Jaime Anglada, de Mallorca a Nebraska

Divendres pasat al Koitton Club hi va actuar en Jaime Anglada, cantautor, actor i presentador mallorquí, el concert formava part d’un serie de concerts presentats per Cara a Caraperro on dievrsos cantautors i grups tocaven les cançons d’un disc que els hagués influenciat en la seva carrera, en el cas de Jaime Anglada l’àlbum en qüestió era el “Nebraska” de Bruce Springsteen, per aquells que no en sàpiguen gran cosa els en faré cinc cèntims, el disc en qüestió ni va ser concebut com a tal , de fet era una maqueta que Springsteen va grabar  a casa seva (en format acústic) i que va portar al seu manàger per veure que hi deia, finalment però tant en Landau (el mànager) com el seu amic i company Steve Van Zandt el vàren convencer perquè la maqueta en si fos un àlbum (deprés de pasar-lo una mica per la taula de so clar…) així doncs és com va veure la llum el primer (i per alguns el millor) disc acústic de Bruce Springsteen, un bon grapat de cançons més aviat tèrboles i a voltes depriments, amb pocs (o cap) moments alegres, si en voleu llegir més aquí en teniu una bona ressenya

Abans de començar el concert va dedicar uns minuts a fer una mica de presentació d’ell mateix (és poc conegut aquí) i va explicar significava per ell interpretar Nebraska, amb una bona dosis de sentit de l’humor va confessar que estava una mica acollonit, fins llavors no havia cantat mai en anglès i no s’hi posava per poc !!! tenia al davant un repte majúscul gran part del públic eren springstinians i volien veure com se’n sortia el mallorquí, també és veritat que una part del públic eren amics d’en Jaime (entre ells un famós esportista retirat i la seva dona, una actriu de Tv) amics que a algun dels quals se’ls hi va haver de cridar l’atenció durant el concert…però això ja és un altre tema, Anglada ens va avisar també que tocaria algunes cançons seves, feia poc que havia tret un disc i no es podia deixar escapar l’oportunitat (i ben fet que feia). I el concert va començar prou bé, amb un esplèndida interpretació de Mansion On The Hill en Jaime en va tenir prou per fer-me veure que de talent en tenia suficient i de ganes de sobres, entre cançó i cançó sempre hi va fer alguna explicació, gairebé totes elles de to humorístic, no sé si era per eliminar tensions o bé per entretenir en públic, després d’un dels seus temes va tocar Highway Patrolman, també amb solvència tot i que es va entussodir en que el públic cantes amb ell la tornada…i el públic no estava per la feina (cosa ben normal per altre banda), després vingueren dues cançons seves, Les claus del teu mon  i Navegant tot sol , i va arribar el torn de State Trooper…i aquí diria que en Jaime es va equivocar, va fer sortir tres persones del públic per cantar-la amb ell,  als dos nois i la noia se’ls hi ha de reconèixer valor però sincerament no calia, en Jaime sol ho feia prou bé, de fet diria que molt bé !!! potser volia fer una cosa més divertida o qui sap si com va dir un assistent “O t’ho portes ben preparat o no ho fagis”, va tornar a marxar del Nebraska per cantar Aquellas pequeñas cosas (que pel que he vist és del Serrat), seguiren la brillant Reason To Believe, Vint anys enrere i Nebraska (per la qual va fer servir un mòbil de teleprompter…), i llavors va venir una llarga tongada de cançons seves (diria que unes quatre o cinc una de les quals amb la seva amiga famosa, que tot s’ha de dir,  no canta malament), personalment em va frustrar un xic, no perquè fossin males cançons, que no ho eren, sinó perquè tenia la sensació que la cosa s’estava acabant i faltaven unes quantes cançons de l'àlbum de Springsteen, en Jaime tenia molta xerrera (divertida això si) i semblava que el propietari del local (amic seu i que és conegut també pel seu sobrenom Chinaski autor del magnífic blog Los Hijos Bastardos de Henry Chinaski) ja l’estava començant a apretar, per calmar-lo el va fer sortir a cantar amb ell Aunque tu no lo sepas,  finalment i per tancar va fer sortir un altre cop a un noi del públic (un dels que havia sortit abans)  per cantar junts Thunder Road, no calia tampoc, hagués quedat prou digne si l’hagués cantat tal i com elll seguríssim que sabia fer, com segur que també hauria cantat molt bé Johnny 99, Atlantic City, Open All Night (amb aquesta m’hagués agradat veure’l !!) i Used Cars, qui sap potser en una altre ocasió acaba el viatge que ha deixat a mitges i s’atreveix amb aquestes, talent no li falta.


