta restricció...

I un cop ja tens el bitxo dins a casa i sabent de què va la cosa, a què collons esperes per tancar-ho tot? a restringir moviments? a agafar els bancs pels ous i dir allò de «no ens farem mal oi??» a dir a les autonomies: «Eps, les mesures de mínims són les nostres, però podeu apretar més si cal», a posar l’exèrcit a les ordres dels metges/científics i no dels publicistes (lo del Prat és per riure), a dir als autònoms: «Si no factureu no pagareu la qüota» i a les empreses: «Si podeu treballar treballeu sota mínims no tanqueu, no pagueu SS» a les empreses «energètiques» segur que una amenaça de nacionalització les fa col·laborar amigablement, i segur, seguríssim que tot això no és gens fàcil, però tal i com està anant tot plegat em dona la sensació que tot això no es va prendre ni en consideració, de fet he vist a la xarxa una anunci d’hisenda recordant a la gent els terminis de pagament de quotes etc... , és evident que el qe està passant provocarà un daltabaix econòmic a tots nivells però a mi em sembla de carrer que a nivell econòmic s’ha d’intentar que les petites i mitjanes empreses sobrevisquin a aquesta debàcle; les grans empreses mengen a part, fer un ERTO a 14.000 o 30.000 treballadors quan fa dos dies declares beneficis astronòmics i la teva empresa ha rebut milions en ajudes públiques (SEAT) em sembla d’un cinisme que fa por, tant bé no anirà l’empresa si no pots regalar un mes (o dos) dels teus beneficis a l’estat i per tant ajudar a que la caiguda sigui tant forta, però que sabré jo si no soc economista...

Com he dit al principi la societat en general va per davant, la gent s’ha adaptat bé a les mesures imposades (d’imbècils n’hi ha a tot arreu), si bé al principi es va generar una mica de caos en els supermercats i algún carallot es espensava que havia d’omplir el rebost com si haguèssim de passar un hivern nuclear dins un refugi, mica en mica la cosa va tornar a la «normalitat», l’únic que hem de fer per anar a comprar és fer una cua per no omplir els establiments i llestos, altra cosa és el tema de la mobilitat, de veritat cal anar a la segona residència quan el govern (el català en aquest cas) et recomana, et demana, t’implora que et quedis a casa, als telenotícies cada dia n’expliquen algun cas i sincerament, hi ha gent molt curteta, però clar, el que no s’entèn és que es vulgui confinar a la gent però dilluns toca treballar, i omples metros i autobusos... sincerament la meva opinió és que la gent hagués acceptat un confinament total, i això enllaça amb el que he dit abans de les empreses... posa-ho fàcil, per norma general els empresaris no volen tancar le seves empreses i enviar gent a l’atur.

Lo del sector sanitari és un altre món, sí, ja sé que hi ha moltes altres empreses/sectors imprescindibles (alimentació, subministres diversos etc..) però és evident que no és el mateix, el que estan soportant aquests dies aquesta gent que treballa als hospitals és una animalada, no tan sols els metges i infermeres sinó tota la gent qe hi treballa (manteniment, cuines, neteja..), si no vaig errat es diu que per cada soldat al front n’hi ha tres més a la reraguarda per tal que no li falti de res, no sé quina és la propoció en un hospital però crec que el paralelisme és encertat, ho sé perquè he vist un hospital «per dins», fa poc que s’ha començat a especular que en algunes UCIS s’ha hagut de fer triatge de pacients tenint en compte la gravetat i, per tant, les seves possibilitats de supervivència, certament és una mesura dràstica però si realment és així més val que ens anem calçant, si s’arriba aquest punt imagineu el col·lapse que tenen allà dins, i sé per experiència pròpia que els metges fa dues setmanes ja sabien el que els hi estava a punt de caure al damunt, per això em costa tant de creure que els de dalt no ho sapiguéssin, en el fons doncs arribo a la conclusió que segurament ho sabien, que han actuat tard és evident i torno el que deia al principi, càlcul electoral/polític o ineptitud, jo crec que ineptitud, bàsicament perque varen creure que la ciutadania no acceptaria el que s’havia de fer, la qual cosa s’ha demostrat falsa, la gent s’ha fet càrrec del que hi ha i demana més mesures, tot plegat em porta a pensar que els que prenen les decisions no coneixen ni de lluny la gent del país que governen.