Aquesta crònica també la trobareu al meu altre blog  Bruce en català 

CORRENT PEL CONFLENT

Diumenge era l’últim dia de la nostre estada a Railleu, un petit poble del Conflent rodejat de muntanyes i valls, amb pistes, camins i corriols que ofereixen mil i una possibilitats per fer excursions, passejades o si s’escàu fer-los corrents ,  i com que era l’últm dia no era qüestió de perdre l’oportunitat de gastar una mica més la sola de les bambes.

Railleu, si mai em perdo potser que començeu a buscar-me per aquí.

7:30 del matí, al fons el sol il·lumina el nostre objectiu.

Així doncs ja ens tens al Xavi i a mi a les set i mitja del matí sortint de l’apartament i enfilant cap on comença un dels corriols, només sortir del poble travessem un petit pont que salva el rec de Railleu, un petit rierol que aquest dies baixa amb força degut al desglaç, passat el pont ens trobem les runes de l’antic moli que utilitzava la força de l’aigua per fer girar les pales, a partir d’aquest punt el camí comença a pujar, no és una pujada gaire dura i es pot fer tota corrent…el ritme al que la facis ja depèn de com estiguis… 

Comencem a córrer, 

Les runes del molí, el camí comença a pujar

De mica en mica anem guanyant alçada i ja veiem La Pelada (2.370m), que s’aixeca darrera Railleu, en tota la seva alçada i que encara està en gran part ben coberta de neu, vaig al davant i intento portar un ritme “diésel”, o sia que em sigui fàcil de mantenir encara que la la pujada s’allargui, el Xavi va justet, fa uns dies que no està fi de l'estomac i va justet de forces, de tant en tant el sento rotar com si fos un cérvol en plena brama, en funció de la intensitat sé si el porto més o menys aprop, en un parell de ziga-zagues el camí tiba més fort però no el suficient com per claudicar i posar-se a caminar, passem pel costat d’un grup de blocs que sembla que hagin vingut un exèrcit de gegant per col·locar-los a lloc, alguns formen part d’antigues feixes i d’altres formen curioses formacions que creen coves i sostres, algun sembla que s’aguanti per la quietud. Arriba un punt més planer on el camí creua la carretera que porta a Aiguatebya, deixem el camí i enfilem cap a l’esquerra per la carretera, aquesta transcorre per la zona obaga i això es nota, fot un fred que pela !!!, per sort de seguida tornem a sortir al sol que tot i que encara està baix ja escalfa un xic, després de poc més de 500 metres d’asfalt arribem al Coll de Jouel (1.500m), just a sota nostre hi ha el poble d’Aiguatebya, on de moment el sol només il·lumina el campanar i la teulada d’algunes cases. 

Ja tenim Railleu als peus, al seu darrera La Pelada.

Difícil perdre's, els francesos ho tenen tot força apamat.

Aiguatebya, no sé perquè es diu així, de balneari no n'hi ha cap..

Agafem una pista que surt per la dreta i que s’enfila amunt, tiba més que no pas el corriol i el Xavi fa alguna intentona però ho deixa estar, avui no és el seu dia, torno  a posar la reductora i tiro amunt, la pista fa un gir a l’esquerra i agafa la zona obaga, recony quin canvi !!! entre el passadís d’arbres bufa un vent gelat que et ve de cara i et fa caure unes llàgrimes al temps que et congela els mocs…que maco que és això hòstia !!! uns centenars de metres després on la pista gira 180º paro a esperar el Xavi, ja falta poc,  una última etzegallada i ja som dalt, el Xavi arriba bufant però arriba, encarem l’últim tram junts i finalment arribem al nostre objectiu, una “preciosa” antena situada gairebé al cim de Las Artigas (1.615m), fem un breu descans tot contemplant el magnífic paisatge dominat pel massís del Canigó encara ben ple de neu.

El Xavi enfilant-se per la pista que ens portarà cap al cim.

A les zones obagues la neu aguanta i fot un fred que pela !!!

El massís del Canigó al fons.

Un cop dalt aprofitem per contemplar el paisatge.

El fred apreta i és hora de baixar desfem part del camí fin arribar on la pista gira 180º, aquest cop seguim recte i després d’una lleu pujada la pista va planejant entre prats gebrats i saltem bassals mig gelats,  de seguida arribem a la carretera que porta a Caudies de Conflent a l’esquerra o bé cap a la carretera que uneix el Coll de la Creu i Railleu, li comento al Xavi les tres opcions: anar fins a Caudies (2km per asfalt) i tornar, agafar una pista que dona una volta pels boscos i arriba  a Caudies per darrera o bé tornar cap a Railleu, el pobre ho té bastant clar, està fotut de l’estómac i no té esma per gaire més o sigui que ell torna cap al punt de sortida, jo prefereixo fer la volta a Caudies ja la vaig fer fa un parell d’anys durant una estada amb la família i tinc ganes de tornar-la  a fer a un altre ritme, així doncs en separem i jo enfilo pista amunt, per la dreta d’uns prats, al fons veig dos immensos arbres (oms ?) que dominen els camps, recordo que vàrem passar pel costat i en canvi la pista segueix amunt i gira a la dreta,  deixo la pista i corro camp a través fins a tornar-me a trobar la pista que acabava de deixa, ho sia que he fet drecera sense saber-ho… i arribo al peu d’aquest dos majestuosos arbres, poc després la pista s’endinsa al bosc. 

Deixant la carretera enrere i enfilant cap als boscos.

Dos mejestuosos (i desfullats) oms dominen la clariana

No es pot dir que sigui una pista gaire transitada més aviat al contrari , deu fer temps que no hi passa cap vehicle, el ferm ja és poc practicable amb cotxe i en algun punt hi ha arbres caiguts, en alguns punt el pendent és prou fort per fer que deixi de córrer i em posi a caminar, alternant les pujades i els plans vaig guanyant alçada per dins el bosc, un bosc que sembla tant vell que fa l’impressió que d’un moment o altre en pugui sortir un ent o el mateix Barból, per sort corro prou ràpid i me'n escaparia abans no decidissin si m’esclafen o no…

 Un plaer pels sentits córrer per aquí

Arribo a un petit clar, la pista segueix amunt però el camí cap a Caudies va avall, ara abandono la pista i segueixo les marques que indiquen un recorregut de btt, travesso un rierol per un pont de fusta mig cobert per la neu, en un punt trobo però un estrany indicador, un crani clavat en un arbre, sembla la típica advertència de pel·lícula, si portes un guia nadiu potser sortiria corrent, per sort és un crani de vaca i no d’una persona…el camí és divertit, encara està força ple de neu la qual cosa t’obliga  a posar més atenció com trepitges si no vols fotre’t un bon clatellot, és una zona obaga i la neu està força dura e alguns casos, minuts després surto a camp obert, al fons de la vall ja es veu Caudies, encara segueixo les marques de btt, el descens és ràpid i divertit i en un tres i no res arribo al poble, travesso el pontet de pedra que salva la riera i arribo a la carretera uns quaranta minuts després d’haver-la deixat.

"Entres en territori prohibit foraster"

Les senyals de btt indiquen per on passar i la neu cobreix el sender 

 Un cop surts del bosc Caudies ja es veu al fons de la vall.

Un bon lloc per fer-s'hi la caseta 

Funciona encara? 

       Un altre cop Railleu, i La Pelada al fons.    

Ara toca tibar, venen un parell de quilòmetres per asfalt, el terreny és ingrat però com a mínim l’entorn acompanya, passats uns minuts deixo enrere la pista que he agafat abans i uns metres més enllà deixo la carretera i agafo el corriol que porta cap a Railleu, el primer tram és molt divertit girs tancats amb força pendent, pedres, arrels i vigilant no obrir-te el cap contra les branques dels avellaners que voregen el camí, baixo ràpid per on ahir vàrem pujar a estirar les cames amb la família, travesso la carretera que ja fa una bona estona hem agafat amb el Xavi per anar cap a les antenes i segueixo pel camí, passada la zona de blocs ja veig Railleu a sota meu, en un obrir i tancar d’ulls arribo a l’antic molí i uns instants després obro la porta de l’apartament, feina feta, ja m’he guanyat l’esmorzar.