I mal els hi pesi a alguns la Generalitat (amb els seus errors) també va per davant del govern estatal.

THE TROOPER

Si una cosa caracteritza el Heavy Metal és la tendència a revisitar episòdis històrics per fer-ne cançons, Iron Maiden no n’és pas una excepció, ja sigui explicant les gestes d’Alexandre Magne (Alexander the Great, Somewhere in time, 1986), narrant el martiri dels Càters a Montsegur (Montsegur, Dance of Death, 2003) recordant els pocs que vàren fer tant per molts a la Batalla d’Anglaterra (Aces High, Powerslave, 1984) i moltes d’altres, però n’hi ha una que és especialment icònica i s’ha erigit com una de les cançons insigna de la banda, The Trooper (Piece of mind, 1983) on Steve Harris (autor de la cançó i baixista de la banda), rememora un dels episodis més tràgics, èpics i absurds de la història militar britànica: la càrrega de la Brigada Lleugera, deixeu-me doncs que us faci una breu i simple explicació dels fets.

Guerra de Crimea (1853-1856), l’imperi Rus s’enfronta a la Gran Bretanya, Sardenya, França i Turquía, els rusos intenten trencar el setge de Sebastopol desde Balaklava, però no ho aconsegueixen i començen la retirada, el 25 d’octubre de 1954, Lord Raglan, el comandant en cap anglès ordena a la seva cavalleria que els ataqui i impedeixi que s’enduguin part de l’artilleria dels bastions que vàren capturar als turcs, l’ordre arriba als regiments de cavalleria però està mal escrita i és confusa, a més a això s’hi suma l’animadversió que es tenen (per motius familiars i de faldilles) els dos principals comandaments de les diferents brigades, i que fa que es vulguin putejar una mica, així doncs la Brigada Lleugera (Dragons, Llancers i Hússars) rep l’ordre d’atacar unes posicions que no són les que tocava i 600 genets es llancen pel fons d’una vall de dret cap a les fortificacións russes plenes de fusells i canons, que disparen desde el front i desde els flancs, evidentment la càrrrega es converteix en una carnisseria però tot i això els genets arriben al final i aconsegueixen destruir part de l’artilleria que tenien al davant, el problema però és que han de tornar per on han vingut i són acabats de massacrar, més o menys la cosa va anar així, evidentment aquesta desfeta va causar gran rebombori (tot i que es va glorificar el sacrifici…) i el poeta anglès Alfred Tennyson en va fer un poema que es va fer famós us en poso una petita part : “Endavant , Brigada Lleugera! / Algún home a defallit ? / No, encara que els soldats sabien / Que era un sensesentit / No estaven allí per replicar / No estaven allí per raonar / Hi eren per vèncer o morir / Per la Vall de la Mort / cavalcàren els sis-cents.” Temps després Rudyard Kipling (el del Llibre de la Selva) va fer un poema critcant al govern per com s’havia portat amb el veterans del desastre.

L’any 1936 es va rodar un dels grans clàssics del cinema bèl·lic (mal dit d’aventures a vegades) “La Càrrega de la Brigada Lleugera”, dirigida per Michael Curtiz i protagonitzada per Errol Flynn i Olivia de Havilland, evidentment i tal i com manàven els cànons de l’època s’ho vàren agafar pel costat “romàntic” de la cosa, però l’any 1968 va apareixer l'anglèsa“L’última càrrega”, dirigida per Tony Richardson i amb Trevor Howard, Vanessa Redgrave i John Gielgud en els papers principals, aquesta vegada però lluny del romanticisme es va apostar per una ferotge crítica a l’episodi.

Però deixem que sigui en Harris el que expliqui amb les seves paraules

EL SOLDAT

Em prendràs la vida però jo també et prendré la teva

Em dispararàs amb el teu mosquet però jo et passaré per sobre

Però quan estiguis esperant el següent atac

Millor que et quedis on ets, no hi ha marxa enrere

La corneta sona i la càrrega comença

Però en aquest camp de batalla ningú guanya

L’olor acre del fum i l’alè dels cavalls

Mentre em submergeixo en una mort segura

El cavall sua amb por ,començem a galopar

El poderós rugir dels canons rusos

I mentre cavalco directe cap a la muralla humana

Els crits de dolor dels camaràdes que cauen

Saltem per damunt dels còssos que hi ha al terra

I els rusos disparen un altre andanada

Sóm tant lluny i a la vegada tant a prop

No viurem per lluitar un altre dia

Sóm tant a prop, prou per lluitar

Quan els rusos em tenen a vista

Apreten el gallet i sento el vent

Uns quants projectils toquen el meu cavall

I mentre jec contemplant el cel

Amb el còs insensible i la gola seca

I mentre jec oblidat i sòl

Sense una sola llàgrima faig el méu últim gemec

DUNKIRK (Cristopher Nolan, 2017)

                                   

L’altre dia a Can Tuit em vàren preguntar perquè trobava que Dunkirk era una pel·lícula brillant, li vaig dir al meu interlocutor que explicar-ho en 280 caràcters era complicat, que si de cas en faria un escrit i li passaría, pos apa, som-hi, a veure que em surt…que servidor tampoc és crític de cinema…

Primer cal posar en context històric l’acció, intentaré ser breu… l’any 1941 l’exèrcit alemany va arraconar el que quedava de l’exèrcit francès i les forçes expedicionaries britàniques a la població costanera de Dunkerque, situada al nord de França a pocs quilòmetres de la frontera belga i uns 70 quilòmetres de la costa anglesa, 350.000 homes (i tot el seu equipament) estàven a punt de ser anihilats pels panzers alemanys que els hi haguèssin passat per sobre fàcilment, però resulta que Hermann Goëring, comandant en cap de la Luftwaffe i mà dreta de Hitler, va demanar al del bigoti que aturés l’ofensiva terrestre, que ell i la seva aviació s’encarregarien d’eliminar a l’enemic (val a dir que gràcies a la ineptitud de Goëring, no només en aquesta decisió sino en moltes d’altres, els alemanys era impossible que guanyessin la guerra), és en aquest punt on se situa l’acció de la pel·lícula, 350.000 soldats aliats esperant ser rescatats d’una platja francesa i els avions alemanys bombardejant-los o ametrallant-los a les platjes, però la marina anglesa tenia alguns problemes, els U-Boote alemanys (submarins vaja…), la mateixa Luftwaffe i que els seus vaixells de guerra no es podien acostar a les platjes, Dunquerke no tenia un gran port on fer-ho i tan sols hi havia algún moll on poder acostar els vaixells, és per això que el transport de tropes es va haver de fer en embarcacions petites moltes d’elles civils. Per acabar aquesta breu (però crec que necessària introducció) diré que com a qualsevol pel·lícula basada en fets històrics hi ha alguns errors o mancançes, això li va comprtar algunes crítiques però és habitual que passi, hi ha gent que li costa entendre que tan sols és una pel·lícula i no un collons de tesis doctoral...