Foc amic

L’altre dia, mentre treballava, se’m va acostar la propietària de la casa on feinejava, després de comentar la feina feta em va preguntar d’on érem, al dir-li de Sabadell ella em digué : “Ja es nota, el teu català no és de Can Fanga, aquí costa de trobar gent que parli català” al veure la meva cara de pòquer continua dient : “La majoria són castellans, moros o xinos…” com que ja vaig veure per on anava la cosa li vaig dir “Mentre ens entenguem …tant hi fa no?” però la dona va seguir :”Mira, aquí d’estelades poques i n’hauria d’estar ple !!! (ella en tenia una de ben gran  a la terrassa) tot just n’hi ha quatre de comptades.” i la senyora ho deia amb una rabiosa indignació,  com que tenia altre feina per fer vaig decidir que lo millor seria acabar la conversa d’una manera ràpida i eficaç: “Doncs jo tampoc en tinc cap d’estelada penjada (és cert, tinc una senyera que ja hauria de jubilar)… però tranquil·la que si arriba el moment votaré Si.” i vaig seguir fent el que feia. En una altre ocasió ja fa més temps, una senyora, molt empipada per què havíem entrat el seu balcó sense avisar, després d’uns minuts d’estira i arronsa em va espetar: “Encima eres un mal educado !!! estamos en España y a mi me tienes que hablar en español !!!” aquest cop no recordo com va acabar la conversa, però és molt possible que l’engegués a dida i seguís fent la meva feina, això si, sense posar els peus al seu balcó.

A que treu cap això que explico us preguntareu, doncs que crec que de caps quadrats i d’intolerats n’hi ha a tot arreu, n’estic fart d’escoltar o llegir  arguments  a favor o en contra de la independència que es basen en el menyspreu cap als altres, com si tots el que no pensessin exactament que tu fossin imbècils o els seus arguments fossin equivocats simplement perquè no són els teus, això passa a costat i costat de la línia, fins i tot aquells que creuen que poden mantenir un peu a cada costat (?) cauen a vegades en aquest error, és evident que tard o d’hora i sense voler-ho tots acabem fent algun comentari fora de to, som humans i per tant ens equivoquem, el problema és quan la manera de defensar els teus arguments és menystenint els dels altres, o quan directament es generalitza: “Els espanyols són uns fatxes!!!” o l’altre versió “ ¡Los catalanes són unos nazis!”, no ho sé, potser soc una rara avis entre els independentistes però flac favor fem a la causa si per defensar la nostra voluntat a ser independents l’únic que saben fer alguns és insultar als que volen que Catalunya segueixi formant part d’Espanya, podríem utilitzar aquell concepte que la gent va descobrir durant la primera Guerra del Golf : Foc Amic, i és que a vegades el que fan molts amb el seu argumentari carregat d’odi i mala llet és precisament l’efecte contrari, si em permeteu us en posaré un exemple: durant el 9N davant l’escola on vaig a anar a fer de voluntari s’hi van presentar un parell d’energúmens que es van dedicar a incordiar verbalment (per sort no es va arribar a l’enfrontament físic) a la gent que anava entrant, a mig matí va entrar una parella,  rondaven la seixantena i eren castellanoparlants, ella nascuda a Catalunya i ell no, l’home venia emprenyat com una mona, i ens va dir que venia disposat a votar NO, però que havia decidit votar SI/SI i ens va voler explicar el perquè, resulta que feia poc havia anat al seu poble i allà l’havia sorprès la mala llet que destil·lava la gent contra tot allò que fos català fins i tot s’havia enfrontat a la seva família la qual cosa li demostrava que hi ha una part d’espanyols (la immensa minoria segur) que realment no respecten Catalunya i als qui hi viuen, però el que realment el va acabar de convèncer per canviar de vot va ser que al entrar a l’institut aquell parell de fora l’havien rebut amb crits de “Viva Espanya i viva Franco !!!”, allò ja va ser massa, i va decidir que ell no volia formar part d’aquella Espanya i que l’única via possible era la independència, aquest n’és un exemple, segur que n’hi ha molts més, una altre exemple de foc amic són les declaracions del delegat del govern espanyol a Andalusia pel que fa a que Andalusia es governi desde Catalunya i que ni pensar-ho de tenir un president que es digui Albert, s’ha de ser imbècil…com s’ha de ser imbècil per dir el mateix aquí quan arriba a presidir la Generalitat un tal José nascut a Andalusía.