Però a en Nolan no li interesava fer una pel·lícula d’acció, perqué d’acció poqueta, va reduïr el que va ser una grandiosa operació de rescat que va durar una setmana i on es vàren perdre uns 250 vaixells (dels 1000 utilitzats) i la RAF 170 avions per 250 la Luftwaffe, a simplement algunes cues de soladats a la platja i algún que altre avió, personalment és l’únic que li puc criticar (si la peli l’arriba a fer Spielberg…), Nolan va decidir explicar tres històries diferents, que començen en linies temporals diferents, la línia del soldat que fuig desesperat i que fent “trampes” aconsegueix entrar en un vaixell, la línia del propietari d’una petita embarcació que decideix anar per lliure a buscar soldats i per últim la dels pilots de la RAF que amb els seus Spitfire van a donar cobertura a l’operació; les tres trames s’entrecreuen, si bé al princpi costa lligar caps quan te’n adones de com juga amb els diferents punts de vista és quan més es disfruta, perquè resulta que les tres històries tenen durades diferents o més ben dit, cadascúna s’inicía en hores diferents, el soldat fa dies que espera ser evacuat (aquí en Nolan falla una mica ja que no es veu el passar dels dies), el patró està un dia per anar fins la platja mentre que l’acció dels pilots dura una hora, la jugada d’en Nolan és que veus les tres històries desde els tres punts de vista, hi ha moments on el pilot veu el petit iot recollint soldats o bé el soldat aclama el pilot quan aquest tomba un He-111 que ataca un dels vaixells i el patró recull soldats del vaixell que s’enfonsa, i la veritat és que a mi aquesta manera d’enfocar-ho em va encantar.

I val a dir que totes tres històries s’aguanten per elles soles, ben mirat podrien no creuar-se i ser totalment independents ja que les tres tenen realment un inici, un relat i un final per si mateixes, la del soldat és poster la que témés substància ja que al tenir una línia temporal més larga és la que té més possibilitats, i és també la que té el moment més humanament dramàtic en el moment en que s’enfonsen els vaixells i com als soldat malden per sortir-se’n, o com un grup de Highlanders s’amaguen en un vaixell varat per la marea baixa tot esperant que sigui la mateixa mare que quan pugi el tregui d’allà; la història del iot sembla que hagi de ser la més simple, però no està malament com en Nolan aconsegueix transmetre tanta tensió en un espai tant petit final final, primer el rescat d’un sol soldat que traumatitzat diu que n’hi parlar-ne de tornar a la platja i després el dramàtic salvament d’una pila de soldats enmig d’un mar de petroli, però he de reconèixer que lapart que més em va agradar va ser la que té els avions com a protagonistes (serà que és una de les meves aficions), les escenes em vàren encantar (veure Spitfires batint-se en duel amb els Bf-109 em va emocionar més que en Tom Cruise tombant Mig-28 fictícis amb el seu F-14 a Top Gun), el millor és que són reals, ni digitals ni punyetes, i com un d’ells té problemes per tombar el Heinkel (cosa que passava realment per motius que no cal explicar) i evitar que aquest ataqui un vaixell crecque demostra que en Nolan es va assesorar prou bé, però precisament en aquesta part és on hi ha l’única pífia, una pífia que suposo que era conscient qu el’etava fent i que jo crec que es tracta d’un aespècie d’alegoria del que va ser Dunquerke, i és que dificilemt un Spitfire planejant ( per haver-se quedat sense combusstible) podria abatre un Stuka en ple picat, però és com dir : heu estat a punt de guanyar però ens en hem sortit, no sé, a mi és el que em ve al cap.

No he fet cap comentari dels actors perquè sincerament, no sóc un expert en el tema i em sembla que senzillament tots ho claven bastant, a destacar la presència d’en Kenneth Branagh (valor segur) i la sempre inqueitant interpretació de Ciliyan Murphy,poca cosa més puc dir del tema, que també és de nota és la banda sonora, tant la musica com la d’ambient, que aconsegueixen crear una atmosfèra perfectament equilibrada amb les imatges de platjes inacabables, vaixells que s’enfonsen o avions giravoltant pel cel.